La tecnologia no ha canviat l'amor. Aquí hi ha el perquè.

En el nostre món tant mogut per la tecnologia i interconnectat, hem desenvolupat noves maneres i regles per festejar, però els principis fonamentals de l'amor són els mateixos, diu l'antropòloga Helen Fisher. En aquesta emocionant xerrada des de les primeres línies de l'amor, aprenem com les nostres connexions ràpides han portat a relacions més pausades i íntimes. Mira'l fins al final per a veure una acalorada discussió amb l'experta de l'amor Esther Perel.

Recentment, estava de viatge
per la serralada de Nova Papúa

i vaig parlar amb un home
que tenia tres dones.

Li vaig preguntar: Quantes dones
t'agradaria tenir?

Hi va haver una pausa llarga

mentre pensava per dintre

"Dirà que cinc?

Potser deu?

O, fins i tot, 25?''

Però se'm va acostar

i em va xiuxiuejar: ''Cap ni una.''

(Riures)

El 86% de les societats permeten
que un home tingui més d'una dona,

poligàmia.

Però a la majoria d'aquestes cultures,

només un 5-10% dels homes tenen,
de fet, més d'una dona.

Tenir diverses parelles
pot ser tot un mal de cap!

Les dones poden arribar
a barallar-se entre elles,

fins i tot, poden enverinar
els fills de les altres mares.

I has de tenir moltes vaques, cabres,

molts diners i moltes terres,

per poder mantenir l'harem.

Som una espècie que s'emparella.

El 97% dels mamífers no s'emparella
per a pujar les seves cries:

però els éssers humans ho fem.

No estic suggerint que no...

que siguem, necessàriament, sexualment
fidels a les nostres parelles.

He comprovat l'adulteri en 42 cultures.

N'entenc, de fet, la genètica
que hi ha al darrere

i l'activitat cerebral que el produeix.

És molt comú a tot el món,

però estem fets per estimar.

Com la tecnologia canvia l'amor?

Diré que no massa.

Estudio el cervell.

Amb el meu equip, hem escanejat
el cervell de més de 100 persones,

gent que s'acabava d'enamorar,

que acabava de ser rebutjada

i que es troba en relacions llargues.

És possible seguir "enamorats"
en relacions de llarga duració.

Sostinc que hem desenvolupat

tres sistemes cerebrals diferents

per emparellar-nos i reproduir-nos:

desig sexual,

sentiments intensos d'amor romàntic

i sentiments de carinyo molt profunds
cap a una parella en una relació llarga.

Tots junts, aquests 3 sistemes cerebrals,

amb altres parts del cervell,

controlen les nostres vides sexuals,
romàntiques i familiars.

Es situen molt per sota del còrtex,

molt per sota del sistema límbic,
on sentim

i generem les emocions.

Es situen a les parts més primitives
del cervell, enllaçades amb l'energia,

la concentració, els anhels, la motivació,
el desig i els impulsos.

En aquest cas,

els impulsos per guanyar el
millor premi en la vida:

una parella.

Van evolucionar fa uns 4.400 milions
d'anys entre els nostres antecessors,

i no canviaran si llisques el dit a dreta
o a esquerra a Tinder.

(Riures)

(Aplaudiments)

No hi ha cap dubte que la tecnologia
canvia la manera en la que festegem:

correus electrònics, missatges,

emoticones per expressar emocions,

missatges sexuals,

posant "m'agrada"
a les fotografies, selfies...

Veiem noves regles i tabús de com lligar.

Però, sabeu...

està canviant l'amor tot això?

Què me'n dieu del finals dels anys 40,

quan els cotxes es van fer tant populars

i teníem dormitoris sobre rodes?

(Riures)

O quan es van introduir els
anticonceptius?

Alliberades de l'amenaça de l'embaràs
i la ruïna social,

les dones podien, finalment, expressar
la seva sexualitat lliurement.

Ni tan sols els llocs web de cites
estan canviant l'amor.

Sóc consellera científica a Match.com,

des de fa 11 anys,

els hi dic, i hi estan d'acord,

que allò no són llocs de cites,

són llocs per presentar-se.

Quan ets a un bar,

en una cafeteria,

a un banc del parc,

el teu cervell ancestral s'activa,
com un gat que s'ha despertat,

i somrius

i rius

i escoltes

i desfiles com els nostres antecessors
van fer fa 100.000 anys.

Podem donar-te diverses persones,

tots els llocs de cites poden,

però l'algoritme real
és el teu propi cervell humà.

La tecnologia no canviarà això.

La tecnologia tampoc canviarà
qui esculls per estimar.

Estudio la biologia de la personalitat,

i crec que

hem desenvolupat 4 maneres
de pensar i comportar-nos,

lligades amb la dopamina, serotonina,

la testosterona i els estrògens.

He creat un qüestionari directament
de la neurociència

per a mesurar el grau
en el que expresses els trets,

la constel·lació de trets,

lligats a cada un d'aquests
quatre sistemes cerebrals.

Vaig posar aquest qüestionari
en varis llocs de cites

en 40 països.

14 milions o més de persones
han fet el qüestionari,

i he estat capaç de veure
qui s'atrau amb qui.

Sembla que

aquells que eren molt expressius
amb la dopamina

tendeixen a ser curiosos, creatius,
espontanis, energètics...

Imagino que hi ha molta gent
així en aquesta sala ara mateix,

els atrau gent com ells.

La gent curiosa i creativa
necessita gent com ells.

Gent que s'expressa molt amb la serotonina

són tradicionals, convencionals,
segueixen les regles,

respecten l'autorittat,

són religiosos - la religió està
en la serotonina -

i la gent tradicional busca
gent tradicional.

D'aquesta manera, els iguals s'atreuen.

En els altres dos casos,
els oposats s'atreuen.

Gent molt expressiva amb la testosterona

són analítics, lògics, directes, decidits,

i busquen els seus oposats:

algú alt en estrogen,

que tengui bones qualitats verbals

i do de gent,

que siguin intuïtius,

educats i emocionalment expressius.

Tenim patrons naturals d'emparellament.

La tecnologia moderna no canviarà
a qui escollim estimar.

Si més no, produeix una tendència moderna

que considero important.

Està relacionada amb el concepte
de la paradoxa de l'elecció.

Durant milions d'anys,

vivíem en petits grups
de caça i recol·lecció.

No tenies l'oportunitat d'escollir entre

1.000 persones en un lloc de cites.

De fet, recentment, ho he estat estudiant,

i penso que hi ha una espècie
de punt ideal al cervell,

no se què és, però sembla que,
després d'estudiar les dades,

podem abarcar unes 5 a 9 alternatives,
i després d'això,

arribes al que els acadèmics anomenen
"sobrecàrrega cognitiva",

i no n'esculls cap.

Així que penso que, degut a
aquesta sobrecàrrega cognitiva,

ens acomoden a una nova manera de lligar

que anomeno "amor lent".

He arribat a aquesta conclusió
en la meva feina a Match.com.

Cada dia dels últims 6 anys,

he fet un estudi anomenat
"Solters a Amèrica".

No només sondegem la població a Match,

sinó que sondegem la de tota Amèrica.

Fem servir més de 5.000 persones,

una mostra representativa d'americans
basada en el cens dels Estats Units.

Tenim les dades de més de 30.000 persones,

i cada any,

veig alguns dels mateixos patrons.

Cada any, quan faig la pregunta,

més del 50% de la població
ha tingut relacions d'una nit,

no necessàriament l'any passat,
però al llarg de la vida,

el 50% ha tingut amics amb drets

al llarg de les seves vides,

i més del 50% ha viscut amb
algú durant un temps llarg

abans del matrimoni.

Els americans pensen que és imprudent.

Ho he dubtat des de fa temps,

ela patrons són massa forts.

Hi ha d'haver
alguna explicació darwiniana.

No tanta gent pot ser boja.

M'he trobat un hàbit a l'estadística.

Era a un article acadèmic molt interessant

en el què van trobar que el 67%
dels solters d'Amèrica

que viuen amb algú a llarg termini,

no s'han casat encara
perquè els fa por el divorci.

Els atemoreixen les conseqüències

socials, legals, emocionals

i econòmiques del divorci.

Així que crec que això no és ser imprudent

penso que és ser cautelós.

Els solters d'avui dia volen saber-ho
absolutament tot de la seva parella

abans de casar-se.

Aprens molt entre els llençols,

i no només de com fa l'amor algú,

sinó també si són amables

o si saben escoltar,

i a la meva edat,

si tenen sentit de l'humor.

(Riures)

En una època en la que
tenim tant d'on escollir,

tenim poca por a l'embaràs
i a les malalties

i no ens avergonyim del
sexe prematrimonial,

penso que la gent es pren
el seu temps per l'amor.

De fet, el que està passant és,

el que veiem és una expansió
de l'estadi previ al compromís

abans d'unir-se en matrimoni.

Quan el matrimoni solia ser
l'inici de la relació,

ara n'és el final.

Però el cervell humà...

(Riures)

El cervell humà sempre triomfa

i, en efecte, avui dia als Estats Units,

el 86% dels americans s'hauran casat
quan arribin als 49 anys.

En les cultures del món,
on no es casen tant sovint,

s'estableixen amb una parella
a llarg termini.

Se'm va començar a ocórrer:

durant aquesta extensió
del període prematrimonial,

si et pots lliurar de males
relacions abans de casar-te,

potser acabarem veient
matrimonis més feliços.

Vaig fer un estudi amb 1.100
persones casades a Amèrica,

no de Match.com, és clar,

i els vaig preguntar moltes coses.

Però una de les preguntes era,

"Et tornaries a casar amb la persona
amb la que estàs casat?"

El 81% van dir que sí.

Així doncs, el gran canvi en els romanços
moderns i la vida en família

no és la tecnologia,

és l'amor pausat.

Són dones que s'incorporen al món laboral

a cultures de tot el món.

Durant milions d'anys,

els nostres avantpassats van viure
en petits grups sedentaris.

Les dones es movien per anar
a recollir fruites i verdures.

Tornaven a casa amb el 60-80% del sopar.

La doble font d'ingressos de
la família era el normal.

Les dones eren considerades igual
d'importants que els homes tant

social, sexual i econòmicament,

Quan el medi ambient
va canviar fa 10.000 anys,

vam començar a establir-nos en granges

i tant homes com dones
es van veure obligats

a casar-se amb la persona correcta,

de l'origen adequat,

de la religió adequada

i de la família adequada,
amb connexions socials i polítiques.

La feina dels homes era més important,

havien de moure pedres, tal·lar arbres,
llaurar la terra.

Portaven els productes als mercats
locals i tornaven a casa

amb els diners corresponents.

Juntament amb això,

veiem un increment en una sèrie
de creences:

la creença d'arribar verge al matrimoni,

matrimonis concertats,
estrictament concertats,

la creença que l'home
és el cap de la família,

que la dona s'ha de quedar a casa

i, més important,

honrar el marit i
fins que la mort ens separi.

Ja no existeixen.

Estan desapareixent, i en molts llocs,

ja no existeix.

Ara estem en una revolució matrimonial.

Estem abandonant 10.000 anys
de tradició grangera

i avançant cap a relacions igualitàries
entre els dos sexes,

cosa que es considera altament comparable
a l'esperit antic humà.

No sóc optimista,

és un bon motiu per alçar la veu.

He estudiat el divorci en 80 cultures

i també he estudiat l'adulteri,

hi ha una gran llista de problemes.

Com el poeta William Butler Yeats va dir

"L'amor és una cosa tortuosa".

Jo afegiria, "Ningú en surt amb vida".

(Riures)

Tots tenim problemes.

Però el poeta Randall Jarrell ho
resumeix a la perfecció.

Va dir "El fosc i complicat món
de la vida en família,

on el millor pot fracassar i el més
humil pot sortir-ne victoriós".

Però us deixo amb això:

l'amor i l'afecte prevaldran,

la tecnologia no ho pot canviar pas.

Concluiré dient que qualsevol

comprensió de les relacions humanes
ha de tenir en compte

un dels factors decisius
de la conducta humana:

l'inextingible,

adaptable i primordial

impuls per l'amor.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Kelly Stoetzel: Moltes gràcies, Helen.

Com sabeu,
hi ha un altre orador aquí

que treballa en el mateix camp.

Ens porta una perspectiva diferent.

Esther Perel és psicoterapeuta
i treballa amb parelles.

Tu estudies les dades,

l'Esther estudia
el que les parelles li expliquen

quan busquen ajuda.

Convidem-la a venir a l'escenari.

Esther?

(Aplaudiments)

Digues, Esther,

mentre veies la xerrada de la Helen,

hi havia alguna part que

et resonés des del punt de
vista del teu treball

i que t'agradaria comentar?

Esther Perel: És interessant perquè
per una banda,

la necessitat de l'amor és
ubiqua i universal.

Però la manera com estimem,

el significat que li donem,

les regles que mouen les
nostres relacions, crec,

estan, fonamentalment, canviant.

Venim d'un model que, fins ara,

estava regulat primordialment
en deures i obligacions,

les necessitats del col·lectiu
i la lleialtat.

Ho hem canviat

per un model de llibertat
d'elecció, drets individuals,

i autorealització i felicitat.

Això ha estat la primera cosa
en la que he pensat

que la necessitat no canvia,

sinó que és el context i la manera
com regulem les relacions

el que canvia molt.

Sobre la paradoxa de l'elecció,

per una banda disfrutem de la novetat

i del caràcter juganer, crec,

per poder tenir tantes opcions.

Al mateix temps,

mentre parles d'aquesta
sobrecàrrega cognitiva,

veig molta gent que,

moguda per la por
a la incertesa i la inseguretat

que porta aquesta àmplia
possibilitat d'elecció,

crea un cas de "PPO"

i ens porta a,

PPO, por de perdre oportunitats,

és com "com sé que he trobat l'adequat,

el correcte?"

Hem creat el que anomeno
"l'ambigüetat estable".

Que és quan tens tanta por d'estar sol

però tampoc desitges involucrar-te a
construir una intimitat.

És un seguit de tàctiques que perllonguen
l'incertesa d'una relació

però també d'una ruptura.

A internet n'hi ha 3 de bàsiques.

Un és congelar i a foc lent,

que retrassen les tàctiques

que ofereixen un patró d'espera

que emfatitza la natura
indefinida d'una relació

però també et dóna la suficient
consistència per estar còmode

i amb prou llibertat pels
límits no definits.

(Riures)

Sí?

Després ve l'acció fantasma.

És bàsicament,

desaparèixer d'aquesta quantitat
de missatgeria de cop,

així no has de bregar amb el dolor
que li produeixes a l'altre,

perquè el fas invisible, fins i tot
per a tu mateix.

(Riures)

Sí?

Les paraules em van venir mentre escoltava

com el vocabulari crea la realitat

i, al mateix temps,

aquesta és la meva pregunta:

Creieu que quan el context canvia,

la naturalesa de l'amor
segueix sent la mateixa?

Tu estudies el cervell i jo estudio
les relacions i històries personals,

penso que es suma a tot el que dius.

Però no sempre sé fins a quin grau
un canvi contextual...

Comença a canviar en algun punt,

si el significat canvia,
canvia també la necessitat,

o aquesta es manté clara en el context?

HF: Uau, bé...

(Riures)

(Aplaudiments)

Bé, tinc tres punts aquí, oi?

Sobre el primer:

no hi ha cap dubte de que hem canviat,
que ara volem una persona a estimar,

i per milers d'anys, hem hagut
de casar-nos amb l'adequat

dels millors origens i
amb bones connexions.

En els meus estudis de 5.000
persones l'any,

els vaig preguntar: "Què busques?"

Cada any, més del 97% van dir...

EP: La llista augmenta.

HF: Bé, no.

Bàsicament, el 97% de la gent

vol algú que els respecti,

algú amb qui puguin confiar,

algú que els faci riure,

que els dediqui el suficient temps

i que els faci sentir
físicament atractius.

Això mai canvia.

Certament, saps, hi ha dues parts,

EP: Saps com en dic jo d'això?

Això no és el que la gent deia,

HF: Correcte.

EP: Deien que volien algú
amb qui tenien companyonia,

suport econòmic, fills.

Vam passar d'una economia
productiva a una servicial.

(Riures)

Ho hem fet en la cultura
i ho estem fent en el matrimoni.

HF: Correcte, cap dubte d'això.

Però és interessant, els mil·lènials
volen ser molt bons pares,

i la generació de sobre,
vol tenir un bon matrimoni

però es centren massa a ser bons pares.

Veus tots aquests matisos.

Hi ha dues parts en la personalitat:

la teva cultura, el que has crescut
per fer, creure i dir,

i el teu caràcter.

Bàsicament, del que he estat
parlant és del caràcter.

Que canviarà a mesura que
els temps i les creences

canvïin.

En termes de la paradoxa de l'elecció,

no hi ha cap dubte que això és un embolic.

Durant milions d'anys,
quan veies aquell noi tant dolç

a l'altra banda de l'abeurador,

i anaves a per ell.

EP: Sí, però tu...

HF: Vull dir una cosa més.

La conclusió és que, en societats de caça,

tendien a tenir dos o tres
parelles al llarg de la vida.

No eren convencionals!

No estic dient que ho siguem,

però sempre tenim alternatives.

La humanitat sempre,

el cervell està construit pel
que anomenem "equilibrar",

per escollir i decidir:

Vinc, em quedo? Marxo, em quedo?

Quines oportunitats hi ha aquí?

Com me les apanyo aquí?

Crec que n'estem veient una altra jugada.

KS: Bé, gràcies a les dues.

Crec que tindreu un milió d'acompanyants
per sopar avui!

(Aplaudiments)

Gràcies, gràcies.