Spiderman, El Rei lleó i la vida a la vora creativa

La directriu Julie Taymor relata una vida immersa en teatres i pel·lícules a través d'imatges espectaculars de produccions com Frida, La Tempesta i El Rei Lleó. Filmat quan la controvèrsia sobre la seva producció de Broadway "Spider-Man: Turn Off the Dark" estava al seu apogeu, descriu amb franquesa les tensions inherents al seu procés creatiu, mentre s'esforça tant per capturar l'essència d'una història com produir imatges i experiències totalment diferents de la resta.

(Música)

["Èdip Rei"]

["El rei lleó"]

["Titus"]

["Frida"]

["La flauta màgica"]

["A través de l'univers"]

(Aplaudiments)

Julie Taymor: Gràcies, moltes gràcies.

Aquests són alguns exemples del teatre, l'òpera

i les pel·lícules que he fet els darrers 20 anys.

Però m'agradaria començar

explicant-vos una anècdota

que vaig viure a Indonèsia

i que és un moment important a la meva vida.

Com els mites,

aquestes històries s'han de tornar a explicar

i a explicar, per a no oblidar-les.

Quan em trobo a un moment caòtic, com tots sabem

que ara em trobo, pel gresol

i pel foc de la transformació,

que en realitat tots vosaltres feu.

Les persones que creen saben que hi ha un punt on

encara no s'ha convertit en un fènix o en un pollastre massa rostit.

(Rialles)

I ara em trobo just en aquest punt,

una història que ja us explicaré.

Tornem a Indonèsia,

quan tenia uns 21 o 22 anys, fa molt de temps ja,

on era per una beca.

Em vaig trobar, després de dos anys

actuant i aprenent, a l'illa de Bali,

a la vora d'un cràter, el del Gunung Batur.

Jo estava en un poble on es feia

una cerimònia d'iniciació per als joves:

un ritu de pas.

No sospitava que també era el meu.

I mentre seia a la plaça del temple

davall d'un banià gegantí,

a la fosca, perquè no hi havia electricitat, només la lluna plena,

a aquella plaça buida,

vaig sentir els sons més bells,

com si fos un concert de Charles Ives,

mentre escoltava la música gamelan

dels diferents aldeans que venien

a aquesta cerimònia que es celebra cada cinc anys.

Jo em pensava que estava tota sola a la penombra, sota l'arbre.

De sobte, des de la penombra,

de l'altra punta de la plaça,

vaig veure reflexos de miralls il·luminats per la lluna.

I aquests 20 homes vells que ja havia vist abans

eren allà drets i completament vestits com a guerrers

amb lligadures i llances;

i no hi havia ningú a la plaça, doncs jo estava amagada a l'ombra.

Tot i que no hi havia ningú, ells van sortir

i van dansar d'una forma meravellosa.

"Uuu-uuu-aaa-aaa."

Movien els seus cossos, caminaven cap endavant

i la llum rebotava dels seus vestits.

He estat al món del teatre des que tenia 11 anys,

actuant i creant, i vaig pensar

"Per a qui actuen

amb aquests vestits tan elaborats

i aquestes extraordinàries lligadures?".

Vaig adonar-me que ho feien per a Déu,

signifiqui el que signifiqui.

D'alguna manera, la publicitat no importava,

no era un assumpte de diners.

Ningú no ho escriuria. No seria notícia.

I allà estaven aquests increïbles artistes

em va semblar etern mentre actuaven

Tot d'una,

De seguida que van acabar i van desaparèixer entre les ombres,

un noi va sortir amb un fanal de propà,

el va penjar a un arbre i va col·locar un teló.

A la plaça del poble hi havia centenars de persones.

I van representar una òpera durant tota la nit.

Les persones necessitaven llum,

la necessitaven per veure-hi.

El que vaig aprendre d'aquest moment tan increïble

i important a la meva vida com a jove artista

va ser que has de mantenir-te sempre fidel

a allò que tu creus com a artista fins al final;

però alhora has de tenir en compte

que en aquest instant el públic forma part de les nostres vides

i també necessiten llum.

I és aquest fabulós equilibri

que jo crec que trobem

quan les nostres creacions trenquen els esquemes,

intenten dur a terme coses que no has vist mai,

com aquell món imaginari

on no saps realment on acabaràs...

Aquesta és la petita frontera a la vora del cràter

per on he caminat sempre.

Ara m'agradaria fer-vos

cinc cèntims

de com treballo. Posem d'exemple "El rei lleó".

Heu vist molts exemples de la meva feina,

però aquesta obra la coneix tothom.

Vaig començar amb el concepte de la ideografia,

que s'assembla a les pintures amb brotxa japoneses:

tens un bosc de bambú amb només tres pinzellades.

Després vaig pensar en el concepte de "El rei lleó"

i vaig dir "Quina és la seva essència?

L'abstracció?

Si hagués de reduir la història sencera

a una imatge, quina seria?".

El cercle. El cercle. És molt obvi.

El cercle de la vida, el cercle de la màscara del Mufasa.

Quan arribem al segon acte i hi ha la sequera,

com la representes?

És un cercle de seda al terra

que desapareix pel forat de l'escenari.

El cercle de la vida és a les rodes

de les gaseles que salten.

Hi veus la mecànica.

El que sé i més m'estimo del teatre

és que quan el públic entra

i deixa de banda el seu escepticisme

quan veuen homes i dones caminant

amb un plat d'herba al cap,

ja saben que és la sabana.

Ningú no s'ho qüestiona.

M'encanta la realitat aparent del teatre,

m'encanta que la gent vulgui emplenar els espais en blanc.

El públic té ganes de dir

"Oh, sé que no és un Sol de veritat".

Agafes uns quants pals

hi afegeixes seda a la part inferior,

ho penges i ho deixes caure pla al terra,

quan ho pugin amb les cordes, veuràs un Sol.

La seva bellesa, però, és que només són pals i seda.

D'alguna manera, això és el que ho fa espiritual,

el que t'emociona.

No és el trenc d'alba real que sorgeix,

sinó el seu art.

Al teatre, així com la històra, el llibre i

l'idioma són fonamentals,

la manera d'explicar la història,

la mecànica i els mètodes que fem servir

són iguals que la història mateixa.

I jo sóc d'aquestes que els agrada l'alta i la baixa tecnologia,

així que podria emprar...

Per exemple, després us mostraré algunes seqüències de "Spiderman",

unes màquines sensacionals que mouen la gent.

El fet és que, sense el ballarí

que sap com utilitzar el seu cos i balancejar-se amb els cables,

no seria res.

Vaig a mostrar-vos ara

alguns fragments d'un altre gran projecte meu d'enguany:

"La tempesta".

És una pel·lícula. La vaig representar tres cops

al teatre, des de 1984 al 1986,

i m'encanta l'obra.

Sempre ho havia fet amb home interpretant Pròsper.

Però de sobte se'm va ocórrer

"Bé, i qui farà de Pròsper?

Per què no la Helen Mirren? És una gran actriu. Per què no?".

El material també servia per a una dona.

I ara, anem a mirar algunes de les imatges

de "La tempesta".

(Música)

(Vídeo) Pròspera: Esperit, heu dut a terme fidelment la tempesta que us demangué?

Ariel: Sóc a la nau reial. A cada cabina, flamejo esglai.

Pròspera: A primera vista s'han 'enamorat.

Miranda: M'estimeu?

Ferdinand: Més enllà dels límits.

Pròspera: Estàn l'un al poder de l'altre.

Tríncul: La desgràcia ens fa conéixer estranys companys.

(Música)

Cerqueu diversió, governador?

Caliban: No heu caigut del cel?

Esteve: De la lluna, us ho juro.

Pròspera: Caliban!

Caliban: Aquesta illa és meva.

Pròspera: Per això, no en dubteu, aquesta nit tindreu rampes.

Antoni: El teu germà no val més que la terra sobre la que jeu.

Sebastià: Desembeina l'espasa!

I jo, el rei, us estimaré.

Pròspera: Els turmentaré a tots, fins que bramin.

Ariel: Us he tornat folls.

Pròspera: Som de la mateixa substància que els somnis

i la nostra breu vida acaba amb un descans.

(Música)

Julie Taymor: Bé.

(Aplaudiments)

Així que vaig passar del teatre, de fer "La tempesta"

a un escenari i amb una producció de baix pressupost,

fa molts anys ja.

És una obra que m'encanta i em sembla

que era la última que va fer Shakespeare

i que, com podeu comprovar, funciona molt bé al cinema.

Us posaré un petit exemple de

com es representa a un teatre

i després com s'agafa la mateixa idea o història

i es plasma a la pantalla gran.

Quina seria la ideografia de què us he parlat abans

per a "La tempesta"?

Si ho haguéssim de resumir,

quina seria la imatge que

ho abastaria tot?

I va ser el castell de sorra,

la idea de la pregunta : s'hi neix o s'hi fa?

doncs construïm aquestes societats,

--la Pròspera de Helen Mirren en parla al final--

les construïm a la natura, sota la gran tempesta,

aquestes torres que arriben als núvols i els bells palaus

desapareixeran i res no quedarà.

Així doncs al teatre, vaig començar l'obra

amb un duna de sorra negra, un ciclorama blanc,

i una nena, la Miranda, a la vista,

que feia un castell de sorra.

I mentre ella era allà, a la vora de l'escenari,

dos tramoistes vestits de negre

i amb regadores corrien per la part superior

vessant aigua damunt del castell,

que començava a desfer-se;

però abans d'això,

el públic havia vist els tramoistes de negre.

La tècnica era òbvia, banal: la vèiem.

Però quan començaven a vessar l'aigua,

la llum canviava de mostrar els tramoistes de negre

a centrar-se, amb aquesta màgia que fem al teatre,

en l'aigua mateixa.

I tot d'una, la perspectiva del públic canvia:

es transforma en quelcom màgicament gran,

es transforma en la tempesta.

Els actors amb màscares i els titellaires desapareixen

mentre el públic es fica en aquest món,

en aquest món imaginari on "La tempesta" ocorre de debò.

La diferència

és que quan la vaig adaptar,

la pel·lícula començava

amb un primer pla del castell de sorra, de sorra negra.

Al cinema pots

jugar amb la càmera i la perspectiva

i també amb plans generals i primers plans.

Començava amb un primer pla del castell de sorra

i, quan s'allunyava,

podies veure que era una miniatura a la palma

de la mà de la nena.

Podia jugar amb el mitjà;

precisament, vaig passar d'un a l'altre

per poder jugar-hi.

Ara us ensenyaré "Spiderman".

(Música)

(Vídeo) Peter Parker: ♪ A la vora del precipici,

puc volar lluny d'aquí. ♪

Julie Taymor: Tractem de fer en teatre en viu

tot allò que no podem en dues dimensions:

a les pel·lícules i a la televisió.

Peter P.: ♪ Vola més alt i pren el control. ♪

George Tsypin: Mirem Nova York des del punt de vista de l'home-aranya.

Spiderman no està lligat a les lleis de la gravetat

i, a l'espectacle, Manhattan tampoc hi està.

Peter P.: ♪ Sigues tu mateix i aixeca't per damunt de tot. ♪

Junts: ♪ Bum! Bum! ♪

♪ Plam! Plam! ♪

Danny Ezralow: Ni tan sols vull que penseu que hi ha una coreografia.

El que passa és real.

Vull que vegeu gent que es mou

i que digueu "Oh, què ha estat això?"

(Música)

Julie Taymor: Si li donem moviment a l'escultura

i l'actor mou el cap, sents com si fos viu.

És com un còmic viu; és un còmic amb vida.

(Música)

Bono: Són mites.

Els còmics d'herois són mites moderns.

Peter P.: ♪ Ells hi creuen. ♪

(Crits)

(Música)

(Aplaudiments)

Julie Taymor: Oh, què ha estat això?

Circ, rock i teatre.

Què punyetes fem a l'escenari?

Bé, una darrera història, molt ràpidament.

Després de passar per aquell poble, vaig travessar el llac

i vaig veure des de l'altra punta

que el volcà, el G. Batur, entrava en erupció.

Al costat del volcà actiu n'hi havia un d'inactiu.

No vaig pensar que el volcà se m'empassaria,

i sóc aquí ara mateix,

però és molt fàcil pujar-hi, oi?

T'aferres a les arrels,

poses els peus a les pedretes

i puges fins a dalt de tot.

Jo estava amb un bon amic meu que era actor

i vam decidir "Pugem-hi.

Aviam si ens podem apropar a la vora

del volcà actiu."

Varem pujar fins al cim

i érem a la vora, al precipici.

El Roland va desaparèixer entre el fum sulfúric

a l'altre costat del volcà

i jo estava tota sola

davant l'enorme precipici.

Heu sentit la cançó?

Sóc al precipici mirant cap avall;

a la meva esquerra, un volcà inactiu;

a la meva dreta, esquist escarpat que es desprèn.

Anava amb xancles i amb pareo. Va ser fa molts d'anys.

No tenia botes de muntanya,

I ell havia desaparegut, el boig actor gitano francès,

entre el fum i em vaig adonar

que no podia tornar-hi com hi havia vingut. No podia,

així que vaig llençar la meva càmera i les xancles.

Vaig mirar al camí que tenia al davant

i em vaig posar a quatre grapes, com un gat.

Amb els genolls m'aferrava a cada banda

d'aquest camí davant meu durant quasi

10 o 30 metres, no ho sé pas.

El vent bufava amb molt força

i l'única manera d'arribar a l'altre costat

era mirant el camí que tenia just al davant.

Ja sé que tots ho heu passat.

Sóc al gresol ara mateix;

és la meva prova de foc,

és la prova de foc de la companyia.

Sobrevivim perquè la nostra cançó és "Aixeca't".

Un noi cau del cel i s'aixeca.

És allà mateix, a la palma de les nostres mans,

de les mans de tota la companyia.

Tinc uns col·laboradors fantàstics i nosaltres, com a creadors,

només hi arribem junts.

Sé que ho enteneu,

que seguireu anant cap endavant.

i que us trobareu quelcom d'extraordinari

davant vostre.

Gràcies.

(Aplaudiments)