Alisa Miller comparteix les notícies sobre les notícies

Alisa Miller, cap de Public Radio International, parla sobre el perquè, malgrat que volem saber més sobre el món que abans, els mitjans de comunicació nord-americans ens en mostren menys. Estadístiques i gràfiques reveladores.

Quina forma donen les notícies a la manera com veiem el món?

Aquí podeu veure el món tal i com és, segons la superfície terrestre.

I així és com les notícies donen forma al que els nord-americans veuen.

Aquest mapa --(aplaudiments)-- aquest mapa mostra el número de segons

que les cadenes de televisió nord-americanes van dedicar a les notícies,

per país, al febrer de 2007, fa tan sols un any.

Febrer del 2007 va ser el mes en què Corea del Nord va accedir a desmantellar les seves instal·lacions nuclears.

També hi va haver una gran inundació a Indonèsia.

I a París, el GIECC va publicar un estudi en el qual confirmava l'impacte de l'home en l'escalfament global.

Estats Units va rebre el 79 per cent de la cobertura periodística total.

I quan en traiem els Estats Units i mirem al 21 per cent restant,

veiem molt d'Iraq (allò gran i verd d'allà) i poca cosa més.

La cobertura informativa conjunta de Rússia, la Xina i l'Índia, per exemple, va suposar només un 1 per cent.

Quan vam analitzar totes les notícies i en vam treure només una,

així és com va quedar el món.

Quina va ser aquesta notícia? La mort de l'Anna Nicole Smith.

Aquesta història va eclipsar tots els països, excepte l'Iraq,

i va rebre 10 vegades la cobertura de l'informe del GIECC.

I el cicle continua:

com tots sabem, la Britney ha sigut una gran notícia últimament.

Com és, doncs, que no sentim a parlar més del món?

Una raó és que les cadenes de notícies han reduït a la meitat el número d'oficines a l'estranger.

A banda de petites oficines de l'ABC amb una única persona a Nairobi, Nova Delhi i Bombai,

no hi ha oficines d'agències de notícies en tot l'Àfrica, l'Índia o Sud-amèrica,

llocs on viuen més de dos mil milions de persones.

La realitat és que donar cobertura a la Britney és més barat.

I aquesta manca de cobertura global és encara més inquietant

quan veiem on es dirigeix la gent per a informar-se.

Els programes de notícies locals destaquen

i, malauradament, només dediquen un 12 per cent de cobertura a les notícies internacionals.

I què passa amb Internet?

Les pàgines de notícies més populars no són gaire millors.

L'any passat, el Pew i l'escola de periodisme de Colúmbia van analitzar les 14.000 notícies

que van aparèixer a la portada de Google Notícies.

I, de fet, cobrien els mateixos 24 esdeveniments.

De forma similar, un estudi sobre continguts digitals va mostrar que la major part de les notícies globals dels mitjans nord-americans

són notícies reciclades dels serveis de cable AP i de Reuters

sense un context amb el qual la gent pugui entendre la seva relació.

Si ho ajuntem tot, podem explicar per què els universitaris d'avui dia

i també els nord-americans amb nivells més baixos d'educació

saben menys sobre el món que els seus homòlegs de fa 20 anys.

I si creieu que això és perquè no hi estem interessats,

us equivoqueu.

En els darrers anys, el nombre de nord-americans que afirmen que acostumen a seguir de prop les notícies internacionals

va créixer més d'un 50 per cent.

La pregunta real és: aquesta imatge distorsionada del món és el que volem

per als nord-americans en un món cada cop més interconnectat?

Sé que ho podem fer millor.

I podem permetre'ns no fer-ho? Gràcies.