El nostre sistema de refugiats està fallant. Així podem arreglar-ho

Un milió de refugiats ha arribat a Europa aquest any, diu Alexander Betts, i "la nostra resposta, francament, ha estat patètica." Betts estudia la migració forçada, l'elecció impossible per a les famílies entre els campaments, la pobresa urbana i els perillosos viatges il·legals cap a la seguretat. En aquesta xerrada perspicaç, ell ofereix quatre idees per a canviar la forma en què tractam als refugiats, per tal que ells puguin contribuir immediatament a les seves noves llars. "Es pot evitar que els refugiats siguin un cost", diu Betts. "Són éssers humans amb habilitats, talents, aspiracions, amb la possibilitat de realitzar contribucions...si els ho permetem."

Hi ha moments en que em sento
realment molt avergonyit

de ser Europeu.

L'any passat,

més d'un milió de persones que necessiten
el nostre ajut van arribar a Europa,

I la nostra resposta, francament,
va ser patètica.

Simplement, hi ha massa contradiccions.

Vam lamentar la tràgica mort

del nen de 2 anys Alan Kurdi,

i en canvi, des de aleshores,
més de 200 nens

han mort ofegats al Mediterrani
amb posterioritat.

Tenim tractats internacionals

que reconeixen que el refugiats
son una responsabilitat compartida,

i mentre tant acceptem que el petit Liban

aculli més siris
que el conjunt de tota Europa.

Lamentem l'existència de
traficants de persones,

i en canvi fem que sigui
l'única ruta viable

per a buscar l'asil a Europa.

Tenim mancances de treballadors,

i en canvi no acollim a Europa persones
que cobririen les nostres necessitats

econòmiques i demogràfiques.

Proclamem el nostres valors liberals
davant l'Islam fonamentalista,

i en canvi ---

tenim polítiques repressives

que retenen nens en busca d'asil,

que separen nens de les seves famílies,

i que s'apoderen
de pertinences dels refugiats.

Què estem fent?

Com hem arribat a aquesta situació,

adoptant una resposta tan inhumana
a una crisis humanitària?

Jo no crec que sigui
perquè a la gent no l'importa,

o al menys no vull pensar que es
perquè a la gent no l'importa.

Jo crec que és degut
a la manca de visió dels nostres polítics,

una visió de com adaptar
un sistema internacional de refugiats

creat fa 50 anys

a un món canviat i globalitzat.

I així el que vull fer és
fer un pas enrera

i plantejar
dues preguntes realment fonamentals,

les dues preguntes
que tots ens hauríem de fer.

Primer,
per què no funciona el sistema actual?

I segon, que podem fer per a arreglar-ho?

El modern règim de refugiats

es va crear com a seqüela de la Segona
Guerra Mundial per aquesta gent.

El seu principal objectiu és assegurar

que quan un estat fracassa, o pitjor,
va contra els seus propis ciutadans,

la gent te algun lloc on anar-hi,

on viure amb seguretat i dignitat
fins que puguin tornar a casa.

Va ser creat precisament per a situacions
com la que estem veient ara en Síria.

A través d'una convenció internacional
signada per 147 governs,

la Convenció de 1951 sobre
l'Estatut dels Refugiats,

i una organització internacional, ACNUR,

els estats es van comprometre a admetre
recíprocament persones al seu territori

que fugen de conflictes o persecucions.

Però avui, aquest sistema està fallant.

En teoria, els refugiats tenen dret
a buscar asil.

A la pràctica, les nostres lleis d'immi-
gració bloquegen el camí a la seguretat.

En teoria, els refugiats tenen dret
a una via d'integració,

o a tornar al país d'on provenen.

Però a la pràctica,
acaben atrapats en llimbs indefinits.

En teoria, el refugiats son
una responsabilitat global compartida.

A la pràctica, la geografia fa
que els països pròxims al conflicte

acullen l'aclaparadora majoria
de refugiats mundials.

El sistema no falla
perquè les regles siguin errònies.

És perquè no les estem aplicant adientment
a un món canviant,

i això és el que cal reconsiderar.

Llavors vull explicar-vos una mica
com funciona el sistema actual.

Com funciona el règim actual de refugiats?

Però no des d'una perspectiva
institucional vertical,

si no des de la perspectiva d'un refugiat.

Aleshores imagineu una dona siriana.

Diguem-li Amira.

I Amira per a mi representa
molta gent que he conegut en la regió.

Amira, com el 25% dels refugiats mundials,

és una dona amb fills,

i ella no pot tornar a casa seva
perquè prové d'aquesta ciutat

que veieu enfront vostre, Homs,

una ciutat abans meravellosa i històrica

ara en ruïnes.

I per tant Amira no pot tornar allà.

Però Amira no te esperances de
reassentament a un tercer país,

perquè això és una loteria

només disponible per a menys
d'un 1% dels refugiats mundials.

Així doncs Amira i la seva família

s'enfronten a una quasi
impossible elecció.

Ells tenen tres opcions bàsiques.

La primera opció és que Amira pugui portar
la seva família a un campament.

En el campament,
ella pot obtenir assistència,

però hi ha poques perspectives
per a Amira i la seva família.

Els campaments
estan en ubicacions desoladores i àrides,

sovint al desert.

Al campament de refugiats
Zaatari de Jordània,

es poden sentir a la nit els projectils
de més enllà de la frontera en Síria.

Hi ha una activitat econòmica limitada.

L'educació és habitualment
de baixa qualitat.

I a tot el món,

al voltant del 80 per cent dels refugiats
que estan en campaments

hi han de romandre
durant almenys cinc anys.

És una existència miserable,

i probablement per això, en realitat,

només el nou per cent de sirians
trien aquesta opció.

Com a alternativa,
Amira por adreçar-se cap a una àrea urbana

d'un país veí, com Amman o Beirut.

Aquesta és una opció que al voltant
d'un 75% de refugiats sirians han pres.

Però allà, també hi ha grans dificultats.

El refugiats en aquestes àrees urbanes
no solen tenir permís per a treballar.

En general no obtenen accés
a una assistència significativa.

I així, quan Amira i la seva família
hagin esgotat els seus estalvis bàsics,

se'ls deixa amb molt poc i és probable
que s'enfrontin a la misèria urbana.

Però hi ha una tercera alternativa,

i és la que un creixent nombre de Sirians
estan prenent.

Amira pot buscar
alguna esperança per a la seva família

arriscant les seves vides
en un viatge perillós i arriscat

a un altre país,

i això és el que estem veient
a Europa avui.

Al voltant del món, oferim als refugiats
una quasi impossible elecció

entre tres opcions:

campament, misèria urbana i
viatges perillosos.

Per als refugiats, aquesta elecció
és el règim de refugiats global avui.

Però penso que
és una opció falsa.

Penso que podem reconsiderar
aquesta opció.

La raó per la qual limitem les opcions

és perquè pensem

que aquestes són les úniques opcions
que estan a disposició dels refugiats,

i no ho són.

Els polítics emmarquen la qüestió
com una qüestió de suma zero,

que si beneficiem els refugiats,
estem imposant costos als ciutadans.

Tendim a tenir una suposició col·lectiva

que els refugiats són un cost inevitable o
una càrrega per a la societat.

Però no ho han de ser.
Ells poden aportar.

Així que el que vull raonar

és que hi ha vies per a
expandir aquest conjunt d'opcions

i encara beneficiar tothom:

Els Estat i les comunitats d'acollida,

les nostres societats i
els mateixos refugiats.

I vull suggerir quatre formes

per a transformar el paradigma
de com pensem sobre els refugiats.

Les quatre formes tenen una cosa en comú:

totes són formes en les que aprofitem
les oportunitats de la globalització,

mobilitat i mercats,

i actualitzem la manera en què pensem
sobre el tema dels refugiats.

La primera en que vull pensar

és la idea d'entorns favorables,

i s'inicia a partir
d'un reconeixement molt bàsic

que els refugiats són éssers humans
com qualsevol altre,

però només estan
en circumstàncies excepcionals.

Junt amb els meus col·legues d'Oxford,

ens hem embarcat
en un projecte d'investigació a Uganda

observant la vida econòmica
dels refugiats.

Vam triar Uganda no per ser representatiu
de tots els països d'acollida.

No ho és. És excepcional.

A diferència de molts països d'acollida
al món,

el que Uganda ha fet

és donar als refugiats
oportunitats econòmiques.

Se'ls dóna el permís de treball.
Se'ls dóna llibertat de moviments.

I els resultats d'això són extraordinaris

tant per als refugiats
com per la comunitat d'acollida.

A la capital, Kampala,

vam trobar que el 21% dels refugiats tenen
un negoci que contracte altres persones,

i el 40 per cent d'aquests empleats

són ciutadans del país d'acollida.

En altres paraules,
els refugiats crean feina

per als ciutadans del país d'acollida.

Fins i tot en els camps,
trobem exemples extraordinaris

de negocis vibrants,
pròspers i emprenedors.

Per exemple,
en un assentament anomenat Nakivale,

trobem exemples de refugiats congolesos

gestionant negocis
d'intercanvi de música digital.

Vam trobar un ruandès
que té un negoci que està disponible

per a permetre als joves
jugar a jocs d'ordinador

en consoles de joc reciclades i
televisions reciclades.

Malgrat les restriccions extremes,

els refugiats innoven,

i el cavaller que veuen davant seu
és un congolès anomenat Demou-Kay.

Demou-Kay
va arribar a l'assentament amb molt poc,

però volia ser cineasta.

Així que amb amics i col·legues, va
iniciar una estació de ràdio comunitària,

va llogar una càmera de vídeo,

i ara està fent pel·lícules.

Va fer dues pel·lícules documentals

amb i per al nostre equip,

i està muntant un negoci d'èxit
a partir de molt poc.

Són aquests tipus d'exemples

els que han de guiar
la nostra resposta als refugiats.

En lloc de veure els refugiats

com inevitablement dependents
de l'assistència humanitària,

hem de proporcionar-los
oportunitats per a la prosperitat humà.

Sí, roba, mantes, refugi, aliments

són tots importants
en la fase d'emergència,

però hem de mirar també més enllà d'això.

Hem de proporcionar possibilitats de
connectivitat, electricitat,

educació, dret a treballar,

accés al capital i bancs.

Totes les formes en què donem per fet

que estem connectats a l'economia mundial

poden aplicar-se i
s'han d'aplicar als refugiats.

La segona idea de la que vull parlar
és les zones econòmiques.

Malauradament, no tots els
països d'acollida del món

adopten
l'opció que Uganda ha adoptat.

Molts països d'acollida no obren
les seves economies als refugiats

de la mateixa forma.

Però encara hi han opcions alternatives
pragmàtiques que podem utilitzar.

A l'abril, vaig anar a Jordània
amb el meu col·lega,

l'economista del desenvolupament
Paul Collier,

i mentre estàvem allà
vam pensar junts una idea

amb la comunitat internacional
i el Govern,

una idea per a crear
feina per als sirians

a la vegada que recolzem l'estratègia
jordana de desenvolupament nacional.

La idea és una zona econòmica,

una en la qual potencialment es podria
integrar l'ocupació dels refugiats

juntament amb l'ocupació
dels ciutadans jordans d'acollida.

I a només 15 minuts de distància
del camp de refugiats de Zaatari,

la llar de 83.000 refugiats,

existeix una zona econòmica

anomenada Àrea de Desenvolupament
King Hussein Bin Talal.

El Govern s'ha gastat
més de cent milions de dòlars

connectant-lo a la xarxa elèctrica,
connectant-lo a la xarxa de carreteres,

però manquen dues coses:

l'accés al treball i la inversió interna.

Què tal si els refugiats
fossin capaços de treballar-hi

en lloc d'estar atrapat als campaments,
capaços de mantenir les seves famílies i

millorar habilitats amb formació

professional abans de tornar a Síria?

Vam identificar que això
podria beneficiar Jordània,

qui te una estratègia de creixement que
requereix que faci el salt

d'un país amb ingressos mitjos
a un productor.

Això podria beneficiar els refugiats,
però també podria contribuir

a la reconstrucció post-conflicte
de Síria

reconeixent que necessitem
incubar els refugiats

com la millor font
per a la reconstrucció final de Síria.

Hem publicat la idea
a la revista Afers Exteriors.

El rei Abdullah ha recollit la idea.

Es va dir a la Conferència
de Síria a Londres fa dues setmanes,

i s'iniciarà un pilot a l'estiu.

(Aplaudiments)

La tercera idea que vull traslladar-vos

és l'aparellament de preferències
entre els Estats i els refugiats

per a donar lloc al tipus de final feliç
que veieu en aquesta selfie

amb Angela Merkel
i un refugiat sirià.

El que rarament fem és demanar
als refugiats el que volen, on volen anar,

però jo diria que podem fer això

i encara fer que tothom millori.

L'economista Alvin Roth ha desenvolupat
la idea dels mercats aparellats,

formes en que l'ordre de preferència de
les parts porta a un possible aparellament.

Els meus col·legues Will Jones
i Alex Teytelboym

han estudiat la forma en què aquesta idea
podria aplicar-se als refugiats,

demanar als refugiats que classifiquin
els seus destins preferits,

però també permetre als estats classificar
el tipus dels refugiats que volen

segons criteris d'habilitats o lingüístics

i permetre que aquests s'aparellin.

Bé, és clar que
caldrà crear quotes

en aspectes com la diversitat
i la vulnerabilitat,

però és una manera d'augmentar
les possibilitats de aparellament.

La idea de l'aparellament
s'ha fet servir amb èxit

per a aparellar, per exemple,
estudiants amb places universitàries,

per a aparellar
donants de ronyó amb pacients,

i es troba en els algoritmes
que existeixen als llocs web de cites.

I per què no aplicar-la per oferir
als refugiats millors opcions?

També es podria utilitzar
a nivell nacional,

on un dels grans reptes a què ens enfrontem

és persuadir les comunitats locals
a acceptar refugiats.

I en aquest moment,
al meu país, per exemple,

sovint enviem els enginyers a les zones
rurals i els agricultors a les ciutats,

la qual cosa no té cap sentit.

Així els mercats aparellats ofereixen una forma
potencial d'apropar aquestes preferències

i escoltar les necessitats i demandes
de les poblacions que acullen

i dels mateixos refugiats.

La quarta idea que vull plantejar-vos
és la dels visats humanitaris.

Gran part de la tragèdia i el caos
que hem vist a Europa

era totalment evitable.

Es deriva d'una contradicció fonamental
en la política europea d'asil,

que és la següent:

que per tal de cercar asil a Europa,

has d'arribar de forma espontània
embarcant-te en aquests perillosos viatges

que he descrit.

Però ¿per què caldria realitzar aquests
viatges en una era d'aerolínies de baix cost

i modernes facilitats consulars?

Són viatges del tot innecessaris,

i l'any passat, van portar a la mort
de més de 3.000 persones

a les fronteres d'Europa
i dins de territori europeu.

Si només es permetés als refugiats

viatjar directament
i buscar asil a Europa,

s'evitaria això,

i hi ha una forma de fer-ho

a través d'una cosa
anomenada visat humanitari,

que permet a les persones
recollir un visat a una ambaixada

o un consolat d'un país veí

i després només pagar la seva pròpia via

a Europa mitjançant un ferri o un vol.

Costa al voltant de mil euros

aconseguir un traficant
de Turquia a les Illes gregues.

Costa 200 euros un vol econòmic
de Bodrum a Frankfurt.

Si permetem que els refugiats facin això,
tindríem importants avantatges.

Salvaria vides,

s'afebliria
el mercat dels traficants,

i s'eliminaria el caos
que veiem en primera línia d'Europa

en àrees com les illes gregues.

És la política el que ens impedeix
fer això en lloc d'una solució racional.

I aquesta és una idea que s'ha aplicat.

Brasil ha adoptat un enfocament pioner

on més de 2.000 sirians han estat capaços
d'obtenir visats humanitaris,

entrar al Brasil, i reclamar la condició
de refugiat quan arribin al Brasil.

I dins aquest esquema,
tot sirià que l'ha completat

ha rebut la condició de refugiat i
ha estat reconegut com a refugiat legítim.

Hi ha també un precedent històric.

Entre 1922 i 1942,

aquests passaports Nansen van ser
utilitzats com a documents de viatge

per permetre que 450.000 assiris,
turcs i txetxens

viatgessin a través d'Europa

i reclamessin l'estatus de refugiat
a algun lloc d'Europa.

I l'Oficina
de Refugiats Internacional de Nansen

va rebre el Premi Nobel de la Pau

en reconeixement per
ser una estratègia viable.

Així que totes quatre idees
que us he presentat

són formes en què podem ampliar
el conjunt de opcions d'Amira.

Hi ha formes de poder oferir
millors alternatives als refugiats

més enllà d'aquelles tres
opcions bàsiques, impossibles

que us he explicat

i encara en deixam altres millors.

En conclusió,
realment necessitem una nova visió,

una visió que eixampli
les opcions dels refugiats

però reconegui que
no han de ser una càrrega.

Es pot evitar
que els refugiats siguin un cost.

Si, són una responsabilitat
humanitària,

però són éssers humans
amb habilitats, talents, aspiracions,

amb la capacitat de contribuir-
si els ho permetem.

En el nou món,

la migració no desapareixerà.

El que hem vist a Europa estarà
amb nosaltres per molts anys.

La gent seguirà viatjant,

continuaran sent desplaçats,

i hem de trobar formes racionals
i realistes de gestionar-ho...

no basades en l'antiga lògica
de l'assistència humanitària,

no basades en la lògica de la caritat,

sinó construït sobre les oportunitats

ofertes per la globalització,
els mercats i la mobilitat.

Us animo a tots a obrir els ulls
i instar als nostres polítics

a adonar-se d'aquest desafiament.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)