Hi ha moments en que em sento realment molt avergonyit de ser Europeu. L'any passat, més d'un milió de persones que necessiten el nostre ajut van arribar a Europa, I la nostra resposta, francament, va ser patètica. Simplement, hi ha massa contradiccions. Vam lamentar la tràgica mort del nen de 2 anys Alan Kurdi, i en canvi, des de aleshores, més de 200 nens han mort ofegats al Mediterrani amb posterioritat. Tenim tractats internacionals que reconeixen que el refugiats son una responsabilitat compartida, i mentre tant acceptem que el petit Liban aculli més siris que el conjunt de tota Europa. Lamentem l'existència de traficants de persones, i en canvi fem que sigui l'única ruta viable per a buscar l'asil a Europa. Tenim mancances de treballadors, i en canvi no acollim a Europa persones que cobririen les nostres necessitats econòmiques i demogràfiques. Proclamem el nostres valors liberals davant l'Islam fonamentalista, i en canvi --- tenim polítiques repressives que retenen nens en busca d'asil, que separen nens de les seves famílies, i que s'apoderen de pertinences dels refugiats. Què estem fent? Com hem arribat a aquesta situació, adoptant una resposta tan inhumana a una crisis humanitària? Jo no crec que sigui perquè a la gent no l'importa, o al menys no vull pensar que es perquè a la gent no l'importa. Jo crec que és degut a la manca de visió dels nostres polítics, una visió de com adaptar un sistema internacional de refugiats creat fa 50 anys a un món canviat i globalitzat. I així el que vull fer és fer un pas enrera i plantejar dues preguntes realment fonamentals, les dues preguntes que tots ens hauríem de fer. Primer, per què no funciona el sistema actual? I segon, que podem fer per a arreglar-ho? El modern règim de refugiats es va crear com a seqüela de la Segona Guerra Mundial per aquesta gent. El seu principal objectiu és assegurar que quan un estat fracassa, o pitjor, va contra els seus propis ciutadans, la gent te algun lloc on anar-hi, on viure amb seguretat i dignitat fins que puguin tornar a casa. Va ser creat precisament per a situacions com la que estem veient ara en Síria. A través d'una convenció internacional signada per 147 governs, la Convenció de 1951 sobre l'Estatut dels Refugiats, i una organització internacional, ACNUR, els estats es van comprometre a admetre recíprocament persones al seu territori que fugen de conflictes o persecucions. Però avui, aquest sistema està fallant. En teoria, els refugiats tenen dret a buscar asil. A la pràctica, les nostres lleis d'immi- gració bloquegen el camí a la seguretat. En teoria, els refugiats tenen dret a una via d'integració, o a tornar al país d'on provenen. Però a la pràctica, acaben atrapats en llimbs indefinits. En teoria, el refugiats son una responsabilitat global compartida. A la pràctica, la geografia fa que els països pròxims al conflicte acullen l'aclaparadora majoria de refugiats mundials. El sistema no falla perquè les regles siguin errònies. És perquè no les estem aplicant adientment a un món canviant, i això és el que cal reconsiderar. Llavors vull explicar-vos una mica com funciona el sistema actual. Com funciona el règim actual de refugiats? Però no des d'una perspectiva institucional vertical, si no des de la perspectiva d'un refugiat. Aleshores imagineu una dona siriana. Diguem-li Amira. I Amira per a mi representa molta gent que he conegut en la regió. Amira, com el 25% dels refugiats mundials, és una dona amb fills, i ella no pot tornar a casa seva perquè prové d'aquesta ciutat que veieu enfront vostre, Homs, una ciutat abans meravellosa i històrica ara en ruïnes. I per tant Amira no pot tornar allà. Però Amira no te esperances de reassentament a un tercer país, perquè això és una loteria només disponible per a menys d'un 1% dels refugiats mundials. Així doncs Amira i la seva família s'enfronten a una quasi impossible elecció. Ells tenen tres opcions bàsiques. La primera opció és que Amira pugui portar la seva família a un campament. En el campament, ella pot obtenir assistència, però hi ha poques perspectives per a Amira i la seva família. Els campaments estan en ubicacions desoladores i àrides, sovint al desert. Al campament de refugiats Zaatari de Jordània, es poden sentir a la nit els projectils de més enllà de la frontera en Síria. Hi ha una activitat econòmica limitada. L'educació és habitualment de baixa qualitat. I a tot el món, al voltant del 80 per cent dels refugiats que estan en campaments hi han de romandre durant almenys cinc anys. És una existència miserable, i probablement per això, en realitat, només el nou per cent de sirians trien aquesta opció. Com a alternativa, Amira por adreçar-se cap a una àrea urbana d'un país veí, com Amman o Beirut. Aquesta és una opció que al voltant d'un 75% de refugiats sirians han pres. Però allà, també hi ha grans dificultats. El refugiats en aquestes àrees urbanes no solen tenir permís per a treballar. En general no obtenen accés a una assistència significativa. I així, quan Amira i la seva família hagin esgotat els seus estalvis bàsics, se'ls deixa amb molt poc i és probable que s'enfrontin a la misèria urbana. Però hi ha una tercera alternativa, i és la que un creixent nombre de Sirians estan prenent. Amira pot buscar alguna esperança per a la seva família arriscant les seves vides en un viatge perillós i arriscat a un altre país, i això és el que estem veient a Europa avui. Al voltant del món, oferim als refugiats una quasi impossible elecció entre tres opcions: campament, misèria urbana i viatges perillosos. Per als refugiats, aquesta elecció és el règim de refugiats global avui. Però penso que és una opció falsa. Penso que podem reconsiderar aquesta opció. La raó per la qual limitem les opcions és perquè pensem que aquestes són les úniques opcions que estan a disposició dels refugiats, i no ho són. Els polítics emmarquen la qüestió com una qüestió de suma zero, que si beneficiem els refugiats, estem imposant costos als ciutadans. Tendim a tenir una suposició col·lectiva que els refugiats són un cost inevitable o una càrrega per a la societat. Però no ho han de ser. Ells poden aportar. Així que el que vull raonar és que hi ha vies per a expandir aquest conjunt d'opcions i encara beneficiar tothom: Els Estat i les comunitats d'acollida, les nostres societats i els mateixos refugiats. I vull suggerir quatre formes per a transformar el paradigma de com pensem sobre els refugiats. Les quatre formes tenen una cosa en comú: totes són formes en les que aprofitem les oportunitats de la globalització, mobilitat i mercats, i actualitzem la manera en què pensem sobre el tema dels refugiats. La primera en que vull pensar és la idea d'entorns favorables, i s'inicia a partir d'un reconeixement molt bàsic que els refugiats són éssers humans com qualsevol altre, però només estan en circumstàncies excepcionals. Junt amb els meus col·legues d'Oxford, ens hem embarcat en un projecte d'investigació a Uganda observant la vida econòmica dels refugiats. Vam triar Uganda no per ser representatiu de tots els països d'acollida. No ho és. És excepcional. A diferència de molts països d'acollida al món, el que Uganda ha fet és donar als refugiats oportunitats econòmiques. Se'ls dóna el permís de treball. Se'ls dóna llibertat de moviments. I els resultats d'això són extraordinaris tant per als refugiats com per la comunitat d'acollida. A la capital, Kampala, vam trobar que el 21% dels refugiats tenen un negoci que contracte altres persones, i el 40 per cent d'aquests empleats són ciutadans del país d'acollida. En altres paraules, els refugiats crean feina per als ciutadans del país d'acollida. Fins i tot en els camps, trobem exemples extraordinaris de negocis vibrants, pròspers i emprenedors. Per exemple, en un assentament anomenat Nakivale, trobem exemples de refugiats congolesos gestionant negocis d'intercanvi de música digital. Vam trobar un ruandès que té un negoci que està disponible per a permetre als joves jugar a jocs d'ordinador en consoles de joc reciclades i televisions reciclades. Malgrat les restriccions extremes, els refugiats innoven, i el cavaller que veuen davant seu és un congolès anomenat Demou-Kay. Demou-Kay va arribar a l'assentament amb molt poc, però volia ser cineasta. Així que amb amics i col·legues, va iniciar una estació de ràdio comunitària, va llogar una càmera de vídeo, i ara està fent pel·lícules. Va fer dues pel·lícules documentals amb i per al nostre equip, i està muntant un negoci d'èxit a partir de molt poc. Són aquests tipus d'exemples els que han de guiar la nostra resposta als refugiats. En lloc de veure els refugiats com inevitablement dependents de l'assistència humanitària, hem de proporcionar-los oportunitats per a la prosperitat humà. Sí, roba, mantes, refugi, aliments són tots importants en la fase d'emergència, però hem de mirar també més enllà d'això. Hem de proporcionar possibilitats de connectivitat, electricitat, educació, dret a treballar, accés al capital i bancs. Totes les formes en què donem per fet que estem connectats a l'economia mundial poden aplicar-se i s'han d'aplicar als refugiats. La segona idea de la que vull parlar és les zones econòmiques. Malauradament, no tots els països d'acollida del món adopten l'opció que Uganda ha adoptat. Molts països d'acollida no obren les seves economies als refugiats de la mateixa forma. Però encara hi han opcions alternatives pragmàtiques que podem utilitzar. A l'abril, vaig anar a Jordània amb el meu col·lega, l'economista del desenvolupament Paul Collier, i mentre estàvem allà vam pensar junts una idea amb la comunitat internacional i el Govern, una idea per a crear feina per als sirians a la vegada que recolzem l'estratègia jordana de desenvolupament nacional. La idea és una zona econòmica, una en la qual potencialment es podria integrar l'ocupació dels refugiats juntament amb l'ocupació dels ciutadans jordans d'acollida. I a només 15 minuts de distància del camp de refugiats de Zaatari, la llar de 83.000 refugiats, existeix una zona econòmica anomenada Àrea de Desenvolupament King Hussein Bin Talal. El Govern s'ha gastat més de cent milions de dòlars connectant-lo a la xarxa elèctrica, connectant-lo a la xarxa de carreteres, però manquen dues coses: l'accés al treball i la inversió interna. Què tal si els refugiats fossin capaços de treballar-hi en lloc d'estar atrapat als campaments, capaços de mantenir les seves famílies i millorar habilitats amb formació professional abans de tornar a Síria? Vam identificar que això podria beneficiar Jordània, qui te una estratègia de creixement que requereix que faci el salt d'un país amb ingressos mitjos a un productor. Això podria beneficiar els refugiats, però també podria contribuir a la reconstrucció post-conflicte de Síria reconeixent que necessitem incubar els refugiats com la millor font per a la reconstrucció final de Síria. Hem publicat la idea a la revista Afers Exteriors. El rei Abdullah ha recollit la idea. Es va dir a la Conferència de Síria a Londres fa dues setmanes, i s'iniciarà un pilot a l'estiu. (Aplaudiments) La tercera idea que vull traslladar-vos és l'aparellament de preferències entre els Estats i els refugiats per a donar lloc al tipus de final feliç que veieu en aquesta selfie amb Angela Merkel i un refugiat sirià. El que rarament fem és demanar als refugiats el que volen, on volen anar, però jo diria que podem fer això i encara fer que tothom millori. L'economista Alvin Roth ha desenvolupat la idea dels mercats aparellats, formes en que l'ordre de preferència de les parts porta a un possible aparellament. Els meus col·legues Will Jones i Alex Teytelboym han estudiat la forma en què aquesta idea podria aplicar-se als refugiats, demanar als refugiats que classifiquin els seus destins preferits, però també permetre als estats classificar el tipus dels refugiats que volen segons criteris d'habilitats o lingüístics i permetre que aquests s'aparellin. Bé, és clar que caldrà crear quotes en aspectes com la diversitat i la vulnerabilitat, però és una manera d'augmentar les possibilitats de aparellament. La idea de l'aparellament s'ha fet servir amb èxit per a aparellar, per exemple, estudiants amb places universitàries, per a aparellar donants de ronyó amb pacients, i es troba en els algoritmes que existeixen als llocs web de cites. I per què no aplicar-la per oferir als refugiats millors opcions? També es podria utilitzar a nivell nacional, on un dels grans reptes a què ens enfrontem és persuadir les comunitats locals a acceptar refugiats. I en aquest moment, al meu país, per exemple, sovint enviem els enginyers a les zones rurals i els agricultors a les ciutats, la qual cosa no té cap sentit. Així els mercats aparellats ofereixen una forma potencial d'apropar aquestes preferències i escoltar les necessitats i demandes de les poblacions que acullen i dels mateixos refugiats. La quarta idea que vull plantejar-vos és la dels visats humanitaris. Gran part de la tragèdia i el caos que hem vist a Europa era totalment evitable. Es deriva d'una contradicció fonamental en la política europea d'asil, que és la següent: que per tal de cercar asil a Europa, has d'arribar de forma espontània embarcant-te en aquests perillosos viatges que he descrit. Però ¿per què caldria realitzar aquests viatges en una era d'aerolínies de baix cost i modernes facilitats consulars? Són viatges del tot innecessaris, i l'any passat, van portar a la mort de més de 3.000 persones a les fronteres d'Europa i dins de territori europeu. Si només es permetés als refugiats viatjar directament i buscar asil a Europa, s'evitaria això, i hi ha una forma de fer-ho a través d'una cosa anomenada visat humanitari, que permet a les persones recollir un visat a una ambaixada o un consolat d'un país veí i després només pagar la seva pròpia via a Europa mitjançant un ferri o un vol. Costa al voltant de mil euros aconseguir un traficant de Turquia a les Illes gregues. Costa 200 euros un vol econòmic de Bodrum a Frankfurt. Si permetem que els refugiats facin això, tindríem importants avantatges. Salvaria vides, s'afebliria el mercat dels traficants, i s'eliminaria el caos que veiem en primera línia d'Europa en àrees com les illes gregues. És la política el que ens impedeix fer això en lloc d'una solució racional. I aquesta és una idea que s'ha aplicat. Brasil ha adoptat un enfocament pioner on més de 2.000 sirians han estat capaços d'obtenir visats humanitaris, entrar al Brasil, i reclamar la condició de refugiat quan arribin al Brasil. I dins aquest esquema, tot sirià que l'ha completat ha rebut la condició de refugiat i ha estat reconegut com a refugiat legítim. Hi ha també un precedent històric. Entre 1922 i 1942, aquests passaports Nansen van ser utilitzats com a documents de viatge per permetre que 450.000 assiris, turcs i txetxens viatgessin a través d'Europa i reclamessin l'estatus de refugiat a algun lloc d'Europa. I l'Oficina de Refugiats Internacional de Nansen va rebre el Premi Nobel de la Pau en reconeixement per ser una estratègia viable. Així que totes quatre idees que us he presentat són formes en què podem ampliar el conjunt de opcions d'Amira. Hi ha formes de poder oferir millors alternatives als refugiats més enllà d'aquelles tres opcions bàsiques, impossibles que us he explicat i encara en deixam altres millors. En conclusió, realment necessitem una nova visió, una visió que eixampli les opcions dels refugiats però reconegui que no han de ser una càrrega. Es pot evitar que els refugiats siguin un cost. Si, són una responsabilitat humanitària, però són éssers humans amb habilitats, talents, aspiracions, amb la capacitat de contribuir- si els ho permetem. En el nou món, la migració no desapareixerà. El que hem vist a Europa estarà amb nosaltres per molts anys. La gent seguirà viatjant, continuaran sent desplaçats, i hem de trobar formes racionals i realistes de gestionar-ho... no basades en l'antiga lògica de l'assistència humanitària, no basades en la lògica de la caritat, sinó construït sobre les oportunitats ofertes per la globalització, els mercats i la mobilitat. Us animo a tots a obrir els ulls i instar als nostres polítics a adonar-se d'aquest desafiament. Moltes gràcies. (Aplaudiments)