La Boja Història de la Teoria Cel·lular

Lliçó complerta: http://ed.ted.com/lessons/the-wacky-history-of-cell-theory

La descoberta científica no és tan senzilla com un bon experiment. L'estranya i maravellosa història de la teoria cel·lular il·lustra les marrades i giragonses que van dur a la construcció dels fonaments de la biologia.

"La Boja Història de la Teoria Cel·lular" és una lliçó de Lauren Royal-Woodsn i ha estat animada pels Augenblick Studios (http://augenblickstudios.com/).

(Música)

Una de les grans coses de la ciència

és que, quan es fa descoberta,

no es fa sempre de la manera prescrita,

és a dir, en un laboratori ben controlat,

ple de bates blanques
i andròmines científiques

que fan "Bip!"

En realitat,

els esdeveniments i la gent implicats
en algunes de les grans descobertes

són tan variades i estranyes
com us pogueu imaginar.

El meu exemple:

l'Estranya Història
de la Teoria Cel·lular.

La teoria cel·lular té tres parts.

Una: tots els organismes son formats
per una o més cèl·lules.

Dues: la cèl·lula és la unitat
d'estructura i funció dels organismes.

i tres: tota cèl·lula ve
d'una altra cèl·lula preexistent.

Honestament, això sona
increïblement avorrit

fins que van aprofundir en
com es van descobrir els microorganismes

i aquesta teoria.

Tot va començar
a principis del XVI,

a Holanda, on un fabricant d'ulleres

que es deia Zacharias Jansen,
diuen que va fer el primer microscopi,

juntament amb el telescopi.

Hi ha qui ho qüestiona,

ja que sembla que no era l'únic
amb una pila de lents i temps per perdre.

Malgrat això,

el microscopi aviat es va posar de moda

i tots els naturalistes de l'època
en volien un per a jugar-hi,

com si fos l'iPad d'aquell temps.

Un d'aquests

era un holandès anomenat
Anton van Leeuwenhoek,

que va sentir-ne a parlar

i, en lloc de sortir a comprar-ne un,

va decidir fer-se'l ell mateix.

I va fer una andròmina realment estranya

que semblava més una mini raqueta
de la mida d'una lent d'ullera.

Si n'ajuntéssim un parell,
tindriem unes curioses ulleres de sol…

amb les que no veuriem gaire cosa.

Quan Leeuwenhoeck
va tenir el seu microscopi a punt

va començar a mirar
tot el que li queia a les mans,

inclosa la tosca de les seves dents.

Si, ho heu sentit bé.

De fet va descobrir els bacteris
mirant els residus dentals que,

si tenim present que a aquella època
la gent no se les rentava gaire,

si és que mai ho feia,

devia tenir un preciós grapat
de bacteris per a mirar.

En escriure sobre la seva descoberta

no els va anomenar bacteris,
com els anomenem ara.

Els va anomenar "animàlculs",

perque li semblaven animals menuts.

Mentre Leeuwenhoeck
es mirava la seva tosca,

també escrivia cartes
a un col·lega seu a a Anglaterra,

anomenat Robert Hooke.

A Hooke li agradaven
tots els aspectes de la ciència,

i tafanejava una mica per tot,
química, física i biologia incloses.

I és a Hooke a qui hem d'agrair
el nom de "cèl·lula" ("cell" en anglès),

perque tot mirant suro amb el microscopi

hi va va veure uns petits compartiments

que li van recordar les cel·les
dels monjos als monestirs.

Com a les residències, però sense TV,
ordinadors o companys emprenyadors.

Hooke era un científic
no gaire apreciat a la seva època,

cosa que ell mateix es va buscar

en cometre l'error d'encarar-se
amb un dels científics més famosos,

Sir Isaac Newton.

Recordeu quan deiem que Hooke
tafanejava en molts camps?

Doncs després que Newton publiqués
un llibre revolucionari

sobre com la gravetat movia els planetes,

Hooke va afirmar que Newton

s´havia inspirat en el seu treball.

A Newton això no li va agradar,
per a dir-ho suaument,

cosa que va establir una relació tensa
que va durar fins després que morís Hooke,

quan bona part del treball de Hooke,

així com el seu únic retrat,
es van "extraviar", gràcies a Newton.

Per sort, se'n va redescobrir molt
després del temps de Newton,

però no el seu retrat i malauradament
no sabem quin aspecte tenia Hooke.

Avancem fins al segle XVIII,

quan dos científics alemanys van descobrir
una cosa que ara ens sembla òbvia,

però que va fer quallar
la teoria cel·lular.

El primer era Matthias Schleiden,

un botànic a qui agradava
estudiar les plantes amb el microscopi.

Després d'anys d'estudiar
diferents espècies de plantes,

finalment es va adonar
que totes les plantes que havia mirat

eren fetes de cèl·lules.

Al mateix temps,
a l'altra banda d'Alemanya, hi treballava

Theodore Schwann,

un científic que no tan sols estudiava
les cèl·lules animals amb el microscopi,

i va donar nom a una cèl·lula nerviosa,

sinó que també va inventar
escafandres per bombers

i duia unes bones patilles

Tot estudiant les cèl·lules animals

també va concloure que tots els animals
eren fets de cèl·lules.

Immediatament va escriure per correu,

ja que encara no s'havia inventat twitter,

a altres científics del mateix camp,

va contactar amb Schleiden,

i van començar a treballar plegats
en la teoria cel·lular.

Hi havia, però, un punt de desacord,

sobre la darrera part de la teoria,

en que les cèl·lules
provenen d'altres cèl·lules preexistents.

Schleiden no hi estava d'acord,

i jurava que apareixien
per formació lliure de cèl·lules,

com si cristal·litzessin espontàniament.

Aquí va intervenir un altre científic,
anomenat Rudolph Virchow,

que havia investigat com les cèl·lules
es formaven a partir d'altres cèl·lules,

recerca que –mmm, com podriem dir-ho?–
va agafar sense permís

d'un científic jueu anomenat Robert Remack

cosa que va dur
a uns altres científics enfrontats.

Així, des de la tosca dental
a un Newton cabrejat

i de la cristal·lització
a les cèl·lules de Schwann

la teoria cel·lular ha esdevingut
una part important de la biologia actual.

Algunes coses que sabem ara de la ciència
poden semblar avorrides,

però com les hem arribat a saber
és increïblement fascinant.

Així doncs, si alguna cosa
et sembla avorrida,

aprofundeix.

Possiblement hi trobaràs
una estranya història al darrera.