Per què normalment les dietes no funcionen?

Als Estats Units, el 80 % de noies de 10 anys ja han fet dieta. En aquesta xerrada franca i sense embuts, la neurocientífica Sandra Aamodt utilitza la seva història personal per donar una lliçó important sobre com el cervell controla el cos, alhora que explora la ciència que justifica per què les dietes no només no funcionen sinó que poden arribar a fer més mal que bé, i proposa idees per viure, gràcies a la intuïció, una vida menys obsessionada amb les dietes.

Ara fa tres anys i mig,

vaig prendre una de les millors decisions de la meva vida.

Com a propòsit d'any nou,

vaig decidir deixar de fer dieta, parar de preocupar-me pel meu pes

i aprendre a menjar amb consciència.

Ara menjo quan tinc gana

i he perdut més de 4 kg.

Aquesta sóc jo amb 13 anys,

quan vaig començar la meva primera dieta.

Ara miro la foto i penso

que no necessitava una dieta,

el que necessitava era un assessor de moda.

(Rialles)

Però pensava que havia de perdre pes

i quan el vaig tornar a guanyar,

és clar, pensava que era culpa meva.

I durant les tres dècades següents,

vaig seguir diferents dietes.

Era igual el que provés,

el pes que perdia sempre tornava.

Estic segura que molts de vosaltres coneixeu la situació.

Com a neurocientífica

em preguntava, per què és tan difícil?

És evident que el teu pes depèn de

la quantitat de menjar que ingerim i la quantitat d'energia que cremem.

El que molta gent no sap

és que la gana i l'ús de l'energia

estan controlats pel cervell,

generalment sense que en siguem conscients.

El cervell fa la majoria de la feina darrere el teló,

i això és bo,

perquè la nostra ment conscient

--com ho diríem?--

es distreu fàcilment.

Està bé que no haguem de pensar en respirar

quan estem submergits en una pel·lícula.

No ens oblidem de com caminar

perquè estiguem pensant en què soparem.

El cervell també té la seva pròpia percepció

sobre quin ha de ser el nostre pes,

sense importar el que creiem conscientment.

D'això se'n diu "punt d'ajustament",

però és un terme enganyós

perquè de fet és una escala

d'entre 4 i 7 kg, aproximadament.

Pots triar diferents estils de vida per apujar

i abaixar el pes dins aquesta escala,

però és molt més difícil quedar-ne fora.

L'hipotàlem, la part del cervell

que regula el pes corporal;

hi ha més d'una dotzena de senyals químics

en el cervell que diuen al cos que ha de guanyar pes,

més d'una dotzena que li diuen que el perdi,

i el sistema funciona com un termòstat,

responent a les senyals del cos

ajustant la gana, l'activitat i el metabolisme,

per mantenir un pes estable quan canvien les condicions.

Això és el que fa un termòstat, no?

Manté la temperatura de casa sempre igual

mentre el temps canvia a fora.

Podem intentar canviar la temperatura

de casa obrint una finestra durant l'hivern,

però no canviarà la configuració del termòstat,

que respondrà encenent la caldera

per tornar a escalfar l'habitació.

El cervell funciona exactament igual,

responent a la pèrdua de pes utilitzant unes eines

molt poderoses per tornar el cos

al que considera normal.

Si perdem molt de pes,

el cervell respon com si ens moríssim de gana,

i tant si hem començat prims com grassos,

la resposta del cervell sempre és la mateixa.

Ens encantaria pensar que el cervell pogués dir

si necessitem perdre pes o no,

però no pot.

Si perdem molt de pes

tenim gana,

i els músculs cremen menys energia.

El Dr. Rudy Leibel, de la Universitat de Columbia,

ha descobert que la gent que ha perdut

un 10 per cent del seu pes corporal

crema de 250 a 400 calories menys,

perquè el seu metabolisme està reprimit.

Això és molt de menjar.

Això vol dir que algú que tingui èxit amb la dieta

ha de menjar sempre tot això menys

que una persona del mateix pes

que sempre ha estat prima.

Des d'una perspectiva evolutiva,

la resistència del cos a perdre pes té sentit.

Quan hi havia escassetat de menar, la supervivència dels nostres avantpassats

depenia de la conservació d'energia,

i tornar a guanyar el pes quan hi havia menjar

els hauria protegit vers la pròxima falta.

Al llarg de la història humana,

la fam ha estat un problema molt més greu

que el menjar en excés.

Això pot explicar un fet molt trist:

Els punts d'ajustament poden pujar,

però gairebé mai no baixen.

Si algun cop heu sentit a dir

que la vida no és justa,

aquí en teniu un bon exemple.

(Rialles)

Una dieta eficaç no baixa el punt d'ajustament.

Encara que hàgim mantingut el pes

durant set anys,

el cervell continua intentant fer-nos recuperar el pes.

Si la pèrdua de pes fos resultat d'una fam prolongada,

la resposta del cervell seria comprensible.

Però en el nostre món modern de menjar ràpid,

aquesta resposta a molts de nosaltres no ens va bé.

Aquesta diferència entre el nostre passat ancestral

i el nostre present d'abundància

és la raó per la qual al Dr. Yoni Freedhoff,

de la Universitat d'Ottawa,

li agradaria portar alguns dels seus pacients a la època

en què el menjar no era tan accessible

i també és la raó

per la qual canviar l'entorn alimentari

serà realment la solució més eficaç

a la obesitat.

Malauradament, un guany de pes temporal

pot convertir-se en permanent.

Si ens quedem amb un pes alt durant massa temps,

segurament durant anys, per a molts de nosaltres,

el nostre cervell pot decidir que aquest pes és normal.

Els psicòlegs divideixen les persones en dos grups:

les que mengen segons la gana que tenen

i les que intenten controlar el que mengen

amb força de voluntat, com les que fan dieta.

És a dir, "persones intuïtives" i "persones controladores".

El que és interessant és que les persones intuïtives

tenen menys probabilitats d'acabar amb sobreprès

i també pensen menys en menjar.

Les persones controladores estan més predisposades

a menjar en excés degut a la publicitat,

a les grans quantitats i als bufets lliures.

I és més probable que una petita satisfacció,

com menjar una bola de gelat,

provoqui un panxó de menjar

en les persones controladores.

Els nens són especialment vulnerables

a aquest cicle de dietes i afartaments.

Diversos estudis realitzats a llarg termini han demostrat

que les noies que fan dieta els primers anys de l'adolescència

tenen tres vegades més possibilitats de patir sobrepès

cinc anys més tard,

encara que comencessin amb un pes normal,

i tots aquests estudis han descobert

que els mateixos factors

que van preveure el guany de pes

també van preveure el desenvolupament de desordres alimentaris.

L'altre factor, per cert,

per tots els que sigueu pares,

són les bromes dels familiars

sobre el seu pes.

Així que no ho feu.

(Rialles)

M'he deixat gairebé tots els gràfics a casa,

però no he pogut evitar portar aquest

perquè sóc una mica friki de la informàtica i així és com funciono.

(Rialles)

Això és un estudi que va calcular el risc de mort

en un període de 14 anys

basant-se en quatre costums saludables:

menjar prou fruites i verdures,

fer exercici tres cops per setmana,

no fumar,

i beure amb moderació.

Comencem mirant el cas de les persones

amb pes normal.

L'alçada de les barres mostra el risc de mort,

i els números zero, un, dos, tres i quatre

de l'eix horitzontal

són el nombre d'aquestes costums saludables

que tenia la persona.

Com seria d'esperar, com més saludable és l'estil de vida,

menys possibilitats tenia la gent de morir durant l'estudi.

Ara, mirem què passa

amb la gent que té sobrepès.

Els que no tenien cap costum saludable

tenien un risc més alt de mort.

Tan sols afegint-hi un costum saludable,

la gent amb sobrepès baixa a l'escala normal.

Per la gent obesa sense costums saludables,

el risc és molt alt, set vegades més alt

que el dels grups més saludables de l'estudi.

Però un estil de vida saludable també ajuda a la gent obesa.

De fet, si ens fixem només en el grup

amb tots quatre costums saludables,

veurem que el pes no fa gran diferència.

Podem controlar la nostra salut

controlant el nostre estil de vida,

fins i tot si no podem perdre pes

o mantenir-lo.

Les dietes no són molt fiables.

Cinc anys després d'una dieta,

la majoria de gent ha recuperat el pes.

El 40 per cert fins i tot n'han guanyat més.

Si ens hi parem a pensar,

el resultat típic d'una dieta

és que tens més possibilitats de guanyar pes

a llarg termini que no de perdre'l.

Si us he convençut que fer dieta

pot ser un problema,

la pròxima pregunta és: què fem ara?

I la meva resposta, en una paraula, és "consciència".

No estic dient que heu d'aprendre a meditar

o apuntar-vos a ioga.

Parlo de menjar amb consciència:

aprendre a entendre els senyals del cos

per menjar quan tinguem gana

i parar quan estem tips,

perquè el factor principal per guanyar pes

és menjar quan no tenim gana.

Com ho fem?

Dóna't permís per menjar

tant com vulguis, i després intenta esbrinar

què et fa sentir bé.

Seu durant els menjars i no et distreguis.

Pensa en com se sent el teu cos

quan comences a menjar i quan pares,

i deixa que la gana decideixi

quan hauries de parar.

A mi em va costar gairebé un any aprendre'n,

però realment ha valgut la pena.

Ara estic molt més relaxada amb el menjar

del que he estat tota la meva vida.

Moltes vegades no hi penso.

M'oblido que tenim xocolata a casa.

És com si els extraterrestres m'haguessin xuclat el cervell.

Sóc completament diferent.

Hauria de dir que

aquesta visió del menjar segurament no us farà perdre pes

a no ser que normalment mengeu quan no teniu gana,

però els metges no coneixen cap estratègia

que faci que molta gent pugui perdre un pes considerable

i per això molta gent ara es concentra en

prevenir l'augment de pes

en comptes de promoure'n la pèrdua.

Acceptem-ho:

Si les dietes funcionessin, ja estaríem tots prims.

(Rialles)

Per què continuem fent la mateixa cosa

i esperem resultats diferents?

Les dietes poden semblar inofensives,

però de fet provoquen molts danys col·laterals.

En el pitjor cas, arruïnen vides:

L'obsessió pel pes provoca desordres alimentaris,

especialment en nens petits.

Als Estats Units, un 80 per cent de nenes de 10 anys

diuen que han fet dieta.

Les nostres filles han après a mesurar el seu valor

amb la balança equivocada.

Inclús en els millors casos,

fer dieta és una pèrdua de temps i d'energia.

Et consumeix una força de voluntat que podries utilitzar

per ajudar els teus fills a fer els deures

o per acabar aquell projecte tan important a la feina,

i com que la força de voluntat és limitada,

qualsevol estratègia que es basa en la seva constància

és gairebé segur

que et fallarà

tan bon punt trobis un altre focus d'interès.

Permeteu-me deixar-vos amb un últim pensament.

I si diguéssim a totes aquelles noies que fan dieta

que no passa res per menjar quan tenen gana?

I si els ensenyéssim a treballar conjuntament amb la seva gana

en comptes de tenir-li por?

Crec que la majoria serien més felices i més sanes,

i quan fossin adultes,

moltes d'elles probablement estarien més primes.

Tan de bo algú m'ho hagués dit

quan tenia 13 anys.

Gràcies.

(Aplaudiments)