Què succeeix quan la prioritat dels mitjans és el benefici propi?

En aquest discurs inspirador, David Puttnam formula una gran qüestió respecte als mitjans: És un imperatiu moral crear ciutadans informats o és lliure el fet de perseguir el benefici propi per qualsevol medi, com a qualsevol altre negoci? La seva solució per a equilibrar el benefici i la responsabilitat és brillant... I potser no hi estigueu d'acord. (Filmat a TEDxHousesofParliament.)

M'agradaria començar

amb la història del cargol de Paisley.

La nit del 26 d'agost de 1928

la May Donoghue va agafar un tren des de Glasgow

cap al municipi de Paisley,
11 km a l'est de la ciutat,

i allà, a la cafeteria Wellmeadow,

va prendre un refresc de gelat Scots,

una mescla de gelat i cervesa de gingebre,

que li havia comprat un amic.

La cervesa venia dins d'una botella marró i opaca,

amb una etiqueta que deia
"D. Stevenson, Glen Lane, Paisley."

Es va beure part del refresc de gelat,

però mentre abocava la cervesa que quedava

en el seu got,

un cargol descompost

va aparèixer surant al damunt.

Tres dies després va ingressar

a l'hospital Glasgow Royal Infirmary

i diagnosticada amb gastroenteritis severa

i xoc.

El cas de Donoghue vs. Stevenson

va establir un precedent legal molt important:

Stevenson, el fabricant de la cervesa de gingebre,

fou responsabilitzat d'un clar deure de cura

cap a la May Donoghue,

encara que no existia cap contracte entre ells

i ni tan sols era ella qui havia comprat la beguda.

Un dels jutges, el senyor Atkin, ho va descriure així:

"Heu de cuidar-vos d'evitar actes o omissions

en que raonablement es preveu

que el vostre veïnat podria sortir ferit".

De fet, em pregunto quantes persones,

sense el deure de cura,
haurien hagut de patir

de gastroenteritis abans de que
Stevenson perdés el negoci.

Ara, si us plau, recordeu la història
del cargol de Paisley

perquè es tracta d'un principi important.

L'any passat, la Hansard Society,
una organització benèfica independent

que busca reforçar la democràcia parlamentària

i fomentar la participació pública en la política,

va publicar, a més de la seva auditoria anual

sobre el compromís polític, una secció addicional

dedicada exclusivament a la política i els mitjans.

Aquí teniu algunes observacions força depriments

d'aquell estudi.

No sembla que la premsa sensacionalista

fomenti la ciutadania política dels seus lectors,

tenint en compte fins i tot als que

no llegeixen cap tipus de premsa.

Els que llegeixen només premsa sensacionalista
tenen el doble de possibilitats

de veure la política de forma negativa

que qui no llegeix cap tipus de premsa.

No és que s'interessin menys
per la política.

Consumeixen mitjans que reforcen

la seva avaluació negativa respecte a la política,

contribuint a una actitud fatalista i cínica

cap a la democràcia i el seu propi paper en ella.

No és estrany que l'informe conclogués que,

en aquest aspecte, la premsa,
especialment la sensacionalista,

no sembla donar gaire importància

al seu paper dins la nostra democràcia.

Dubto que algú d'aquesta sala

posi realment en dubte aquesta visió.

Però, si Hansard té raó, i normalment la té,

tenim un problema greu,

i n'és un que m'agradaria analitzar

durant els pròxims 10 minuts.

Des del cargol de Paisley,

i especialment durant la darrera dècada,

s'han desenvolupat gran quantitat d'idees

sobre la noció del deure de cura

i la seva relació amb diversos
aspectes de la societat civil.

Generalment un deure de cura
apareix quan un individu

o un grup d'individus emprenen una activitat

que pot causar danys potencials a un altre,

sigui física, mental o econòmicament.

Això s'enfoca principalment en àrees òbvies,

com ara la nostra resposta empàtica
cap als nens i joves,

el personal de servei, la gent gran i els malalts.

Rarament s'estén, si és que es fa mai,
a raonaments igual d'importants

sobre la vulnerabilitat del nostre
sistema de govern actual,

a la noció de que la honestedat,
exactitud i imparcialitat

son fonamentals per al procés de construcció

i incorporació d'una democràcia

informada i participativa.

I quan més ho pensem,

més estrany es torna.

Fa uns anys vaig tenir el plaer

d'inaugurar una escola nova

al nord-est d'Anglaterra.

Els alumnes l'havien anomenada Academy 360.

Quan anava caminant pel seu impressionant

atri envidrat,

vaig trobar al davant meu, estampada a la paret

amb lletres de foc,

la famosa injunció del Marc Aureli:

"No ho facis si no convé;

no ho diguis si no és veritat".

El director va veure que la mirava fixament

i digué: "Oh, aquest és el lema
de la nostra escola".

En el tren de tornada a Londres

no me la podia treure del cap,

només pensava: és realment possible
que haguem tardat

més de 2.000 anys en acceptar

aquesta simple noció

com a la nostra mínima
expectativa respecte als altres?

No és hora que desenvolupem aquest concepte

del deure de cura

i l'estenguem de manera que inclogui la cura

dels nostres valors democràtics,
compartits però en perill creixent?

Després de tot, l'absència d'un deure de cura

en moltes professions

pot portar fàcilment
a acusacions de negligència

i, en tal cas, podem romandre tranquils amb la idea

de que estem sent, en efecte, negligents

respecte a la salut de les nostres pròpies societats

i els valors que necessàriament les recolzen?

Podria algú suggerir honestament, davant de l'evidència,

que els mateixos mitjans que la Hansard
va condemnar tant rotundament

s'han preocupat prou d'evitar comportaments

que podrien haver previst raonablement

que soscavarien o fins i tot danyarien

el nostre assentament democràtic,
intrínsecament vulnerable?

N'hi haurà que debatran

si això podria convertir-se fàcilment en una forma

de censura, tot i que sigui autocensura,

però jo no m'ho crec.

Ha de ser possible

equilibrar la llibertat d'expressió

amb unes responsabilitats morals i socials majors.

Deixeu-me explicar perquè amb l'exemple

de la meva pròpia carrera com a productor de cine.

Durant aquesta carrera, mai vaig acceptar

que un productor hagués de conformar-se amb situar

el seu propi treball fora o per damunt del que

considerés un conjunt de valors decent

per a la seva pròpia vida, la seva família

i el futur de la societat en la que tots vivim.

I aniria més lluny.

Un productor responsable mai hauria de
devaluar el seu treball

fins a tal punt en què es tornés menys que vertader

respecte al món que desitja habitar.

Tal com ho veig, els productors, els periodistes
i fins i tot els blocaires

han de mirar cap a les expectatives socials

que sorgeixen de combinar
el poder intrínsec del seu mitjà

amb les seves afinades habilitats professionals.

Òbviament aquest requisit no és obligatori,

però per al productor amb talent,
per al periodista responsable,

o fins i tot per al blocaire,
em sembla totalment inevitable.

Sempre hauríem de recordar que la nostra noció

de llibertat individual i de la seva companya,
la llibertat creativa,

és comparativament nova

dins la història de les idees occidentals

i, per aquest motiu, és habitualment infravalorada

i pot ser soscavada ràpidament.

És un premi fàcil de perdre

i, quan ja s'ha perdut, quan s'ha renunciat a ell,

pot resultar molt, però que molt difícil de reclamar.

I la seva primera línia de defensa

han de ser els nostres propis estàndards,

no els imposats a nosaltres
per la censura o la legislació,

sinó els nostres propis estàndards
i la nostra pròpia integritat.

La nostra integritat mentre tractem amb aquells

amb qui treballem

i els nostres estàndards metre operem dins la societat.

I aquests estàndards nostres

necessiten combinar-se amb
un propòsit social sostenible.

Són part d'una responsabilitat col·lectiva,

la responsabilitat de l'artista o del periodista

de tractar amb el món tal com és,

i això, alhora, ha d'anar de la mà

de la responsabilitat dels que governen la societat

de mirar de cara a aquest món

i de no ser temptats de malversar

les causes dels seus mals.

No obstant això, tal com s'ha anat veient

els darrers anys amb una claredat impressionant,

aquesta responsabilitat ha estat derogada

en gran mesura per molts mitjans de comunicació.

I en conseqüència,
a través del món occidental,

les polítiques exageradament simplistes
dels grups de protesta

i el seu atractiu cap a una demografia extensament

desil·lusionada i més vella,

juntament amb l'apatia i l'obsessió per les trivialitats

que representen almenys a alguns dels joves,

en conjunt, aquesta i d'altres aberracions

contemporànies similars

amenacen amb acabar amb

el compromís i el debat informat i actiu,

i recalco actiu.

El llibertari més ardent podria argumentar

que Donoghue vs. Stevenson
s'hauria d'haver desestimat

i que Stevenson finalment
hauria acabat perdent el negoci,

en cas d'haver continuat venent cervesa
de gingebre amb cargols a dins.

Però la major part de nosaltres, crec,
accepta algun petit paper

per tal de que l'estat apliqui un deure de cura,

i aquí la paraula clau és raonable.

Els jutges han de demanar: "Hi varen posar
una atenció raonable

o podrien raonablement haver previst

les conseqüències de les seves accions?".

Lluny d'un poder estatal autoritari significatiu,

és aquest petit examen del que és o no raonable

el que m'agradaria que apliquéssim als mitjans

que, després de tot, estableixen el to i el contingut

de gran part del nostre discurs democràtic.

Per a que la democràcia funcioni, es necessiten

homes i dones assenyats que
dediquin temps a entendre i a debatre

temes difícils, de vegades complexos,

i que ho facin dins un ambient que s'esforci

per a aconseguir un tipus d'enteniment que condueixi

cap a, si no un acord, al menys un compromís

practicable i productiu.

La política tracta de decisions,

i dins d'aquestes decisions,
la política tracta de prioritats.

Tracta de reconciliar preferències en conflicte

sempre i quan sigui possible, basant-se en els fets.

Però si els fets en sí mateixos estan distorsionats,

les resolucions probablement generin més conflicte,

i conseqüentment apliquin tot l'estrès i la pressió

sobre la societat.

Els mitjans han de decidir:

Representen un paper d'agreujadors

o d'informadors?

Perquè a la fi, tot es resumeix en una combinació

de confiança i liderat.

Aquesta mateixa setmana, fa cinquanta anys,
el president John F. Kennedy

va fer dos discursos èpics,

el primer sobre desarmament
i el segon sobre drets civils.

El primer va conduir quasi immediatament

al Tractat de prohibició de proves nuclears

i el segon, a l'Acta de Drets Civils de 1964,

i els dos varen representar
passes gegants cap endavant.

La democràcia, ben guiada i ben informada,

pot aconseguir coses molt grans,

però hi ha una condició prèvia.

Hem de confiar en que els que prenen les decisions

actuen en el millor interès no cap a ells mateixos

sinó cap al conjunt total de persones.

Necessitem opcions basades en fets,

mostrades clarament,

no les d'unes poques corporatives

poderoses i potencialment manipuladores

perseguint les seves pròpies
motivacions, sovint estretes,

sinó informació exacta i sense prejudicis

amb la què decidir les nostres pròpies opinions.

Si volem proporcionar vides decents i plenes

als nostres fills i als fills dels nostres fills,

necessitem exercir al màxim nivell possible

aquest deure de cura per a aconseguir una democràcia

dinàmica i esperem que durable.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

(Aplaudiments)