(Música) Una de les grans coses de la ciència és que, quan es fa descoberta, no es fa sempre de la manera prescrita, és a dir, en un laboratori ben controlat, ple de bates blanques i andròmines científiques que fan "Bip!" En realitat, els esdeveniments i la gent implicats en algunes de les grans descobertes són tan variades i estranyes com us pogueu imaginar. El meu exemple: l'Estranya Història de la Teoria Cel·lular. La teoria cel·lular té tres parts. Una: tots els organismes son formats per una o més cèl·lules. Dues: la cèl·lula és la unitat d'estructura i funció dels organismes. i tres: tota cèl·lula ve d'una altra cèl·lula preexistent. Honestament, això sona increïblement avorrit fins que van aprofundir en com es van descobrir els microorganismes i aquesta teoria. Tot va començar a principis del XVI, a Holanda, on un fabricant d'ulleres que es deia Zacharias Jansen, diuen que va fer el primer microscopi, juntament amb el telescopi. Hi ha qui ho qüestiona, ja que sembla que no era l'únic amb una pila de lents i temps per perdre. Malgrat això, el microscopi aviat es va posar de moda i tots els naturalistes de l'època en volien un per a jugar-hi, com si fos l'iPad d'aquell temps. Un d'aquests era un holandès anomenat Anton van Leeuwenhoek, que va sentir-ne a parlar i, en lloc de sortir a comprar-ne un, va decidir fer-se'l ell mateix. I va fer una andròmina realment estranya que semblava més una mini raqueta de la mida d'una lent d'ullera. Si n'ajuntéssim un parell, tindriem unes curioses ulleres de sol… amb les que no veuriem gaire cosa. Quan Leeuwenhoeck va tenir el seu microscopi a punt va començar a mirar tot el que li queia a les mans, inclosa la tosca de les seves dents. Si, ho heu sentit bé. De fet va descobrir els bacteris mirant els residus dentals que, si tenim present que a aquella època la gent no se les rentava gaire, si és que mai ho feia, devia tenir un preciós grapat de bacteris per a mirar. En escriure sobre la seva descoberta no els va anomenar bacteris, com els anomenem ara. Els va anomenar "animàlculs", perque li semblaven animals menuts. Mentre Leeuwenhoeck es mirava la seva tosca, també escrivia cartes a un col·lega seu a a Anglaterra, anomenat Robert Hooke. A Hooke li agradaven tots els aspectes de la ciència, i tafanejava una mica per tot, química, física i biologia incloses. I és a Hooke a qui hem d'agrair el nom de "cèl·lula" ("cell" en anglès), perque tot mirant suro amb el microscopi hi va va veure uns petits compartiments que li van recordar les cel·les dels monjos als monestirs. Com a les residències, però sense TV, ordinadors o companys emprenyadors. Hooke era un científic no gaire apreciat a la seva època, cosa que ell mateix es va buscar en cometre l'error d'encarar-se amb un dels científics més famosos, Sir Isaac Newton. Recordeu quan deiem que Hooke tafanejava en molts camps? Doncs després que Newton publiqués un llibre revolucionari sobre com la gravetat movia els planetes, Hooke va afirmar que Newton s´havia inspirat en el seu treball. A Newton això no li va agradar, per a dir-ho suaument, cosa que va establir una relació tensa que va durar fins després que morís Hooke, quan bona part del treball de Hooke, així com el seu únic retrat, es van "extraviar", gràcies a Newton. Per sort, se'n va redescobrir molt després del temps de Newton, però no el seu retrat i malauradament no sabem quin aspecte tenia Hooke. Avancem fins al segle XVIII, quan dos científics alemanys van descobrir una cosa que ara ens sembla òbvia, però que va fer quallar la teoria cel·lular. El primer era Matthias Schleiden, un botànic a qui agradava estudiar les plantes amb el microscopi. Després d'anys d'estudiar diferents espècies de plantes, finalment es va adonar que totes les plantes que havia mirat eren fetes de cèl·lules. Al mateix temps, a l'altra banda d'Alemanya, hi treballava Theodore Schwann, un científic que no tan sols estudiava les cèl·lules animals amb el microscopi, i va donar nom a una cèl·lula nerviosa, sinó que també va inventar escafandres per bombers i duia unes bones patilles Tot estudiant les cèl·lules animals també va concloure que tots els animals eren fets de cèl·lules. Immediatament va escriure per correu, ja que encara no s'havia inventat twitter, a altres científics del mateix camp, va contactar amb Schleiden, i van començar a treballar plegats en la teoria cel·lular. Hi havia, però, un punt de desacord, sobre la darrera part de la teoria, en que les cèl·lules provenen d'altres cèl·lules preexistents. Schleiden no hi estava d'acord, i jurava que apareixien per formació lliure de cèl·lules, com si cristal·litzessin espontàniament. Aquí va intervenir un altre científic, anomenat Rudolph Virchow, que havia investigat com les cèl·lules es formaven a partir d'altres cèl·lules, recerca que –mmm, com podriem dir-ho?– va agafar sense permís d'un científic jueu anomenat Robert Remack cosa que va dur a uns altres científics enfrontats. Així, des de la tosca dental a un Newton cabrejat i de la cristal·lització a les cèl·lules de Schwann la teoria cel·lular ha esdevingut una part important de la biologia actual. Algunes coses que sabem ara de la ciència poden semblar avorrides, però com les hem arribat a saber és increïblement fascinant. Així doncs, si alguna cosa et sembla avorrida, aprofundeix. Possiblement hi trobaràs una estranya història al darrera.