En un dia normal de col·legi, passem hores interminables aprenent respostes a preguntes, però ara mateix, farem el contrari. Ens centrarem en preguntes on no es pot aprendre la resposta perquè és desconeguda. Solia pensar en moltes coses quan era xiquet, per exemple: Com em sentiria si fos un gos? Els peixos senten dolor? I els insectes? El Big Bang va ser només un accident? Existeix Deu? I si és així, com podem estar segurs que és un deu i no una deessa? Per què tanta gent innocent i tants animals pateixen tant? Hi ha realment un pla per a la meua vida? El futur està per escriure, o ja ha estat escrit i simplement no el podem veure? Però aleshores, tinc lliure voluntat? Vull dir, qui sóc realment? Sóc només una màquina biològica? Però aleshores, per què tinc consciència? Què és la consciència? Els robots arribaran a tindre consciència? Pensava que algun dia em donarien les respostes a totes aquestes preguntes. Algú ha de saber-les, no? Sabeu què? Ningú les sap. Moltes d'aquestes preguntes m'intriguen ara més que mai. Però explorar-les és emocionant perquè ens porta als límits del coneixement, i mai sabem el que hi trobarem. Així doncs, dues preguntes que ningú del món sap respondre. (Música) [Quants universos hi ha?] De vegades durant un llarg vol mire totes eixes muntanyes i deserts i tracte de fer-me la idea de com de gran és la nostra Terra. I després recorde que hi ha un objecte que veiem tots els dies dins del qual caben literalment un milió de Terres: el Sol. Sembla impossiblement gran. Però en comparació, és el forat d'una agulla, un dels 400 mil milions d'estels de la Via Làctia, que pots veure en una nit clara com una boira pàl·lida i blanca estesa al llarg del cel. I encara més. Potser hi ha 100 mil milions de galàxies detectables pels nostres telescopis. Així que si cada estel fóra com un gra d'arena, hi ha prou estels a la Via Làctia per a omplir de sorra un tram de platja de 9 per 9 metres i d'un metre de fondària. I en tota la Terra no hi ha prou platges per a representar tots els estels de l'univers. Una platja així s'estendria cents de millions de metres. Per Stephen Hawking, això són molts estels! Però ell i altres físics creuen en una realitat que encara és inimaginablement més gran. Primer, els 100 mil milions de galàxies a l'abast dels nostres telescopis són probablement una minúscula fracció del total. L'espai mateix s'expandeix a un ritme accelerat. La gran majoria de galàxies s'allunyen de nosaltres tan ràpid que potser mai ens n'arribi la llum. Tanmateix, la nostra realitat física a la Terra està íntimament connectada a eixes galàxies distants i invisibles. Podem considerar-les part del nostre univers. Formen un sol edifici gegantí que obeeix les mateixes lleis físiques i és fet dels mateixos tipus d'àtoms, electrons, protons, quarks, neutrins, que ens formen a tu i a mi. Tanmateix, les teories recents en física, inclosa la Teoria de les Cordes, diuen que hi podria haver incomptables altres universos fets de diferents tipus de partícules, amb propietats diferents, i que obeeixen lleis diferents. Molts d'aquests universos potser mai puguin albergar vida, i potser apareixen i s'esvaeixen en un nanosegon. Però malgrat açò, combinats, formen un vast multivers d'universos possibles estesos en 11 dimensions, que ofereixen meravelles que no podem ni imaginar. La versió més acceptada de la Teoria de Cordes prediu un multivers format per 10 elevat a 500 universos. Açò és un 1 seguit de 500 zeros, un nombre tan gran que si cada àtom al nostre univers observable tinguera el seu univers propi, i tots els atoms d'eixos universos tingueren el seu univers propi, i repetires això per dos cicles més, encara estaries en una xicoteta fracció del total, és a dir, un trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió trilió del trilió (Risa) Però eixe nombre és encara minúscul comparat amb un altre nombre: infinit. Alguns físics pensen que el continu espai-temps és literalment infinit i que conté un nombre infinit dels anomenats universos de butxaca amb propietats variables. Com tens el cap? La teoria quàntica afegeix una nova capa. La teoria s'ha demostrat sense cap mena de dubte, però la seva interpretació és desconcertant, i alguns físics pensen que només es pot comprendre imaginant que un gran nombre d'universos paral·lels neixen a cada moment, i que molts d'aquests universos són probablement com el món on vivim, i inclouen múltiples còpies de tu. En un d'aquests universos t'has graduat amb matrícula i t'has casat amb la persona dels teus somnis, i en un altre, no. Encara hi ha científics que dirien "Ximpleries!" L'única resposta significativa a quants universos hi ha és un. Només un univers. I uns quants filòsofs i místics podrien argumentar que fins i tot el nostre univers és una il·lusió. Com podeu veure, ara mateix no hi ha un acord per a aquesta qüestió, ni de lluny. Tot el que sabem és que la resposta està entre zero i infinit. Crec que sabem una cosa més. És bon moment per estudiar física. Potser estem veient el major canvi de paradigma de coneixement que l'humanitat mai haja vist. (Música) [Per què no tenim proves de vida alienígena?] En algun lloc d'aquest vast univers ha d'haver moltíssims planetes plens de vida. Però per què no en tenim cap prova? És la famosa pregunta que va fer Enrico Fermi el 1950: On està tothom? Els teòrics de la conspiració afirmen que els ovnis ens visiten constantment però ens n'amaguen els informes. Però, realment, no són molt convincents. Però això ens deixa tot un misteri. L'any passat, l'observatori espacial Kepler va trobar cents de planetes al voltant d'estels propers. I si extrapoleu aquestes dades, sembla que podria haver-hi deu mil milions de planetes només a la nostra galàxia. Si 1 de cada 10,000 té condicions per a albergar alguna forma de vida, són 50 milion de possibles planetes portadors de vida ací a la Via Làctia mateix. Aquí rau el misteri: la nostra Terra no es va formar fins uns nou mil milions d'anys després del Big Bang. Abans s'haurien format incomptables planetes a la nostra galàxia, on hi podia haver començar la vida bilions, o molts milions d'anys abans que passara a la Terra. Si només uns quants hagueren desenvolupat vida intel·ligent i començat a crear tecnologies, eixes tecnologies haurien tingut milions d'anys per a créixer en complexitat i poder. A la Terra, hem vist com la tecnologia es pot accelerar dramàticament en només 100 anys. En milions d'anys, una civilització extraterrestre intel·ligent podria haver-se estès fàcilment per tota la galàxia, potser creant dispositius gegants per a obtenir energia o flotes de naus de colonització o glorioses obres d'art que omplin el cel nocturn. Almenys, s'entén que revelarien la seua presència, a propòsit o no, mitjançant senyals electromagnètiques d'alguna mena. No obstant això encara no n'hem vist cap prova convincent. Per què? Hi ha moltes respostes possibles, algunes una mica sinistres. Potser una sola civilització superintel·ligent ja haja dominat tota la galàxia i ha imposat un estricte silenci de ràdio perquè tem qualsevol competidor potencial. I tan sols espera, preparada per a neutralitzar qualsevol cosa que siga una amenaça. O potser no són tan intel·ligents, o potser l'evolució d'una intel·ligència capaç de crear tecnologia sofisticada és molt menys freqüent del que pensàvem. De fet, només ha passat una vegada a la Terra en quatre bilions d'anys. I potser això ha estat una sort increïble. Potser som la primera civilització d'eixe tipus a la nostra galàxia. O, potser la civilització comporta les llavors de la seua destrucció per la incapacitat de controlar les tecnologies que ha creat. Però hi ha moltes repostes més esperançadores. Per començar, no busquem gaire intensament, i hi invertim una miserable quantitat de diners. Només una petita fracció dels estels de la nostra galàxia han estat realment observats buscant-hi senyals interessants. I potser no estem buscant de la manera correcta. Potser a mesura que una civilització es desenvolupa, descobreix ràpidament tecnologies de comunicació més sofisticades i útils que les ones electromagnètiques. Potser tota la acció tinga lloc dins la misteriosa i recentment descoberta matèria fosca, o energia fosca, que sembla que forma la majoria de la massa de l'univers. O potser estem buscant a una escala incorrecta. Potser les civilitzacions intel·ligents s'adonaren que la vida tan sols són patrons d'informació complexos que interactuen entre ells d'una manera bella, i que això es pot produir més eficientment a petita escala. Com a la Terra els equips de música aparatosos s'han convertit en iPods petits i bufons, potser la vida intel·ligent, per reduir la seua empremta sobre l'entorn, ha esdevingut microscòpica. El Sistema Solar podria estar farcit d'extraterrestres, i simplement no els podem veure. Potser moltes de les idees que tenim al cap són formes de vida alienígena. D'acord, açò és una bogeria. Els extraterrestres m'han fet dir-ho. Però és apassionant que les idees semblin tindre vida pròpia i que sobrevisquin als seus creadors. Potser la vida biològica només és una fase transitòria. Dins dels propers 15 anys, podríem començar a veure informació espectroscòpica real dels planetes més propers i prometedors que en reveli en quina mesura poden albergar vida. I mentre, SETI, (Búsqueda d'Inteligència Extraterrestre) fa pública la seua informació perquè milions de científics ciutadans, i tu mateix, puguin portar el poder de la multitud a aquesta recerca. I ací a la Terra, es fan experiments impressionants intentant crear vida des de zero, vida que podria ser diferent a les formes d'ADN que coneixem. Tot això ens ajudarà a comprendre si l'univers és farcit de vida o si, en realitat, estem sols. Qualsevol resposta, a la seua manera, ens meravellarà perquè, fins i tot si estem sols, el fet que pensem i somiem i ens fem aquestes preguntes podria convertir-se en un dels fets més importants de l'univers. I tinc una altra bona notícia. La recerca del coneixement i la comprensió mai es fa avorrida. Mai. Realment al contrari. Quant més saps, més impressionant sembla el món. I són les possibilitats esbojarrades, les preguntes sense respondre, el que ens empeny a avançar. Així que, manteniu-vos curiosos.