M'agradaria començar amb la història del cargol de Paisley. La nit del 26 d'agost de 1928 la May Donoghue va agafar un tren des de Glasgow cap al municipi de Paisley, 11 km a l'est de la ciutat, i allà, a la cafeteria Wellmeadow, va prendre un refresc de gelat Scots, una mescla de gelat i cervesa de gingebre, que li havia comprat un amic. La cervesa venia dins d'una botella marró i opaca, amb una etiqueta que deia "D. Stevenson, Glen Lane, Paisley." Es va beure part del refresc de gelat, però mentre abocava la cervesa que quedava en el seu got, un cargol descompost va aparèixer surant al damunt. Tres dies després va ingressar a l'hospital Glasgow Royal Infirmary i diagnosticada amb gastroenteritis severa i xoc. El cas de Donoghue vs. Stevenson va establir un precedent legal molt important: Stevenson, el fabricant de la cervesa de gingebre, fou responsabilitzat d'un clar deure de cura cap a la May Donoghue, encara que no existia cap contracte entre ells i ni tan sols era ella qui havia comprat la beguda. Un dels jutges, el senyor Atkin, ho va descriure així: "Heu de cuidar-vos d'evitar actes o omissions en que raonablement es preveu que el vostre veïnat podria sortir ferit". De fet, em pregunto quantes persones, sense el deure de cura, haurien hagut de patir de gastroenteritis abans de que Stevenson perdés el negoci. Ara, si us plau, recordeu la història del cargol de Paisley perquè es tracta d'un principi important. L'any passat, la Hansard Society, una organització benèfica independent que busca reforçar la democràcia parlamentària i fomentar la participació pública en la política, va publicar, a més de la seva auditoria anual sobre el compromís polític, una secció addicional dedicada exclusivament a la política i els mitjans. Aquí teniu algunes observacions força depriments d'aquell estudi. No sembla que la premsa sensacionalista fomenti la ciutadania política dels seus lectors, tenint en compte fins i tot als que no llegeixen cap tipus de premsa. Els que llegeixen només premsa sensacionalista tenen el doble de possibilitats de veure la política de forma negativa que qui no llegeix cap tipus de premsa. No és que s'interessin menys per la política. Consumeixen mitjans que reforcen la seva avaluació negativa respecte a la política, contribuint a una actitud fatalista i cínica cap a la democràcia i el seu propi paper en ella. No és estrany que l'informe conclogués que, en aquest aspecte, la premsa, especialment la sensacionalista, no sembla donar gaire importància al seu paper dins la nostra democràcia. Dubto que algú d'aquesta sala posi realment en dubte aquesta visió. Però, si Hansard té raó, i normalment la té, tenim un problema greu, i n'és un que m'agradaria analitzar durant els pròxims 10 minuts. Des del cargol de Paisley, i especialment durant la darrera dècada, s'han desenvolupat gran quantitat d'idees sobre la noció del deure de cura i la seva relació amb diversos aspectes de la societat civil. Generalment un deure de cura apareix quan un individu o un grup d'individus emprenen una activitat que pot causar danys potencials a un altre, sigui física, mental o econòmicament. Això s'enfoca principalment en àrees òbvies, com ara la nostra resposta empàtica cap als nens i joves, el personal de servei, la gent gran i els malalts. Rarament s'estén, si és que es fa mai, a raonaments igual d'importants sobre la vulnerabilitat del nostre sistema de govern actual, a la noció de que la honestedat, exactitud i imparcialitat son fonamentals per al procés de construcció i incorporació d'una democràcia informada i participativa. I quan més ho pensem, més estrany es torna. Fa uns anys vaig tenir el plaer d'inaugurar una escola nova al nord-est d'Anglaterra. Els alumnes l'havien anomenada Academy 360. Quan anava caminant pel seu impressionant atri envidrat, vaig trobar al davant meu, estampada a la paret amb lletres de foc, la famosa injunció del Marc Aureli: "No ho facis si no convé; no ho diguis si no és veritat". El director va veure que la mirava fixament i digué: "Oh, aquest és el lema de la nostra escola". En el tren de tornada a Londres no me la podia treure del cap, només pensava: és realment possible que haguem tardat més de 2.000 anys en acceptar aquesta simple noció com a la nostra mínima expectativa respecte als altres? No és hora que desenvolupem aquest concepte del deure de cura i l'estenguem de manera que inclogui la cura dels nostres valors democràtics, compartits però en perill creixent? Després de tot, l'absència d'un deure de cura en moltes professions pot portar fàcilment a acusacions de negligència i, en tal cas, podem romandre tranquils amb la idea de que estem sent, en efecte, negligents respecte a la salut de les nostres pròpies societats i els valors que necessàriament les recolzen? Podria algú suggerir honestament, davant de l'evidència, que els mateixos mitjans que la Hansard va condemnar tant rotundament s'han preocupat prou d'evitar comportaments que podrien haver previst raonablement que soscavarien o fins i tot danyarien el nostre assentament democràtic, intrínsecament vulnerable? N'hi haurà que debatran si això podria convertir-se fàcilment en una forma de censura, tot i que sigui autocensura, però jo no m'ho crec. Ha de ser possible equilibrar la llibertat d'expressió amb unes responsabilitats morals i socials majors. Deixeu-me explicar perquè amb l'exemple de la meva pròpia carrera com a productor de cine. Durant aquesta carrera, mai vaig acceptar que un productor hagués de conformar-se amb situar el seu propi treball fora o per damunt del que considerés un conjunt de valors decent per a la seva pròpia vida, la seva família i el futur de la societat en la que tots vivim. I aniria més lluny. Un productor responsable mai hauria de devaluar el seu treball fins a tal punt en què es tornés menys que vertader respecte al món que desitja habitar. Tal com ho veig, els productors, els periodistes i fins i tot els blocaires han de mirar cap a les expectatives socials que sorgeixen de combinar el poder intrínsec del seu mitjà amb les seves afinades habilitats professionals. Òbviament aquest requisit no és obligatori, però per al productor amb talent, per al periodista responsable, o fins i tot per al blocaire, em sembla totalment inevitable. Sempre hauríem de recordar que la nostra noció de llibertat individual i de la seva companya, la llibertat creativa, és comparativament nova dins la història de les idees occidentals i, per aquest motiu, és habitualment infravalorada i pot ser soscavada ràpidament. És un premi fàcil de perdre i, quan ja s'ha perdut, quan s'ha renunciat a ell, pot resultar molt, però que molt difícil de reclamar. I la seva primera línia de defensa han de ser els nostres propis estàndards, no els imposats a nosaltres per la censura o la legislació, sinó els nostres propis estàndards i la nostra pròpia integritat. La nostra integritat mentre tractem amb aquells amb qui treballem i els nostres estàndards metre operem dins la societat. I aquests estàndards nostres necessiten combinar-se amb un propòsit social sostenible. Són part d'una responsabilitat col·lectiva, la responsabilitat de l'artista o del periodista de tractar amb el món tal com és, i això, alhora, ha d'anar de la mà de la responsabilitat dels que governen la societat de mirar de cara a aquest món i de no ser temptats de malversar les causes dels seus mals. No obstant això, tal com s'ha anat veient els darrers anys amb una claredat impressionant, aquesta responsabilitat ha estat derogada en gran mesura per molts mitjans de comunicació. I en conseqüència, a través del món occidental, les polítiques exageradament simplistes dels grups de protesta i el seu atractiu cap a una demografia extensament desil·lusionada i més vella, juntament amb l'apatia i l'obsessió per les trivialitats que representen almenys a alguns dels joves, en conjunt, aquesta i d'altres aberracions contemporànies similars amenacen amb acabar amb el compromís i el debat informat i actiu, i recalco actiu. El llibertari més ardent podria argumentar que Donoghue vs. Stevenson s'hauria d'haver desestimat i que Stevenson finalment hauria acabat perdent el negoci, en cas d'haver continuat venent cervesa de gingebre amb cargols a dins. Però la major part de nosaltres, crec, accepta algun petit paper per tal de que l'estat apliqui un deure de cura, i aquí la paraula clau és raonable. Els jutges han de demanar: "Hi varen posar una atenció raonable o podrien raonablement haver previst les conseqüències de les seves accions?". Lluny d'un poder estatal autoritari significatiu, és aquest petit examen del que és o no raonable el que m'agradaria que apliquéssim als mitjans que, després de tot, estableixen el to i el contingut de gran part del nostre discurs democràtic. Per a que la democràcia funcioni, es necessiten homes i dones assenyats que dediquin temps a entendre i a debatre temes difícils, de vegades complexos, i que ho facin dins un ambient que s'esforci per a aconseguir un tipus d'enteniment que condueixi cap a, si no un acord, al menys un compromís practicable i productiu. La política tracta de decisions, i dins d'aquestes decisions, la política tracta de prioritats. Tracta de reconciliar preferències en conflicte sempre i quan sigui possible, basant-se en els fets. Però si els fets en sí mateixos estan distorsionats, les resolucions probablement generin més conflicte, i conseqüentment apliquin tot l'estrès i la pressió sobre la societat. Els mitjans han de decidir: Representen un paper d'agreujadors o d'informadors? Perquè a la fi, tot es resumeix en una combinació de confiança i liderat. Aquesta mateixa setmana, fa cinquanta anys, el president John F. Kennedy va fer dos discursos èpics, el primer sobre desarmament i el segon sobre drets civils. El primer va conduir quasi immediatament al Tractat de prohibició de proves nuclears i el segon, a l'Acta de Drets Civils de 1964, i els dos varen representar passes gegants cap endavant. La democràcia, ben guiada i ben informada, pot aconseguir coses molt grans, però hi ha una condició prèvia. Hem de confiar en que els que prenen les decisions actuen en el millor interès no cap a ells mateixos sinó cap al conjunt total de persones. Necessitem opcions basades en fets, mostrades clarament, no les d'unes poques corporatives poderoses i potencialment manipuladores perseguint les seves pròpies motivacions, sovint estretes, sinó informació exacta i sense prejudicis amb la què decidir les nostres pròpies opinions. Si volem proporcionar vides decents i plenes als nostres fills i als fills dels nostres fills, necessitem exercir al màxim nivell possible aquest deure de cura per a aconseguir una democràcia dinàmica i esperem que durable. Moltes gràcies per la vostra atenció. (Aplaudiments)