Aquests bacteris mengen plàstic

Els humans produïm 300 milions de tones de plàstic a l'any, i malgrat els nostres esforços, menys del 10 per cent acaba sent reciclat. Hi ha una manera més fàcil d'acabar amb aquest problema? La microbiòloga Morgan Vague estudia uns bacteris que, a través d'una adaptació sorprenent, han desenvolupat la increïble habilitat de menjar plàstic, i ens podrien ajudar a resoldre el creixent problema de contaminació.

Plàstics: sabeu què són,
potser no us agraden,

però el més probable és
que els utilitzeu cada dia.

Els investigadors calculen que al 2050

hi haurà més plàstic
que peixos a l'oceà.

Tot i els nostres esforços,

només el nou per cent del plàstic
que utilitzem acaba sent reciclat.

I encara pitjor,

el plàstic és molt dur i resistent

i els investigadors calculen

que pot tardar entre 500 i 5.000 anys

en descompondre's.

Contamina amb substàncies químiques
perilloses, els nostres oceans, la terra,

el menjar, l'aigua i a nosaltres.

Com hem acabat amb
tants residus de plàstic?

Doncs, molt simple.

El plàstic és barat, resistent,
flexible, i està a tot arreu.

Però la bona notícia és

que hi ha una cosa més barata, resistent,
flexible i a tot arreu.

El meu estudi demostra que
fins hi tot ens podrà ajudar

amb el problema
de la pol·lució per plàstics.

Em refereixo als bacteris.

Els bacteris són unes formes de vida
microscòpiques

que viuen a tot arreu,

en tota mena d'entorns
extrems i diversos,

des dels intestins humans,
al sòl, a la pell,

a xemeneies del fons marí,
on les temperatures arriben als 400 ºC.

Els bacteris viuen a tot arreu,

en tota mena d'entorns extrems i diversos.

I per això, han de ser creatius quan
es tracta de la seva font de menjar.

N'hi ha molts.

Els investigadors calculen uns
cinc milions de quintilions de quintilions

això és un cinc amb 30 zeros al darrere
de bacteris al planeta.

Considerant que els humans produïm

300 milions de tones de plàstic a l'any,

diria que els números de plàstic

són bastant comparables als dels bacteris.

Desprès d'adonar-me'n

i després d'aprendre
totes les maneres creatives

que tenen els bacteris per trobar menjar,

em vaig posar a pensar:

podrien els bacteris en un entorn
contaminat amb plàstic

haver trobat la manera
d'utilitzar el plàstic com a menjar?

Aquesta és la pregunta que
vaig decidir esbrinar fa dos anys.

Afortunadament per a mi,

visc en una de les ciutats
més contaminades dels Estats Units,

Houston, Texas.

(Riures)

Només a la meva ciutat,

hi ha 7 llocs que l'agència de protecció
mediambiental considera molt contaminats.

Aquests llocs estan tan contaminats,

que el govern ha considerat la seva
neteja com a prioritat nacional.

Així doncs, vaig decidir
caminar per aquests llocs

i recol·lectar mostres de terra
amb molts bacteris.

Vaig començar a jugar amb el protocol,

així és com en diem científicament
a una recepta.

El que intentava cuinar era
una solució sense carboni,

o un entorn sense menjar.

Un entorn sense carboni, o menjar,

que els bacteris, com els humans,
necessiten per viure.

En aquest entorn

donaré als meus bacteris
una única font d'aliment.

Els alimentaré amb polietilè tereftalat,

o plàstic PET.

El PET és el plàstic més produït al món.

S'utilitza en tota mena de contenidors
per a menjar o begudes,

les ampolles d'aigua són
l'exemple més clar,

i en consumim una mitjana
d'un milió per minut.

Així doncs, el que faré,

és posar els meus bacteris a una dieta
forçada de plàstics PET

i observar si cap sobreviu,
o fins i tot, si arriba a desenvolupar-se.

Aquest experiment actuaria
com una selecció

per als bacteris que s'han adaptat
a aquest entorn

i han evolucionat la increïble
habilitat de menjar plàstic PET.

Utilitzant aquesta selecció,

vaig ser capaç de trobar alguns bacteris
que justament havien fet això.

Aquests bacteris havien trobat
la manera de digerir plàstic.

Com ho fan?

És bastant senzill.

Així com els humans digerim
el carboni o el menjar en bocins de sucre

que utilitzem com a energia,

els bacteris fan el mateix.

Els meus, en canvi, han descobert
com fer aquesta digestió

amb plàstics PET grans, durs i resistents.

Per a aconseguir-ho, els meus bacteris
utilitzen una versió especial

del que anomenem enzim.

Els enzims són compostos simples
que existeixen a tots els éssers vius.

Hi ha molts tipus d'enzims,

però bàsicament, el que fan és
que el procés continuï avançant,

com la digestió del menjar en energia.

Per exemple, nosaltres, els humans,
tenim un enzim anomenat amilasa

que ens ajuda a digerir
carbohidrats complexos, com el pa,

en petits trossos de sucre
que utilitzarem com a energia.

Els meus bacteris tenen
un enzim especial anomenat lipasa

que s'uneix al plàstic PET gran,
dur i resistent

i ajuda a trencar-lo i convertir-lo
en trossets de sucre

que els meus bacteris
utilitzaran com a energia.

Bàsicament,

el PET passa de ser gran, dur
i durador contaminant

a un menjar deliciós
per als meus bacteris.

Sona bastant guai, veritat?

Donada la situació amb el problema
de la contaminació del plàstic

podria ser bastant útil.

Les estadístiques que us he comentat

sobre quants desfets de plàstic
acumulem al nostre planeta

són aclaparadores.

Són esfereïdores.

Crec que destaquen

que encara que reduir, reutilitzar
i reciclar són importants,

per si mateixes no són suficient
per solucionar aquest problema.

I és aquí on penso que
els bacteris ens podrien ajudar.

Entenc que el concepte
dels bacteris com ajuda

pot posar a la gent una mica nerviosa.

Perque, si hi ha plàstic a tot arreu
i els bacteris mengen plàstic,

no hi ha un risc que aquests
bacteris surtin del seu entorn

i creïn el caos?

La resposta curta és no,
i us diré per què.

Aquests bacteris ja es troben
en el nostre entorn.

Els bacteris que estudio no són monstres
de Frankenstein genèticament creats.

Són bacteris que creixen naturalment

i que simplement s'han adaptat
al seu entorn contaminat amb plàstic

i han desenvolupat
l'habilitat de digerir plàstic.

Aquest és un procés natural.

Però és un procés molt lent.

Hi queda molt treball a fer

per esbrinar com poder accelerar
aquest procés a un ritme útil.

La meva investigació està enfocada
a trobar maneres d'aconseguir això

mitjançant sèries
de pretractaments de UV, o ultraviolat,

el qual significa que exposarem
els plàstics PET als rajos de sol.

Això ho farem perquè els rajos del sol
actuen com si estovessin un bistec,

fent que el plàstic Pet
gran, dur i resistent

es torni una mica més tou i fàcil
per als bacteris de mossegar.

A la llarga, el que la meva investigació
vol aconseguir

és crear un sistema autosuficient
sense carboni a escala industrial,

similar a les piles de compost,

on aquests bacteris puguin prosperar
en un sistema autosuficient

i on la seva única font de menjar
siguin els desfets de plàstics PET.

Imagineu, un dia poder llençar
tota la brossa de plàstic que tingueu

en una paperera del carrer

que anirà a una planta d'escombraries
de plàstic que funciona amb bacteris.

Crec que amb molt de treball és
una realitat que podem aconseguir.

Els bacteris menjadors de plàstic
no són un remei per a tot.

Però donades les estadístiques actuals,
està clar que els humans

podem utilitzar una mica d'ajuda
per aquest problema.

Perquè companys i companyes,

tenim un greu problema
de contaminació de plàstic.

I els bacteris poden ser
una part molt important de la solució.

Gràcies.

(Aplaudiments)