Sebastião Salgado: El drama silenciós de la fotografia

El Doctor en Economia Sebastiao Salgado va començar fotografia quan tenia uns 30 anys, però aquesta disciplina va acabar convertint-se en tota una obsessió. Els seus projectes capturen de forma elegant la part humana d'una història global que massa sovint està relacionada amb la mort, la destrucció o el decaïment. En aquesta xerrada, ens explica una història profundament personal de la professió que quasi el mata, i ens mostra imatges sorprenents de la seva obra recent, Genesis, la qual documenta els llocs i les persones oblidades en el món.

No estic segur que cadascuna
de les persones que avui estàn aquí

estiguin familiaritzades amb les meves fotografies.

Vull començar ensenyant-vos
unes quantes fotografies

i després parlaré.

Us he d'explicar una mica de la meva història,

perquè parlarem sobre ella

durant el meu discurs.

Vaig néixer el 1944 a Brazil,

quan Brazil encara no tenia
una economia de mercat.

Vaig néixer a una granja,

un 50% de la qual era [i encara és] un bosc pluvial.

Un lloc meravellós.

Vivia amb ocells increïbles, animals increïbles,

Em banyava en petits rius, amb els seus caimans.

Unes 35 families vivien en aquesta granja,

i tot el que produïem a la granja, ho consumiem.

Molt poques coses anaven al mercat.

Una vegada a l'any, la única cosa
que anava al mercat

era el bestiar que produïem,

i feiem viatges d'uns 45 dies

per poder arribar a l'escorxador,

portant milers de caps de bestiar,

i uns 20 dies per tornar

a la nostra granja.

Quan tenia 15 anys,

va ser necessary que abandonés aquest lloc

i anés a un poble una mica més gran
―molt més gran―

on vaig fer la segona part dels meus estudis
d'educació secundària.

Allà, vaig aprendre coses diferents.

Brasil començava a urbanitzar-se,
a industrialitzar-se,

i jo vaig conèixer la política.
Em vaig tornar una mica radical,

Era membre dels partits d'esquerres,

i em vaig tornar un activista.

Vaig anar a la universitat
per convertir-me en economista.

Vaig fer un Màster en Economia.

I la cosa més important de la meva vida

també va passar en aquell moment.

Vaig conèixer una noia increïble

que va convertir-se
en la meva millor amiga de tota la vida,

i la meva sòcia en tot el que he fet fins ara,

la meva dona, Lélia Wanick Salgado.

Brasil es va radicalitzar molt.

Vam lluitar molt en contra de la dictadura,

en un moment, havíem d'escollir entre:

Anar a la clandestinitat amb armes a la mà,

o bé abandonar Brasil. Érem massa joves,

i la nostra organització va creure
que era millor que sortíssim del país,

i vam anar a França,

on vaig fer un doctorat en economia,

Léila va esdevenir arquitecte.

Jo vaig treballar després per un banc d'inversions.

Vam fer molts viatges,
vam finançar tasques de desenvolupament,

i projectes econòmics a Àfrica amb el World Bank.

I un dia, la fotografia va envair la meva vida.

I em vaig tornar un fotògraf,

vaig abadonar-ho tot i em vaig convertir en fotògraf,

i vaig començar a fer fotografia

que fos important per a mi.

Moltes persones em diuen que sóc un fotoperiodista,

que sóc un fotògraf antropòleg,

que sóc un fotògraf activista.

Però vaig fer molt més que això.

Vaig escollir la fotografia com a vida.

Vaig viure totalment dins de la fotografia

fent projectes a llarg termini,

i vull mostrar-vos unes quantes fotografies;

de nou, veureu l'interior dels projectes socials

en els quals vaig participar,
vaig publicar molts llibres

sobre aquestes fotografies,

però només us ensenyaré unes quantes ara.

En els anys 90, des de 1994 fins al 2000,

Vaig fotografiar una història
anomenada "Migrations" (Migracions).

Es va convertir en un llibre.
Es va convertir en un espectacle.

Però durant el temps
que vaig fotografiar aquesta història,

Estava passant per un moment molt difícil
de la meva vida, bàsicament a Rwanda.

A Rwanda, vaig veure una brutalitat total.

Vaig veure milers de morts cada dia.

Vaig perdre la meva fe en l'espècie humana.

Vaig creure que era impossible
que visquéssim més anys

i vaig començar a ser atacat
pel meu particular Staphylococcus.

Vaig començar a patir infeccions per tot el meu cos.

Quan feia l'amor amb la meva dona,
cap esperma sortia de mi.

Tenia sang.

Vaig anar a veure un metge amic meu a Paris,

i li vaig dir que estava completament malalt.

Em va fer un examen llarg, i em va dir, "Sebastian,

no estàs malalt, la pròstata està perfecta.

El que passa és, que vas veure tants morts
que tu mateix t'estàs morint.

Has de parar. Para.

Has de parar perquè, si no ho fas, moriràs.

I vaig prendre la decisió de parar.

Jo estava molt molest amb la fotografia,

amb tot en el món,

i vaig prendre la decisió de tornar a on vaig néixer.

Va ser una gran coincidència.

Va ser el moment en què els meus pares
es van tornar molt vells.

Tinc set germanes. Jo sóc l'únic home
en la meva familia,

i van prendre junts la decisió

de transferir la terra dels meus pares
a la Léila i a mi.

Quan vam rebre aquesta terra,
estava tan morta com jo.

Quan jo era un nen, més del 50%
era un bosc pluvial.

Quan vam rebre la terra,

menys del 50% era bosc pluvial.

com en tota la meva regió.

Per afavorir el desenvolupament,
desenvolupament de Brasil,

vam destruir molt el nostre bosc.

Com ho vau fer aquí als Estats Units,

o vostè a l'Índia, a tot arreu en aquest planeta.

Per construir el nostre desenvolupament,

arribem a una gran contradicció

que destruim tot el que ens envolta.

Aquesta granja, que tenia milers de caps de bestiar,

ja només tenia uns quants centenars,

i no sabíem què fer-ne amb ells.

I a la Léila se li va ocórrer
una idea increïble, una idea boja.

Ella va dir, per què no recuperes
la selva que estava aquí abans?

Dius que vas néixer en el paradís.

Anem a construir una altra vegada el paradís.

I vaig anar a veure un bon amic

que era enginyer de boscos

per a què preparés un projecte per nosaltres,

i vam començar. Vam començar a plantar, i aquell

primer any vam perdre
una gran quantitat d'arbres, el segon any menys,

i a poc a poc, a poc a poc aquella terra morta
va començar a néixer una altra vegada.

Vam començar a plantar
centenars de milers d'arbres,

només espècies autòctones,
només espècies natives,

i allà vam construir un ecosistema
idèntic al que s'havia destruit,

i la vida va començar a tornar
d'una manera increïble.

Va ser necessari que convertíssim la nostra terra

en un parc nacional.

Ens vam transformar.
Vam retornar aquella terra a la natura.

Es va convertir en un parc nacional.

Vam crear una institució
anomenada "Instituto Terra",

i vam construir un gran projecte mediambiental
per recaptar diners on fos.

Aquí a Los Angeles, a la zona
de la badia de San Francisco,

es va convertir en deduïble d'impostos
als Estats Units.

Vam recaptar diners a Espanya,
a Itàlia, molt al Brasil.

Vam treballar amb moltes empreses al Brasil

que van posar diners en aquest projecte, el govern.

I la vida va començar a arribar,
i jo tenia un gran desig

de retornar a la fotografia,
de fotografiar una altra vegada.

I aquesta vegada, el meu desig
era no fotografiar més

només un animal que havia fotografiat
durant tota la meva vida: nosaltres.

Desitjava fotografiar els altres animals,

fotografiar els paisatges,

fotografiar-nos, però des del començament,

quan encara vivíem en equilibri amb la natura.

I vaig anar. Vaig començar a principis del 2004,

i vaig acabar a finals del 2011.

Vam crear una quantitat increïble d'imatges,

i el resultat - Lélia va fer el disseny
de tots els meus llibres,

el disseny de tots els meus espectacles.
Ella és la creadora de totes les exhibicions

I el que volem amb aquestes imatges

és crear un debat sobre el que allò
que encara tenim verge en el planeta

i el que hem de preservar en aquest planeta

si volem viure, tenir un equilibri en la nostra vida.

I jo volia veure'ns

quan utilitzàvem, sí,
els nostres instruments de pedra.

Nosaltres encara existim.
Vaig anar la setmana passada

a la Fundació Índia Nacional Brasilera,

i només a l'Amazònia tenim uns 110 grups

d'indis que no han estat contactats encara.

Hem de protegir el bosc en aquest sentit.

I amb aquestes imatges, espero que podem crear

informació, un sistema d'informació.

Hem intentat fer una nova presentació del planeta,

i vull mostrar-vos ara unes quantes imatges

d'aquest projecte, si us plau.

Bé, això —(aplaudiments)—.

Gràcies. Moltes gràcies.

És per això que ens cal lluitar dur

per tal de mantenir-ho en l'estat actual.

Però hi ha una altra part que cal reconstruir junts,

per construir les nostres societats,
la nostra família moderna de societats,

ens trobem en un punt
on ja no podem tornar enrere.

Però creem una contradicció increïble.

Per a construir tot això, destruïm molt.

El nostre bosc al Brasil, aquell bosc antic

que era la mida de Califòrnia,

avui s'ha destruït al 93%.

Aquí, a la costa oest, heu destruït el vostre bosc.

Per aquí, no? Els boscos de sequoies
han desaparescut.

S'han anat molt ràpid, han desaparegut.

Venint l'altre dia des d'Atlanta, aquí, fa dos dies,

vaig volar sobre deserts

que nosaltres hem fet,
que hem provocat amb les nostres mans.

L'Índia no té més arbres. Espanya no té més arbres.

I cal reconstruir aquests boscos.

Són l'essència de la nostra vida, aquests boscos.

Hem de respirar. L'única fàbrica

capaç de transformar CO2 en oxigen,

són els boscos.

L'única màquina capaç de capturar el carboni

que s'està produïnt, sempre,

fins i tot si podem reduir-lo,
en tot el que fem, produïm CO2,

són els arbres.

Vaig fer la pregunta… fa tres o quatre setmanes,

vam veure als diaris

milions de peixos que moren a Noruega.

Manca d'oxigen en l'aigua.

Em vaig fer a mi mateix la pregunta,
si per un moment,

no ens faltés oxigen
per a totes les espècies d'animals,

la nostra inclosa… això seria
molt complicat per a nosaltres.

Per al sistema d'aigua, els arbres són essencials.

Us donaré un petit exemple
que entendreu molt fàcilment.

Vosaltres, gent feliç amb molt de cabell al cap,

Si us dutxeu, necessiteu

dues o tres hores
per a què el vostre cabell s'assequi

si no utilitzeu un secador.

Jo, en un minut, està sec.
El mateix passa amb els arbres.

Els arbres són el cabell del nostre planeta.

Quan tens la pluja en un lloc on no hi ha arbres,

en pocs minuts, l'aigua arriba al torrent d'aigua,

porta sòl, destruint la nostra font d'aigua,

destruint els rius,

i cap humitat per retenir.

Quan es tenen arbres,
el sistema d'arrels manté l'aigua.

Totes les branques dels arbres, les fulles que cauen

creen una zona humida,

i es necessiten mesos i mesos
sota l'aigua, van pels rius,

i mantenen la nostra font, mantenen els nostres rius.

Això és el més important,

quan ens imaginem que necessitem l'aigua
per a totes les activitats de la vida.

Vull mostrar-vos ara, per acabar,

unes quantes fotografies que per a mi

són molt importants en aquesta direcció.

Recordeu que us he dit,

que quan vaig rebre la granja dels meus pares

allò era el meu paradís, allò era la granja.

Terra completament destruïda, erosionada, seca.

Però es pot veure en aquesta foto,

que vam començar a construir un centre educatiu

que es va convertir en un gran centre
pel medi ambient al Brasil.

Però veureu una gran quantitat
de petites taques en aquesta foto.

En cada punt d'aquestes taques,
havíem plantat un arbre.

Hi ha milers d'arbres.

Ara mostraré les fotografies fetes
exactament en el mateix lloc.

fa dos mesos.

(Aplaudiments)

Us he dit al principi que era necessari

que plantéssim uns 2,5 milions d'arbres

d'unes 200 espècies diferents

per tal de reconstruir l'ecosistema.

I mostraré la meva última imatge.

Tenim dos milions d'arbres al terra ara.

Estem segrestant

unes 100.000 tones de carboni amb aquests arbres.

Amics meus, és molt fàcil de fer. Vam fer-ho, no?

Per un accident que vaig patir,

vam tornar, vam construir un ecosistema.

Nosaltres aquí dins l'habitació,

crec que tenim la mateixa preocupació,

i el model que hem creat al Brasil,

el podem transplantar aquí.

Es pot aplicar a tot arreu al voltant del món, no?

I crec que ho podem fer junts.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)