El sucre secundari mata | Laurent Adamowicz | TEDxYouth@BeaconStreet

Aquesta xerrada es va fer a un esdeveniment TEDx utilitzant el format de conferència TED però organitzat de manera independent per una comunitat local.

El sucre secundari mata? Espera, el sucre secundari és el que és amagat i afegit a aliments on no se t'acudiria que hi fos, de manera que infants i pares s'hi tornen addictes. Una terrible revelació és que les llets de substitució per a nadons duen sucre afegit. A dojo! I menys lactosa que la llet materna. I no hi ha cap etiqueta d'advertència? Que em volen aixecar la camisa?

Laurent és el fundador i director de la fundació EChO –Erradicate Childhood Obesity (Erradicar l'obesitat infantil)–, una organització sense ànim de lucre que pretén millorar la salut pública general dels infants. També és membre de la Taula Rodona Nutricional a la "T.H. Chan School of Public Health" de Harvard i president de Bon'App, una empresa social que millora l'accés, i la qualitat, de l'educació nutricional.
Nascut i criat a París, França, té un MBA de la Wharton School, un Màster d'Antropologia Sociocultural de la Universitat de Columbia, i és "Senior Fellow of the Advanced Leadership Initiative" a la Universitat de Harvard.

Els sucres secundaris maten?

No, espera.

El fum secundari mata.

Causa càncer de pulmó.

Ho sé, perquè el 1986,
quan ens ho va dir el ministeri,

què vam fer?

Vam endegar campanyes massives.

Vam començar a etiquetar els paquets
dient-hi "mata."

També vam començar campanyes
per informar els nens.

I el que va passar
és que un dia et deien:

"Mare, si no deixes de fumar, moriràs"

Bé, això és prou dramàtic.

És una emergència de salut pública.

I avui en tenim una.

És pel sucre secundari,
i deixeu-me explicar com mata.

Tots coneixen el sucre primari, no?

Sucre primari: anomeno així
el que hi ha a fruites i verdures,

llegums, fruits secs i llet;

és la lactosa,
tot això és bo pel cos.

El cos sap molt bé com processar-lo.

juntament amb la proteïna, la fibra
i les vitamines que també duen.

El que anomeno sucre secundari
–i jo he inventat el terme–

és el sucre amagat
que s'afegeix als aliments processats.

Aquest és el dolent.

De primer, està amagat.

Mirem-s'ho un segon.

És amagat, perquè no és
on esperaríem que fos,

és a dir, a les begudes i els dolços.

És amagat, perquè la meitat del que mengem
és als aliments salats.

Salats? Sí!

És a la sopa.

Tres culleradetes de sucre
en aquesta sopa.

És a les galetes salades.

N'hi ha sis culleradetes.

Direu: "Bé, però
tan sols en menjo unes quantes"

Si, una ració són cinc galetes.

Coneixeu algú que tan sols en mengi cinc?

Cinc patates fregides?

Jo no, oi?

Se'n mengen tota la bossa.
I això és molt de sucre.

I és arreu.

I quan dic arreu,

vull dir al pa,
la pizza, les hamburgueses.

A la salsa per amanir,

I fins a la salsa picant preferida.

Esteu llegint correctament les xifres:

hi ha 24 culleradetes de sucre
en aquesta ampolla.

Sí, la de mida normal.

Direu: "Però espera.
Tan sols me'n poso una mica."

Si, però tot suma.

I això no és el pitjor.

Després de treballar-hi 20 anys,

pensava que ja havia vist el millor
i el pitjor d'aquesta indústria.

No. Fa unes setmanes,
vaig descobrir que era encara pitjor.

I això és el que avui
vull ensenyar-vos.

Ara, posem en context
els substituts de la llet materna.

La millor llet per al nadó és,
evidentment, la llet materna.

Duu sucre.

Sucre primari.

El set per cent és lactosa,
i això és bo!

No pot ser millor per al nadó.

Però en moltes comunitats,
comunitats amb pocs ingressos,

fan servir això – 50%
de les mares no donen el pit.

I què hi ha?

Menys lactosa i molt de sucre.

I quan dic molt sucre,
vull dir 61 culleradetes de sucre.

És de bojos. És impactant.

I això funciona com una addicció.

I ara, un bebè de tres anys
prendrà una beguda com aquesta.

Observeu la mida d'aquesta ampolla.

Aquesta coseta
duu sis culleradetes de sucre.

La propaganda és enganyosa;
la mare pensa:

"Oh, el meu fill creixerà com una girafa!"

No, no ho farà! Creixerà com un hipopòtam!

(Rialles)

I què fem després?

Esdevenim joves adults
i ara ens enganyen amb les dietes.

Penseu-ho un instant.

Penseu que no duu greixos, oi?

No, no en duu.

Altra vegada, coneixent la indústria
i com funciona,

si eliminem el greix d'un producte
esdevé insípid,

i què farem aleshores?

Afegir-hi sucre,
i així el vostre amaniment preferit,

que ja duu sucre
sense que sapigueu per què,

en duu el triple.

I ara proveu a menjar sense gluten.

Tampoc.

Si ho feu tan sols perquè és una moda,
repenseu-vos-hi.

Si no duen gluten, sovint tindran 30-40%
més sucre que el producte normal.

Potser pensareu: "El menjar ecològic
és bo per al meu fill! És sa!"

No, no ho és.

La llet infantil ecològica
és la pitjor.

Duu 61 culleradetes de sucre.

Són gairebé 200 grams.

A això em refereixo.

En aquesta caixeta,
hi ha aquest sucre.

Què podem fer-hi, doncs?

Vull dir suprimir el sucre del tot?

No.

Mai diré als nens:
"Allunyeu-vos del sucre."

Sóc de París.
Sé quan em cal la meva dosi de sucre.

I aquí tinc el meu pal de xocolata.

D'aquí és d'on trec el meu sucre,

perquè em prenc el cafè sense sucre.

Aquest és, doncs, el meu sucre.

Però el de la dreta en té massa.

Semblen iguals.

Si us mireu aquestes dues coses,
direu: "Oh! És el mateix."

Sí, 260 calories cadascun.

Però la diferència és que
un és carregat de sucre.

I aquestes nou culleradetes de sucre
són com un refresc ensucrat.

Produeixen un pic de sucre al fetge.

Em refereixo a això. Mireu què passa.

L'excés de sucre
es transforma en glicogen.

I el glicogen s'emmagatzema
en forma de greix per a més tard.

La insulina no el fa entrar
als músculs.

Li diu al cos:
"Després el vinc a buscar."

Però si feu això
dos o tres cops al dia,

resta al ventre.

I no us en poder desfer.

Ara sabem que hi ha una relació directa
entre el sucre secundari que prenem

i l'augment de malalties coronàries,
diabetis de tipus 2 i obesitat.

Com aturarem aquesta adicció?

Perquè es tracta d'una addicció.

Deixeu-me que us ho ensenyi.

Aquí teniu una imatge
del cervell

d'una persona normal.

Els punts vermells
representen la dopamina.

És la recompensa.

És el "Ahhh!" quan mossego el pal.

I sé que no me'n menjaré dos o tres.

Però amb l'addicció passa això.

Veieu la diferència amb la imatge
d'un addicte a la cocaïna?

Res de punts vermells. Res de dopamina.

El sistema de recompensa està apagat.

Per tant me'n cal més. Més. Més.

I aquesta és la imatge
d'una persona obesa.

Això ho anomeno addicció al sucre.

El mateix fenomen. Ho anhelo.

Anhelo fins a 22 culleradetes.

30 culleradetes diàries els adolescents.

Com ho podem arreglar?

Com resoldrem la crisi
de l'obesitat infantil?

Amb un sistema d'avisos.

Això és el que proposo.

Ho vam fer amb el tabac.

Per què no podem fer-ho
amb els aliments

i posar una advertència
al davant del paquet,

a més de tota la meravellosa informació
que ningú no es llegeix, oi?

De veritat. Un nombre de culleradetes.

Les de tot el paquet,
no les d'una ridícula ració.

I si el producte no té
sucre secundari,

cap sucre afegit,

ho hauríem d'indicar
i posar-hi una etiqueta verda.

Els nens sabran la diferència,

així, quan arribi el moment
de l'hamburguesa i les patates,

diran als seus pares,

"Pare, estàs segur que vols

el refresc amb 57 culleradetes de sucre
amb les patates fregides?

Jo en vull un sense cap!"

Això és el que podem fer. Plegats.
Podem erradicar l'obesitat infantil.

Nosaltres, el poble,
ho hem de dur al Congrés.

Gràcies.

(Aplaudiments)