Alain de Botton: Una filosofia de l'èxit més amable i menys agressiva

Alain de Botton sospesa les idees que tenim sobre l'èxit i el fracàs i posa en dubte els pressupòsits de base d'aquests dos conceptes. L'èxit sempre es guanya? I el fracàs? L'autor fa una defensa articulada i enginyosa per deixar enrere l'esnobisme i descobrir de debò el plaer de la nostra feina.

Jo crec que aquestes crisis laborals

les acostumem a tenir el diumenge al vespre,

quan comença a caure la nit

i la distància entre les meves esperances

i la meva realitat comença a fer-se tan gran

que acabo plorant com un nen amb la cara al coixí.

Tot això ho explico

perquè no crec que sigui un problema només meu.

Potser penseu que vaig errat

però em sembla que vivim en una època en què

ara i adés ens assalten aquestes crisis laborals

aquests moments en què el que crèiem saber

sobre les nostres vides i feines

topa amb una realitat molt amenaçadora.

Potser és més fàcil guanyar-se bé la vida ara que abans.

Potser el que és més difícil que mai és

no perdre la calma, que no ens angoixin les perspectives laborals.

Ara, si em deixeu, m'agradaria analitzar

alguns dels motius que expliquen

aquest neguit que sentim pel nostre futur laboral,

que expliquen per què som víctimes d'aquestes crisis laborals

i esclafim a plorar enfonsant la cara al coixí.

Un dels possibles motius de tot aquest patiment

és que estem envoltats d'esnobs.

Avanço que, en certa manera, tinc males notícies,

sobretot per als qui hàgiu vingut a Oxford de fora.

Tenim un autèntic problema d'esnobisme.

De vegades la gent de fora del Regne Unit creuen

que l'esnobisme és un fenomen particularment britànic

centrat en les cases d'estiueig i els títols nobiliaris.

I les males notícies? Doncs que no és cert.

L'esnobisme és un fenomen mundial.

Som una organització mundial. Això és un fenomen mundial.

Existeix. Què és un esnob?

L'esnob és aquell que agafa una petita part de tu

i a partir d'aquí es fa una idea completa de qui ets.

L'esnobisme és això.

I la principal modalitat d'esnobisme

que trobem avui dia és la laboral.

A les festes no trigues ni un instant a detectar-lo

quan et fan aquella coneguda pregunta icònica

de principis del segle XXI: "I tu a què et dediques?"

I, segons el que contestis, els altres

estaran encantats de veure't

o es miraran el rellotge i s'inventaran excuses.

(Riuen)

El contrari d'un esnob seria la vostra mare.

(Riuen)

No cal que sigui la vostra, ni la meva,

n'hi ha prou que sigui la mare ideal.

Algú a qui no li importin les teves fites.

Malauradament, la major part de gent no són la mare.

El que fa la gent és relacionar directament el temps

i l'amor, no el romàntic,

tot i que també pot ser,

sinó l'amor en general, el respecte,

que estan disposats a atorgar-nos, cosa que vindrà determinada

per la posició que ocupem dins la jerarquia social.

I, en gran part, és per això que ens importa tant la professió.

Per això ens comencen a amoïnar tant els béns materials.

Sempre ens diuen que vivim en una època materialista,

que som tots molt avariciosos,

però jo no crec que siguem especialment materialistes.

Senzillament em fa l'efecte que vivim en una societat

que ha atribuït determinades recompenses emocionals

a l'adquisició de béns materials.

No són els béns el que busquem, sinó la recompensa.

Vet aquí una nova manera de pensar en els productes de luxe.

La propera vegada que vegeu algú al volant d'un Ferrari

no penseu "Ves, un altre que no en té mai prou",

sinó "Aquesta persona és d'allò més vulnerable i va mancat d'amor".

Dit d'una altra manera (riuen)

tingueu-li pena en comptes de menyspreu.

Hi ha altres motius...

(Riuen)

Hi ha altres motius pels quals potser costa més

estar tranquil ara que abans.

Un dels motius, cosa paradoxal, perquè està lligat a una cosa molt agradable,

és l'esperança que sentim tots pel nostre futur professional.

Mai abans hem tingut el llistó tan alt

sobre el que poden arribar a aconseguir els humans al llarg de la vida.

Des de tot arreu se'ns diu que tothom ho pot aconseguir tot.

Ens hem desempallegat del sistema de castes.

Ara vivim en un sistema on tothom pot accedir

al càrrec que li vingui de gust.

La idea és preciosa.

A més, hi ha una mena d'esperit igualitari. Comptat i debatut, tots som iguals.

No hi ha cap jerarquia

estrictament determinada.

Això, però, només té un problema, i gros.

El problema és l'enveja.

L'enveja. És tot un tabú parlar-ne,

però si hi ha una emoció dominant a la societat morderna és l'enveja.

I té a veure amb l'esperit igualitari. M'explico.

Diríem que és poc probable que algú de vosaltres o dels que ens miren

senti enveja de la reina d'Anglaterra.

Tot i que és molt més rica que qualsevol de nosaltres.

I té una casa enorme.

No l'envegem perquè és molt estranya.

És massa peculiar, diguem-ho així.

No ens hi podem veure, fent d'ella. Parla d'aquella manera.

Prové d'un lloc estrany.

Per tant, no ens hi veiem. I quan no tens res en comú amb algú, no l'enveges.

Com més properes siguin dues persones en edat, orígens,

en el procés d'identificació, més perill d'enveja hi ha.

Per cert, per això mateix no heu d'anar mai a cap trobada de companys de col·le.

Perquè no hi ha punt de comparació més important

que la gent amb qui vas anar a escola.

El problema de la societat, a grans trets, és que converteix el món sencer

en escola. Tothom du texans, tothom és igual.

I, tot i així, no ho són.

De manera que tenim un esperit igualitari barrejat amb desigualtats flagrants.

Que és la recepta, o pot ser-ho, d'una situació molt estressant.

Segurament és igual d'improbable que avui dia us torneu

tan rics com Bill Gates

com era improbable al segle XVII

accedir a les files de l'aristocràcia francesa.

Però el que vull dir és que no ens ho sembla.

Ens fa la sensació, per les revistes i la resta de mitjans,

que si tenim empenta, una mica d'intel·ligència tecnològica

i un garatge tots podem arrencar alguna cosa gran.

(Riuen)

I els efectes d'aquest problema es fan evidents a les llibreries.

Si aneu a una llibreria de les grans a les seccions d'autoajuda,

cosa que de vegades faig,

si analitzeu els llibres d'autoajuda que es produeixen

avui dia al món, n'hi ha, a grans trets, de dues menes.

Els que et diuen "Te'n pots sortir! Endavant! Tot és possible!".

I els altres, que t'ensenyen com gestionar

el que, de manera educada, en diem una "baixa autoestima",

de manera menys fina en diríem "sentir-se fatal".

Hi ha una correlació clara,

una autèntica correlació entre una societat que anima la seva gent a fer-ho tot

i l'existència d'una baixa autoestima.

Aquesta és una altra via per fer que amb una cosa positiva

ens surti el tret per la culata.

També podem sentir neguit pel nostre futur per una altra raó,

el nostre futur laboral, la nostra condició actual, més que abans.

Un cop més, està lligat a una cosa agradable.

En aquesta ocasió, la cosa agradable rep el nom de meritocràcia.

Ara tots els polítics, d'esquerres o de dretes,

diuen que la meritocràcia és fantàstica

i que tots hauríem de fer que les societats fossin totes meritocràtiques.

Què és, dit d'una altra manera, una societat meritocràtica?

Doncs es tracta d'una societat en què,

si tens talent, empenta i traça,

arribaràs a dalt de tot. Res t'ho ha d'impedir.

La idea és meravellosa. El problema és que,

si de debò creus en una societat on

els que s'ho mereixen arriben a dalt de tot,

per deducció, se't girarà la truita de mala manera i també creuràs

en una societat on els que mereixen quedar-se al fons de tot

s'hi queden per sempre.

És a dir, el lloc que ocupes deixa de ser incidental

i esdevé merescut i meritori.

Això fa que el fracàs sigui molt més devastador.

Mireu, a l'edat mitjana, a Anglaterra,

a les persones molt pobres

se'ls deia que eren "desafortunats".

Literalment, algú a qui no ha somrigut la fortuna, un desafortunat.

Avui dia, sobretot als Estats Units,

algú que sigui al capdavall de la societat

pot rebre el nom poc amable de "perdedor".

Hi ha una gran diferència entre un desafortunat i un perdedor.

I, a més, demostra 400 anys d'evolució en societat

i qui creiem que és responsable de les nostres vides.

Ja no són els déus, sinó que som nosaltres. Tenim la paella pel mànec.

És clar, si et va bé la cosa, és molt engrescador,

però si no, és devastador.

En els pitjors casos, d'acord amb l'anàlisi d'un sociòleg

com Emil Durkheim, comporta un augment dels índexs de suïcidi.

Trobem més suïcides en els països desenvolupats i individualistes

que a la resta del món.

I en part això s'explica perquè la gent s'agafa tot el que els passa

molt i molt a pit.

Són amos del seu èxit, però també del seu fracàs.

Com alleujar aquestes pressions

que acabo d'apuntar?

Jo crec que es pot. Us parlaré de diferents solucions.

Pensem en la meritocràcia.

Aquesta idea que tothom mereix ser on és.

Em sembla una idea de bojos, però del tot.

Donaré el meu suport a qualsevol polític, d'esquerra o de dreta,

que tingui mitja idea meritocràtica digna.

Sóc meritòcrata i punt.

Però em sembla de bojos creure que sempre construirem

una societat meritocràtica de debò. És un somni impossible.

La idea que aconseguirem fer una societat

on tothom tingui nota,

els bons a dalt i els dolents a sota,

i triats com caldria, és impossible.

Hi ha massa factors aleatoris.

Els accidents, accidents de naixement,

els objectes que ens cauen al cap, les malalties, etc.

Mai no aconseguirem destriar-ho, tot això.

La gent mai rebrà la nota que hauria de tenir.

Hi ha una cita de Sant Agustí de "La ciutat de Déu" que m'agrada molt

i diu "És un pecat jutjar algú pel lloc que ocupa".

Això, traduït als temps moderns, vol dir que

és un pecat decidir a qui adreçar-se

segons la seva targeta de visita.

El càrrec no és el que hauria de comptar.

A més, segons Sant Agustí,

Déu és l'únic que pot posar tothom al seu lloc.

I això ho farà el dia del Judici Final

amb els àngels i les trompetes i el cel, que s'obrirà.

Una idea de bojos si s'és laic, com jo,

però, sigui com sigui, conté alguna cosa de gran valor.

És a dir, que pareu el carro abans de jutjar ningú.

No sabem mai quina és la vàlua real d'aquella persona.

És una part d'ells que desconeixem.

I no hem de comportar-nos com si ho sabéssim.

Hi ha un altre lloc on sentir-nos alleujats i recomfortats.

Quan pensem en fracassar a la vida, quan imaginem el fracàs,

un dels motius pels quals ens fa por fallar no és només

perdre el sou o la condició social.

El que ens fa més por és el judici i el ridícul a ulls dels altres. Que hi és.

Sabeu que l'òrgan principal de ridiculitzar

avui dia són els diaris?

Si obriu un diari qualsevol dia de la setmana,

hi trobareu tot de gent amb vides malbaratades.

Se n'han anat al llit amb qui no tocava, s'han pres no sé quina substància,

han aprovat la llei que no havien d'aprovar... el que sigui.

Des d'aquell moment són l'esca del ridícul.

És a dir, han fracassat. I se'ls descriu com "perdedors".

Quina alternativa hi ha?

La tradició occidental ens mostra una alternativa gloriosa:

la tragèdia.

L'art tràgic, tal com el van desenvolupar als teatres de l'antiga Grècia

al segle V a.C., era bàsicament una forma artística

dedicada a reflectir el fracàs de les persones.

I també a sentir certa compassió per elles,

cosa que no necessàriament passaria a la vida real.

Recordo que fa uns anys que pensava en això, precisament,

i vaig visitar l'equip de "The Sunday Sport",

un diari sensacionalista que no recomano que comenceu a llegir ara

si no el coneixeu.

Vaig anar a parlar amb ells

sobre algunes de les grans tragèdies de l'art occidental.

Volia veure com captarien l'essència de determinades

històries si els arribessin com a notícies

a la redacció una tarda de dissabte.

Els vaig parlar d'Otel·lo. No n'havien sentit a parlar, però els va fascinar.

(Riuen)

I els vaig demanar que escrivissin un titular de la història d'Otel·lo.

Se'ls va acudir "Immigrant trastocat per amor assassina la filla del senador"

com a gran titular.

Els vaig explicar la trama de Madame Bovary.

Un altre que els va encantar descobrir i van escriure:

"Adúltera compradora compulsiva empassa arsènic per frau creditici"

(Riuen)

I el meu favorit.

Aquests paios són molt enginyosos, de veritat.

El meu favorit va ser Èdip rei, de Sòfocles.

"El sexe amb la mare el va deixar encegat"

(Riuen)

(Aplaudeixen)

En certa manera, podem dir que a un extrem del contínuum de compassió

hi trobem el diari sensacionalista.

I a l'altre extrem d'aquest contínuum, la tragèdia i l'art tràgic.

Amb això vull dir que hauríem d'aprendre una mica

del que passa amb l'art tràgic.

A Hamlet ningú se li acudiria dir-li "perdedor".

Perd, però no per això és un "perdedor".

I aquest és el missatge que ens reserva la tragèdia

i per això és tan i tan important, crec.

Una altra cosa sobre la societat moderna

que genera tot aquest neguit

és que no tenim res en ple centre que no sigui humà.

Som la primera societat viva d'aquest món

que no venerem res més que nosaltres mateixos.

Tenim un gran concepte de nosaltres, i amb raó.

Hem arribat a la Lluna. Hem fet gestes extraordinàries.

Per tant, tendim a venerar-nos.

Els nostres herois són humans.

Aquesta situació és molt nova.

La major part de les altres societats han tingut al bell mig

l'adoració d'alguna cosa transcendent. Un déu,

un esperit, una força de la natura, l'univers.

El que sigui, alguna cosa externa que adorar.

N'hem perdut una mica l'hàbit.

Per això, em fa a mi l'efecte, ens atreu tant la natura.

No per salut pròpia, tot i que de vegades ens ho venguin així,

sinó perquè és una via per fugir del formiguer humà.

Una escapada de la nostra pròpia competència

i els nostres drames.

Per això ens encanta contemplar les glaceres i els mars,

observar la Terra d'enllà dels seus confins, etc.

Ens agradar sentir-nos en contacte amb alguna cosa no humana.

Una sensació a què assignem una gran importància.

Del que he estat parlant és, de fet, de l'èxit i del fracàs.

Un dels aspectes interessants de l'èxit

és que ens fa l'efecte que sabem el que vol dir.

Si ara us digués que darrere de la pantalla hi ha algú

que té molt d'èxit, automàticament us vindrien certes idees al cap.

Pensaríeu que és algú que ha fet pela llarga,

algú molt reconegut en el seu camp.

La meva teoria de l'èxit, i a mi això de l'èxit

m'interessa força, vull ser una persona d'èxit.

Jo sempre penso: "Com puc tenir més èxit?",

però a mesura que em faig gran, també sóc més contingut

sobre el significat de la paraula "èxit".

Us explico una idea que se m'ha acudit sobre l'èxit.

Un no se'n pot sortir en tot.

Se'ns parla molt sobre l'equilibri entre la feina i la vida.

Bajanades. No es pot tenir tot. No es pot.

Qualsevol visió sobre l'èxit ha d'acceptar

que a alguna cosa s'ha de renunciar,

ha de saber quina és la pèrdua.

Qualsevol que tingui dos dits de front entendrà,

com dic, que sempre hi haurà alguna cosa en què no tindrem èxit.

Si parlem d'una vida d'èxit, sovint,

les idees que tenim sobre

el que significa tenir èxit no són nostres.

Les hem absorbit dels altres.

Bàsicament, si sou homes, del vostre pare,

i si sou dones, de la vostra mare.

Fa 80 anys que la psicoanàlisi insisteix amb aquest missatge.

Però ningú no li fa prou cas. Jo, per contra, crec que és veritat.

També absorbim missatges

a partir de la televisió, la publicitat,

el màrqueting, etc.

Són forces molt potents

que defineixen el que volem i com ens veiem.

Quan se'ns diu que la banca és una professió molt respectable,

molts de nosaltres volem treballar a la banca.

Quan es perd el respecte a la banca, perdem interès.

Estem molt oberts a la suggestió.

En resum, el que defenso no és que abandonem

qualsevol idea d'èxit que tinguem,

sinó que ens assegurem que és nostra.

Ens hem de centrar en les nostres pròpies idees.

I garantir que són nostres,

que som els autèntics autors de les nostres ambicions.

Perquè ja és prou fumut no obtenir el que vols

perquè a sobre t'hagis fet una idea

del que vols i al final descobreixis

que, fet i fet, no era allò el que realment volies.

Amb això acabo.

Deixeu-me, abans, recalcar que

l'èxit és important, i tant,

però acceptem que algunes idees ens són estranyes.

Sospesem sempre la nostra concepció de l'èxit.

I assegurem-nos que les nostres idees d'èxit són nostres de debò.

Moltes gràcies.

(Aplaudeixen)

Chris Anderson: Ha estat fantàstic. Però com es menja

aquesta idea que algú,

no convé, però aquesta idea de veure'l com un perdedor

amb la idea que agrada a tanta gent, de tenir les regnes de la vida a les mans?

I que una societat que anima a seguir per aquesta via

potser ha de tenir guanyadors i perdedors?

Alain de Botton: Sí. Diria que és senzillament aleatori,

aquest procés de guanyar o perdre que he intentat subratllar.

Perquè avui dia l'èmfasi el trobem

en la justícia del sistema.

Els polítics s'omplen la boca parlant de justícia.

Jo crec ferventment en la justícia, però trobo que és impossible.

Hauríem de fer tot el possible,

tot el que sigui a les nostres mans, per aconseguir-ho.

Però, ras i curt, el que hem de fer és no oblidar mai

que aquella persona que tenim davant, hagi tingut la vida que hagi tingut,

serà majoritàriament fruit de l'atzar.

I vull deixar la porta oberta a aquesta idea.

Perquè si no la cosa pot tornar-se molt claustrofòbica.

Chris Anderson: O sigui, tu creus que es pot reconciliar

la teva filosofia més amable, menys agressiva, de la feina

amb una economia basada en l'èxit?

O et sembla que no?

No hi estem donant massa importància?

Alain de Botton: El que fa venir malsons és que

la millor manera de fer treballar a la gent és fent-los sentir por.

En certa manera, com més cruel és l'entorn,

més entomarà la gent el repte.

Pensa, a qui voldries tenir com a pare ideal?

I el pare ideal serà un home sever, però amable.

Aquesta actitud és molt difícil.

Ens calen pares, diguem-ne, figures paternes exemplars a la societat

que sàpiguen evitar tots dos extrems.

D'una banda, el més autoritari, el disciplinari.

I de l'altra, el laxe, l'opció de no imposar regles.

Chris Anderson: Alain de Botton.

Alain de Botton: Moltes gràcies.

(Aplaudeixen)