The Life Of The Buddha [Full BBC Documentary- HQ]

This documentary covers the life of Siddhartha Gautama, a young prince from India who went out to find the reason for "Dukkha" [problems] of human life. He later found the reason of Dukkha and teached a way to live life. He was later known as the Buddha, the founder of "Buddhism".

The religion with no god.
"If there is any religion that would cope with modern scientific needs it would be Buddhism." -Albert Einstein

BBC had a nice documentary covering Buddha's life important events. Watch the full documentary before commenting. BBC has not made anything wrong. They had specified that Buddha was born in Lumbini which is Nepal. Don't argue the documentary made to understand the philosophy and teachings of Buddha, no matter where he was born. Buddhism is way far ahead than what people are arguing here.

Do not believe in something because you are told to.
Do not believe in something because a holy person said it.
Do not believe in something because you read it from a book.
Follow and practice the teaching without prejudice.
If it brings happiness to you and others and does not
encourage self harm or harm to others then follow it.
Although this was taught by buddha, I believe it is a
beautiful principle that can be applied to everything
we learn in life. May you all be happy.

Life of Buddha documentary is available with English, Greek and Catalan Subtitles.

Copyrights of the video belongs to BBC. Uploaded only to share the knowledge.

Be Happy! Peace!
Siddhartha Chabukswar

Cinc-cents anys abans de Crist un jove príncep va iniciar un viatge.

Viatjaria pel dolor i el sofriment per aconseguir el nirvana,

la felicitat eterna que tots somiem.

Símbol de la pau.

Símbol de la compassió, símbol de la no-violència.

Era el Buda.

Es va criar en un palau envoltat de luxe.

D'adolescent la seva situació privilegiada li va procurar tota mena de satisfaccions.

Però ho va abandonar tot, per assolir la saviesa definitiva.

Viatjaria pels foscos passadissos de la seva ment per estar cara a cara

amb el dimoni que tenia dins.

Va fundar la primera religió del món,

seguida avui per més de 400 milions de persones,

una religió on la meditació s'utilitza per arribar a

un estat de completa pau i felicitat.

El nostre propi potencial, el nostre propi esforç per

conèixer la realitat última.

I els fets de la seva vida formen una de

les històries més grans mai explicades.

I el Buda la icona més perdurable del món.

La vida del Buda

Dos mil cinc-cents anys després de la seva mort, el missatge del Buda continua viu.

El Dalai Lama,

el cap espiritual del budisme tibetà,

transmet els ensenyaments del Buda,

mantenint una pràctica que es va iniciar el dia de la seva mort.

El budisme ha estat adoptat per moltes cultures diferents i té moltes interpretacions.

Els ensenyaments del Buda d'una calma i claredat mentals superiors

són vistos per alguns com una religió, altres com una filosofia i fins i tot una psicoteràpia.

Algunes persones consideren que el budisme no és una religió,

sinó una ciència de la ment.

El missatge de Buda és tan rellevant avui

com dos mil cinc-cents anys enrere.

El que ha fet el budisme tan popular

és que és penetrant i ben cert que

el Buda va descobrir coses immensament importants.

A diferència d'altres religions, el budisme,

que se centra en la ment, no té Déu suprem.

En comptes d'això hi ha un gran mestre: el Buda o l'Il·luminat.

Sembla gairebé intuïtiu per a una època

en què la psicologia es converteix per a moltes persones en una alternativa a la religió,

és un mitjà terapèutic

per fer front als problemes de la vida

i per això sembla molt accessible a moltes persones.

Hi ha moltes representacions del Buda

i els budistes tenen la seva pròpia imatge en la ment de com era.

Algun tipus de vibració de pau completa, de no-violència, crec que hi ha de ser.

Fins fa poc més d'un centenar d'anys

la vida del Buda va romandre desconeguda per a Occident.

En el temps en què els britànics van colonitzar l'Índia,

el país de naixement del Buda, el budisme gairebé n'havia desaparegut,

destruït pels reis hindús i els invasors musulmans.

Els orígens i els llocs de la vida del Buda es van perdre per a tothom.

No va ser fins que els arqueòlegs britànics colonials

van començar a explorar el nord de l'Índia que els seus descobriments

van començar a relacionar la vida del Buda amb fets històrics.

A la dècada de 1860,

una sèrie d'arqueòlegs van començar a intentar

identificar els llocs relacionats amb la vida del Buda.

A la dècada de 1890 molts d'aquests llocs

havien estat identificats amb èxit dins de la zona del Ganges,

però llavors dos dels grans llocs relacionats amb el budisme encara no s'havien trobat,

Lumbini, on el Buda havia nascut,

i Kapilavastu, que va ser la llar de la infància del Buda.

L'àrea al nord del Ganges era menys coneguda,

en part per la selva espessíssima,

pels tigres, a més de la malària.

Va caldre un gran descobriment per desvelar

la història dels orígens del Buda.

En un remot llogaret a la frontera amb Nepal es va descobrir un pilar.

Es va enviar una expedició britànica a desxifrar-ne la inscripció.

Està escrit en alfabet brahmi

i l'idioma és un idioma local

del nord de l'Índia i realment la inscripció descriu

que aquí és on el Buda, l'il·luminat va néixer.

Aquesta va ser la primera prova que el Buda

no era només una figura llegendària, sinó que en realitat va existir.

Els antics textos budistes anomenaven Lumbini el lloc de naixement del Buda

i ara els arqueòlegs l'havien situat al mapa.

Ara es tractava de trobar la casa de la infància del Buda,

una antiga ciutat anomenada en els textos Kapilavastu.

Era evident que estava situada a l'oest,

potser 10 o 15 quilòmetres a l'oest de Lumbini.

I aquí és on la recerca va començar a intensificar-se.

Les expedicions van descobrir dos possibles emplaçaments

de Kapilavastu: un a l'Índia i l'altre al Nepal.

Durant cent anys els arqueòlegs ho han discutit.

Una nova investigació del Dr Coningham i el seu equip

sembla indicar que l'antiga ciutat es trobava a l'actual Tilaurakot, al Nepal.

És un lloc molt emocionant perquè està molt ben conservat.

Vam dur a terme una sèrie d'estudis geofísics

i vam identificar una sèrie de camins i va quedar clar

que tota la ciutat en la seva última fase havia estat dissenyada com una xarxa.

En el seu centre hi havia un palau.

És aquí on la història del Buda comença.

Fa dos mil cinc-cents anys

el nord de l'Índia estava dividit en regnes i repúbliques.

El pare del Buda, Sudhodana,

era el cap electe de la tribu Shakya.

Governava des del seu palau prop de les estribaciones de la serralada de l'Himàlaia.

La seva reina es deia Maia.

Explica la llegenda que a la nit

de la lluna plena ella va tenir un somni extraordinari.

Deia que un Ésser especial conegut

com el Buda estava a punt de néixer de nou a la terra.

La llegenda continua explicant que quatre divinitats guardianes del món

van portar la reina Maia fins les muntanyes de l'Himàlaia en el seu llit.

Van ungir-la amb perfums divins i la van engalanar amb flors celestials.

Un elefant blanc amb sis ullals, va baixar del cel,

amb una flor de lotus a la trompa, i va entrar-li a la matriu.

El Buda naixeria de Maia.

Si es mira la història de la concepció budista i es compara

amb la història la concepció de Jesús, amb aparicions d'àngels...

suposo que hi ha una idea bàsica similar. Que les forces que estan més enllà

donen senyals que alguna cosa important està passant.

Es diu que el Buda va triar el moment i el lloc de tornar a néixer.

El nadó va ser anomenat Siddhartha, que significa "tots els desigs complerts".

Però la seva mare es va posar malalta després del part i va morir al cap de pocs dies.

Siddhartha va ser criat per la seva tia.

La família va cridar els sacerdots bramans

i després un endeví de confiança del palau per predir el futur del jove príncep.

Se'ns diu que va detectar

els auspicis d'un gran ésser en el cos de Siddhartha,

incloent-hi la marca d'una roda als seus peus.

Es diu que el Buda va néixer

amb certes marques en el seu cos, les anomenades 32 marques d'una gran persona.

Sembla que apareixen en el cos de dos tipus de persones.

Algú que es convertirà en un Buda i algú que es convertirà en un emperador del món.

El seu pare estava molt entusiasmat amb la idea

que el seu fill es convertiria en un gran líder polític.

Diuen que va amanyagar el seu fill

per evitar que veiés coses que poguessin decantar-lo per la religió.

Tothom sabia que els senyals deien que Siddhartha era excepcional, especialment el rei.

Però en veure com el seu fill creixia ple de curiositat es va amoïnar per les prediccions

que un dia el seu fill abandonaria el palau i es convertiria en líder espiritual

més que no pas en el cap dels Shakya.

Quan Siddhartha creixia, el seu pare estava encantat de veure

les seves gran habilitats en els esports principescos d'esgrima, lluita i tir amb arc.

Però també va adonar que Siddhartha era un nen molt pensatiu i curiós.

Semblava més interessat a tractar d'entendre

la naturalesa del món que l'envoltava que en les activitats militars.

Per al rei es tractava de les habilitats més importants

que el jove Siddhartha havia d'aprendre si s'havia de convertir en un líder.

Esperaven que Siddhartha es convertís el futur rei i defensor de Kapilavasthu,

una de les primeres ciutats del nord de l'Índia.

El palau on Siddhartha va créixer fa molt temps que es va ensorrar.

La seva construcció en fusta i fang

no ha deixat res per als arqueòlegs.

Però materials més duradors han estat descoberts recentment a Tilaurakot.

Vam obrir una rasa de 3 metres per 3 metres i, finalment,

vam tenir una seqüència molt clara del lloc

i després vam quedar una mica parats per la identificació d'un material conegut com

"greyware pintat" que és bàsicament un recipient pla amb pintura de color negre.

Aquest petit fragment té un significat enorme.

El doctor Coningham creu que es va fer al segle V a.C.,

en l'època en què Siddhartha creixia al palau.

El que tenim és un centre de petita indústria, probablement una població

que avui dubtaríem d'anomenar ciutat.

al voltant d'un gran pati propietat del governant.

I la majoria de la població vivia a les zones rurals.

Van ser aquestes zones rurals,

més enllà dels murs de la ciutat, el que va fascinar Siddhartha.

Per això, quan a l'edat de nou anys

el seu pare li va permetre sortir per celebrar el festival anual de la llaurada,

ell hi va participar amb entusiasme.

La seva primera visió de la realitat més enllà

dels murs del palau va obrir una porta a Siddhartha d'una nova visió del món

i es convertiria en el punt d'inflexió en la seva vida.

La història recorda que va veure un camperol llaurant.

Va veure el treball i l'esforç, la lluita i la repetició d'aquest treball esgotador,

cosa que mai havia vist al palau.

Va trobar la manera d'escapar de la festa i estar sol.

Aquesta primera experiència de la vida real va tenir un profund efecte sobre ell.

Per a tothom allò era una celebració

però per a Siddhartha simbolitzava una cosa ben diferent.

Va sentir que la seva ment el duia a un estat contemplatiu.

Va veure l'arada solcant la terra

i es va fixar en un ocell que es menjava un cuc acabat de desenterrar.

Es va preguntar per què els éssers vius han de patir d'aquesta manera.

Si l'agricultor no hagués llaurat, l'ocell no s'hauria menjat el cuc.

Es va adonar que tot estava relacionat i que totes les accions tenien conseqüències.

Aquesta simple observació es convertiria en

una de les pedres angulars dels seus ensenyaments: es coneix com el karma.

Quan la ment de Siddhartha estava en aquestes profundes reflexions va entrar

en un trànsit o jana, un estat mental que es convertiria en

el seu primer pas en el camí cap a la il·luminació.

Estava assegut sota un arbre

concentrat en l'arada que solcava la terra.

I es diu que de manera força natural va entrar en

un estat de meditació anomenada primera jana. Era ple de joia i de felicitat.

Més tard l'utilitza com a part del seu camí espiritual.

La relació amb la meditació budista

és el fet de pensar en alguna cosa que té un efecte de concentració i calma.

Possiblement, també la idea de compassió

pels cucs morts quan l'arada solcava la terra.

Suposo que cal veure-ho com a part de la seva naturalesa força especial.

El comportament del jove príncep va inquietar profundament el Rei.

El bramanisme, la tradició religiosa de l'època,

insistia que els fills han de seguir els passos dels pares.

Crec que una de les coses que fa que aquest relat sigui tan atractiu

és que podem imaginar aquesta escena del seu pare

tractant de protegir al seu fill de qualsevol sofriment.

La raó per fer-ho és que hi ha hagut una profecia que

o es convertirà en un monarca universal

o en un renunciant que assolirà la il·luminació.

El seu pare, és clar, vol que es converteixi en un rei i segueixi els seus passos.

Mentre Siddhartha creixia

el seu pare va fer tot el possible per temptar-lo a no moure's del palau.

Va tractar de crear un món perfecte i seductor per viure-hi.

Com era costum en un príncep, a Siddhartha li van oferir belles donzelles

per entretenir-lo amb música i complaure'l amb la seva bellesa física.

Quan Siddhartha va arribar a l'edat de setze anys,

el Rei, fins i tot, li va trobar una jove núvia: la princesa Yasodhara.

Siddhartha va haver de competir per la seva mà

i el rei va estar encantat de l'habilitat que el seu fill va mostrar en la contesa.

El rei va començar a convèncer-se

que la vida de palau començava a agradar finalment al seu fill.

Però això era una il·lusió

i Siddhartha va insistir i insistir al seu pare que li permetés sortir del palau.

Incapaç de negar-se als desigs del seu fill per més temps,

el rei desesperat es va posar a eliminar

tot allò que fes mal d'ulls pels voltants del palau.

Com en un escenari de Hollywood, es van eliminar els malalts, els pobres i els ancians

de la fantasia presentada al jove príncep.

Malgrat els esforços del seu pare,

la primera experiència de Siddhartha al món exterior li revelaria la realitats punyents.

Amb la ingenuïtat d'un nen va sortir amb Chana,

el seu auriga, com a guia.

El príncep va fer quatre viatges i veure quatre senyals,

tal com ho va predir l'endeví de palau.

Els primers textos budistes donen gran importància a aquest punt de la història,

ja que cada viatge mostraria a Siddhartha

un aspecte de la vida que li havia estat deliberadament ocultat.

En el seu primer viatge Siddhartha va anar al camp,

lluny de la influència del seu pare.

Es va fixar en un ancià que avançava amb penes i treballs per un poble.

Va demanar a Chana què li passava

i Chana va explicar-li el procés d'envelliment.

Siddhartha es va alarmar

en assabentar-se que l'envelliment és inevitable i que ens passa a tots.

Per a Siddhartha,

la realitat començava a revelar una imatge cruel del món,

on la desgràcia i el sofriment semblaven dominar tots els aspectes de la vida.

El segon senyal arribaria aviat,

quan Siddhartha va veure un home malalt, amb els trets retorçats per la malaltia.

Va preguntar a Chana si tothom podia emmalaltir i una vegada més el va sobtar

la veritat brutal que tots podem fer-ho.

El mur protector de fantasia del seu voltant començava a ensorrar-se.

I com més enllà anava el jove príncep més horrors de la vida se li presentaven.

Ara va veure un cadàver, embolcallat amb roba blanca,

que enviaven a la pira funerària, i la història diu que Siddhartha

s'horroritza en descobrir que no tan sols tots els homes són mortals,

sinó també que era una creença dels bramans que després de la mort tots renaixem

per patir i morir una vegada i una altra.

Semblava no haver-hi una fi

ni una solució al cicle miserable i inevitable de la vida.

La vida del Buda és una al·legoria, perquè el més important és

que hi ha un jove, educat amb tots els luxes,

i s'adona que no és suficient perquè té un xoc.

Té un xoc, perquè per primera vegada es troba amb la vellesa,

la malaltia i la mort.

No és plausible pensar que un jove intel·ligent no en sabés res.

El que compta és transmetre el gran impacte que encarar-se

amb aquests fets fonamentals de l'existència humana, té i ha de tenir sobre nosaltres,

i que és urgent que hi fem alguna cosa.

Però va ser el quart senyal el que definitivament marcaria el futur de Siddhartha.

Un home vestit amb una túnica senzilla, amb un bol de captaire al davant.

"Per què voldria algú renunciar als plaers del món

per vagar pel camp demanant caritat?" va preguntar el príncep.

Chana va explicar que l'home havia renunciat a aquests plaers per enfrontar-se a la realitat

i buscar respostes a aquesta existència dolorosa.

El relat dels quatre signes és una manera bastant efectiva

de presentar certes percepcions existencials. Tots sabem que envellirem,

tots sabem que emmalaltirem, tots sabem que morirem,

ho sabem amb el cap, però és molt diferent asseure's un dia

i adonar-se amb el cor que no només els altres envelleixen, emmalalteixen i moren,

jo envelliré, jo emmalaltiré i jo em moriré.

Crec que la història tracta de representar

aquest moment de percepció existencial en què es veu per primera vegada

que moriràs i ho saps i ho tastes.

Quan Siddartha va tornar al palau després d'aquest quart viatge

la ment li donava voltes amb la nova comprensió del món.

Els fruits i flors del seu voltant es podririen i marcirien.

Fins i tot les parets del palau un dia s'ensorrarien.

La seva esposa acabava de donar a llum un bell infant.

Però tant l'un com l'altre un dia envellirien,

es posarien malalts i moririen. Era inevitable.

Havia après el significat de la impermanència i la veia en tot allò del seu voltant.

Siddhartha sabia que havia de deixar la seva família

per buscar respostes a les preguntes que el turmentaven,

ni que això signifiqués abandonar la dona i el fill.

Contra la tradició de la seva família i la religió braman,

Siddhartha va marxar de casa per trobar les pròpies respostes al sofriment de la vida.

Segons una història

una boira hipnòtica va adormir els guàrdies

i li va permetre escapar amb Chana, per la porta oriental del palau.

Es diu que al costat del riu Anoma es va treure les seves joies,

va canviar la roba per parracs i es va tallar els cabells llargs.

Va demanar a Chana que tornés a portar-ho al palau.

Siddhartha estava sol, per primera vegada.

Per fi havia escapat del fals món de la vida de palau,

on el patiment havia estat bandejat de la vista.

Ara havia d'enfrontar-se cara a cara amb la realitat,

si mai havia de trobar una solució al dolor de l'existència.

Siddhartha es va trobar amb el sofriment en una mesura

que mai havia vist abans en arribar a les ciutats.

Dins d'aquestes ciutats on la gent estava amuntegada,

de vegades encara eren majors la malaltia i el sofriment.

Algunes persones han vist en això un detonant

per a l'èmfasi que fa el Buda en el sofriment.

Accentuava un problema universal de qualsevol ésser humà en qualsevol societat.

Siddhartha es va adonar que

si havia de trobar una resposta al sofriment que l'envoltava,

hauria de contradir

la religió braman en què vivien.

El que tenien els bramans era coneixement sagrat. Aquest coneixement sagrat

es centrava en el coneixement d'alguns textos anomenats Vedes.

La mateixa paraula Veda significa "coneixement" i la implicació és que

aquest era l'únic coneixement que realment s'ho valia.

Amb el seu coneixement sagrat,

els sacerdots braman supervisaven cada etapa de la vida,

des del naixement fins a la mort.

La seva benedicció era essencial

però el seu coneixement només es podia transmetre als seus fills.

La posició de les famílies braman es va mantenir segura

fins que una nova onada de pensadors van començar a qüestionar-ho.

Va ser un moment en què el bramanisme,

forma primerenca de l'hinduisme, era objecte de debat.

Era una mica com el temps dels antics filòsofs

Plató i Sòcrates en l'antiga Grècia.

La gent debatia, polemitzava,

i el Buda va tractar de trobar una via entremig.

Va descriure el context com un garbuix de punts de vista, una selva d'opinions.

Quan Siddhartha explorava aquesta jungla es va adonar que

la solució al patiment de la vida havia d'estar a l'abast de tothom,

no pas d'una minoria exclusiva, com la tradició braman.

El Buda no estava d'acord amb els bramans i va dir que algú no es converteix en un braman

per naixement, sinó que s'hi convertia vivint bé,

ni es convertia en un pària per naixement, es convertia en un pària per viure malament.

Aquesta és una idea meravellosa i important, és com dir que en la nostra societat

un veritable cavaller no és el que ha nascut en una família particular

sinó un que es comporta com cal.

Siddhartha va continuar la seva recerca cap al nord de l'Índia.

Buscava una forma alternativa de vida

que intentés superar el patiment que havia vist al seu voltant.

Estava interessat en totes les noves filosofies,

però volia anar més lluny, arribar més endins en la seva ment.

Ara va decidir concentrar-se en la tècnica de la meditació

i va buscar als gurus més importants del moment.

Hi havia hagut a grans trets dos tipus de meditació a l'Índia antiga

que consistien a posar-se sota diversos tipus de pressió

mitjançant el control de la respiració o de vegades amb el dejuni

o sotmetent-se a altres formes de malestar,

i l'objectiu és de fet assolir el que anomenem estats alterats de consciència.

I així pensar que s'havia pujat a plans molt alts en l'univers.

No s'ho prenen de forma literal,

no pensen pas que s'elevin a dos mil metres d'alçada,

per dir-ho així, però crec que hi ha certs plans que es tornen

cada vegada més abstractes com el pla de la infinitud de l'espai

seguit pel pla de la consciència infinita que tens,

i el pla del no-res infinit,

aquesta va ser la mena de coses

que ben segur el Buda devia aprendre dels seus mestres.

Es diu que Siddhartha

destacava tant en la mediació que va atreure un grup de cinc seguidors

i els mestres li van demanar que es quedés i es fes càrrec de les escoles.

Però Siddhartha va decidir que aquesta pràctica per si sola

no era la resposta al problema del sofriment i el renaixement o reencarnació.

Es va dedicar a explorar altres tècniques, aquesta vegada centrant-se en el seu cos.

Després intentarà un altre mètode que és l'ascetisme sever.

Això implicava coses com dejunar, no rentar-se,

meditacions contenint la respiració durant molt temps,

de manera molt contundent i obstinada.

Els ascetes poden passar molta fam i fins i tot mutilar-se.

Per a ells, el cos físic és un obstacle per a l'alliberament espiritual.

Alliberant-se de la seva vinculació al cos

volen netejar la ment i alliberar l'ànima.

Siddhartha va intentar assolir aquest estat d'alliberament.

Va dejunar durant tant temps que la seva vida penjava d'un fil.

"Tots els meus membres van esdevenir com les articulacions nuades d'enfiladisses músties,

les meves natges com la peülla d'un bou,

l'espinada protuberant com un collaret de boles,

les costelles demacrades com les bigues corcades d'un cobert enrunat,

Els ulls enfonsats en les conques,

les pupil·les centellejant com l'aigua en un pou profund.

Com una carbassa que no ha madurat es contrau en el vent calent,

així va quedar el meu cuir cabellut.

Quan Siddhartha estava a punt de morir d'inanició, una nena

li va salvar la vida en donar-li un plat d'arròs amb llet.

Ara s'adonava que si tornava a passar fam

simplement moriria sense haver aconseguit res.

La història diu que viu d'un gra d'arròs al dia.

Pràcticament s'ha deixat morir de fam

i s'adona que disciplinar el cos a través d'una renúncia extrema a si mateix,

que l'ascetisme de causar dolor al cos no resol el problema.

Quan els seus cinc seguidors van veure que Siddhartha

havia renunciat al dejuni van perdre la fe en ell.

Ja no creien que tingués la fortalesa

per estar a l'altura de les seves conviccions espirituals i el van abandonar.

Creu que ha provat les opcions que tenia,

que no han funcionat,

i és llavors quan recorda la meditació

en què va entrar espontàniament en l'adolescència... i pensa...,

potser això és un camí cap al despertar, ja que no es tracta de seguir els desigs

del cos, però és molt joiós i feliç.

Per casualitat, Siddhartha va topar amb un músic afinant el seu sitar.

Quan la corda era massa fluixa, no sonava.

Quan ja era massa tensa es trencava.

En algun lloc entremig hi havia l'harmonia.

Siddhartha es va adonar que

aquesta simple observació significava alguna cosa de gran importància.

Era el camí del mig el que el portaria a l'estat d'ànim que estava buscant,

a un estat d'harmonia melodiosa: la il·luminació.

Però com podria assolir-lo?

El mètode que el Buda finalment utilitza és el que es podria anomenar plena consciència,

coneixement del cos,

que no l'ignora ni intenta dominar-lo per la força,

és una mena de camí del mig.

El camí del mig va portar Siddhartha al camp.

Havia viatjat durant sis anys, havia experimentat el dolor i el sofriment

i havia eixamplat els límits de la seva ment.

Però encara no havia trobat la pau interior i l'harmonia que estava buscant.

L'estat d'absoluta saviesa i felicitat eterna conegut com Il·luminació.

Siddhartha va arribar a Bodh Gaya.

Aquí el seu turment acabaria.

Es va asseure sota un arbre i va prometre no marxar-ne fins haver assolit la Il·luminació.

"La carn pot corrompre's, els ossos poden separar-se,

però mai deixaré aquest lloc fins que trobi el camí cap a la Il·luminació".

Ja no es fa passar una mala estona,

no s'està sotmetent a una tensió insuportable, no té cap experiència dolorosa,

pensa que la vida ja es prou dolorosa, sense necessitat de buscar-ho encara més,

vull pensar les coses amb calma, pensar com funciona la vida.

Comença a concentrar la ment en el lent moviment de l'alè que va i ve

una sensació refinada que hi ha al cos

al voltant del nas d'una manera que comença a assossegar la ment,

aquietar-la, apaivagar-la, concentrar-la, purificar-la.

La ment de Siddhartha estava tan concentrada

que podia entrar amb èxit als racons més foscos del seu inconscient.

Era ara quan s'enfrontaria al seu turment final i més gran.

El dimoni Mara, el Senyor de l'Ego i de la Il·lusió va aparèixer davant seu.

Podia fer real qualsevol horror en la ment de Siddhartha.

És molt important recordar que Mara, aquest rei dels dimonis,

no és com el Satanàs cristià, perquè no és un temptador

ni és cap tipus de contrapès de Déu,

és purament les forces psicològiques que tenim dins nostre,

Mara va desencadenar un exèrcit de dimonis per atacar Siddhartha.

Van disparar fletxes incendiàries contra ell.

Però Siddhartha les agafava al vol i les convertia en flors de lotus

i queien sense causar dany al seu voltant.

Havent fracassat, Mara va tractar de seduir Siddhartha

amb les seves temptadores filles.

És atacat pel rei dels dimonis, que és alhora la mort i el desig,

molt freudià d'alguna manera, el desig és la mort,

i la mort és el desig i, de fet, el rei dimoni li ofereix les seves tres filles

que són alhora la passió o la luxúria i l'aversió, que és igual de dolent.

Si te n'apartes i dius que és repugnant

també ets un esclau de la passió.

Ell pot estar completament calmat i indiferent

i mirar-se-les sense cap sentiment d'atracció ni repulsió.

Els rostres de les filles de Mara van començar a podrir-se davant els ulls de Siddhartha.

Les malvades filles van desaparèixer cap a l'interior de la terra.

És, de fet, el reconeixement per part del Buda

que Mara és un aspecte de si mateix.

El reconeixement total d'això és la seva il·luminació.

Es diu que la terra va tremolar quan ell va fer esvair el diable.

Siddhartha, ara amb 35 anys, va passar per quatre janas

per assolir la il·luminació

i convertir-se en el Buda, o el Despert.

Llavors va passar 7 dies sota l'arbre en un estat meditatiu de felicitat absoluta.

Això es veu com un estat on la ment és increïblement refinada i sensible.

Es podria representar amb la imatge d'un llac, totalment quiet,

que faria visible fins i tot un insecte en la superfície.

Es veu com un estat on la ment és molt i molt poderosa,

com a instrument de coneixement, molt sensible.

En aquest estat tan harmònic

el Buda va veure una manera prt escapar

del cicle inevitable de la malaltia, la vellesa i la mort.

Es va adonar que si eliminem el desig

podem eliminar la insatisfacció i el sofriment de les nostres vides.

Una de les principals causes del dolor

i la frustració de la vida és la naturalesa punyent dels desigs.

Hi ha un desajustament general

entre la manera com desitgem que siguin les coses i com són en realitat.

La intuïció del Buda sota l'arbre va ser el naixement del budisme,

una religió seguida avui per 400 milions de persones.

El Buda va resumir la seva saviesa en les quatre veritats nobles

que són el fonament de totes les creences budistes.

La primera veritat noble reconeixia que hi ha sofriment en la vida.

La segona diagnosticava la causa d'aquest patiment: el desig.

En la tercera veritat, com un metge,

el Buda va revelar que hi havia una cura per al desig.

I en la quarta veritat noble hi va donar la recepta,

com curar la malaltia i assolir la Il·luminació o Nirvana.

L'objectiu final era arribar a un estat de ment completament lliure del desig,

ignorància, cobdícia, odi i engany,

i per tant deslliurar-se de totes les causes de futura reencarnació.

Quan mor una persona il·luminada es creu que supera la reencarnació,

va a un estat com si diguéssim més enllà de l'espai i el temps i sense tornada,

vist per tant com un estat d'alliberament.

El Buda també ensenyaria que la moralitat, la meditació i la saviesa

eren els esglaons cap a la il·luminació.

Dedicaria la resta de la seva vida a ajudar altres a seguir aquest camí,

cap a l'alliberament del sofriment.

Quan els seus seguidors van créixer en nombre va crear una escola, o sangha.

Avui el temple està al costat d'un descendent

del mateix arbre sota el qual el Buda va aconseguir la il·luminació.

Els monjos s'han convertit en una biblioteca vivent dels ensenyaments del Buda.

Salmodiar les seves paraules sagrades sota l'arbre de la Il·luminació,

segons els budistes, dóna una força especial a la seva pràctica.

El monjo principal és el responsable

de preservar aquesta tradició en el temple.

El més important és la pràctica dels seus ensenyaments.

La pràctica amb diligència, tenir sempre plena consciència.

Per explicar el budisme en dues paraules,

exercici i plena consciència.

El camí cap a la il·luminació s'inicia amb la focalització de la ment

i el seguiment d'una sèrie de manaments.

Moralitat, meditació i saviesa.

No matar, no robar,

no tenir cap mala conducta sexual,

no dir cap mentida i no prendre begudes embriagants o estupefaents.

Aquesta va ser la forma de vida establerta pel Buda en la primera sangha.

Al cap de vuit anys

va tornar al palau, amb la família que havia abandonat.

Se'ns diu que el seu pare va perdonar

el Buda de la profunda ferida que havia causat.

El rei Sudhodhana ara es va adonar de la importància de la recerca del seu fill.

La seva madrastra fins i tot va demanar a unir-se al seu sangha

i es va convertir en la primera monja de la història.

El Buda queda justificat als ulls de tots els budistes fins i tot d'abandonar la dona

i el fill per fer el seu viatge solitari per intentar trobar quina és la solució

als problemes de la vida i com s'ha de viure la vida

i per a ell, com cal viure la vida és una pregunta infinitament més important

que tenir cap possessió o fins i tot la companyia dels seus éssers estimats.

El Buda tornaria a abandonar la seva família. Es va dedicar a ensenyar, durant quaranta anys,

a transmetre als seus seguidors la saviesa que havia assolit sota l'arbre de la Il·luminació.

Però abans d'anar-se'n va ordenar monjo el seu fill.

El Buda va animar els seus seguidors a viure junts en un monestir o Sangha,

per ajudar-los a concentrar-se en el camí cap a la il·luminació.

Algunes persones es fan monjo simplement per meditar,

només per a la pràctica de meditació, només per fer la vida d'un reclús.

Alguns es fan monjos per contribuir a la propagació de la religió.

Monjos de tot el món

vénen a viure en monestirs del voltant del temple de l'arbre de la il·luminació.

Budistes llecs, no monjos, també hi vénen per aprendre d'ells.

Els monjos han de ser cèlibes i renunciar a tot desig egoista.

Això és una part de la formació, desfer-se de les tendències egoistes

tendències a pensar sempre en tu mateix,

i posar-te plenament en el context de la comunitat de la sangha.

Llavors, quan s'han fet tots els sacrificis comença el treball dur:

aprendre's llargs càntics o mantres de memòria.

Aquests mantres tenen un propòsit:

estan dissenyats per provar la memòria dels monjos,

la seva concentració i el compromís amb els ensenyaments del Buda.

Amb els segles el seu missatge ha evolucionat en una sèrie de tradicions diferents,

amb les seves pròpies interpretacions i pràctiques monàstiques.

Però el Buda va ensenyar que els laics

també poden seguir el camí de la felicitat eterna i la saviesa última.

La majoria d'occidentals no se senten atrets pel budisme

com una forma de deixar enrere la societat,

els atreu la pràctica de la meditació com una forma de ser més efectius en la societat.

En aquest cas el missatge del budisme adopta un enfocament molt diferent,

perquè es converteix en una forma de superació personal,

una manera d'encarar-se a les tensions de la vida,

una manera d'aclarir metes i objectius.

Molts occidentals se senten especialment atrets per la meditació budista.

Crec que tots percebem de vegades la màgia i el misteri del moment.

El que fa la meditació és ajudar-nos a sentir-ho més sovint,

ens ajuda a ser més tranquils i amb més control de la ment,

i podem crear les condicions que ens permetin entrar en

un estat de consciència de la interdependència, la impermanència, del nirvana.

Algunes escoles del budisme creuen que el Buda era sobrehumà

una figura màgica que s'aliava amb els déus i feia miracles.

Altres que no era més que un ésser humà i que això dóna força al seu missatge.

No hi ha dubte que el Buda desitjava ser recordat com un ésser humà,

amb febleses humanes, potser no febleses de l'intel·lecte o morals,

sinó sens dubte febleses físiques.

El Buda pateix de mal d'esquena, per exemple.

Cap al final de la seva vida pateix de diverses malalties físiques i debilitats.

El Buda moriria als vuitanta anys d'una malaltia comuna: intoxicació alimentària.

Es diu que abans de morir

va caure en un trànsit profund en el seu viatge d'aquest món al Nirvana,

un estat de felicitat eterna,

lliure per fi de la reencarnació,

lliure per fi del patiment i la mort.

Un consell es va reunir per enregistrar per a la posteritat els ensenyaments del Buda.

Se'ls van aprendre de memòria i els van transmetre durant segles generacions de monjos.

El cos del Buda va ser incinerat.

I les seves restes es van conservar.

Van ser dipositades en un santuari dos-cents anys després

per Aśoka, el primer emperador de l'Índia que es va convertir al budisme.

Va construir grans monuments o stupes

i va erigir pilars per marcar els llocs clau de la vida del Buda.

Aśoka esdevé una figura absolutament clau,

tant pel que fa a l'expansió real del budisme

com també com a model

per als futurs líders budistes de tot Àsia, que veuen Aśoka com

un rei ideal i defensor del budisme.

Pel que sabem l'emperador Aśoka

va governar més de dos terços de l'Índia moderna

a mitjan segle III aC,

va ajudar els monjos a organitzar missions als països fronterers amb l'Índia,

Van enviar missioners al Caixmir, al Nepal i sens dubte a Sri Lanka.

Van convertir el rei, el rei va donar la seva protecció al budisme,

i Sri Lanka ha estat un país budista des de llavors fins avui.

I un país rere l'altre, al llarg de molts segles,

així és com el Budisme es va implantar amb èxit.

Els pilars d'Aśoka van sobreviure al budisme a l'Índia, van resistir les invasions musulmanes,

i van captar l'atenció dels primers arqueòlegs colonials.

Això va donar un impuls molt important a la reactivació del budisme i

el desig de tornar als llocs relacionats amb el Buda,

imaginant el budisme per a la gent d'Occident, però les investigacions van esdevenir també

la base per a un renaixement del budisme a l'Àsia.

Avui dia els llocs associats amb la vida del Budha atreuen turistes

i els pelegrins van en massa a Bodh Gaya per seguir els passos de Buda,

amb l'esperança de trobar, com ell ho va fer,

pau i felicitat eternes i una cura per el sofriment i la mort.

És una gran ironia que després de la mort del Buda

la persona que va predicar la inutilitat del ritual i també la inutilitat

del culte a la personalitat es va convertir en objecte de culte ritual

i del culte a la personalitat més gran que ha existit en la història.

S'han construït temples budistes a Bodh Gaya que representen

les diferents tradicions de tot el món.

El budisme, en totes les seves formes, ha arribat a casa, a l'arbre bodhi,

al lloc on temps enrere un príncep va assolir la il·luminació i es va convertir en el Buda.

El Buda va aconseguir la il·luminació en el moment fugaç d'un aclucar d'ulls,

el temps que trigues a adonar-te'n, i aquest moment no es pot explicar.

Aquest moment especial va donar lloc a la primera religió del món,

una religió sense Déu,

on el camí cap al Nirvana és en la ment de tots i cadascun de nosaltres.