Com convertir l'estrès en el teu amic

Estrès. Fa que el cor et bategui fort, t'accelera la respiració i et fa suar. Però, mentre hem fet de l'estrès un enemic públic de la salut, nous estudis suggereixen que l'estrès pot ser dolent per a tu només si creus que ho és. La psicòloga Kelly McGonigal ens insta a veure l'estrès com quelcom positiu, i ens presenta un mecanisme per reduir-lo fins ara desconegut: tendir la mà als altres.

Us he de fer una confessió,

però primer, vull

que vosaltres em feu una petita confessió a mi.

Penseu en l'any passat, vull que aixequeu la mà

si heu experimentat un nivell d'estres relativament baix.

Aixequeu la mà.

I un nivell relativament moderat?

Qui ha experimentat molt d'estrès?

Sí. Jo també.

Però aquesta no és la meva confessió.

La meva confessió és aquesta: sóc psicòloga de la salut,

i la meva missió és ajudar la gent a ser més feliç i més sana.

Però em temo que una cosa que porto ensenyant

10 anys està fent més mal que bé,

i està relacionat amb l'estrès.

Porto anys dient a la gent: l'estrès us fa emmalaltir.

Augmenta el risc de patir qualsevol cosa, des del refredat comú

fins a malalties cardiovasculars.

Bàsicament, he fet de l'estrès un enemic.

Però he canviat d'opinió sobre l'estrès,

i avui, vull canviar la vostra.

Deixeu-me començar amb l'estudi que em va fer repensar

tot el que creia sobre l'estrès.

Aquest estudi va fer un seguiment de 30.000 adults als EEUU

durant vuit anys, van començar preguntant a la gent:

"Quin nivell d'estrès heu experimentat en l'últim any?"

També els van preguntar: "Creieu que

l'estrès perjudica la vostra salut?"

I després van utilitzar les dades públiques sobre mortalitat

per esbrinar qui va morir.

(Riures)

D'acord. Primer les males notícies:

Les persones que van experimentar molt d'estrès l'any anterior

tenien un risc incrementat de morir del 43 per cent.

Però això només era cert per a les persones

que també pensaven que l'estrès és dolent per a la salut.

(Riures)

Les persones que van experimentar molt d'estrès

però no el veien com una cosa dolenta

no tenien més possibilitats de morir.

De fet, tenien el risc més baix de morir

que qualsevol altra persona de l'estudi, incloent les persones

que tenien relativament poc estrès.

Els investigadors van calcular que al llarg dels vuit anys

que van estar fent un seguiment de les morts,

182.000 americans van morir prematurament,

no a causa de l'estrès, sinó a causa de la creença de

que l'estrès és dolent per a la salut. (Riures)

Això representa més de 20.000 morts anuals.

Si aquests càlculs són correctes,

això faria de la creença de que l'estrès és dolent per a la salut

la 15a major causa de mort

als EEUU l'any passat,

matant a més persones que el càncer de pell,

VIH/SIDA i els homicidis.

(Riures)

Ara podeu veure perquè aquest estudi em va fer ballar el cap:

A mi, que havia gastat tanta energia explicant a la gent

que l'estrès és dolent per a la salut.

Així que aquest estudi em va fer pensar:

El fet de canviar com considerem l'estrès

ens pot fer estar més sans? I aquí la ciència diu "Sí".

Quan canviem l'opinió que tenim sobre l'estrès,

podem canviar la resposta a l'estrès que té el nostre cos.

Per a explicar com funciona això,

vull que tots us imagineu com a participants

en un estudi dissenyat per estressar-vos.

Se'n diu el test de l'estrès social.

Arribes al laboratori,

i et diuen que has de fer una xerrada de cinc minuts

improvisada sobre les teves febleses personals

a un grup d'avaluadors experts que seuen just al davant,

i per assegurar-se que sents la pressió,

hi ha llums enlluernadors i tens una càmera ben a prop de la cara,

com ara aquí.

I els avaluadors han rebut formació

per enviar-vos senyals no verbals descoratjadors, com això.

(Riures)

I llavors, quan ja estas prou desmoralitzat,

arriba la segona part: una prova de matemàtiques.

I, sense que ho sapigueu,

el científic ha rebut formació per molestar-vos mentre la feu.

Ara ho anem a fer tots junts.

Serà divertit.

Per a mi.

Bé. Vull que, començant pel 996,

compteu enrere de set en set.

Ho heu de fer en veu alta,

tan ràpid com pugueu, començant pel 996.

Ja!

Públic: (Compta)

Més ràpid. Més ràpid, si us plau.

Aneu massa poc a poc.

Pareu. Pareu, pareu, pareu.

Aquell paio s'ha equivocat.

Haurem de tornar a començar de nou. (Riures)

No sou gaire bons en això, oi?

Bé, ja capteu la idea.

Si realment forméssiu part d'aquest estudi,

ara ja estaríeu una mica estressats.

Potser el vostre cor bategaria més fort,

la vostra respiració seria més ràpida, potser començaríeu a suar.

I normalment, interpretem aquests canvis físics

com ansietat

o senyals de que no estem gestionant gaire bé la pressió.

Però i si, pel contrari, les haguéssiu vist

com a senyals de que el vostre cos s'estava carregant d'energia,

us estava preparant per enfrontar-vos a aquest repte?

Doncs això és precisament el que se'ls va dir als participants

d'un estudi dut a terme a la Universitat de Harvard.

Abans de sotmetre's al test d'estrès social,

els van ensenyar a reconsiderar la seva resposta a l'estrès com una cosa útil.

El batec més fort del cor us està preparant per a l'acció,

si esteu respirant més ràpid, cap problema.

Us està proporcionant més oxigen al cervell.

I els participants que van aprendre a veure la seva resposta a l'estrès

com una cosa útil per al seu rendiment,

bé, estaven menys estressats,

menys ansiosos, més segurs,

però la troballa més fascinant per a mi

va ser com la seva resposta física a l'estrès canviava.

En una resposta d'estrès típica,

el pols s'accelera,

i els vasos sanguinis es contrauen així.

I aquesta és una de les raons per les que l'estrès crònic

s'associa, de vegades, amb malalties cardiovasculars.

De fet, no és saludable trobar-se en aquest estat contínuament.

Però a l'estudi, quan els participants consideraven

que la seva resposta a l'estrès els ajudava,

els seus vasos sanguinis estaven relaxats, així.

El seu cor encara bategava amb força,

però aquest és un perfil cardiovascular molt més saludable.

De fet, s'assembla molt al que passa

en moments d'alegria i coratge.

Al llarg d'una vida d'experiències estressants,

aquest canvi biològic

podria representar la diferència

entre un atac de cor causat per l'estrès als 50 anys

i una vida que arriba fins als 90.

I això és el que la nova ciència sobre l'estrès revela:

que és important la nostra manera de pensar sobre l'estrès.

Així és que la meva meta com psicòloga de la salut ha canviat.

Ja no vull que us desfeu del vostre estrès.

Vull que sigueu millors en els moments d'estrès.

I només hem fet una petita intervenció.

Si heu aixecat la mà dient

que havíeu patit molt d'estrès l'any passat,

potser us hem salvat la vida,

perquè esperem que la propera vegada

que el cor us bategui fort per l'estrès,

recordeu aquesta xerrada

i penseu:

"això és el meu cos que m'està ajudant a enfrontar-me a aquest repte."

I quan considereu l'estrès d'aquesta manera,

el vostre cos us creu,

i la vostra resposta a l'estrès és més saludable.

Bé, he dit que, després de més d'una dècada de demonitzar l'estrès,

m'he de redimir,

així és que anem a fer una altra intervenció.

Us vull explicar un dels aspectes menys valorats

de la resposta a l'estrès,

la idea és aquesta:

L'estrès ens fa sociables.

Per entendre aquest aspecte de l'estrès,

hem de parlar d'una hormona: l'oxitocina,

i sé que l'oxitocina ja ha tingut

tota l'atenció que se li pot donar a una hormona.

Fins i tot té el seu bonic sobrenom: l'hormona de l'abraçada,

perquè s'allibera quan abracem algú.

Però aquesta és una part molt petita de totes les funcions de l'oxitocina.

L'oxitocina és una neuro hormona.

Afina els instints socials del nostre cervell.

Ens prepara per fer coses

que enforteixen les nostres relacions més properes.

L'oxitocina ens fa desitjar el contacte físic

amb els nostres amics i familiars.

Millora la nostra empatia.

Fins i tot ens predisposa a ajudar i recolzar

les persones que estimem.

Algunes persones fins i tot han suggerit

que hauríem d'esnifar oxitocina

per ser més compassius i amables.

Però el que la majoria de la gent no entén

és que l'oxitocina és

una hormona de l'estrès.

La glàndula pituïtària bombeja aquesta substància

com a part de la resposta a l'estrès.

És una part tan bàsica de la nostra resposta a l'estrès

com l'adrenalina que fa que el nostre cor bategui amb força.

I quan l'oxitocina s'allibera en la resposta a l'estrès,

ens motiva a buscar ajuda.

La nostra resposta biològica a l'estrès

ens impulsa a dir-li a algú com ens sentim

en comptes de reprimir-nos.

La nostra resposta a l'estrès es vol assegurar que ens adonem

quan algú que forma part de la nostra vida està lluitant

per que ens puguem ajudar mútuament.

Quan la vida és difícil, la nostra resposta a l'estrès vol

que estiguem envoltats per persones que ens estimen.

D'acord, i com influirà conèixer aquest aspecte de l'estrès

en fer-lo més saludable?

Bé, l'oxitocina no actua només sobre el nostre cervell.

També actua sobre el nostre cos,

i un dels seus paper principals sobre el nostre cos

és protegir el nostre sistema cardiovascular

dels efectes de l'estrès.

És un anti-inflamatori natural.

També ajuda a que els nostres vasos sanguinis estiguin relaxats durant l'estrès.

Però el meu efecte preferit sobre el cos és, en realitat, el que té sobre el cor.

El nostre cor té receptors per a aquesta hormona,

i l'oxitocina ajuda les cèl·lules del cor a regenerar-se

i a curar-se de qualsevol dany causat per l'estrès.

L'hormona de l'estrès enforteix el nostre cor,

i el fantàstic de tot això és que tots aquests beneficis físics

de l'oxitocina s'intensifiquen amb el contacte social

i el recolzament social,

de tal manera que quan contactem amb altres persones per l'estrès,

ja sigui per buscar ajuda o per oferir-la,

alliberem més quantitat d'aquesta hormona,

la nostra resposta a l'estrès esdevé més saludable,

i, de fet, ens recuperem més ràpidament de l'estrès.

Jo ho trobo sorprenent,

que la nostra resposta a l'estrès tingui un mecanisme incorporat

per adaptar-se a l'estrès,

i que aquest mecanisme sigui la connexió humana.

Vull acabar explicant-vos un altre estudi.

I escolteu, perquè aquest estudi també podria salvar una vida.

Aquest estudi va fer un seguiment de prop d'un miler d'adults als EEUU,

amb edats d'entre 34 i 93 anys,

i van començar l'estudi preguntant:

"Quin nivell d'estrès heu experimentat en l'últim any?"

També van preguntar: "Quan temps heu passat

ajudant els vostres amics, veïns,

persones de la vostra comunitat?"

I llavors van utilitzar els arxius públics durant els cinc anys següents

per descobrir qui havia mort.

D'acord, primer la mala notícia:

Cada experiència vital molt estressant,

com ara dificultats econòmiques o una crisi familiar,

incrementava el risc de mort en un 30 per cent.

Però (i suposo que a aquestes alçades, estareu esperant un però)

però això no es complia amb tothom.

En les persones que passaven temps ajudant altri

no es va mostrar cap increment en l'índex de defunció per causes relacionades amb l'estrès. Zero.

Ajudar els altres va crear resistència.

I així veiem, un cop més,

que els efectes perjudicials de l'estrès en la nostra salut

no són inevitables.

La manera en què pensem i en què actuem

pot transformar la nostra experiència amb l'estrès.

Quan triem considerar la nostra resposta a l'estrès

com una cosa beneficiosa,

creem la biologia del coratge.

I quan triem connectar amb altres persones patint estrès,

podem crear resistència.

Jo no demanaria, necessàriament,

més experiències estressants a la meva vida,

però aquesta ciència m'ha aportat

una perspectiva absolutament nova sobre l'estrès.

L'estrès ens dona accés al nostre cor.

El cor compassiu que troba felicitat i sentit

connectant amb els altres,

i, sí, el nostre cor físic que batega amb força,

que treballa tant per donar-nos força i energia,

i quan triem considerar l'estrès d'aquesta manera,

no només estem millorant en situacions estressants,

sinó que, de fet, estem fent una declaració prou profunda.

Estem dient que podem confiar en nosaltres mateixos

per gestionar els reptes de la vida,

i estem recordant que

no cal que els afrontem sols.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Chris Anderson: Això que ens estas explicant és fantàstic.

Em sembla fantàstic que una creença sobre l'estrès

pugui tenir una repercussió tan gran en l'esperança de vida d'algú.

Com podríem aplicar això a un consell,

com ara, si algú està prenent una decisió sobre el seu estil de vida

entre, per exemple, una feina estressant i una altra que no ho sigui,

importa quina triem?

És igual d'intel·ligent triar l'estressant

sempre i quan creguis que la pots gestionar, en cert sentit?

Kelly McGonigal: Sí, i una cosa que tenim clara

és que buscar un significat és millor per a la nostra salut

que intentar evitar les molèsties.

Així que jo diria que aquesta és la millor manera de prendre decisions:

perseguir allò que realment crea significat en la teva vida

i llavors confiar en tu mateix per gestionar l'estrès que comporta.

CA: Moltes gràcies, Kelly. Molt interessant.
KM: Gràcies.

(Aplaudiments)