El que vaig descobrir a les escombraries de Nova York.

Els habitants de la ciutat de Nova York produeixen 11,000 tonelades d'escombraries cada dia. Cada dia! Aquesta estadística increïble és només una de les raons per les quals la Robin Nagle va començar un projecte de recerca amb el departament de sanitat de la ciutat. Va fer les rutes, va fer servir escombres mecàniques i fins i tot va conduir un camió de la basura--tot per a poder respondre una pregunta molt simple però complexa: qui neteja el que embrutem?

Tenia uns 10 anys

en una acampada amb el meu pare

a les muntanyes Adirondack, una zona salvatge

a la part nord de l'estat de Nova York.

Feia un molt bon dia.

El bosc era enlluernador.

El sol feia brillar les fulles dels arbres com una vidriera,

i si no fos pel camí que estavem seguint,

haguéssim pogut fer veure que érem

els primers humans que caminaven per aquella terra.

Vam arribar al nostre lloc d'acampada.

Era un rafal en un penya-segat

amb vistes a un preciós llac d'aigua cristal·lina,

quan vaig descobrir una cosa horrible.

Darrere del rafal hi havia un abocador,

potser una plaça d'uns 4 metres

amb cors de pomes podrides

i paper d'alumini embolcallat,

i una bamba de tenis morta.

I em vaig quedar esbalaïda,

estava molt enfadada i molt confusa.

Els acampadors que eren tan mandrosos

per emportar-se el que havien portat,

qui es pensaven que netejaria tot allò?

Aquella pregunta se'm va quedar gravada,

i es va simplificar una mica.

Qui neteja el que embrutem?

Sigui com sigui que conjugueu la pregunta

o sigui on sigui que poseu el nosaltres,

qui neteja el que fem a Istanbul?

Qui neteja el que fem a Rio?

o a París, o a Londres?

Aquí a Nova York,

el Departament de Sanitat neteja el que embrutem,

al voltant d'unes 11,000 tones d'escombraries

i 2,000 tones de reciclatge cada dia.

Volia coneixe'ls com a individus.

Volia entendre qui agafa la feina.

Com és portar l'uniforme

i carregar amb aquest problema?

Així que vaig començar un projecte de recerca amb ells.

Vaig conduir en els camions i caminar per les rutes

i vaig entrevistar gent a les oficines i instal·lacions

de tota la ciutat,

i vaig aprendre molt,

però encara era una estranya.

Necessitava anar més endins.

Així que vaig acceptar la feina de treballadora sanitària.

Ara no només anava dins els caminons. Jo conduïa els camions.

I vaig fer servir les escombres mecàniques i apartar la neu.

Era un privilegi remarcable

i una educació fantàstica.

Tothom pregunta sobre l'olor.

Hi és, però no dura tan com podeu creure,

i en els dies que és molt dolenta,

t'hi acostumes bastant ràpid.

Tardes més temps a acostumar-te al pes.

Conec a gent que van estar molts anys fent aquesta feina

i els seus cosos encara s'estaven acostumant al pes

de carregar en el teu propi cos

tonelades de brossa cada setmana.

Llavors hi ha el perill.

D'acord amb l'agència d'estadística laboral,

la feina de sanitari és una de les 10 ocupacions més perilloses

del país,

i vaig aprendre perquè.

Entres i surts del tràfic tot dia,

i els cotxes van passant ràpidament al teu voltant.

Només volen passar-te, així que sovint són

els motoristes que no estàn atents.

Això és molt dolent per al treballador.

I les escombraries en sí estàn plenes de riscos

ja que sovint es surten del camió

i fan un dany horrible.

També vaig aprendre l'implecabilitat de les escombraries.

Quan et baixes de la vorera

i veus una ciutat des de darrera un camió,

entens que les escombraries

són com una força de la natura cap a sí mateixes.

Mai deixen d'aparèixer.

També són com una manera de respiració o circulació.

Sempre ha d'estar en moviment.

I llavors hi ha l'estigma.

Et poses l'uniforme, i et tornes invisible

fins que algú s'enfada amb tu per qualsevol raó

com per haver bloquejat el tràfic amb el teu camió,

o estàs descansant massa a prop de casa seva,

o beus cafè a la seva cafeteria,

i venen i et desprecien,

i et diuen que no et volen a prop seu de cap manera.

Crec que el despreci és molt irònic,

perquè crec que els treballadors sanitaris

són la força treballadora més important

als carrers de la ciutat, per tres raons.

Són els principals guardians de la sanitat pública.

Si no s'emporten les escombraries

eficientment i eficaçment cada dia,

es comencen a apilar als contenedors,

i els perills inherents a elles ens amenacen

de maneres molt directes.

Enfermetats que haviem deixat enrere durant dècades i segles

tornen a aparèixer i comencen a fer-nos mal.

L'economia els necessita.

Si no podem llençar les coses velles,

no tenim lloc per a les coses noves,

llavors els motors de l'economia

comencen a escupir quan el consum està compromès.

No estic defensant el capitalisme, només estic senyalant la seva relació.

I llavors hi ha el que anomeno

la nostra mitjana i necessària velocitat quotidiana.

El que vull dir, simplement,

és com de ràpid estem acostumats a moure'ns

en el dia i any contemporànis.

Normalment no ens preocupem per arreglar, netejar o portar

la nostra tassa de cafè, la nostra bossa de la compra,

o la nostra ampolla d'aigua.

Els fem servir, els llancem, ens oblidem d'ells

perquè sabem que hi ha una mà d'obra

a l'altre costat que s'ho emportarà.

Així que avui vull suggerir un parell de maneres

de pensar sobre la sanitat que potser ajudaràn

a millorar l'estigma

i portar-los a aquesta conversa

de com crear una ciutat que sigui sostenible i humana.

La seva feina, crec, és com litúrgica.

Són al carrer cada dia, ritmicament.

I porten un uniforme en moltes ciutats.

Saps quan esperar-los.

I la seva feina ens permet fer la nostra feina.

Són quasi una forma de consol.

El flux que mantenen

els manté sans i estalvis de nosaltres mateixos,

de la nostra propia porqueria, els nostres abandons,

i aquest fluix ha d'estar sempre en moviment

passi el que passi.

El dia després de l'11 de setembre del 2001,

vaig sentir el grunyit d'un camió sanitari al carrer,

i vaig agafar el meu fill petit i vaig baixar corrents

i allà hi havia un home fent la seva ruta de reciclatge de paper

com feia cada dimecres.

Vaig intentar donar-li les gràcies per fer la seva feina

en aquell dia, de tots els dies,

però vaig començar a plorar.

I em va mirar,

i va assentir, i va dir,

"Tot anirà bé.

Tot anirà bé."

Va ser una mica després que vaig començar

la meva recerca amb la sanitat,

i vaig trobar-me amb aquell home un altre cop.

Es diu Paulie, i vam treballar junts molts cops,

i ens vam fer bons amics.

Vull creure que en Paulie tenia raó.

Que tot anirà bé.

Però en el nostre esforç per a reconfigurar

com nosaltres existim com a espècies en aquest planeta,

hem d'incluir i tenir en compte

tots els costos, incluint el cost real i humà

de la feina.

I també estariem ben informats

d'apropar-nos a la gent que fa aquesta feina

i aconseguir la seva experiència

en com pensem nosaltres,

com creem sistemes al voltat de la sostenibilitat

que potser ens treuen de la vorera del reciclatge,

que és un èxit remarcable a través de 40 anys,

dels Estats Units i de molts països a tot el món,

i ens alcen a un horitzó més ampli

on podem veure altres formes d'escombraries

que podrien ser disminuïdes

d'origens manufacturats i industrials.

Residus municipals, en el que pensem quan parlem d'escombraries,

causa el tres percent del riu d'escombraries de la nació.

És una estadística remarcable.

Així que en el flux dels vostres dies,

en el flux de les vostres vides,

el pròxim cop que veieu a algú, la feina del qual sigui

netejar les vostres escombraries,

pareu-vos un moment a acceptar-los.

Pareu-vos un moment a dir gràcies.

(Aplaudiments)