Parleu al cor | Marleen Laschet | TEDxTorndheim

Aquesta xerrada va tenir lloc en un esdeveniment de TEDx utilitzant el format de congrés de TED però organitzat de manera independent per una comunitat local. Per saber-ne més: http://ted.com/tedx

Sobre l'olor dels idiomes i com una granota malalta et pot treure d'un embolic.

Marleen és una filòloga i experta en comunicació a qui l'apassionen els contes i les llengües.

En el seu blog seriosament juganer, escriu sobre les alegries i beneficis del multilingüisme i sobre les diferències culturals. Les històries del seu blog estan basades en anècdotes de la seva vida com a poliglota i recolzades pels seus coneixements i experiències lingüístiques i culturals.

Uns 365 milions de persones
tenen l'anglès com a llengua materna.

Més de 2.000 milions més
l'aprenen i parlen

com a segona o tercera llengua.

Si parles anglès,

quasi 2.500 milions de persones
et poden entendre.

Per què hauries d'aprendre
un altre idioma?

No és malbaratar el temps?

A Nelson Mandela
els sud-africans negres

el van criticar molt
per parlar Afrikaans.

Ell contestà:

"Quan parles a un home
en un idioma que entén,

li arribes al cap.

Quan li parles en la seva llengua,

li arribes al cor."

Això va així:

si et vols guanyar algú,

li has de parlar al seu cor.

Els Papes ho saben.

Joan Pau II parlava
uns deu idiomes fluïdament

i una dotzena més
a un nivell més bàsic.

Allà on anava,
saludava la gent

amb unes quantes frases
en la seva llengua

i això va ser clau
per a la seva popularitat.

La gent que té sogres estrangeres,

o futures sogres estrangeres,
també ho saben.

Poden parlar anglès
amb les seves xicotes,

però quan volen estar a bones
amb la mare de la noia,

els nois estan disposats a aprendre
els idiomes més estranys,

inclòs el neerlandès.

(Rialles)

I normalment funciona.

Per què?

Per què la nostra llengua
està totalment entrellaçada

amb la nostra personalitat,
amb la nostra identitat.

Tota la nostra història personal
està profundament arrelada,

està amarada en la nostra llengua materna.

Hi ha molts records i sentiments
connectats amb paraules, expressions,

fins i tot amb la gramàtica
amb la que hem crescut.

Si aprens
la llengua d'una altra persona,

li mostres que estàs molt interessat

en la seva vida, en la seva personalitat.

Quina sogra no estaria afalagada?

Quan sents la teva llengua,
et sents connectat.

Quan viatges

i portes dies o setmanes
parlant un idioma estranger,

quan puges a l'avió

i els membres de la tripulació
et saluden en la teva llengua,

saps que tornes a casa.

Si les llengües maternes
tinguessin aroma,

crec que farien olor de galetes,

i a caldo reconfortant,

i a la colònia de la iaia –

potser fins i tot una mica a naftalina.

Aquesta podria ser la raó
per què els idiomes artificials,

com l'esperanto, mai no s'han popularitzat
tant com es podria esperar.

Encara que siguin dissenyats
de manera inteligent

i siguin fàcils d'aprendre,

cap país no ha adoptat mai
una llengua artificial com pròpia.

Ni com llengua estrangera
per ensenyar-la sistemàticament

a gran escala
durant molt de temps,

encara que s'ha intentat.

Però malgrat les dificultats
de les llengües naturals –

com ara irregularitats frustrants,

la discrepància entre
escriptura i pronunciació,

la complexitat de vegades absurda
de la gramàtica –

malgrat tot això,

preferim els idiomes que creixen
de manera natural amb les persones.

Les llengües artificials parlen al cap.

Les naturals fan olor de galetes.

Per a Nelson Mandela, aprendre Afrikaans
significava "conèixer el teu enemic".

Deia: "Has de conèixer
la seva llengua i les seves passions

i esperances i pors,
si els vols vèncer."

Ell ho va fer. I va funcionar.

Però no es tracta sempre d'enemics, oi?

Això funciona amb
tots els tipus de relacions humanes.

I no seré jo qui digui
que les sogres són l'enemic –

per definició.

Fa set o vuit anys,

conduïa per Polònia
amb la meva família.

Les botigues estaven a punt de tancar,
i havíem de comprar menjar.

Vam veure un supermercat
a l'altra banda del carrer.

L'única manera d'arribar-hi a temps
era girant en rodó.

I això és el que vaig fer.

Probablement va ser perillós.

I, sens dubte, era il·legal.

A l'aparcament, abans
de poder apagar el motor –

– vaig sentir un toc-toc.

Baixo la finestreta
i apareixen dos parells d'ulls.

Darrera de cada parell,
un policia.

No puc dir que tingui
un polonès fluïd

ni en els meus millors temps,

però podia tenir
una conversa senzilla.

Però en aquella circumstància,
sentint-me culpable,

cara a cara amb dos representants
de la llei, d'uniforme,

qualsevol paraula en polonès amb sentit
que sabia, em va marxar del cap.

Però ni se'm va passar pel cap,

intentar lidiar amb
aquesta situació en anglès.

L'anglès probablement
m'hagués donat l'avantatge lingüístic,

però podria haver incomodat
els policies.

Vaig decidir parlar en polonès.

Com?

El raconet polonès
del meu cervell s'havia quedat en blanc

tret d'una cosa.

Era quelcom
que havia repetit tant

que ho hauria pogut repetir dormint.

Era un poesia per nens,

sobre una granota malalta.

(Rialles)

Això és el que tenia al cap.

Sé que era quelcom estrany,
però ho vaig deixar anar:

(en polonès) Una granota estava dèbil

se'n va anar al metge
i li va dir que estava malalta.

El metge es posa les ulleres
perquè es força gran."

Em miro als policies.

I ells em miren de fit a fit.

(Rialles)

Crec recordar que un
es va gratar el cap.

I després van somriure.

Van somriure.

I això em va relaxar,

prou per a que unes poques
paraules més adequades

em vinguessin al cap,

vaig poder balbotejar
quatre frases del tipus:

"Ho sento molt, necessitava menjar,
no ho tornaré a fer."

Em van deixar anar.

Mentre corria cap a la botiga, van dir:
(polonès) “Szczęśliwej podróży!"

"Bon viatge!"

No tinc intenció
de convèncer-vos d'aprendre idiomes

perquè viatgeu pel món
i infringiu la llei sense conseqüències.

Però aquest petit episodi il·lustra
com unes poques paraules,

encara que siguin simples o ximples,
només quatre paraules,

poden arribar al cor i fondre'l.

Per cert, hi havia
una alternativa a la granota malalta.

Hi havia una cosa
que em sabia igual de bé:

una cançó de taverna.

(Rialles)

Que potser no hagués provocat
un somriure

sinó probablement un viatge
a la comissaria

per una prova d'alcoholèmia.

No cal aprendre molts idiomes,

i no cal
aprendre'ls a la perfecció.

Amb una mica es pot arribar lluny.

Deu paraules que arribin al cor
poden donar més resultat

que un miler al cap.

Sempre podem triar usar
l'anglès i trobar-nos a mig camí.

Però també podem triar ser
aquell que creua la línia del mig

i acostar-nos al nostre nou conegut,
o oponent, sigui qui sigui,

anar al seu propi terreny.

Parlar l'idioma de l'altre
no ens fa febles,

demostra que som forts.

És la persona que té el coratge,
i fa l'esforç de creuar les línies

qui guanya al final.

No tingueu por de les errades.
Les errades ens fan humans.

I en aquest cas, hi ha un extra:

si feu una errada,

doneu als altres una oportunitat
per ajudar-vos, per acostar-se-us.

I així, la connexió
que acabeu d'iniciar serà més forta.

I doncs, voleu
que us entenguin

o voleu connectar?

Continuem aprenent
i utilitzant l'anglès.

Per poder interactuar amb
públics barrejats, com aquí a TEDx.

L'anglès és una eina poderosa
per compartir coneixements,

per a convencions internacionals
sobre problemes mundials.

Sobre tot, l'anglès es l'autopista
cap a 365 milions de cors.

Per a 365 milions de persones,
l'anglès fa olor de galetes.

Però, per què aturar-nos aquí?

Per què no fer l'esforç extra

i aprendre, com a mínim
un altre idioma estranger?

Hi ha molts tipus de galetes
diferents al món.

Tastem-ne un de nou.

Gràcies.

(Aplaudiments)