Ens perdem l'experiència per voler fer la foto?

Quan veiem alguna cosa sorprenent, molts de nosaltres instintivament traiem el mòbil i fem fotos. Aquesta obsessió per fotografiar-ho tot afecta les nostres experiències? En una xerrada meditativa, Erin Sullivan reflexiona sobre com el fet de ser més intencional amb la càmera ha potenciat la seva capacitat de gaudir del moment, i com us podria ajudar a vosaltres, també.

Quin és el lloc més bonic
on heu estat mai?

I quan éreu allà,
vau fer cap foto?

Hi ha un lloc
que encapçala la meva llista.

Aquest és el Mesa Arch, al Parc Nacional
de les Canyonlands, a Utah,

a l'alba.

És la terra tradicional dels pueblo,
ute, paiute i navaho.

I quan ets allà,

és realment embriagador.

Els primers rajos de sol ataronjat
a l'interior de l'arc,

i darrere seu veus els turonets retallats,

els núvols i els cingles.

Però el que potser no veieu
a la meva foto

són les 30 persones darrere meu
que també feien fotos.

I aquestes són només
les més matineres.

Ben mirat, se'n deuen fer centenars,

sinó milers, de fotos
del Mesa Arch cada setmana.

Fa anys que comparteixo
les fotos a Instagram,

i he començat a trobar realment curiós,

i fins i tot divertit de veure,

la quantitat de fotos semblants
dels mateixos llocs

que hi ha a la xarxa.

I jo hi participava.

Per això em pregunto:

per què fem fotos, realment?

A vegades, visito un lloc famós --

això és Horseshoe Bend, a Arizona --

i veig la gent amb telèfons
i càmeres a la mà

fent fotos,

i just un segon després
fan mitja volta i se'n van.

A vegades sembla que ens passi per alt

el més essencial d'anar al lloc:
descobrir-lo de primera mà,

aturar-nos a contemplar.

Quan estic darrere la càmera,

m'adono dels detalls més petits:

les capes de llum a les muntanyes

mentre el capvespre s'esvaeix,

les formes que la natura crea
tan sàviament,

abstractes i al mateix temps perfectes.

Podria seguir reflexionant
sobre la complexitat del nostre planeta

i la manera que em fa sentir.

Fotografiar la bellesa
i complexitat d'aquest planeta

és per mi com retratar algú a qui estimo.

I quan faig una foto,

he de pensar en què vull que digui.

M'he de preguntar quines emocions
vull que evoqui.

Quan comuniquem a través d'una imatge,

cada elecció creativa importa.

A vegades, planejo compartir les imatges;

d'altres, les vull només per mi.

Actualment presento una sèrie de vídeos
sobre el futur dels espais exteriors,

i en un dels capítols volíem explorar

la relació entre la fotografia
i els espais exteriors.

Vaig sentir parlar
de la recerca de Kristin Diehl

i els seus col·legues a la USC,

sobre els efectes beneficiosos
de fer fotografies.

Van descobrir que
quan estem darrere la càmera,

quan som nosaltres els que fem la foto,

gaudim més de les experiències, no menys.

Però no sempre era així.

Si la persona feia la foto
amb l'única intenció de compartir-la,

el plaer no augmentava,

perquè no la feia per ella mateixa.

Això ens porta a una distinció important:

la fotografia pot potenciar l'experiència

si es fa intencionalment.

La intenció és el que compta.

Com a fotògrafa
he hagut de fer aquesta reflexió:

quan em beneficia
tenir la càmera a la mà,

i quan és millor que la guardi?

Durant un viatge a Alaska

vaig tenir l'oportunitat
de fotografiar óssos bruns.

Estava en una barca
amb quatre fotògrafs més,

i tots estàvem bocabadats

al mateix temps

per la proximitat d'aquells animals.

És una experiència emocional.

Estar cara a cara amb aquells óssos
va provocar-me un sentiment de connexió

que va més enllà de les paraules,

i tenir la càmera a la mà,
en aquest cas, el va potenciar.

Tots creàvem de manera independent,
però també de manera totalment connectada

amb la natura i entre nosaltres.

Recordo tan clarament
captar les gotetes d'aigua,

el moviment dels ossos nedant,

i els adorables cadells
que seguien les seves mares.

Aquell grup i jo compartirem
aquesta experiència

i tindrem aquestes imatges
per recordar-la una vegada i una altra,

i la fotografia és
el que ens permetrà fer-ho.

Altres vegades,
prefereixo deixar la càmera

i penso que aquesta decisió millora
tant la meva experiència

com la meva feina.

Fa poc vaig volar a l'illa de Tonga,
al Pacífic Sud,

per nedar entre balenes geperudes.

Vaig sentir la pressió,
i una certa obligació

d'endur-me la càmera,

quan a vegades l'únic que volia
era viure l'experiència.

I l'experiència és fabulosa.

Em refereixo a estar dins l'aigua,

amb un balenó tafaner
de la mida d'un cotxe familiar

mentre al teu voltant hi ha
tot de partícules que brillen i floten,

i la mare neda amb gràcia sota teu.

Hi havia moments, evidentment,
en què m'havia endut la càmera,

i realment eren increïbles de capturar.

Però el muntatge és feixuc,

com una gran capsa,

com aquesta.

Està entre mi i les balenes,

i a vegades sembla com una barrera
entre un mateix i la realitat.

Canvia res si només és un telèfon?

L'any passat vaig anar a Uluru,
a l'Austràlia Central,

aquesta roca enorme
que domina el desert.

És la terra sagrada dels anangu,

els aborígens d'aquesta regió

i els propietaris tradicionals
de la terra.

Hi ha llocs concrets d'Uluru que no
es poden fotografiar professionalment

perquè són llocs culturalment delicats,

equivalent a les sagrades escriptures
pels anangu.

Per això, la majoria de les fotos

es fan o bé des de lluny, com aquesta,

o des d'angles específics del parc.

Es podria dir que algunes de les vistes
més interessants i boniques a Uluru

les trobem en aquestes àrees sensibles.

Però el requeriment de no fer fotografies
és una invitació explícita i directa

a aprendre més de la terra,
la seva importància i la seva gent.

No és el que hauríem de fer ja d'entrada?

Ben aviat, la meva visita a Uluru
va deixar de ser sobre mi

per passar a ser
sobre connectar amb el lloc.

Irònicament i com era previsible,

he trobat que aquesta presència i connexió

també crea imatges més captivadores.

Probablement, tots podem assenyalar
les xarxes socials com un bon lloc

on compartir fotos
dels nostres viatges i la nostra vida.

No només compartim
parts del món que hem vist

sinó també parts del nostre dia a dia.

Si apliquem intencionalitat
a les fotos que fem,

aleshores, amb una mica de sort
també les compartirem intencionalment.

Permetre que la gent vegi parts
de la meva vida i perspectiva a la xarxa

m'ha recordat que no estic sola.

M'ha ajudat a construir suport i comunitat

per fer el mateix per als altres.

Vull ser clara:

no intento dissuadir-vos
de fer fotografies.

Encara que milers de persones
hagin estat on sigui que es tracti,

i hagin fet exactament la mateixa foto,

us animo a sortir i a crear també.

El món necessita cada veu i perspectiva,

entre elles la vostra.

El que intento explicar-vos
és que el telèfon o la càmera

no han d'estar a la mà tota l'estona.

Intento animar-vos a apartar-los,

per un moment...,

un moment per a vosaltres.

Tornem al Mesa Arch,

a la manera com la pedra s'atarongeix,

i a les adorables
capes de blau de l'horitzó.

Què passaria si la pròxima vegada
que aneu a un lloc increïble

no portéssiu la càmera ni el telèfon?

Què passaria si no poguéssiu fer cap foto?

Seria una limitació?

O potser un descans?

Doncs, què podem fer?

Bé, la pròxima vegada que sentiu l'impuls
de treure la càmera o el telèfon

o, com en el meu cas,
us adoneu que ja la teniu a la mà...

(Rialles)

Primer, atureu-vos.

Feu una pausa,

respireu,

mireu al voltant. Què sentiu?

Experimenteu el moment amb algú altre?

Recordeu que aquest moment és únic.

La fotografia pot formar part
d'una experiència molt bonica,

simplement no deixeu que sigui una barrera
entre vosaltres i la realitat.

Penseu en la intencionalitat,

i no deixeu escapar
un record preciós i insubstituïble

pel simple fet d'estar massa pendents
de fer una foto.

Gràcies!

(Aplaudiments)