Dissenys simples que salven vides

El fum de les cuines de foc a l'interior mata més de 2 milions de nens a l'any en els països en desenvolupament. L'Amy Smith de l'Institut Tecnològic de Massachussetts ens detalla una solució simple i emocionant: una eina per convertir el rebuig dels cultius en carbó que crema d'una manera neta.

Pel que fa a invents,

m'agradaria explicar-vos la història
d'un dels meus projectes preferits.

És un dels més emocionants
en els que estic treballant,

però també crec que és el més simple.

És un projecte que té el potencial
de beneficiar a tot el món.

Aborda un dels problemes
de salut més grans del planeta,

la primera causa de mortalitat
de nens menors de cinc anys,

que és... ? Malalties transmesses
per l'aigua? Diarrea? Malnutrició?

No, és respirar el fum
de cuines d'interior

el que causa infeccions respiratòries
agudes. Us ho podeu creure?

Ho trobo xocant i desastrós.

No podem crear combustibles
de cuina més nets?

No podem fer millors cuines?

Com pot ser que això provoqui
dos milions de morts cada any?

Sé que el Bill Joy us explicava

les meravelles dels nanotubs de carboni,

així que jo us parlaré

de les meravelles dels macrotubs
de carboni, que és el carbó.

Aquí tenim una foto d'Haití rural. Avui,
Haití està desforestat en un 98%.

Veureu escenes com
aquesta per tota l'illa.

Comporta tota mena
de problemes mediambientals

i qüestions que afecten
a la gent de tota la nació.

Fa un parell d'anys
hi van haver fortes inundacions

que van causar milers de morts,

i això es pot atribuir directament

a que no hi ha arbres als turons
per tal d'estabilitzar el sòl.

Quan comença a ploure, la pluja
va als rius, i hi ha inundacions.

Una de les raons per la qual quasi
no hi ha arbres és aquesta:

la gent necessita cuinar,
i recol·lecten fusta

per fer carbó i preparar el menjar.

No és que la gent es desentengui
dels danys mediambientals.

En són conscients,
però no tenen cap altre remei.

No tenen combustibles fossils a l'abast,

i l'energia solar no els permet
cuinar de la manera com els agrada.

I això és el que fan.

Trobareu famílies com aquesta
que van al bosc a buscar un arbre,

el tal·len i en fan carbó.

Així que no és sorprenent
que hi hagi molts projectes

per trobar una alternativa
als combustibles per la cuina.

Fa uns quatre anys vaig portar
un equip d'estudiants a Haití,

on vam treballar amb
voluntaris de Cossos de Pau.

Aquest és un dels voluntaris,

i això és un aparell que va construïr
al poble on va treballar.

I la idea és que es pot agafar
qualsevol paper per llençar.

es comprimeix, i se'n fan briquetes
que es poden fer servir de combustible.

Però aquest aparell era molt lent.

Així que els nostres alumnes
d'ingenieria es van posar a treballar

i amb alguns canvis molt senzills,

van ser capaços de triplicar
el rendiment d'aquest aparell.

Com us podeu imaginar,
estaven molt emocionats.

Van portar les briquetes a al MIT
per tal de poder analitzar-les.

I el que van descobrir
és que no cremaven.

Així que va ser una mica
descoratjador per als alumnes.

I de fet, si mireu bé, aquí,

podeu veure com hi diu, "U.S Peace Corps".

Es veu que realment no hi havia
paper per llençar en aquest poble.

I tot i que feia bon ús de
la paperassa del govern

que aquest estudiant
portava al poble (Rialles),

aquest era a 800 quilòmetres
de distància.

Així que vam pensar que
potser hi havia una millor manera

de trobar una alternativa
al combustible de cuina.

El que volíem era fer un combustible

que fes servir alguna cosa
que es trobés fàcilment a la localitat.

Això és veu per tot Haití també.
Són petits molins de sucre.

I el que en queda com a rebuig

després que el suc de la canya de sucre
se li hagi extret es diu "bagasse".

No té cap altre ús.
No té valor nutricional,

així que no se'ls dóna als animals.

S'apila al costat del molí,
fins que un dia es crema.

El que volíem fer era trobar una manera

d'aprofitar aquest rebuig
i convertir-lo en combustible

amb el que es pogués
cuinar de forma fàcil,

com el carbó.

Així que durant dos anys, amb els alumnes
vam treballar per desenvolupar un procés.

Agafem per la "bagasse"
i utilitzem un forn senzill

que es pot fer a partir
d'un barril vell de vint litres.

Després d'una estona
d'haver-lo encès, es tanca

per tal de restringir l'oxigen
que va dins del forn,

i s'obté aquest material carbonitzat.

Això però, no es pot cremar.
És massa fi

i crema massa ràpid
per poder ser útil per cuinar.

Així que vam haver de trobar
una manera de fer-ne briquetes.

I, per sort,
un dels meus estudiants era de Ghana,

i va recordar un plat que li cuinava
la seva mare, anomenat "kokonte",

que són unes farinetes enganxoses,
fetes de l'arrel de la mandioca.

Així que vam mirar i vam trobar

que la mandioca creix a Haití
i s'anomena "manioc."

I de fet, creix arreu del món:

iuca, tapioca, manioc,
mandioca, és tot el mateix,

una arrel amb fècula.

I se'n poden fer farinetes
molt espesses i enganxoses,

que és pot utilitzar per empastar
les briquetes de carbó.

I això vam fer. Vam anar a Haití.

Aquests són els graduats
de la primera "École de Chabon",

o l'institut del carbó. I aquests

(Rialles)

Sí. Sóc professora al MIT i al CIT.

I aquestes són les briquetes
que vam preparar.

Ara us portaré a un continent diferent.
Això és a la Índia,

i aquest és el combustible
més utilitzat per cuinar: fems de vaca.

I més que a Haití, aquest combustible fa
que els focs facin molt de fum,

i és on es veu l'impacte en la salut

de cuinar amb fems de vaca
i amb biomassa com a combustible.

Afecta especialment a nens i dones,

perquè són els que es troben
al voltant dels focs de cuina.

Així que volíem veure
si podíem introduïr-hi

aquesta tecnologia de fer carbó.

Desafortunadament,
no teníen canya de sucre

i no tenien mandioca,
però això no ens va aturar.

Vam buscar el tipus
de biomassa més comú.

I hi havia palla de blat i
palla d'arròs en aquella àrea.

I el que podíem fer servir per lligar-ho

eren petites quantitats de fems de vaca,

que ja feien servir,
per norma general, com a combustible.

I vam fer proves comparatives,
i aquí podeu veure

les briquetes de carbó
i els fems de vaca.

Podeu veure que
és un combustible més net.

I de fet, escalfa l'aigua més ràpid.

Estàvem contents, de moment.

Però vam descobrir que,

si ho comparavem amb carbó fet de fusta,

no cremava durant tanta estona.
I les briquetes es desfeien una mica,

i perdíem energia quan
es trencava mentre cuinaven.

Així que vam intentar trobar una solució
per fer una briqueta més forta

per tal de poder competir amb el carbó
de fusta al mercat d'Haití.

Vam tornar al MIT, vam agafar la màquina "Instron",

i vam recercar quin tipus
de pressió es necesitava

per poder comprimir una briqueta
de tal manera que

es pogués obtenir una millora de rendiment.

I a la vegada que
els alumnes eren al laboratori,

també teníem companys a Haití
desenvolupant el procés,

per millorar i fer-ho
més accessible pels pobles.

I poc després,

vam desenvolupar una premsa
barata que produia carbó,

que cremava més temps i de manera
més neta que el carbó fet de fusta.

Així que la situació actual és
que tenim un producte millor

que el que es podia comprar
al mercat d'Haití,

un lloc meravellós, per cert.

Només a Haití, es talen
uns 30 milions d'arbres cada any.

I tenim la possibilitat
d'implementar aquest pla

i salvar una gran part dels arbres.

A més, els guanys generats amb el carbó
són de 260 milions de dòlars.

És molt per a un país com Haití,

amb una població de vuit milions

i un salari mig de menys de 400 dòlars.

Així que en aquest aspecte també
anem endavant amb el projecte del carbó.

I una altra cosa que també crec que és interessant,

és que tinc un amic a la universitat de
Berkeley que ha fet un anàlisi de risc,

I ha estudiat el problema
de l'impacte en la salut

de cremar fusta o carbó.

I ha vist que a nivell mundial,

es podrien prevenir un milió de morts
si es canviés de fusta a carbó

com a combustible de cuina.
És molt interessant,

però fins ara, no hi havia manera
de fer-ho sense tal·lar arbres.

Ara tenim una manera:

utilitzar el rebuig de l'agricultura
per crear combustible per cuinar.

Una de les coses més emocionants, però,

és el que va sorgir del viatge
que vaig fer a Ghana el mes passat.

I crec que és genial,

i és encara més arcaic que tot
el que acabeu de veure,

si us ho podeu creure. És això.

Què és? Són panotxes de blat de moro
transformades en carbó.

I la millor part és
que no cal fer-ne briquetes

perquè ja venen fetes.
Aquest és el meu portàtil de 100$.

I com en Nick, he portat mostres.

(Rialles)

Les podeu passar.

Són funcionals, provades, i estàn a punt.

I el que és notable
d'aquesta tecnologia,

és que la transferència
de tecnologia és molt fàcil.

Comparat amb el carbó de la canya de sucre,

on s'ha d'ensenyar a la gent com formar les briquetes

i es necessita un altre pas
per cuinar l'adhesiu,

aquestes briquetes ja vénen fetes.

I això és el més emocionant
a la meva vida avui en dia,

el que potser és un comentari
molt trist sobre la meva vida.

(Rialles)

Però una vegada ho hagueu vist,
com vosaltres a primera fila, eh,

Sí, bé. En fi,

(Rialles)

Ja ho veieu. Aquest és un exemple perfecte

del que Robert Wright parlava
en aquelles coses de non-zero.

Per tant, no només té
beneficis per a la salut,

sinó també mediambientals.

I és un d'aquests casos increïbles

on també hi ha beneficis econòmics.

La gent pot fabricar el seu propi
combustible amb materials de rebuig.

Poden obtenir-ne un salari.

Poden estalviar diners que
d'altra manera gastarien en carbó,

i poden produïr més del compte
i vendre'l al mercat

a la gent que no el fabrica.

És molt rar que no hi hagi aspectes negatius

entre la salut i l'economia,
o el mediambient i l'economia.

Per això trobo que aquest
projecte és tan emocionant,

i tinc ganes de veure on ens porta.

Així que quan parlem
del futur que volem crear,

una de les coses que
penso que són necessàries

és tenir una visió molt clara
del món on vivim.

I no vull dir el món on nosaltres vivim.

Em refereixo al món on les dones
es passen dues i tres hores al dia

molent el gra perquè
les seves famílies mengin.

El món on els materials
de construcció més moderns

són rajoles de ciment fetes a mà,

i on, treballant 10 hores diàries,

només és guanyen 60 dòlars al mes.

El món on dones i nens passen milions
d'hores d'hores a l'any buscant aigua.

Això representa el mateix que
si tota la gent de Califòrnia

treballés tot un any, només buscant aigua.

És un lloc on, per exemple,
si això fos la Índia,

en aquesta sala,
només tres persones tindríen un cotxe.

Si això fos Afghanistan,

només una persona d'aquesta sala
sabria com fer servir Internet.

Si això fos Zambia, 300 persones
de la sala serien pagesos,

100 tindrien la Sida.

I més de la meitat de la sala viuria
amb menys d'un dòlar al dia.

Aquests són els problemes
que hem de solucionar.

Són els problemes pels que
hem d'entrenar als nostres enginyers,

aels nostres dissenyadors,
empresaris, emprenedors.

Són les solucions que cal trobar.

Hi ha algunes àrees que
considero d'especial importància.

Una d'elles és crear mecanismes per
incentivar micro-finances i empreses,

per tal de que la gent que viu per sota
el nivell de pobresa tingui una sortida

i que no sigui

de la manera tradicional;
fent cistelles, criant bestiar, etc.

Hi ha noves tecnologies i nous productes

que poden fer en petita escala.

L'altra cosa que crec que cal fer és
crear tecnologies per als pagesos pobres

per tal d'incrementar
el valor dels seus cultius.

I ens hem de repensar les nostres
estratègies de desenvolupament,

per tal de no promoure
campanyes educatives

que facin que ja no vulguin ser pagesos,

sinó fer que no siguin pagesos pobres.

I hem de pensar com
ho podem fer de manera efectiva.

Necessitem treballar amb
la gent d'aquestes comunitats,

i donar-los els recursos
i eines que necessiten

per solucionar els seus problemes.
És la millor manera.

No ho hem de fer des de fora.

Així que necessitem crear aquest futur
i hem de començar ara mateix.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Chris Anderson: Digui'ns, mentre
esperem si algú té alguna pregunta,

expliquin's algun
dels seus altres projectes.

Amy Smith: un parell d'aspectes
que també estem adreçant

és trobar maneres per
fer proves barates a l'aigua,

perquè les comunitats puguin mantenir
els seus propis sistemes d'aigua,

saber quan funcionen,
saber quan tractar-les, etc.

També estem treballant amb
maneres de tractar l'aigua a baix cost.

Una de les coses més apassionants
és la desinfecció solar de l'aigua

i la millora d'aquest procés.

CA: Quina és la trava que no permet
que tot això no es faci més gran?

Necessiteu trobar emprendedors, o inversors,

o què necessiteu per portar
tot això que teniu al següent nivell?

AS: Si, crec que és un gran nombre
de persones el que fa que tiri endavant.

És difícil; es un mercat molt fragmentat

i tenim una població de consumidors
sense ingressos.

No es poden fer servir els mateixos
models que als Estats Units

per fer que les coses tirin endavant.

I som poca gent, jo.

(Rialles)

Així que faig el que puc
amb els alumnes.

Tenim 30 alumnes cada any
treballant en localitats

implementant les nostres tècniques
i fent que tiri endavant.

I l'altra cosa és que
s'han de fer les coses a llarg termini,

no pots esperar tenir-ho
enllestit en un o dos anys;

s'ha de mirar a 10 anys vista.

Però crec que amb aquesta visió,
ho podrem tirar endavant.