What Makes a Good Life? Lessons from the Longest Study on Happiness | Robert Waldinger | TED Talks

Què ens manté sans i feliços
al llarg de la vida?

Si haguéssiu d'invertir, ara,

en la millor versió de vosaltres mateixos,

a què dedicaríeu el temps i l'energia?

Una enquesta recent feta als mil·lenistes

els demanava quins eren els seus objectius

més importants a la vida.

Més del 80% va respondre

que un objectiu important
a la vida

era per a ells era ser ric.

I el 50% d'aquests
mateixos joves adults

va respondre que un altre
gran objectiu a la vida

era ser famós.

(rialles)

Ens diuen constantment que
treballem, que treballem de valent,

per arribar més lluny.

Tenim la impressió que
són les coses que hem d'assolir

per a tenir una vida reeixida.

Retrats de vides senceres,

de les decisions que pren la gent,

i el resultat d'aquestes decisions,

són gairebé impossible d'obtenir.

Una gran part del que sabem de la vida,

ho sabem de demanar a la gent
que recordi el passat.

I, com sabem, la retrospectiva
és lluny de ser del tot fiable.

Oblidem una gran part
del que ens ocorre a la vida.

I, de vegades, la memòria
és francament creativa.

Però, i si poguéssim mirar

vides senceres

mentre es desenvolupen
al llarg del temps.

I si poguéssim estudiar la gent
des que són adolescents

fins que es fan grans

per a veure el que de debò els fa sentir
feliços i estar sans?

Ho hem fet.

L'estudi de Harvard sobre
el desenvolupament adult

és potser

l'estudi més llarg que s'ha fet mai
sobre la vida adulta.

Durant 75 anys,

hem seguit les vides de 724 homes.

Any rere any, els hem demanat per la seva feina,

per la seva vida de família,
per la seva salut,

i, naturalment, ho hem fet

sense saber com s'anirien
desenvolupant les seves vides.

Estudis com aquest
són molt rars.

Gairebé tots els projectes d'aquesta mena
se'n van a l'aigua en una dècada

perquè massa gent abandona l'estudi,
o bé per manca de finançament,

o perquè els investigadors
es dediquen a una altra cosa

o bé es moren, i ningú
no agafa el relleu.

Però gràcies a una combinació de sort

i de perseverança de diverses
generacions d'investigadors,

aquest estudi ha sobreviscut.

Uns 60 dels 724 homes del començament
encara són vius

i participen en aquest estudi,

la majoria dels quals tenen més de 90 anys.

I ara comencem a estudiar

els més de 2.000 fills d'aquests homes.

I sóc el quart director d'aquest estudi.

Des del 1938 hem seguit la vida
de dos grups d'homes.

El primer grup va entrar en l'estudi

quan eren estudiants de segon curs
a la Universitat de Harvard.

Tots van acabar la universitat durant
la Segona Guerra Mundial,

i després la majoria va anar
a la guerra.

I el segon grup que vam seguir

era un grup de nois
dels barris més pobres de Boston,

nois triats per a l'estudi

especialment perquè provenien
de les famílies amb més problemes

i més desafavorides

del Boston dels anys 30.

La majoria vivia en pisos,
molts sense aigua corrent.

Quan van entrar en l'estudi,

tots aquests adolescents van ser entrevistats

i sotmesos a revisions mèdiques.

Vam anar a casa seva
i vam entrevistar els seus pares.

I aquests adolescents
es van fer adults

i cadascun va fer la seva vida.

N'hi va haver que van entrar
a treballar en fàbriques,

uns altres van ser advocats,
paletes, metges.

Un va ser president
dels Estats Units.

Alguns van ser alcohòlics,
uns quants esquizofrènics.

Alguns van ascendir l'escala social

des del capdavall fins al capdamunt,

mentre que d'altres la van recórrer
en sentit contrari.

Els fundadors d'aquest estudi

no s'haurien imaginat mai,
ni somiant desperts,

que jo fóra aquí al cap de 75 anys

dient-vos que l'estudi continua.

Cada dos anys, el nostre pacient
i meticulós equip de recerca

truca a aquests homes i els demana
si els podem enviar

una altra sèrie de preguntes
sobre la seva vida.

Molts dels homes dels barris pobres
de Boston ens demanen:

«Per què continueu estudiant-me?
La meva vida no és interessant.»

Els homes de Harvard
no els fan mai aquesta pregunta.

(rialles)

Per obtenir el retrat
més precís d'aquestes vides,

no ens limitem
a enviar-los qüestionaris.

Els entrevistem a casa seva,

obtenim els seus historials mèdics
gràcies als seus metges,

els extraiem sang,
els escanegem el cervell.

parlem amb els seus fills.

Els filmem mentre parlen
amb les seves dones

d'allò que els preocupa més.

I quan fa aproximadament
una dècada

vam demanar, finalment,
a les seves dones

si volien participar en l'estudi,

moltes van dir: «ja era hora».

(rialles)

Què hem après?

Quines són les lliçons

de les desenes de milers de pàgines
d'informació que hem generat

a partir d'aquestes vides?

Les lliçons no són sobre la riquesa,
ni la fama,

ni sobre treballar de valent.

El missatge més clar

que hem obtingut d'aquest estudi
de 75 anys és:

Les bones relacions ens fan ser
més feliços

i ens fan estar més sans. Punt.

Hi hem après tres grans lliçons
sobre les relacions.

La primera és que els vincles socials
són bons per a nosaltres

i que la solitud mata.

Resulta que les persones amb més
més vincles socials

amb la família, els amics, la comunitat

són més felices.

Tenen més salut física
i viuen més temps

que els qui tenen menys vincles.

I experimentar la solitud és tòxic.

La gent més aïllada dels altres

del que voldria
troba que és menys feliç.

la salut se'ls deteriora més aviat
a mitjana edat,

se'ls deteriora la capacitat cerebral més aviat

i les seves vides són més curtes
que les de la gent que no està sola.

I la cosa més trista

és que en tot moment,

més d'1 de cada 5 americans
diu sentir-se sol.

Sabem que et pots sentir sol
en una multitud

i que et pots sentir sol
en un matrimoni.

La segona gran lliçó que hem après

és que no és tan sols el nombre
d'amics que tenim

o que se sigui en una relació,

sinó la qualitat de les relacions
més properes

és el que compta.

Viure enmig enmig d'un conflicte
és molt dolent per a la nostra salut.

Els matrimonis conflictius, per exemple,
sense gaire afecte,

són molt dolents per a la nostra salut,
potser més que el divorci.

I viure enmig de bones i càlides
relacions

dóna protecció.

Quan els nostres homes
ja eren octogenaris,

vam voler mirar enrere per
observar la seva mitjana edat

i mirar si podíem predir

qui fóra un feliç i sa octogenari

i qui no.

Però quan vam reunir

tot el que sabíem d'ells

quan tenien 50 anys,

el nivell de colesterol
d'aquella edat no va ser

el que va predir
com envellirien.

Va ser el grau de satisfacció
en les seves relacions.

La gent que estava més satisfeta
de les seves relacions a 50 anys

era la més sana a 80 anys.

I les bones relacions de complicitat
semblen esmorteir

algunes de les xacres
de la vellesa.

Les nostres parelles d'homes
i dones més felices

van informar, quan tenien
80 anys i escaig,

que els dies en què tenien
més dolor físic,

continuaven de bon humor.

Però la gent infeliç
en les seves relacions,

els dies en què tenien
més dolor físic,

s'agreujava pel dolor emocional.

I la tercera gran lliçó apresa
sobre les relacions i la nostra salut

és que les bones relacions
no tan sols ens protegeixen el cos,

ens protegeixen el cervell.