Sobre estar equivocat

La majoria de nosaltres fariem qualsevol cosa per evitar estar equivocats. Però què passa si això és un error? Kathryn Schulz, científica de l'error, ens dóna raons convincents per tal que no només admetem sinó que donem la benvinguda a la nostra fal·libilitat.

Era 1995,

jo anava a la universitat,

i una amiga i jo estàvem fent una excursió en cotxe

des de Providence, Rhode Island

a Portland, Oregon.

I ja us ho podeu imaginar, érem joves i a l'atur,

així que fèiem la ruta per carreteres secundàries

a través de parcs nacionals

i reserves forestals --

bàsicament la ruta més llarga possible.

I per algun lloc al mig de Dakota del Sud,

miro a la meva amiga

i li pregunto allò

que m'havia estat capficant

durant 3000 km.

"Què hi fa aquest símbol xinès que vaig veient
tota l'estona al costat de la carretera?"

La meva amiga em mira sense entendre res.

De fet hi ha un home a la primera fila

que imita perfectament la seva mirada.

(Rialles)

I jo li dic: "Ja saps,

els senyals que anem veient

amb el símbol xinès escrit."

Em mira fixament uns instants,

i llavors es parteix de riure,

perquè se n'adona del que estic parlant.

I del que estic parlant és d'això.

(Rialles)

D'acord, el famós símbol xinès per descriure un àrea de pícnic.

(Rialles)

He passat els últims 5 anys de la meva vida

pensant en situacions

exactament com aquesta --

per què a vegades ens confonem

amb els senyals del voltant,

i com ens comportem quan això passa,

i què ens pot dir tot això sobre la naturalesa humana.

En altres paraules, com heu sentit dir al Chris,

he passat els últims 5 anys

pensant sobre el fet d'estar equivocat.

Això us pot semblar un moviment professional estrany,

Però, de fet, té un gran avantatge:

no hi ha competència.

(Rialles)

De fet, la majoria fem tot el que podem

per evitar pensar sobre el fet d'estar equivocat,

o almenys per evitar pensar en la possibilitat

que nosaltres estiguem equivocats.

Ho entenem en termes abstractes.

Tots sabem que tothom en aquesta sala comet errors.

Els humans, en general, s'equivoquen -- d'acord.

Però quan parlem de mi, ara mateix,

de tot allò que penso,

ara, en present,

de sobte tota aquesta apreciació abstracta
de la possibilitat d'equivocar-se

s'esfuma --

i no puc pensar en res
en què estigui equivocada.

I la qüestió és, el present és on vivim.

Anem a reunions en el present;

anem de vacances amb la família en el present;

anem a votar en el present.

Al final, tots anem avançant per la vida,

atrapats en aquesta bombolla

en què ens sentim que tenim raó en tot.

Penso que això és un problema.

Penso que és un problema per a cadascun de nosaltres com a persones,

en les nostres vides personals i professionals,

i crec que és un problema per tots nosaltres
col·lectivament com a cultura.

Per això, el que vull fer avui

és, primer de tot, parlar sobre perquè ens encallem

en aquesta sensació de tenir raó.

I segon, per què és un problema tan gran.

I finalment, us vull convèncer

que és possible

desfer-se d'aquesta sensació

i que si ho podeu fer,

és el pas més gran a nivell

moral, intel·lectual i creatiu que podeu fer.

Així que, per què ens encallem

en la sensació de tenir raó?

Una raó, de fet, té a veure amb el que sentim
quan ens equivoquem.

Deixeu-me que us pregunti --

o de fet, deixeu-me que us pregunti a vosaltres,
perquè esteu aquí mateix:

Com us sentiu -- emocionalment --

com us sentiu quan us equivoqueu?

Terrible. Malament.

Avergonyits. D'acord, perfecte,

Terrible, malament, avergonyits --

gràcies, aquestes són bones respostes,

però són respostes a una altra pregunta.

Esteu responent a la pregunta:

Què sentiu quan us adoneu que esteu equivocats?

(Rialles)

Adonar-nos-en que estem equivocats pot
fer-nos sentir així i d'altres maneres, oi?

Vull dir, pot ser devastador, revelador,

fins i tot, pot ser prou divertit,

com el meu estúpid error del símbol xinès.

Però el sol fet d’estar equivocat

no ens fa sentir de cap manera.

Us donaré una analogia.

Us en recordeu dels dibuixos dels Loony Tunes

on hi havia aquell coiot patètic

que sempre perseguia i
mai atrapava al correcamins?

En gairebé cada episodi d'aquests dibuixos,

hi ha un moment en què el coiot
està perseguint el correcamins

i el correcamins es llença corrents per un precipici,

i no passa res -- és un ocell, pot volar.

Però el coiot també es llença pel precipici darrere d'ell.

I el que és divertit --

almenys si tens 6 anys --

és que al coiot no li passa res.

Simplement segueix corrent --

fins el moment precís en què mira avall

i se n'adona que està a l'aire.

És llavors quan cau.

Quan estem equivocats sobre quelcom --

no quan ens n'adonem, sinó abans d'això --

som com aquell coiot

quan s'ha llençat pel precipici i abans de mirar cap avall.

Sabeu, ja estem equivocats,

ja ens hem ficat en un problema,

però sentim que tenim els peus a terra.

Per això, hauria de corregir el que he dit fa un moment.

Sí que sentim alguna cosa quan ens equivoquem,

sentim que tenim raó.

(Rialles)

Així que aquesta és una raó, una raó estructural,

de per què ens encallem en aquest
sentiment de tenir raó.

Jo ho anomeno ceguera a l'error.

La major part del temps,

no tenim cap senyal interna

per fer-nos saber que estem equivocats,

fins que és massa tard.

Però també hi ha una segona raó per la que
ens encallem en aquesta sensació --

i aquesta és cultural.

Penseu per un moment en l'escola primària.

Estàs assegut a classe,

i el teu professor està entregant els exàmens,

i un té aquesta pinta.

Aquest no és meu, per cert.

(Rialles)

Aixi que ets a l'escola,

i ja saps exactament què pensar

del nen que rep aquest examen.

És el nen estúpid, el que porta problemes,

el que mai fa els seus deures.

Quan arribes a l'edat de 9 anys,

ja has après, primer de tot,

que la gent que s'equivoca

son babaus ganduls i irresponsables --

i en segon lloc,

que la manera de tenir èxit a la vida

és no equivocar-se mai.

Aprenem aquestes lliçons tant dolentes molt bé.

I molts de nosaltres --

i sospito, especialment molts en aquesta sala --

ens hi enfrontem convertint-nos

ens estudiants de matrícula,

perfeccionistes, destacats.

Veritat,

Sr. Director Financer, astrofísic, ultra-maratonià?

(Rialles)

Tots sou Directors Financers, astrofísics,
ultra-maratonians, sembla ser.

D'acord, correcte.

Però llavors se'ns posen els pèls de punta

davant la possibilitat que ens haguem equivocat.

Perquè segons això,

equivocar-se en quelcom

significa que hi ha quelcom incorrecte en nosaltres.

Per això insistim en que tenim raó,

perquè ens fa sentir llestos i responsables

i virtuosos i segurs.

Deixeu-me que us expliqui una història.

Fa un parell d'anys,

una dona ve a operar-se al centre mèdic
Beth Israel Deaconess.

Aquest centre és a Boston.

És l'hospital universitari de Harvard --

un dels millors hospitals del país.

Aquesta dona entra i se l'enduen al quiròfan.

L'anestesien, el cirurgià fa el que li pertoca --

la torna a cosir, l'envia a la sala de recuperació.

Tot sembla haver anat bé.

Ella es desperta, mira la part inferior del seu cos,

i diu: "Per què està embenat
el costat equivocat del meu cos?"

El cantó incorrecte del seu cos està embenat

perquè el cirurgià ha realitzat una operació important

a la seva cama esquerra en comtes de la dreta.

Quan el vice-president de qualitat
de sanitat a Beth Israel

va donar explicacions sobre aquest incident,

va dir una cosa molt interessant.

Va dir: "Per algun motiu,

el cirurgià simplement sentia

que estava al cantó correcte de la pacient."

(Rialles)

L’ensenyança d’aquesta història

és que confiar en excés en aquesta sensació

d'estar al cantó correcte del que sigui

pot ser molt perillós.

Aquesta sensació interna de tenir raó

que tots experimentem tant sovint

no és una guia fiable

del que passa en realitat al món exterior.

I quan ens comportem com si ho fos,

i deixem de plantejar-nos la possibilitat
de que podríem estar equivocats,

llavors és quan acabem fent coses com

vessar 700 milions de litres de cru al Golf de Mèxic,

o dinamitar l'economia global.

Això és un problema pràctic enorme.

Però també és un problema social enorme.

Penseu per un moment en què significa sentir que es té raó.

Significa que penses que les teves creences

són un reflex perfecte de la realitat.

I quan ens sentim així,

Estem davant d’un problema,

que és, com et podràs explicar

que un munt de gent no està d'acord amb tu?

Resulta que, la majoria de nosaltres
ens ho expliquem de la mateixa manera,

fent ús d'una sèrie d'assumpcions desafortunades.

El primer que fem quan algú
no està d'acord amb nosaltres

és assumir que són ignorants.

No tenen accés a la mateixa informació que nosaltres tenim,

i quan generosament compartim
aquesta informació amb ells,

veuran la llum i s'uniran al nostre equip.

Quan això no funciona,

Quan resulta que aquella gent té
la mateixa informació que nosaltres

i tot i així no estan d'acord amb nosaltres,

passem a una segona assumpció,

que és que són idiotes.

(Rialles)

Tenen les peces correctes del trencaclosques,

però són massa babaus
com per unir-les correctament.

I quan això no funciona,

quan resulta que la gent que
no està d'acord amb nosaltres

tenen la mateixa informació

i de fet són bastant intel·ligents,

passem a una tercera assumpció:

saben la veritat,

i estan distorsionant-la a propòsit

pels seus propis interessos malèvols.

I això, és catastròfic.

Aquest aferrament al voler tenir raó

ens impedeix evitar errors

quan és vital que ho fem

i fa que ens tractem els uns als altres de forma terrible.

Però per mi, el que és més sorprenent

i més tràgic de tot això

és que perdem de vista l'essència de ser humans.

És com si volguéssim imaginar

que les nostres ments són com
unes finestres perfectament translúcides

i simplement observem des d'elles

i descrivim el món tal i com és.

I volem que tothom miri des de la mateixa finestra

i vegi exactament el mateix.

Això no és així,

i si ho fos, la vida seria increïblement avorrida.

El miracle de la teva ment

no és que pots veure el món tal i com és.

És que pots veure el món com no és.

Podem recordar el passat,

podem pensar en el futur,

podem imaginar com seríem

si fóssim un altre persona en un altre lloc.

I tots fem això de forma una mica diferent,

i és per això que tots podem mirar el cel la mateixa nit

i veiem això

i això

i també això.

I sí, també és la raó per la què ens equivoquem.

1.200 anys abans que Descartes digués la seva famosa

frase "Penso, per tant existeixo."

aquest noi, St Agustí, va asseure's

i va escriure "Fallor ergo sum" --

"Erro, per tant existeixo"

Agustí va entendre

que la nostra capacitat per equivocar-nos

no és un defecte vergonyós

del sistema humà,

que hem d'eradicar o superar.

És totalment fonamental a la nostra essència.

Perquè, a diferència de Déu,

no sabem realment què és el que passa allà fora.

I a diferència dels altres animals,

estem obsessionats en intentar descobrir-ho.

Per mi, aquesta obsessió

és la font i l'arrel

de tota la nostra productivitat i creativitat.

L'any passat, per diverses raons,

vaig escoltar molts episodis de la sèrie

"This American Life" de la Public Radio.

Estava escoltant-los i escoltant-los

i en un moment donat, me n’adono

que totes les històries són sobre el fet d’equivocar-se.

I el meu primer pensament va ser,

"M'he tornat boja.

M'he convertit en la boja de les equivocacions.

Ho veig a tot arreu,"

cosa que ha passat.

Però al cap d'uns mesos,

vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar Ira Glass,
el presentador del programa.

I li vaig fer menció d’això

i em va dir: "No, realment, és cert.

De fet”, va dir,

"amb l'equip, fem broma

que cada episodi del nostre programa

té el mateix cripto-tema.

I el cripto-tema és:

"Pensava que això és el que passaria

I, en canvi, va passar una altra cosa."

I el que passa és que," va dir Ira Glass,"necessitem això.

Necessitem aquests moments

de sorpresa i de gir i d'equivocació

per fer que aquestes històries funcionin."

I la resta de nosaltres, els membres de l'audiència,

els oients, els lectors,

consumim això.

Ens encanten els girs argumentals

amb pistes falses i finals sorpresa.

Quan es tracta de les nostres històries,

ens encanta estar equivocats.

Però, ja sabeu, les nostres històries són així

perquè les nostres vides són així.

Pensem que passarà una cosa

i en comptes d'això en passa una altra.

George Bush pensava que envairia Iraq,

hi trobaria un munt d'armes de destrucció massiva,

alliberaria la gent i retornaria
la democràcia a l'Orient Mitjà

I, en canvi, va passar una altra cosa.

I Hosni Mubarak

pensava que seria el dictador d'Egipte
durant la resta de la seva vida

fins que fos massa gran o estigués malalt

i li podria passar les regnes del poder al seu fill.

I, en canvi, va passar una altra cosa.

I potser vosaltres pensàveu

que creixeríeu i us casaríeu amb la parella de l'institut

i us aniríeu a viure al poble on vau néixer
i tindríeu uns quants fills junts.

I, en canvi, ha passat una altra cosa.

I us he de dir

que jo pensava que estava escrivint un llibre avorrit

sobre un tema que tothom odia

per una audiència que mai es materialitzaria.

I, en canvi, ha passat una altra cosa.

(Rialles)

Vull dir, així és la vida.

Per sort o per desgràcia,

generem unes històries increïbles

sobre el món que ens envolta,

i llavors el món es gira i ens sorprèn.

No us molesteu, però aquesta mateixa conferència

és un monument increïble

a la nostra capacitat d'equivocar-nos.

Acabem de passar una setmana sencera

parlant d'innovació i avenços

i millores,

però sabeu per què necessitem
totes aquestes innovacions

i avenços i millores?

Perquè la meitat de les coses

més al·lucinants, amb la capacitat de canviar el món --

TED 1998 --

eh.

(Rialles)

No van acabar de funcionar, oi?

(Rialles)

On és la meva motxilla coet, Chris?

(Rialles)

(Aplaudiments)

I aquí estem altre cop.

I així segueix.

Se'ns acut una altra idea.

Expliquem una altra història.

Muntem una altra conferència.

El tema d'aquesta,

com ja heu sentit set milions de vegades,

és el re-descobriment de les meravelles.

I per a mi,

si vols realment redescobrir les meravelles,

has de fer un pas fora

d'aquest petit i aterrit espai de tenir raó

i mirar al voltant els uns als altres

i mirar a la immensitat

i a la complexitat i al misteri

de l'univers

i ser capaç de dir:

"Ostres, no ho se.

Potser estic equivocat."

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies nois.

(Aplaudiments)