Tinc 99 problemes i la paràlisi només n'és un

"Tinc paràlisi cerebral. Tremolo constantment" anuncia la Maysoon Zayed al començament d'aquesta estimulant i divertida xerrada (de debò, molt divertida). "Sóc com una barreja entre la Shakira i en Muhammad Ali" Amb gràcia i enginy, la comediant àrab-nord-americana ens convida a recórrer les seves aventures com a actriu, monologuista còmica, filantropa i defensora de les persones amb discapacitat.

Hola TEDWomen, què passa?

(Aclamació)

No és suficient.

Hola TEDWomen, què passa?

(Aclamació)

El meu nom és Maysoon Zayid

y no estic èbria,

però sí el metge que em va portar al món

Va tallar a ma mare 6 cops

en 6 direccions diferents,

asfixiant la pobra de mi en el procés.

Com a resultat, tinc paràlisi cerebral,

per això tremolo tot el temps.

Observin.

És esgotador. Sóc com una mescla de Shakira

i Muhammad Alí.

(Riures)

La paràlisi cerebral no és genètica.

No és congènita ni es pot contreure.

Ningú maleí l'úter de ma mare

i no la vaig adquirir perquè els meus peres fossin cosins,

que ho són.

(Riures)

Sols és causada per accidents,

com el que em va succeir al néixer.

Ara, us adverteixo, no sóc una font d'inspiració.

I no vull que cap dels presents

se senti malament per mi,

perquè en algun moment de la vida,

han desitjat ser discapacitats.

Anem a fer un tomb.

Nit de Nadal, són al centre comercial,

condueixen a la recerca d'aparcament

i, què veuen?

16 llocs buits per a discapacitats.

I pensen: "Déu, puc ser almenys

una miqueta discapacitat?".

(Riures)

A més, els hi dic,

tinc 99 problemes, i la paràlisi sols n'és un d'ells.

Si existís una olimpíada de la opressió,

jo guanyaria la medalla d'or.

Sóc palestina, musulmana, dona, discapacitada

i visc a Nova Jersey.

(Riures) (Aplaudiments)

Si amb això no se senten millor, doncs haurien de fer-ho.

Sóc de Parc Cliffside, a Nova Jersey.

Sempre m'ha encantat que

el meu barri i la meva malaltia

portin les mateixes inicials.

També m'encanta que si volgués caminar

de casa meva a Nova York, podria.

Moltes persones amb paràlisi cerebral no caminen,

però els meus pares no creuen en el "no es pot".

El mantra del meu pare era:

"Pots [can] fer-ho; ballar cancan".

(Riures)

Si les meves tres germanes grans netejaven,

jo netejava.

Si les tres anaven a una escola pública,

els meus pares posaven una demanda al sistema escolar

i s'asseguraven que jo també hi pogués anar,

i si no trèiem totes la nota màxima

totes rebíem la sabatada de ma mare.

(Riures)

El meu pare em va enseñar a caminar als 5 anys

col·locant els meus talons sobre els seus peus

i simplement caminava.

Una altra tàctica que utilitzava era penjar

un dòlar davant meu per tal que jo el perseguís.

(Riures)

La stripper que porto dintre era molt forta i...

(Riures)

Sí. El primer dia a l'escoleta

caminava com un campió de boxa

que ha rebut molts cops.

Així, com anava creixent, sols hi havia 6 àrabs a la meva ciutat

i tots eren de la família.

Ara hi ha 20 àrabs,

i segueixen sent tots de la família. (Riures)

Crec que ningú no va sospitar que no érem italians.

(Riures) (Aplaudiments)

Això va ser abans de l'11-S i de que els polítics

creguessin oportú utilitzar "Odio els musulmans"

com a lema de campanya.

Les persones amb les que vaig créixer no tenien problemes amb la meva fe.

No obstant, semblava preocupar-los molt

que em morís de fam durant el ramadà.

Jo els hi deia que tenia prou greix

per a viure 3 mesos sencers sense menjar,

així que estar en dejú de la matinada fins a la posta de sol és molt fàcil.

Vaig ballar tap a Broadway.

Sí, a Broadway. És de bojos. (Aplaudiments)

Els meus pares no podien pagar la teràpia física,

per aquest motiu m'enviaven a l'escola de dansa.

Vaig aprendre a baillar amb sabates de taló,

o sigui que puc caminar amb sabates de taló.

Sóc de Nova Jersey,

i allà volem ser "chic",

així que les meves amigues calçaven sabates de taló, i jo també.

I quan les meves amigues anaven a passar les vacances d'estiu

a la costa de Jersey, jo no hi anava.

Jo passava els estius en una zona de guerra,

perquè els meus pares temien

que si no tornàvem a Palestina

tots els estius,

ens transformaríem en Madonna.

(Riures)

Durant les vacances d'estiu sovint

mon pare intentava curar-me

així que jo bevia llet de cérvol,

em posaven tasses calentes a l'esquena,

em submergia al Mar Mort,

i recordo que l'aigua em cremava els ulls

i pensava: "Funciona, funciona!".

(Riures)

Però la cura miraculosa va ser el ioga.

He de dir que és molt avorrit,

però abans de fer ioga

era una comediant d'stand-up que no podia posar-se de peu [stand up].

I ara puc mantenir-me sobre el meu cap.

Els meus pares varen reforçar aquesta idea

de que podia fer qualsevol cosa,

de que cap somni no era impossible,

i el meu somni era participar

a la telenovel·la Hospital General.

Vaig anar a la universitat mitjançant la discriminació positiva

i vaig aconseguir una beca per a la UEA,

Universitat de l'Estat d'Arizona,

perquè entrava a totes les quotes.

Era com un lèmur mascota del departament de teatre.

Tothom m'adorava.

Vaig fer totes les feines dels menys intel·ligents,

vaig treure la nota més alta de la meva classe,

i també de la seva classe.

Cada cop que interpretava una escena

de El zoo de cristall

els meus professors ploraven.

Però mai no vaig aconseguir el paper.

Finalment, en el meu últim any,

la UEA va decidir realitzar una obra anomenada

Ballen molt lent a Jackson.

És una obra d'una noia amb paràlisi cerebral.

Jo era una noia amb paràlisi cerebral.

Així que vaig començar a cridar als quatre vents:

"Finalment tindré un paper!"

Tinc paràlisi cerebral!

A la fi lliure! A la fi lliure!

Gracies a Déu totpoderós, a la fi sóc lliure!

No vaig aconseguir el paper. (Riures)

L'hi donaren a la Sherry Brown.

Vaig anar a intimidar a la directora del departament de teatre,

plorant histèricament, com si algú 'hagués matat el meu gat,

a demanar-li per què

i ella em va respondre que perquè

creien que no podria fer les escenes de risc.

I li vaig dir: "Perdoni, si jo no puc fer les escenes de risc,

el meu personatge tampoc no pot ".

(Riures) (Aplaudiments)

Era un paper pel qual literalment havia nascut

i li varen donar a una actriu sense paràlisi cerebral.

La universitat estava imitant la meva vida.

Hollywood té una sòrdida història

d'utilitzar actors sense discapacitat

per a papers de discapacitats.

Un cop graduada, vaig tornar a casa,

i la meva primera gira com a actriu va ser

fent d'extra a una telenovel·la.

El meu somni s'havia complert.

I sabia que rebria una promoció

de "companya" a "millor amiga boja" en un tres i no res.

En canvi, vaig quedar allà com un estaquirot,

no se'm veia res més que l'esquena,

i era evident per a mi

que els directors de repartiment

no contractaven actrius grassonetes, no blanques, amb discapacitat.

Sols contractaven a persones perfectes.

Però hi havia excepcions a la regla.

Vaig créixer veient la Whoopi Goldberg,

Roseanne Barr, Ellen...

i totes aquestes dones tenien una cosa en comú:

eren comediants.

Per aquest motiu em vaig fer humorista.

(Riures) (Aplaudiments)

Durant la meva primera gira vaig portar còmics famosos

de Nova York a Nova Jersey,

i mai no oblidaré la cara del primer còmic

que vaig portar quan va adonar-se

de que anava a alta velocitat per l'autopista de Nova Jersey

amb una conductora que tenia parálisi cerebral.

Vaig treballar en clubs d'arreu d'EEUU,

i també en àrab a l'Orient Pròxim,

sense censura i sense mocador.

Alguns diuen que sóc la primera

monologuista del món àrab.

Mai no m'ha agradat reclamar el primer lloc,

però sí sé que mai no havien escoltat

aquell petit murmuri desagradable que diu que les dones no som divertides,

i ens troben molt divertides.

Al 2003, el meu germà d'una altra mare i pare,

Dean Obeidallah, i jo llançarem

el Festival de la Comèdia anglo-àrab de Nova York,

ara en el seu desè aniversari.

El nostre objectiu era canviar la imatge negativa

dels àrab-nord-americans als mitjans de comunicació

i al mateix temps recordar als directors de repartiment

que sud-asiàtic i àrab no són sinònims.

(Riures)

Integrar als àrabs fou molt més fàcil

que lluitar contra el repte

de l'estigma de la discapacitat.

La meva gran oportunitat va arribar el 2010.

Vaig anar com a convidada

al programa de noticies per cable

Compte enrere amb Keith Olbermann.

Vaig entrar com si fos un ball de graduació.

em varen arrossegar a un estudi

i em varen seure a una cadira de rodes.

Vaig mirar a la directora i li vaig dir:

"Perdoni, pot donar-me una altra cadira?".

Ella em va mirar i digué:

"Cinc, quatre, tres, dos...".

I era en directe!

Així que em vaig abraçar a l'escriptori del presentador

per no sortir rodant de la pantalla durant el segment,

i quan va acabar l'entrevista, estava pàlida.

Finalment vaig tenir la meva oportunitat i la vaig desaprofitar.

Sabia que no tornarien a convidar-me.

Però no sols el senyor Olbermann va tornar a convidar-me,

sinó que vaig quedar com a participant a temps complet

i va enganxar la meva cadira.

(Riures) (Aplaudiments)

Quelcom divertit que vaig aprendre del directe

amb Keith Olbermann

fou que les persones per Internet són escòria.

Es diu que els nens són cruels,

però mai no se'n rigueren de mi ni de nena ni de gran

De cop, la meva discapacitat a Internet, va esdevenir motiu de burla.

Veia clips en línia

amb comentaris com:

"Per què tremola?",

"És retardada?".

I el meu preferit: "Pobre bufona terrorista.

Quina malaltia té?

Realment hauríem de pregar per ella".

Un comentarista va suggerir inclús

que afegís la meva discapacitat al currículum:

guionista, comediant, paralítica.

La discapacitat és tan visual com la raça.

Si algú en cadira de rodes no pot fer de Beyoncé,

aleshores Beyoncé no pot fer d'algú en cadira de rodes.

Els discapacitats són la...

Sí, aplaudeixin, home. Va.

(Aplaudiments)

Els discapacitats som la minoria més gran

del món, i tot i així els menys representats

en el món de l'entreteniment.

Els metges deien que no caminaria,

però sóc aquí davant de vosaltres.

No obstant, si hagués crescut amb els mitjans de comunicació,

no crec que fos aquí.

Espero que junts

poguem crear imatges més positives

de la discapacitat en els mitjans i en la vida quotidiana.

Potser si hi hagués imatges més positives,

això fomentaria menys l'odi a Internet.

O per ventura no.

Tal volta encara necessitem a tota la societat

per educar bé els nostres nens.

El meu tortuós viatge m'ha portat

a llocs espectaculars.

Vaig arribar a caminar per la catifa vermella

flanquejada per la diva de les telenovel·les Susan Lucci

i la cèlebre Lorraine Arbus.

He arribat a actuar en una pel·lícula amb Adam Sandler

i a treballar amb el meu ídol,

l'increïble Dave Matthews.

He recorregut el món pilotant

"Els àrabs s'ha tornat bojos".

He estat delegada

en representació del gran estat de Nova Jersey

a la CND del 2008.

I he fundat "Els nen de Maysoon",

una organització benèfica

per a donar als nens refugiats palestins

una ínfima part del que els meus pares em varen donar a mi.

Però el moment més important

-abans d'avui- va ser quan...

(Riures) (Aplaudiments)

El moment més memorable

va ser quan vaig actuar

per a l'home que vola com una papallona

i pica com una abella,

té Parkinson i es remena com jo,

Muhammad Alí.

(Aplaudiments)

Va ser l'únic cop

que mon pare em va veure actuar en directe,

i l'hi dedico aquesta xerrada a la seva memòria.

الله يرحمك يابا [descansa en pau, pare]

El meu nom és Maysoon Zayid,

i si jo puc, vosaltres també podeu.

(Aplaudiments)