Oliver Sacks: El que les al·lucinacions ens revelen sobre la ment

El neuròleg i escriptor Oliver Sacks ens parla de la síndrome de Charles Bonnet, per la qual persones amb disminució visual experimenten al·lucinacions lúcides. Ens descriu les vivències dels seus pacients amb una minuciositat entranyable, i ens explica la part biològica d'aquest fenòmen tan poc conegut.

Hi veiem amb els ulls

però també hi veiem amb el cervell.

Veure-hi amb el cervell se sol anomenar imaginació.

Estem familiaritzats amb els paisatges de la nostra imaginació,

els paisatges interiors. Hi hem conviscut tota la vida.

Però també existeixen les al·lucinacions.

I les al·lucinacions són una altra cosa.

No semblen creacions nostres.

No sembla que les puguem controlar.

Sembla que vinguin de fora,

i que imitin la percepció.

Ara us parlaré sobre al·lucinacions.

I una mena d'al·lucinacions visuals

que veig en els meus pacients.

Fa uns mesos, em van trucar

d'una residència on treballo.

Em van dir que una senyora de més de 90 anys

veia coses.

I es preguntaven si s'havia grillat

o, com que era una senyora gran,

si havia tingut un ictus, o si tenia Alzheimer.

Em van demanar que visités la Rosalie,

la senyora gran.

Vaig anar-la a veure.

De seguida va ser evident

que estava bé de seny,

lúcida i intel·ligent.

Però estava espantada, i molt estranyada,

perquè veia coses.

I em va dir --

les infermeres no ho havien esmentat--

que era cega,

que s'havia quedat cega del tot, per degeneració macular, feia 5 anys.

Però que ara, els dies passats, veia coses.

Li vaig dir: "Com ara què?"

I em va respondre: "Gent amb roba oriental,

amb cortines, que pugen i baixen escales.

Un home que es gira cap a mi i em somriu.

Amb unes dents molt grosses en un costat de la boca.

I també animals.

Veig un edifici blanc. Neva, una neu tova.

Veig un cavall, amb arnès, que retira la neu.

Llavors, una nit, l'escena canvia.

Veig gats i gossos que vénen cap a mi.

Fins que arriben en un punt i s'aturen.

Llavors torna a canviar.

Veig tot de criatures. Pugen i baixen escales.

Van vestits de colors vius, rosa i blau,

com les robes orientals."

De vegades, deia, abans de veure gent

al·lucinava quadres roses i blaus a terra,

com si pugessin fins al sostre.

Li dic: "Com si fos un somni?"

I diu: "No, un somni no. És com una pel·lícula."

Diu: "Té colors. Té moviment.

Però completament en silenci, com una pel·lícula muda."

Va dir que era una pel·lícula una mica avorrida.

Diu: "Tot de gent amb vestits orientals,

que pugen i baixen, molt repetitiu, molt limitat."

(Rialles)

I tenia sentit de l'humor.

Sabia que era una al·lucinació.

Però estava espantada. Tenia 95 anys

i no havia tingut mai cap al·lucinació.

Em deia que les al·lucinacions no tenien relació

amb res del que pensava, sentia ni feia.

Que semblava que li venien soles, i marxaven soles.

No les podia controlar.

Em va dir que no reconeixia

ni la gent ni els llocs

de les al·lucinacions.

I que ni la gent ni els animals

li feien gens de cas.

I que no sabia què passava.

Es preguntava si s'estava tornant boja,

o si perdia el cap.

Doncs la vaig examinar atentament.

Era una senyora molt eixerida.

Amb el cap molt clar. No tenia problemes mèdics.

No prenia cap medicament que li pogués produir al·lucinacions.

Però era cega.

Llavors li vaig dir:

"Crec que ja sé què li passa."

"Hi ha un tipus concret d'al·lucinacions visuals

que es dóna quan hi ha visió deteriorada o ceguesa."

"Ho va descriure per primera vegada", li vaig dir

"en el segle XVIII,

un home que es deia Charles Bonnet.

I vostè té la síndrome de Charles Bonnet.

No té cap problema al cervell. No ha perdut el seny.

Té la síndrome de Charles Bonnet."

Es va quedar molt descansada

de saber que no tenia res de greu,

i també encuriosida.

Em va preguntar: "Qui és aquest Charles Bonnet?

També tenia el mateix?"

I em deia: "Digui a totes les infermeres

que tinc la síndrome de Charles Bonnet".

(Rialles)

"No estic boja. No repapiejo. Tinc la síndrome de Charles Bonnet".

Així ho vaig dir a les infermeres.

Aquesta situació, la veig força sovint.

Sobretot a les residències de gent gran.

Veig molta gent gran

amb deficiències d'oïda o de vista.

I un 10% de la gent amb sordesa parcial

tenen al·lucinacions musicals.

I un 10% de la gent amb ceguesa parcial

tenen al·lucinacions visuals.

No cal ser cec del tot,

només tenir una deficiència parcial.

A la descripció original del segle XVIII,

en Charles Bonnet no ho patia.

Era el seu avi que tenia aquestes al·lucinacions.

El seu avi era jutge, un senyor gran.

S'havia operat de cataractes.

Tenia molt poca vista.

I el 1759 li va explicar al seu nét

algunes coses que veia.

El primer que va dir que veia

era un mocador que volava.

Era un mocador gros i blau

amb quatre cercles de color carbassa

Ell sabia que era una al·lucinació.

Els mocadors no volen.

També veia una roda grossa volant.

Però de vegades no estava segur si eren al·lucinacions o no

perquè les al·lucinacions encaixaven

en el context de la visió.

Una vegada, que les seves nétes l'havien anat a veure,

els digué: "Qui són aquests nois tan ben plantats?"

I elles van respondre: "Ai, avi, aquí no hi ha cap noi ben plantat."

I llavors els nois van desaparèixer.

És típic que aquestes al·lucinacions

vagin i vinguin de cop i volta.

No solen desaparèixer a poc a poc.

Són força sobtades. I canvien de sobte.

Charles Lullin, l'avi,

veia centenars de figures diferents,

paisatges de tota mena.

Un cop va veure un home en barnús, fumant amb pipa,

i es va adonar que era ell mateix.

Era l'única figura que reconeixia.

Una vegada, pels carrers de París,

va veure -- això de debò -- una bastida.

Però en tornar a casa, veia una bastida en miniatura

de 15 cm d'alçada, al seu escriptori.

Aquesta repetició de les percepcions

de vegades s'anomena palinòpsia.

L'avi, com la Rosalie,

el que sembla que tenen --

com deia la Rosalie, "Què tinc?" --

és que, en perdre vista,

com que les parts visuals del cervell no reben cap input,

es tornen hiperactives i excitables.

I comencen a saltar espontàniament.

I llavors comences a veure coses.

Les visions poden arribar a ser prou complicades.

Una altra pacient meva,

que encara tenia una mica de vista,

de vegades tenia visions pertorbadores.

Una vegada em deia que havia vist

un home amb camisa de ratlles en un restaurant.

Que l'home es va girar, i llavors

es va dividir en sis figures idèntiques amb camisa de ratlles,

que caminaven cap a ella.

I llavors les sis figures es van tornar a ajuntar, com un acordió.

Un cop, mentre conduïa,

o, més ben dit, conduïa el seu marit,

la carretera es va dividir en quatre.

I va sentir com si anés alhora per quatre carreteres.

També tenia al·lucinacions molt mòbils.

Moltes tenien a veure amb el cotxe.

De vegades veia un noiet adolescent

assegut al capó del cotxe.

Era molt ferm i es movia amb força agilitat

quan el cotxe girava.

I quan el cotxe s'aturava,

el noi de sobte sortia disparat, a 30 metres del terra,

i desapareixia.

Una altra pacient tenia al·lucinacions diferents.

Era una dona que no tenia cap lesió als ulls,

sinó a les parts visuals del cervell.

Un petit tumor al còrtex occipital.

I sobretot veia dibuixos animats.

Eren dibuixos transparents

que li cobrien mig camp visual, com una pantalla.

Especialment veia la granota Gustau.

(Rialles)

Jo no veig Barri Sèsam,

però ella insistia molt,

"Per què la granota Gustau, que no significa res per a mi?

Pensava en els determinants freudians.

Per què en Gustau?

La granota Gustau no significa res per a mi."

No li importava veure dibuixos,

el que l'amoïnava era veure

imatges persistents o al·lucinacions de cares

i, com la Rosalie, sovint eren cares deformades,

amb les dents o els ulls molt grossos.

Això li feia por.

Bé, doncs què els passa a aquestes persones?

Com a metge, he d'intentar definir el que passa,

i tranquil·litzar la gent.

Sobretot explicar-los que no s'estan tornant bojos.

Aproximadament un 10%, com us deia,

de les persones amb ceguesa parcial tenen aquestes al·lucinacions.

Però menys d'un 1% ho reconeixen.

Perquè tenen por de ser considerats bojos, i tal.

I si ho expliquen al seu metge

els pot diagnosticar malament.

Concretament, la idea és que si veus

coses o sents coses, t'estàs tornant boig.

Però les al·lucinacions psicòtiques són força diferents.

Les al·lucinacions psicòtiques, ja siguin visions o sons,

se t'adrecen. T'acusen.

Et sedueixen. T'humilien.

Se'n riuen de tu.

Hi interactues.

Aquesta mena d'interpel·lacions no es donen

en les al·lucinacions de Charles Bonnet

És una pel·lícula. Veus una pel·lícula que no té res a veure amb tu.

Almenys així és com ho veu la gent.

També hi ha una raresa que es diu epilèpsia del lòbul temporal.

De vegades, si la pateixes,

et sents com si et portessin enrere

cap a un temps i un lloc del passat.

Estàs en una cruïlla de camins.

Sents olor de nous torrades.

Sents el trànsit. Tots els sentits hi participen.

Estàs esperant la teva xicota.

I és aquell dimarts al vespre de 1982.

Les al·lucinacions de lòbul temporal

són al·lucinacions multisensorials,

plenes de sensacions, de familiaritat,

situades en l'espai i el temps,

coherents, dramàtiques.

Les de Charles Bonnet són bastant diferents.

Amb les al·lucinacions de Charles Bonnet,

hi ha tota mena de nivells,

des d'al·lucinacions geomètriques,

com els quadres roses i blaus de la senyora,

fins a al·lucinacions força elaborades

amb figures i sobretot cares.

Cares, de vegades cares deformades,

són el comú denominador més habitual

d'aquestes al·lucinacions.

I una altra cosa habitual són els dibuixos.

Així doncs, què passa?

És fascinant com, en els darrers anys,

s'han pogut fer escàners cerebrals funcionals,

fer una ressonància magnètica funcional quan la persona està al·lucinant.

I realment veure quines parts

del cervell visual s'activen

durant l'al·lucinació.

Quan la gent té al·lucinacions geomètriques simples,

s'activa el còrtex visual primari.

És la part del cervell que percep siluetes i formes.

No es formen imatges amb el còrtex visual primari

Quan les imatges es formen,

una part superior del còrtex visual

intervé en el lòbul temporal.

Concretament, una zona del lòbul temporal

que es diu gir fusiforme.

Se sap que les persones amb lesions al gir fusiforme

poden perdre la capacitat de reconèixer cares.

Però si hi ha activitat anormal al gir fusiforme,

pot ser que al·lucinin cares.

I això és exactament el que els passa a aquestes persones.

Hi ha una zona a la part anterior del gir

on es representen les dents i els ulls.

I aquesta part del gir s'activa

quan els pacients tenen les al·lucinacions deformes.

Hi ha una altra part del cervell

que està especialment activada

quan veiem dibuixos animats.

S'activa quan reconeixem els dibuixos,

quan dibuixem, i quan els al·lucinem.

Es molt interessant que tot sigui tan específic.

Hi ha altres parts del cervell que estan implicades específicament

en el reconeixement i l'al·lucinació

d'edificis i paisatges.

Cap al 1970 es va descobrir que no només són parts concretes del cervell,

sinó cèl·lules concretes.

Les "cèl·lules facials" es van descobrir cap al 1970.

Ara sabem que hi ha centenars d'altres

tipus de cèl·lules.

que poden arribar a ser molt i molt específiques.

Pot ser que tinguem no tan sols

cèl·lules "de cotxes",

sinó cèl·lules "d'Aston Martin".

(Rialles)

He vist un Aston Martin aquest matí.

N'havia de parlar.

I ara el tinc per aquí dins.

(Rialles)

Ara, en aquest nivell, en l'anomenat còrtex temporal inferior,

només hi ha imatges visuals

o imaginacions o fragments.

És només en els nivells superiors

que entren en joc els altres sentits

i hi ha connexions amb la memòria i les emocions.

En la síndrome de Charles Bonnet

no s'entra en els nivells superiors.

Estàs en aquests nivells del còrtex visual inferior

on hi ha milers i desenes de milers

i milions d'imatges,

o d'imaginacions, o fragments d'imaginacions,

totes codificades neurològicament,

en cèl·lules concretes o agrupacions de cèl·lules.

Normalment són totes part

del flux integrat de percepció, o imaginació.

I no en som conscients.

Només si un té disminunció visual, o ceguesa,

s'interromp el procés.

I en lloc de tenir percepció normal,

tenim estímuls anàrquics,

convulsius, o emissions,

de totes aquestes cèl·lules visuals

del còrtex temporal inferior.

I de sobte, veus una cara. De sobte veus un cotxe.

De sobte això, i de sobte allò altre.

La ment fa el que pot per ordenar

i donar alguna coherència a tot plegat.

Però no se'n surt gaire.

Quan es va descriure per primer cop,

es creia que es podien interpretar com a somnis.

Però de fet la gent diu:

"No reconec les persones. No formo cap associació".

"La granota Gustau no significa res per a mi."

No anem enlloc si suposem que són com somnis.

Bé, he dit més o menys el que volia dir.

Només em falta recapitular

i dir que això és habitual.

Penseu en el nombre de persones cegues.

Hi deu haver centenars de milers de persones cegues

amb aquestes al·lucinacions,

però tenen massa por per parlar-ne.

Són coses que s'han de fer saber

als pacients, als metges, al gran públic.

Per acabar, crec que són

infinitament interessants, i valuoses,

perquè ens aporten detalls de com funciona el cervell.

Charles Bonnet va dir, fa 250 anys --

pensava en aquestes al·lucinacions i es preguntava

com, segons ell, el teatre de la ment

podia ser generat per la maquinària del cervell.

Ara, 250 anys més tard

crec que en comencem a albirar el funcionament.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)

Chris Anderson: Ha estat magnífic. Moltes gràcies.

Ens parla d'aquestes coses amb tanta saviesa

i empatia pels seus pacients.

Ha experimentat alguna de les síndromes de què escriu?

Oliver Sacks: Em temia que m'ho preguntaries.

(Rialles)

Bé, sí, molts.

I de fet tinc una mica de disminució visual.

Sóc cec d'un ull, i no hi veig massa amb l'altre.

I tinc les al·lucinacions geomètriques.

Però això i prou.

C.A.: I no l'inquieten?

Perquè entén d'on surten. No es preocupa?

O.S.: No em molesten pas més que els acúfens.

No en faig cas.

De tant en tant m'interessen.

En tinc ple de dibuixos als meus quaderns.

He anat a fer-me una ressonància

per veure com el meu còrtex visual s'obre pas.

I quan veig els hexàgons

i coses complexes, que també tinc,

en migranyes oftàlmiques,

em pregunto si tothom ho veu igual,

i si certes coses com l'art rupestre, o l'art ornamental

poden haver derivat una mica d'aquí.

C.A.: Ha estat una xerrada realment fascinant.

Moltes gràcies per compartir-ho amb nosaltres.

O.S.: Gràcies. Gràcies.

(Aplaudiments)