La vida va més enllà de ser feliç

La nostra cultura està obsessionada amb la felicitat, però i si hi ha un camí més gratificant? La felicitat ve i va, diu l'escriptora Emily Estahani Smith, però trobar sentit a la vida - ajudar més enllà de tu mateix i donar el millor de tu - et dona alguna cosa on aferrar-te. Descobreix més sobre la diferència entre ser feliç i trobar sentit a la vida amb els quatre pilars per una vida significativa que proporciona Smith.

Solia pensar

que l'únic objectiu de la vida
era perseguir la felicitat.

Tothom deia
que el camí cap a la felicitat era l'èxit,

així que vaig buscar la feina ideal,

la parella i la casa perfecta.

Però en lloc de sentir-me realitzada,

em sentia nerviosa i desorientada.

I no estava sola,
els meus amics també es sentien així.

Vaig decidir anar a la universitat
per estudiar psicologia positiva,

per aprendre
què fa realment feliç a la gent.

Però el que vaig descobrir allà
em va canviar la vida.

Les estadístiques van demostrar que buscar
la felicitat pot fer infeliç a la gent.

I el que realment
em va impactar va ser això:

El nombre de suïcidis
augmenta a tot el món,

I recentment, a Amèrica
ha arribat al màxim dels últims 30 anys.

Encara que la vida
està millorant objectivament

en gairebé cada estàndard imaginable,

més gent es sent desesperada,

deprimida i sola.

Hi ha una buidor que rosega la gent,

i no has d'estar
clínicament deprimit per sentir-ho.

Tard o d'hora,
tots ens preguntem:

És això tot el que hi ha?

i segons la recerca,
el que prediu aquest desànim

no és la falta de felicitat.

És la falta d'alguna cosa més,

la falta de trobar sentit a la vida.

Això em va fer plantejar
algunes preguntes.

Hi ha alguna cosa més a la vida
que ser feliç?

I quina és la diferència entre ser feliç

i trobar sentit a la vida?

Molts psicòlegs defineixen la felicitat
com un estat de benestar i tranquil·litat,

sentir-se bé en el moment.

Però el sentit és més profund.

El reconegut psicòleg Martin Seligman diu

que el sentit prové de pertànyer
i anar més enllà d'un mateix

i de donar el millor de tu.

La nostra cultura
està obsessionada amb la felicitat,

però vaig adonar-me
que buscar el sentit és més gratificant.

I els estudis demostren que les persones
que troben sentit a la vida

són més fortes,

més bones a l'escola i a la feina,

i fins i tot viuen més temps.

Tot això, em fa preguntar:

Com podem viure
d'una manera més significativa?

Per descobrir-ho, m'he passant cinc anys
entrevistant centenars de persones

i llegint milers de pàgines de psicologia,

neurociència i filosofia:

Un cop feta la recerca,

he descobert els quatre pilars
d'una vida significativa.

I que tots podem donar-li sentit a la vida

si construïm aquests pilars.

El primer és la pertinença.

La pertinença prové de construir relacions

on ets valorat per qui ets

i on valores els altres.

Però alguns grups i relacions ofereixen
una forma superficial de pertinença;

quan ets valorat pel que penses,

per qui odies,

no per qui ets.

La veritable pertinença prové de l'amor.

Viu entre els individus,

i és una opció, un pot escollir
cultivar pertinença amb els altres.

Aquí va un exemple.

Cada matí,
el meu amic Jonathan compra el diari

al mateix venedor ambulant a Nova York.

No és només un intercanvi de moneda,

sinó que es prenen
un moment per parar, parlar

i tractar-se com a éssers humans.

Però una vegada,
el Jonathan no tenia els diners exactes,

i el venedor va dir,

"No et preocupis".

Però el Jonathan va insistir a pagar,

va anar a la botiga
i va comprar una cosa que no necessitava

per tenir canvi.

Però quan li va donar els diners
al venedor,

el venedor no ho va acceptar.

Li va saber greu.

Estava intentant ser amable,

però el Jonathan l'havia rebutjat.

Crec que tots rebutgem a la gent
de maneres com aquesta inconscientment.

Jo ho faig,

em trobo a algú i gairebé
no li faig cas,

utilitzo el mòbil quan algú em parla.

Aquests fets menystenen els altres.

Els fa sentir invisibles i poc valorats.

Però quan fas les coses amb amor,
crees un vincle

que anima a cadascú de nosaltres.

Per molta gent, la pertinença és el pilar
més essencial d'una vida amb sentit

aquests vincles amb la família i amics.

Per altres,
ho és el segon pilar: el propòsit.

Trobar el teu propòsit no és el mateix

que trobar una feina que et fa feliç.

El propòsit no se centra tant en què vols
sinó en què dones.

Un treballador a l'hospital em va dir que
el seu objectiu era curar la gent malalta.

Molts pares em diuen,

"El meu objectiu
és criar els meus fills."

La clau del propòsit
és esforçar-nos a servir els altres.

Per molts de nosaltres,
això passa a través de la feina.

Així és com contribuïm i ens sentim útils.

Però això també significa que qüestions
com la falta de concentració a la feina

la desocupació,

la baixa participació laboral

no només són problemes econòmics,
sinó també existencials.

Sense tenir res que valgui la pena fer,

la gent es desanima.

Un no ha de trobar objectius a la feina,

però els objectius
et donen un motiu per viure,

algun "per què" que t'impulsa a avançar.

El tercer pilar també té a veure
amb anar més enllà d'un mateix,

però de manera molt diferent:

amb transcendència.

Els estats transcendents
són aquells moments estranys

quan un està per damunt
de l'activitat de la vida quotidiana,

i el sentit del jo s'esvaeix,

i et sents connectat
a una realitat superior.

Per una persona amb qui vaig parlar,
la transcendència venia d'admirar l'art.

Per un altra, estava en l'església.

Per mi, com a escriptora,
em passa quan escric.

A vegades m'endinso tant en el que faig
que perdo la noció del temps i l'espai.

Aquestes experiències transcendents
et poden canviar.

En un estudi els estudiants miraven
arbres d'eucaliptus de 60m d'alçada

durant un minut.

Després d'això,
es sentien menys egocèntrics,

i es comportaven més generosament

quan tenien l'oportunitat d'ajudar algú.

Pertinença, objectius, transcendència.

El quart pilar del sentit de la vida

acostuma a sorprendre la gent.

El quart pilar és explicar històries,

la història que t'expliques
sobre tu mateix.

Construir una història del que et passa
a la vida aporta claredat.

T'ajuda a entendre
com has arribat on ets ara.

Sovint no ens adonem que nosaltres som
qui escriu la nostra història

i que podem canviar
la manera d'explicar-la.

La vida no és només
una llista de coses que passen.

Pots editar, interpretar
i reexplicar la teva història

fins i tot si estàs limitat pels fets.

Vaig conèixer un noi que es deia Emeka,
paralitzat mentre jugava a futbol.

Després de l'accident,
l'Emeka es deia a si mateix:

"La meva vida era genial jugant a futbol,

però mira'm ara."

La gent que explica històries del tipus

"La meva vida anava bé. Ara va malament."

acostuma a patir més ansietat i depressió.

Aquest va ser l'Emeka durant un temps.

A poc a poc, va començar a crear
una història diferent.

La seva nova història era:

"Abans de l'accident, no tenia
cap objectiu a la vida.

Sortia molt de festa
i era un noi força egoista.

L'accident em va fer adonar
que podia ser millor persona."

Aquesta nova versió li va canviar la vida.

Després d'explicar-se
la seva nova història,

l'Emeka va començar a aconsellar nens

i va descobrir la seva missió:

ajudar els altres.

El psicòleg Dan McAdams
ho anomena "una història de redempció"

on el mal és redimit pel bé.

La gent que troba sentit a la seva vida

acostuma a explicar històries

de redempció, creixement i amor.

Ara bé, què fa que la gent
canviï la seva història?

Alguns reben ajuda d'un terapeuta,

però també ho pots fer tu mateix

reflexionant sobre la teva vida:

com t'han marcat
les experiències importants,

què has perdut, què has guanyat.

Això és el que va fer l'Emeka.

No canviaràs la teva història
de la nit al dia;

poden passar anys i pot ser dolorós.

Tots hem patit i tots lluitem,

però acceptar els records dolorosos
pot dur noves perspectives i saviesa

per trobar les coses bones de la vida.

Pertinença, objectius,
transcendència, explicar històries:

aquests són els quatre pilars
del sentit de la vida.

Quan era jove,

vaig ser afortunada
de tenir els quatre pilars.

Els meus pares tenien un centre sufí
a casa nostra a Montreal.

El sufisme és una pràctica espiritual
associada amb dervixos giratoris

i el poeta Rumi.

Els sufís venien a casa nostra
dos cops a la setmana

per meditar, beure te persa
i compartir històries.

La seva pràctica també consistia
a servir la creació

a través de petites mostres d'amor.

Això implicava ser amable
fins i tot quan et fessin mal.

Aquest fet els permetia dominar l'ego.

Quan vaig marxar de casa
per anar a la universitat

sense els principis del sufisme

em sentia desorientada.

Vaig començar a buscar les coses
per les quals valia la pena viure

I em va portar a aquest camí.

Quan miro enrere m'adono

que la casa sufí tenia
un gran valor cultural.

Els pilars eren part dels fonaments

i la seva presència
ens ajudava a viure plenament.

El mateix principi també s'aplica

a altres comunitats importants

- bones i dolentes.

Grups, sectes:

aquestes són cultures significatives
que utilitzen els pilars

i donen a la gent
alguna cosa per la qual viure i morir.

Aquest és el motiu pel qual com a societat

hem d'oferir alternatives millors.

Necessitem construir aquests pilars
a la família i a les institucions

per ajudar la gent a donar
el millor d'ells mateixos.

Viure una vida plena
implica esforç.

És una evolució constant.

Dia a dia anem creant
les nostres vides,

construint les nostres històries.

I a vegades podem descarrilar.

Quan això em passa,

recordo una vivència amb el meu pare
que em va marcar.

Mesos després de graduar-me,

el meu pare va patir un greu atac de cor
que el podia haver mort.

Va sobreviure, i quan li vaig preguntar
què li passava pel cap

quan tenia la mort tan a prop,

va dir que només pensava en viure

per poder estar amb el meu germà i jo.

Això li va donar ganes de tirar endavant.

Quan estava sota anestèsia
per la cirurgia d'urgència,

en lloc de comptar enrere des de 10,

repetia els nostres noms
com un mantra.

Volia que els nostres noms fossin
les últimes paraules que pronunciés

si es moria.

El meu pare és fuster i sufí.

És una vida humil,

però plena.

Enfrontat a la mort,
tenia un motiu per viure:

l'amor.

El sentiment de pertinença
a la seva família,

el seu paper com a pare,

la seva meditació transcendent,
repetir els nostres noms ---

diu que són les raons
per les quals va sobreviure.

Aquesta és la història
que s'explica a ell mateix.

Aquesta és la força
del sentit de la vida.

La felicitat ve i va.

Quan la vida va molt bé

i quan les coses van
molt malament,

viure una vida significativa et dóna
alguna cosa on aferrar-te.

Gràcies.

(Aplaudiments)