Preguntes que ningú sap respondre (Versió completa)

En la primera d'una nova sèrie TED-Ed dissenyada per a catalitzar la curiositat, en Chris Anderson de TED comparteix la seua obsessió de la infantesa amb preguntes peculiars que semblen no tindre resposta. (Introduint la sèrie "Preguntes que ningú sap respondre")

"Preguntes que ningú sap respondre" va ser animat per Andrew Park (http://www.cognitivemedia.co.uk)

En un dia normal de col·legi,

passem hores interminables
aprenent respostes a preguntes,

però ara mateix, farem el contrari.

Ens centrarem en preguntes
on no es pot aprendre la resposta

perquè és desconeguda.

Solia pensar en moltes coses
quan era xiquet, per exemple:

Com em sentiria si fos un gos?

Els peixos senten dolor?

I els insectes?

El Big Bang va ser només un accident?

Existeix Deu?

I si és així, com podem estar segurs
que és un deu i no una deessa?

Per què tanta gent innocent
i tants animals pateixen tant?

Hi ha realment un pla
per a la meua vida?

El futur està per escriure,

o ja ha estat escrit
i simplement no el podem veure?

Però aleshores, tinc lliure voluntat?
Vull dir, qui sóc realment?

Sóc només una màquina biològica?

Però aleshores, per què tinc consciència?
Què és la consciència?

Els robots arribaran a tindre consciència?

Pensava que algun dia

em donarien les respostes
a totes aquestes preguntes.

Algú ha de saber-les, no?

Sabeu què? Ningú les sap.

Moltes d'aquestes preguntes
m'intriguen ara més que mai.

Però explorar-les és emocionant

perquè ens porta
als límits del coneixement,

i mai sabem el que hi trobarem.

Així doncs, dues preguntes
que ningú del món sap respondre.

(Música)

[Quants universos hi ha?]

De vegades durant un llarg vol

mire totes eixes muntanyes i deserts

i tracte de fer-me la idea
de com de gran és la nostra Terra.

I després recorde que hi ha un
objecte que veiem tots els dies

dins del qual caben
literalment un milió de Terres:

el Sol.

Sembla impossiblement gran.

Però en comparació,
és el forat d'una agulla,

un dels 400 mil milions
d'estels de la Via Làctia,

que pots veure en una nit clara

com una boira pàl·lida i blanca
estesa al llarg del cel.

I encara més.

Potser hi ha 100 mil milions de galàxies
detectables pels nostres telescopis.

Així que si cada estel
fóra com un gra d'arena,

hi ha prou estels a la Via Làctia

per a omplir de sorra
un tram de platja de 9 per 9 metres

i d'un metre de fondària.

I en tota la Terra
no hi ha prou platges

per a representar
tots els estels de l'univers.

Una platja així s'estendria
cents de millions de metres.

Per Stephen Hawking,
això són molts estels!

Però ell i altres físics
creuen en una realitat

que encara és inimaginablement més gran.

Primer, els 100 mil milions de galàxies

a l'abast dels nostres telescopis

són probablement
una minúscula fracció del total.

L'espai mateix s'expandeix
a un ritme accelerat.

La gran majoria de galàxies

s'allunyen de nosaltres tan ràpid
que potser mai ens n'arribi la llum.

Tanmateix,
la nostra realitat física a la Terra

està íntimament connectada
a eixes galàxies distants i invisibles.

Podem considerar-les
part del nostre univers.

Formen un sol edifici gegantí

que obeeix les mateixes lleis físiques
i és fet dels mateixos tipus d'àtoms,

electrons, protons, quarks, neutrins,
que ens formen a tu i a mi.

Tanmateix, les teories recents en física,
inclosa la Teoria de les Cordes,

diuen que hi podria haver
incomptables altres universos

fets de diferents tipus de partícules,

amb propietats diferents,
i que obeeixen lleis diferents.

Molts d'aquests universos
potser mai puguin albergar vida,

i potser apareixen
i s'esvaeixen en un nanosegon.

Però malgrat açò, combinats,
formen un vast multivers

d'universos possibles
estesos en 11 dimensions,

que ofereixen meravelles
que no podem ni imaginar.

La versió més acceptada
de la Teoria de Cordes prediu un multivers

format per 10 elevat a 500 universos.

Açò és un 1 seguit de 500 zeros,

un nombre tan gran que si cada àtom

al nostre univers observable
tinguera el seu univers propi,

i tots els atoms d'eixos universos

tingueren el seu univers propi,

i repetires això per dos cicles més,

encara estaries
en una xicoteta fracció del total,

és a dir, un trilió trilió trilió
trilió trilió trilió trilió

trilió trilió trilió trilió trilió
trilió trilió trilió del trilió

(Risa)

Però eixe nombre és encara minúscul
comparat amb un altre nombre:

infinit.

Alguns físics pensen que el continu
espai-temps és literalment infinit

i que conté un nombre infinit
dels anomenats universos de butxaca

amb propietats variables.

Com tens el cap?

La teoria quàntica
afegeix una nova capa.

La teoria s'ha demostrat
sense cap mena de dubte,

però la seva interpretació
és desconcertant,

i alguns físics pensen
que només es pot comprendre

imaginant que un gran nombre
d'universos paral·lels

neixen a cada moment,

i que molts d'aquests universos són
probablement com el món on vivim,

i inclouen múltiples còpies de tu.

En un d'aquests universos
t'has graduat amb matrícula

i t'has casat amb la persona
dels teus somnis, i en un altre, no.

Encara hi ha científics
que dirien "Ximpleries!"

L'única resposta significativa
a quants universos hi ha és un.

Només un univers.

I uns quants filòsofs i místics
podrien argumentar

que fins i tot
el nostre univers és una il·lusió.

Com podeu veure, ara mateix

no hi ha un acord
per a aquesta qüestió, ni de lluny.

Tot el que sabem és que la resposta
està entre zero i infinit.

Crec que sabem una cosa més.

És bon moment
per estudiar física.

Potser estem veient el major canvi
de paradigma de coneixement

que l'humanitat mai haja vist.

(Música)

[Per què no tenim proves
de vida alienígena?]

En algun lloc d'aquest vast univers

ha d'haver moltíssims planetes
plens de vida.

Però per què no en tenim cap prova?

És la famosa pregunta
que va fer Enrico Fermi el 1950:

On està tothom?

Els teòrics de la conspiració afirmen que
els ovnis ens visiten constantment

però ens n'amaguen els informes.

Però, realment, no són molt convincents.

Però això ens deixa tot un misteri.

L'any passat,
l'observatori espacial Kepler

va trobar cents de planetes
al voltant d'estels propers.

I si extrapoleu aquestes dades,

sembla que podria haver-hi
deu mil milions de planetes

només a la nostra galàxia.

Si 1 de cada 10,000 té condicions

per a albergar alguna forma de vida,

són 50 milion de possibles planetes
portadors de vida

ací a la Via Làctia mateix.

Aquí rau el misteri:

la nostra Terra no es va formar

fins uns nou mil milions d'anys
després del Big Bang.

Abans s'haurien format
incomptables planetes a la nostra galàxia,

on hi podia haver començar la vida

bilions, o molts milions d'anys
abans que passara a la Terra.

Si només uns quants hagueren
desenvolupat vida intel·ligent

i començat a crear tecnologies,

eixes tecnologies
haurien tingut milions d'anys

per a créixer en complexitat i poder.

A la Terra,

hem vist com la tecnologia
es pot accelerar dramàticament

en només 100 anys.

En milions d'anys, una civilització
extraterrestre intel·ligent

podria haver-se estès fàcilment
per tota la galàxia,

potser creant dispositius gegants
per a obtenir energia

o flotes de naus de colonització

o glorioses obres d'art
que omplin el cel nocturn.

Almenys, s'entén
que revelarien la seua presència,

a propòsit o no,

mitjançant senyals
electromagnètiques d'alguna mena.

No obstant això encara no n'hem vist
cap prova convincent.

Per què?

Hi ha moltes respostes possibles,
algunes una mica sinistres.

Potser una sola
civilització superintel·ligent

ja haja dominat tota la galàxia

i ha imposat un estricte
silenci de ràdio

perquè tem qualsevol
competidor potencial.

I tan sols espera,
preparada per a neutralitzar

qualsevol cosa que siga una amenaça.

O potser no són tan intel·ligents,

o potser l'evolució d'una intel·ligència

capaç de crear tecnologia sofisticada

és molt menys freqüent
del que pensàvem.

De fet, només ha passat una vegada
a la Terra en quatre bilions d'anys.

I potser això ha estat una sort increïble.

Potser som la primera civilització
d'eixe tipus a la nostra galàxia.

O, potser la civilització comporta
les llavors de la seua destrucció

per la incapacitat de controlar
les tecnologies que ha creat.

Però hi ha moltes repostes
més esperançadores.

Per començar, no busquem
gaire intensament,

i hi invertim una miserable
quantitat de diners.

Només una petita fracció dels
estels de la nostra galàxia

han estat realment observats
buscant-hi senyals interessants.

I potser no estem buscant
de la manera correcta.

Potser a mesura que
una civilització es desenvolupa,

descobreix ràpidament
tecnologies de comunicació

més sofisticades i útils
que les ones electromagnètiques.

Potser tota la acció tinga lloc
dins la misteriosa

i recentment descoberta matèria fosca,

o energia fosca, que sembla que forma
la majoria de la massa de l'univers.

O potser estem buscant
a una escala incorrecta.

Potser les civilitzacions
intel·ligents s'adonaren

que la vida tan sols són
patrons d'informació complexos

que interactuen entre ells
d'una manera bella,

i que això es pot produir
més eficientment a petita escala.

Com a la Terra els equips de música
aparatosos s'han convertit

en iPods petits i bufons,
potser la vida intel·ligent,

per reduir la seua empremta
sobre l'entorn,

ha esdevingut microscòpica.

El Sistema Solar podria estar
farcit d'extraterrestres,

i simplement no els podem veure.

Potser moltes de les idees que tenim
al cap són formes de vida alienígena.

D'acord, açò és una bogeria.

Els extraterrestres m'han fet dir-ho.

Però és apassionant que les idees
semblin tindre vida pròpia

i que sobrevisquin als seus creadors.

Potser la vida biològica
només és una fase transitòria.

Dins dels propers 15 anys,

podríem començar a veure
informació espectroscòpica real

dels planetes més propers i prometedors

que en reveli en quina mesura
poden albergar vida.

I mentre, SETI,
(Búsqueda d'Inteligència Extraterrestre)

fa pública la seua informació

perquè milions de científics ciutadans,
i tu mateix,

puguin portar el poder de la multitud
a aquesta recerca.

I ací a la Terra, es fan
experiments impressionants

intentant crear vida des de zero,

vida que podria ser diferent a les
formes d'ADN que coneixem.

Tot això ens ajudarà a comprendre
si l'univers és farcit de vida

o si, en realitat, estem sols.

Qualsevol resposta, a la seua manera,

ens meravellarà

perquè, fins i tot si estem sols,

el fet que pensem i somiem
i ens fem aquestes preguntes

podria convertir-se en

un dels fets més importants
de l'univers.

I tinc una altra bona notícia.

La recerca del coneixement
i la comprensió mai es fa avorrida.

Mai. Realment al contrari.

Quant més saps,
més impressionant sembla el món.

I són les possibilitats esbojarrades,
les preguntes sense respondre,

el que ens empeny a avançar.

Així que, manteniu-vos curiosos.