Aimee Mullins i els seus 12 parells de cames

Atleta, actriu i activista; Aimee Mullis ens parla sobre les seves cames protèsiques -en té una dotzena de parells increïbles - i els superpoders que li proporcionen: velocitat, bellesa, 10 centímetres més d'alçada... Simplement, ella redefineix el que el seu cos pot ser.

Parlava amb un grup de 300 nens,

d'edats entre sis i vuit anys, en el museu dels nens,

i portava una bossa plena de cames,

semblants a les que veieu allà dalt

i les vaig posar sobre una taula, pels nens.

i, per l'experiència que en tinc, els nens són especialment curiosos

sobre allò que no coneixen o que no entenen,

o el que és extrany per ells.

Només els espanten les diferències

quan un adult els influencia perquè es comportin així,

i potser censura la seva curiositat natural,

o perquè els condiciona en una situació en que poden preguntar

amb l'esperança de que es comportin com nens ben educats.

Només puc recordar el professor de primer a la recepció

amb tots aquells nens esverats, dient: "Ara, sigueu bons i

feu el favor de no mirar-li les cames".

Però, sens dubte, això era l'objectiu.

Per això estava jo allà, volia convidar-los a mirar i explorar.

Així doncs vaig fer un pacte amb els adults

perquè els nens puguessin entrar, sense adults, durant dos minuts,

nomès ells sols.

Les portes es van obrir, i els nens van anar directes a la taula amb les cames

i ells van poder tocar flexionar, moure els dits dels peus,

provar de posar tot el seu pes sobre les cames de córrer

per veure què passava.

I jo vaig dir: "Nois, molt ràpid --

M'he aixecat aquest matí i he decidit que m'agradaria poder saltar per sobre d'una casa

no massa gran, de dos o tres pisos --

a veure si podeu inspirar-vos en algun animal, superheroi, personatge de dibuixos,

qualsevol cosa que pugueu imaginar ara mateix,

quin tipus de cames em construirieu?"

Imediatament un d'ell va cridar: "Un cangur!"

"No, no no! Hauria de ser una granota!"

"No. Hauria de ser un saltador!"

"No, no, no! Hauria de ser de 'Els Increïbles'"

I altres coses que jo no... que no coneixia.

Llavors, un nen de vuit anys va dir:

"Ei, per què no vols volar també?"

I tothom, jo també, vam dir: "Sí."

(Riures)

I, així, vaig passar de ser una dona

que aquests nens haurien sigut educats per veure com una "discapacitada"

a algú que tenia un potencial que els seus cossos no tenien encara.

Algú que podia podia ser fins i tot superdotat.

Interessant.

Alguns de vosaltres ja em veu veure al TED, fa 11 anys,

i tots sabem com aquestes conferències revolucionen les nostres vides

tant pels espectadors com per els conferenciants, i jo no sóc una excepció.

TED va ser literalment la meva plataforma de llançament per la meva exploració la dècada següent.

Les cames que vaig presentar llavors eren unes pròtesis totalment innovadores.

Tenia unes cames per córrer fetes amb fibra de carboni

modelades imitant la pota del darrera d'un guepard,

que vau poder veure ahir a l'escenari.

I també aquestes, molt més realistes, fetes de silicona pintada.

En aquell moment, vaig tenir la oportunitat de fer una crida

als innovadors fóra del món de les pròtesis mèdiques

perquè aportessin el seu talent a la ciència i a l'art

de fer cames.

Perquè poguéssim deixar de compartimentar forma, funció i estètica,

i els poguéssim assignar diferents valors.

Afortunadament per a mi, molta gent va respondre la meva crida.

I va començar un viatge, força divertit, amb un assistent a aquella conferència TED --

Chee Pearlman, qui per sort estarà per algun lloc en l'audiència d'avui.

Ella era la editora d'una revista anomenada ID,

i em va concedir l'article d'una portada.

Allò va fer que comencés un viatge increïble.

Vaig tenir unes trobades ben curioses sense parar;

He acceptat moltes invitacions per parlar

sobre el disseny de les cames de guepard per tot el món.

La gent se m'acostava després de la conferència, desprès de parlar,

homes i dones.

I les converses anàvem més o menys així:

"Saps Aimee, ets molt atractiva.

No sembles discapacitada."

(Riures)

I jo pensava: "Bé, és increïble,

perquè jo no em sento discapacitada."

I allò em va fer obrir els ulls a aquella conversa

que es podia explorar: la bellesa.

Com ha de ser una dona per ser atractiva?

Necessita un cos sexy?

I curiosament, des del punt de vista d'identitat,

què vol dir tenir una discapacitat?

Vull dir, gent -- la Pamela Anderson porta més pròtesis que jo al seu cos.

i ningú diu que sigui una discapacitada.

(Riures)

Així doncs, aquesta revista de la mà del dissenyador gràfics Peter Saville

van convencer al dissenyador de moda Alexander McQueen, i al fotògraf Nick Knight,

que també estaven interessats en aquesta idea.

Així doncs, tres mesos després d'estar al TED, em trobava en un avió

cap a Londres, fent la meva primera sessió de fotos de moda

Que va apareixer en aquesta portada

Mod-ificada?

Tres mesos després d'allò, vaig fer la meva primera desfilada per l'Alexander McQueen

sobre un parell de cames de fusta tallades a mà fetes de freixa massissa.

Ningú ho va notar, tothom va pensar que eren botes de fusta.

De fet, les tinc aquí al escenari amb mi:

parres, magnòlies, veritablement impressionants.

La poesia importa.

La poesia és el que eleva les coses banals i els objectes marginats

al reialme del art.

Pot transformar les coses que fan que la gent s'espanti

en coses agradables de mirar

i mirar una mica més enllà,

i potser arribes inclòs a entendre-les.

vaig aprendre això de primera mà en la meva següent aventura.

L'artista Matthew Barney, en les seves pel·lícules "The Cremaster Cycle".

Aquí és on realment em va colpir,

va dir que les meves cames eren escultures per portar.

A partir d'aquest punt, vaig començar a deixar de pensar en la necessitat d'imitar la forma humana

com a únic objectiu estètic.

Així que vam construir el que la gent va anomenar cames de vidre

encara que, de fet, son de poliuterà transparent,

també conegut com el material per fer boles de bitlles.

Pesades!

Després vam fer aquestes cames moldejades com terra

amb un sistema d'arrels de patata que creix a dins, i remolatxa sortint per dalt,

i un preciós dit metàlic.

Aquí podeu veure'n una ampliació.

Un altre personatge era la mig dona, mig guepard --

un petit homenatge a la meva vida d'atleta.

14 hores de maquillatge protèsic

per aconseguir una criatura de potes articulades,

urpes i una cua que es movia,

com la d'un llangardaix.

(Riures)

I un altre parell de cames en les que vem col·laborar són aquestes...

semblen els tentacles d'una medussa.

també són de poliuterà transparent

i l'únic objectiu que tenen,

fora del context de la pel·lícula,

és per provocar els sentits i fer volar la imaginació.

Els capricis són importants.

Avui, tinc més d'una dotzena de parells de cames protèsiques

que diferents persones han dissenyat per a mi,

i amb cadascuna d'elles noto el terra sota meu de manera diferent.

Puc canviar la meva alçada --

Puc tenir fins a cinc alçades diferents.

(Riures)

Avui, medeixo 1,86.

Aquestes me les van fer fa una mica més d'un any

al Dorset Orthopaedic a Anglaterra

i quan les vaig portar a Manhattan,

la primera nit que vaig sortir, vaig anar a una festa ben luxosa.

Hi vaig trobar una noia a qui coneixia de feia anys

a la meva mida normal de 1,76.

Es va quedar al·lucinada quan em va veure,

va dir: "Però que alta estàs!"

I vaig contestar: "Si. No és divertit?"

Vull dir, és una mica com portar xanques sobre xanques,

però ara tinc una nova relació amb el marcs de les portes

que mai havia experimentat abans.

I era realment divertit.

Ella em va mirar

i em va dir: "Però, Aimee, això no és just,"

(Riures)

(Aplaudiments)

I el més increïble és que ho pensava de veritat.

No és just que tu puguis canviar la teva altura,

quan vulguis.

I llavors vaig saber --

vaig saber que la relació amb la societat

havia canviat profundament

en l'última dècada.

Ja no es tracta de superar les mancances.

És tracta d'anar més enllà.

Es tracta del potencial.

Una extremitat protèsica ja no representa la necessitat de substituir una pèrdua.

Pot ser el símbol de que la persona que la porta

te el poder de crear el que vulgui crear

en aquell lloc.

Així, la gent que abans la societat considerava discapacitada

ara poden esdevenir arquitectes de la seva pròpia identitat

i, a més, poden anar canviar aquestes identitats

dissenyant els seus cossos

des d'un punt avantatjós.

I ara mateix, el que em fa estat tant contenta

és que combinant la tecnologia punta --

robòtica, biònica --

amb l'antiga poesia,

ens estem acostem a entendre millor la nostra condició humana.

Penso que si volem descobrir el ple potencial

de la nostra humanitat,

hem de celebrar aquests enormes potencialitats

i les magnífiques incapacitats que tots tenim.

Penso en el Shylock de Shakespeare:

"Si ens punxeu, no sagnem,

i si ens feu pessigolles, no riem?"

És la nostra humanitat,

i tot el potencial que té,

el que ens fa preciosos.

Gràcies.

(Aplaudiments)