Kate Hartman: L'art de la comunicació portable

L'artista Kate Hartman utilitza dispositius electrònics portables per explorar la manera en la que ens comuniquem amb nosaltres mateixos i amb el món. Amb aquesta xerrada extravagant i intel·lectualment estimulant, ens ensenya el "Barret parla amb tu mateix", el "Cor inflable", el "Vestit per abraçar glaciars" i altres aparells inesperats.

Em dic Kate Hartman.

I m'agrada fer dispositius

que juguen amb la manera

en la que ens relacionem i ens comuniquem.

Estic especialment interessada en com els humans

ens relacionem entre nosaltres

i amb el món que ens envolta.

(Riure)

Per donar-vos una mica de context,

sóc artista, tecnòloga i educadora, tal i com ha dit la June.

Ensenyo cursos d'informàtica física

i electrònica portable.

I moltes de les coses que faig són o bé portables

o bé tenen, d'alguna manera, forma humana.

Així, cada vegada que parlo del que faig

m'agrada mencionar de manera ràpida

la raó per la qual el cos és important.

És molt senzilla.

Tothom en té un. Tots vosaltres.

Ho puc garantir, tothom en aquesta sala,

tots els d'allà, tots els de les butaques,

la gent d'allà dalt amb els portàtils,

tots tenim cos.

No us n'avergonyiu.

És una cosa que tenim en comú

i que actua com a primer punt de contacte amb el món.

Així, treballant com a dissenyadora d'interacció

o com a artista que s'ocupa de la participació

creo coses que viuen sobre, dins o al voltant de la forma humana,

És un espai molt poderós per a treballar-hi.

Per fer la meva feina,

utilitzo una gran varietat de materials i eines.

Em comunico a través de tot, des de transceptors de ràdio

fins a embuts i tubs de plàstic.

Per parlar una mica de les coses que faig,

el més fàcil és començar la història

amb un barret.

Tot va començar fa uns quants anys,

una nit quan estava asseguda al metro, anant cap a casa

i estava pensant.

Sóc una persona que tendeix a pensar molt i a parlar poc.

Així que estava pensant en com seria de genial

si pogués agafar tots aquests sorolls,

tots els sons dels meus pensaments dins el meu cap,

els pogués extreure físicament

i treure'ls de manera que

els pogués compartir amb algú altre.

Així que vaig anar a casa i vaig fer un prototip d'aquest barret.

El vaig anomenar el Barret Murmurador

perquè feia aquests sorolls de murmuri

que estan lligats a tu

però que es poden desenganxar

i compartir amb altra gent.

(Riure)

També he fet altres barrets.

Aquest és el Barret Parla Amb Tu Mateix

(Riure)

S'explica per si mateix.

Crea físicament un espai de conversa per a una persona.

Quan parles en veu alta,

el so de la teva veu és canalitzat altre cop cap a les teves orelles.

(Riure)

Quan faig aquestes coses,

el més important no és l'objecte en si mateix

sinó l'espai negatiu del seu voltant.

I què passa quan algú es posa això?

Quin tipus d'experiència té?

I com els transforma el fet de portar-ho?

Molts d'aquests dispositius

es centren en la manera en la que ens relacionem amb nosaltres mateixos.

Aquest dispositiu es diu L'Escoltador de la Panxa.

És una eina

que t'ajuda

a escoltar el teu propi interior.

(Riure)

Algunes d'aquestes coses

estan orientades cap a l'expressió i la comunicació.

El Cor Inflable

és un òrgan extern

que pot ser utilitzat per expressar-se.

La persona que el porta el pot inflar i desinflar

segons les seves emocions.

Així, pot expressar des d'admiració i plaer

fins a ansietat i angoixa.

(Riure)

Alguns d'ells estan destinats

a intervenir en experiències.

El Descomunicador és una eina per a les baralles.

(Riure)

Deixa que hi hagi un intens intercanvi emocional,

però serveix per absorbir

l'especificitat de les paraules pronunciades.

(Riure)

I, finalment,

alguns d'ells simplement actuen com a imitacions.

Així, amb el Forçador d'Orelles

algú et pot agafar la orella

i dir el que ha de dir.

Tot i que estic molt interessada en la relació

entre les persones,

també tinc en compte les maneres

en les que ens relacionem amb el món que ens envolta.

Quan em vaig traslladar a Nova York fa uns anys,

pensava molt en

les formes arquitectòniques i familiars que m'envoltaven

i en com m'agradaria relacionar-me més bé amb elles

I vaig pensar: "Ei!

Si em vull relacionar més bé amb les parets,

potser necessito semblar-m'hi més".

Així que vaig fer una paret portable

que podia portar com una motxilla.

Me la vaig posar

i em vaig com transformar físicament

de manera que podia criticar o contribuir

amb els espais que m'envoltaven.

(Riure)

I canviant una mica de tema,

pensant més enllà de la construcció i anant al món natural,

tinc un projecte anomenat Botanicalls

que deixa que les plantes de casa

segueixin protocols humans de comunicació.

Així, quan una planta té set

pot fer una trucada

o fer un comentari en llocs com ara Twitter.

Això canvia totalment la dinàmica entre humans i plantes,

perquè una sola planta

pot expressar les seves necessitats

a milers de persones al mateix temps.

I pensant en l'escala,

la meva obsessió més recent

són els glaciars, és clar.

Els glaciars són uns éssers magnífics.

hi ha moltes raons per obessionar-se'n

En el que estic més interessada, però

és en les relacions entre humans i glaciars.

(Riure)

Perquè sembla que hi ha un problema.

Els glaciars ens estan abandonant.

S'encongeixen i marxen

i alguns han desaparegut totalment.

Actualment estic vivint al Canadà

així que he estat visitant un dels meus glaciars locals.

És particularment interessant

perquè, de tots els glaciars d'Amèrica del Nord,

és el que rep més tràfic humà durant l'any.

Fins i tot hi ha autobusos que hi van a través del dic lateral

i deixen a la gent a la superfície del glaciar.

Això m'ha fet pensar molt

sobre l'experiència de la primera trobada.

Quan conec un glaciar la primera vegada,

què faig?

No hi ha un protocol social.

Ni tan sols sé

com dir hola.

Escric un missatge a la neu?

O potser en puc construir un

amb glaçons amb forma de punts i guions.

Codi Morse de gel.

O potser necessito construir una eina per parlar,

com un megàfon de gel

per poder amplificar la meva veu

quan la dirigeixo al glaciar.

Però realment, la millor experiència que he tingut

ha sigut l'acte d'escoltar,

que és el que es necessita en una bona relació.

Em vaig quedar molt sorpresa al veure quant m'afectava.

Aquest canvi bàsic en la meva orientació física

em va ajudar a canviar la meva perspectiva

en relació amb el glaciar.

I com que utlitzem dispositius

per descobrir com ens relacionem amb el món avui en dia,

vaig fer un dispositiu anomenat Vestit Per Abraçar Glaciars.

(Riure)

Està fet amb un material reflector de calor

que serveix per equilibrar la diferència de temperatura

entre el cos humà i el gel del glaciar.

És una invitació

a estirar-se sobre el glaciar

i abraçar-lo.

I això, de fet, només és el principi.

Són idees inicials per aquest projecte.

I com amb la paret, que volia semblar-m'hi més,

amb aquest projecte m'agradaria tenir un ritme més glaciar.

La meva intenció,

durant els pròxims 10 anys,

és estar en diferents projectes de col·laboració

on estic amb gent de disciplines diferents,

artistes, tecnòlegs, científics,

per treballar en aquest projecte

de com millorar les relacions entre humans i glaciars.

Per acabar, més enllà d'això,

m'agradaria dir que estem en una era

de comunicació i proliferació de dispositius,

que és tremenda, excitant i sensual.

Però crec que el més important

és pensar en com podem

mantenir a la vegada una sensació de sorpresa i de crítica

sobre les eines que fem servir i les maneres en les que ens relacionem amb el món.

Gràcies.

(Aplaudiment)