Recentment, estava de viatge per la serralada de Nova Papúa i vaig parlar amb un home que tenia tres dones. Li vaig preguntar: Quantes dones t'agradaria tenir? Hi va haver una pausa llarga mentre pensava per dintre "Dirà que cinc? Potser deu? O, fins i tot, 25?'' Però se'm va acostar i em va xiuxiuejar: ''Cap ni una.'' (Riures) El 86% de les societats permeten que un home tingui més d'una dona, poligàmia. Però a la majoria d'aquestes cultures, només un 5-10% dels homes tenen, de fet, més d'una dona. Tenir diverses parelles pot ser tot un mal de cap! Les dones poden arribar a barallar-se entre elles, fins i tot, poden enverinar els fills de les altres mares. I has de tenir moltes vaques, cabres, molts diners i moltes terres, per poder mantenir l'harem. Som una espècie que s'emparella. El 97% dels mamífers no s'emparella per a pujar les seves cries: però els éssers humans ho fem. No estic suggerint que no... que siguem, necessàriament, sexualment fidels a les nostres parelles. He comprovat l'adulteri en 42 cultures. N'entenc, de fet, la genètica que hi ha al darrere i l'activitat cerebral que el produeix. És molt comú a tot el món, però estem fets per estimar. Com la tecnologia canvia l'amor? Diré que no massa. Estudio el cervell. Amb el meu equip, hem escanejat el cervell de més de 100 persones, gent que s'acabava d'enamorar, que acabava de ser rebutjada i que es troba en relacions llargues. És possible seguir "enamorats" en relacions de llarga duració. Sostinc que hem desenvolupat tres sistemes cerebrals diferents per emparellar-nos i reproduir-nos: desig sexual, sentiments intensos d'amor romàntic i sentiments de carinyo molt profunds cap a una parella en una relació llarga. Tots junts, aquests 3 sistemes cerebrals, amb altres parts del cervell, controlen les nostres vides sexuals, romàntiques i familiars. Es situen molt per sota del còrtex, molt per sota del sistema límbic, on sentim i generem les emocions. Es situen a les parts més primitives del cervell, enllaçades amb l'energia, la concentració, els anhels, la motivació, el desig i els impulsos. En aquest cas, els impulsos per guanyar el millor premi en la vida: una parella. Van evolucionar fa uns 4.400 milions d'anys entre els nostres antecessors, i no canviaran si llisques el dit a dreta o a esquerra a Tinder. (Riures) (Aplaudiments) No hi ha cap dubte que la tecnologia canvia la manera en la que festegem: correus electrònics, missatges, emoticones per expressar emocions, missatges sexuals, posant "m'agrada" a les fotografies, selfies... Veiem noves regles i tabús de com lligar. Però, sabeu... està canviant l'amor tot això? Què me'n dieu del finals dels anys 40, quan els cotxes es van fer tant populars i teníem dormitoris sobre rodes? (Riures) O quan es van introduir els anticonceptius? Alliberades de l'amenaça de l'embaràs i la ruïna social, les dones podien, finalment, expressar la seva sexualitat lliurement. Ni tan sols els llocs web de cites estan canviant l'amor. Sóc consellera científica a Match.com, des de fa 11 anys, els hi dic, i hi estan d'acord, que allò no són llocs de cites, són llocs per presentar-se. Quan ets a un bar, en una cafeteria, a un banc del parc, el teu cervell ancestral s'activa, com un gat que s'ha despertat, i somrius i rius i escoltes i desfiles com els nostres antecessors van fer fa 100.000 anys. Podem donar-te diverses persones, tots els llocs de cites poden, però l'algoritme real és el teu propi cervell humà. La tecnologia no canviarà això. La tecnologia tampoc canviarà qui esculls per estimar. Estudio la biologia de la personalitat, i crec que hem desenvolupat 4 maneres de pensar i comportar-nos, lligades amb la dopamina, serotonina, la testosterona i els estrògens. He creat un qüestionari directament de la neurociència per a mesurar el grau en el que expresses els trets, la constel·lació de trets, lligats a cada un d'aquests quatre sistemes cerebrals. Vaig posar aquest qüestionari en varis llocs de cites en 40 països. 14 milions o més de persones han fet el qüestionari, i he estat capaç de veure qui s'atrau amb qui. Sembla que aquells que eren molt expressius amb la dopamina tendeixen a ser curiosos, creatius, espontanis, energètics... Imagino que hi ha molta gent així en aquesta sala ara mateix, els atrau gent com ells. La gent curiosa i creativa necessita gent com ells. Gent que s'expressa molt amb la serotonina són tradicionals, convencionals, segueixen les regles, respecten l'autorittat, són religiosos - la religió està en la serotonina - i la gent tradicional busca gent tradicional. D'aquesta manera, els iguals s'atreuen. En els altres dos casos, els oposats s'atreuen. Gent molt expressiva amb la testosterona són analítics, lògics, directes, decidits, i busquen els seus oposats: algú alt en estrogen, que tengui bones qualitats verbals i do de gent, que siguin intuïtius, educats i emocionalment expressius. Tenim patrons naturals d'emparellament. La tecnologia moderna no canviarà a qui escollim estimar. Si més no, produeix una tendència moderna que considero important. Està relacionada amb el concepte de la paradoxa de l'elecció. Durant milions d'anys, vivíem en petits grups de caça i recol·lecció. No tenies l'oportunitat d'escollir entre 1.000 persones en un lloc de cites. De fet, recentment, ho he estat estudiant, i penso que hi ha una espècie de punt ideal al cervell, no se què és, però sembla que, després d'estudiar les dades, podem abarcar unes 5 a 9 alternatives, i després d'això, arribes al que els acadèmics anomenen "sobrecàrrega cognitiva", i no n'esculls cap. Així que penso que, degut a aquesta sobrecàrrega cognitiva, ens acomoden a una nova manera de lligar que anomeno "amor lent". He arribat a aquesta conclusió en la meva feina a Match.com. Cada dia dels últims 6 anys, he fet un estudi anomenat "Solters a Amèrica". No només sondegem la població a Match, sinó que sondegem la de tota Amèrica. Fem servir més de 5.000 persones, una mostra representativa d'americans basada en el cens dels Estats Units. Tenim les dades de més de 30.000 persones, i cada any, veig alguns dels mateixos patrons. Cada any, quan faig la pregunta, més del 50% de la població ha tingut relacions d'una nit, no necessàriament l'any passat, però al llarg de la vida, el 50% ha tingut amics amb drets al llarg de les seves vides, i més del 50% ha viscut amb algú durant un temps llarg abans del matrimoni. Els americans pensen que és imprudent. Ho he dubtat des de fa temps, ela patrons són massa forts. Hi ha d'haver alguna explicació darwiniana. No tanta gent pot ser boja. M'he trobat un hàbit a l'estadística. Era a un article acadèmic molt interessant en el què van trobar que el 67% dels solters d'Amèrica que viuen amb algú a llarg termini, no s'han casat encara perquè els fa por el divorci. Els atemoreixen les conseqüències socials, legals, emocionals i econòmiques del divorci. Així que crec que això no és ser imprudent penso que és ser cautelós. Els solters d'avui dia volen saber-ho absolutament tot de la seva parella abans de casar-se. Aprens molt entre els llençols, i no només de com fa l'amor algú, sinó també si són amables o si saben escoltar, i a la meva edat, si tenen sentit de l'humor. (Riures) En una època en la que tenim tant d'on escollir, tenim poca por a l'embaràs i a les malalties i no ens avergonyim del sexe prematrimonial, penso que la gent es pren el seu temps per l'amor. De fet, el que està passant és, el que veiem és una expansió de l'estadi previ al compromís abans d'unir-se en matrimoni. Quan el matrimoni solia ser l'inici de la relació, ara n'és el final. Però el cervell humà... (Riures) El cervell humà sempre triomfa i, en efecte, avui dia als Estats Units, el 86% dels americans s'hauran casat quan arribin als 49 anys. En les cultures del món, on no es casen tant sovint, s'estableixen amb una parella a llarg termini. Se'm va començar a ocórrer: durant aquesta extensió del període prematrimonial, si et pots lliurar de males relacions abans de casar-te, potser acabarem veient matrimonis més feliços. Vaig fer un estudi amb 1.100 persones casades a Amèrica, no de Match.com, és clar, i els vaig preguntar moltes coses. Però una de les preguntes era, "Et tornaries a casar amb la persona amb la que estàs casat?" El 81% van dir que sí. Així doncs, el gran canvi en els romanços moderns i la vida en família no és la tecnologia, és l'amor pausat. Són dones que s'incorporen al món laboral a cultures de tot el món. Durant milions d'anys, els nostres avantpassats van viure en petits grups sedentaris. Les dones es movien per anar a recollir fruites i verdures. Tornaven a casa amb el 60-80% del sopar. La doble font d'ingressos de la família era el normal. Les dones eren considerades igual d'importants que els homes tant social, sexual i econòmicament, Quan el medi ambient va canviar fa 10.000 anys, vam començar a establir-nos en granges i tant homes com dones es van veure obligats a casar-se amb la persona correcta, de l'origen adequat, de la religió adequada i de la família adequada, amb connexions socials i polítiques. La feina dels homes era més important, havien de moure pedres, tal·lar arbres, llaurar la terra. Portaven els productes als mercats locals i tornaven a casa amb els diners corresponents. Juntament amb això, veiem un increment en una sèrie de creences: la creença d'arribar verge al matrimoni, matrimonis concertats, estrictament concertats, la creença que l'home és el cap de la família, que la dona s'ha de quedar a casa i, més important, honrar el marit i fins que la mort ens separi. Ja no existeixen. Estan desapareixent, i en molts llocs, ja no existeix. Ara estem en una revolució matrimonial. Estem abandonant 10.000 anys de tradició grangera i avançant cap a relacions igualitàries entre els dos sexes, cosa que es considera altament comparable a l'esperit antic humà. No sóc optimista, és un bon motiu per alçar la veu. He estudiat el divorci en 80 cultures i també he estudiat l'adulteri, hi ha una gran llista de problemes. Com el poeta William Butler Yeats va dir "L'amor és una cosa tortuosa". Jo afegiria, "Ningú en surt amb vida". (Riures) Tots tenim problemes. Però el poeta Randall Jarrell ho resumeix a la perfecció. Va dir "El fosc i complicat món de la vida en família, on el millor pot fracassar i el més humil pot sortir-ne victoriós". Però us deixo amb això: l'amor i l'afecte prevaldran, la tecnologia no ho pot canviar pas. Concluiré dient que qualsevol comprensió de les relacions humanes ha de tenir en compte un dels factors decisius de la conducta humana: l'inextingible, adaptable i primordial impuls per l'amor. Gràcies. (Aplaudiments) Kelly Stoetzel: Moltes gràcies, Helen. Com sabeu, hi ha un altre orador aquí que treballa en el mateix camp. Ens porta una perspectiva diferent. Esther Perel és psicoterapeuta i treballa amb parelles. Tu estudies les dades, l'Esther estudia el que les parelles li expliquen quan busquen ajuda. Convidem-la a venir a l'escenari. Esther? (Aplaudiments) Digues, Esther, mentre veies la xerrada de la Helen, hi havia alguna part que et resonés des del punt de vista del teu treball i que t'agradaria comentar? Esther Perel: És interessant perquè per una banda, la necessitat de l'amor és ubiqua i universal. Però la manera com estimem, el significat que li donem, les regles que mouen les nostres relacions, crec, estan, fonamentalment, canviant. Venim d'un model que, fins ara, estava regulat primordialment en deures i obligacions, les necessitats del col·lectiu i la lleialtat. Ho hem canviat per un model de llibertat d'elecció, drets individuals, i autorealització i felicitat. Això ha estat la primera cosa en la que he pensat que la necessitat no canvia, sinó que és el context i la manera com regulem les relacions el que canvia molt. Sobre la paradoxa de l'elecció, per una banda disfrutem de la novetat i del caràcter juganer, crec, per poder tenir tantes opcions. Al mateix temps, mentre parles d'aquesta sobrecàrrega cognitiva, veig molta gent que, moguda per la por a la incertesa i la inseguretat que porta aquesta àmplia possibilitat d'elecció, crea un cas de "PPO" i ens porta a, PPO, por de perdre oportunitats, és com "com sé que he trobat l'adequat, el correcte?" Hem creat el que anomeno "l'ambigüetat estable". Que és quan tens tanta por d'estar sol però tampoc desitges involucrar-te a construir una intimitat. És un seguit de tàctiques que perllonguen l'incertesa d'una relació però també d'una ruptura. A internet n'hi ha 3 de bàsiques. Un és congelar i a foc lent, que retrassen les tàctiques que ofereixen un patró d'espera que emfatitza la natura indefinida d'una relació però també et dóna la suficient consistència per estar còmode i amb prou llibertat pels límits no definits. (Riures) Sí? Després ve l'acció fantasma. És bàsicament, desaparèixer d'aquesta quantitat de missatgeria de cop, així no has de bregar amb el dolor que li produeixes a l'altre, perquè el fas invisible, fins i tot per a tu mateix. (Riures) Sí? Les paraules em van venir mentre escoltava com el vocabulari crea la realitat i, al mateix temps, aquesta és la meva pregunta: Creieu que quan el context canvia, la naturalesa de l'amor segueix sent la mateixa? Tu estudies el cervell i jo estudio les relacions i històries personals, penso que es suma a tot el que dius. Però no sempre sé fins a quin grau un canvi contextual... Comença a canviar en algun punt, si el significat canvia, canvia també la necessitat, o aquesta es manté clara en el context? HF: Uau, bé... (Riures) (Aplaudiments) Bé, tinc tres punts aquí, oi? Sobre el primer: no hi ha cap dubte de que hem canviat, que ara volem una persona a estimar, i per milers d'anys, hem hagut de casar-nos amb l'adequat dels millors origens i amb bones connexions. En els meus estudis de 5.000 persones l'any, els vaig preguntar: "Què busques?" Cada any, més del 97% van dir... EP: La llista augmenta. HF: Bé, no. Bàsicament, el 97% de la gent vol algú que els respecti, algú amb qui puguin confiar, algú que els faci riure, que els dediqui el suficient temps i que els faci sentir físicament atractius. Això mai canvia. Certament, saps, hi ha dues parts, EP: Saps com en dic jo d'això? Això no és el que la gent deia, HF: Correcte. EP: Deien que volien algú amb qui tenien companyonia, suport econòmic, fills. Vam passar d'una economia productiva a una servicial. (Riures) Ho hem fet en la cultura i ho estem fent en el matrimoni. HF: Correcte, cap dubte d'això. Però és interessant, els mil·lènials volen ser molt bons pares, i la generació de sobre, vol tenir un bon matrimoni però es centren massa a ser bons pares. Veus tots aquests matisos. Hi ha dues parts en la personalitat: la teva cultura, el que has crescut per fer, creure i dir, i el teu caràcter. Bàsicament, del que he estat parlant és del caràcter. Que canviarà a mesura que els temps i les creences canvïin. En termes de la paradoxa de l'elecció, no hi ha cap dubte que això és un embolic. Durant milions d'anys, quan veies aquell noi tant dolç a l'altra banda de l'abeurador, i anaves a per ell. EP: Sí, però tu... HF: Vull dir una cosa més. La conclusió és que, en societats de caça, tendien a tenir dos o tres parelles al llarg de la vida. No eren convencionals! No estic dient que ho siguem, però sempre tenim alternatives. La humanitat sempre, el cervell està construit pel que anomenem "equilibrar", per escollir i decidir: Vinc, em quedo? Marxo, em quedo? Quines oportunitats hi ha aquí? Com me les apanyo aquí? Crec que n'estem veient una altra jugada. KS: Bé, gràcies a les dues. Crec que tindreu un milió d'acompanyants per sopar avui! (Aplaudiments) Gràcies, gràcies.