Laurie Santos: Una economia de micos tan irracional com la nostra

Laurie Santos cerca les arrels de la irracionalitat humana observant com els nostres cosins primats prenen decisions. Un seguit intel·ligent d'experiments en "mico-economia" demostra que algunes de les decisions ximples que prenem els humans, també les prenen els micos.

Vull començar la meva xerrada d'avui amb dues observacions

sobre l'espècie humana.

La primera observació és una cosa que pensareu que és molt evident,

i és que la nostra espècie, l'Homo sapiens,

és realment molt, molt llesta --

absurdament llesta --

doncs esteu fent coses

que cap altra espècie del planeta fa ara mateix.

I ben segur que això

no és el primer cop que ho sentiu a dir.

És clar que, a més de ser llesta, també som una espècie força vanitosa.

Així doncs, ens agrada assenyalar el fet que som llestos.

D'aquesta manera, podria recórrer a qualsevol savi

des de Shakespeare a Stephen Colbert

per assenyalar coses com el fet que

som nobles de pensament i infinits en facultats

i de mena superior a qualsevol altra en el planeta

quan es tracta de l'activitat cerebral.

Hi ha una segona observació, però, sobre l'espècie humana

que m'agradaria veure una mica més de prop,

i és el fet que,

malgrat siguem molt llestos, de vegades realment llestos,

també podem ser increïblement, però increïblement ximples

quan es tracta d'alguns aspectes de la presa de decisions.

Sembla que en veig a molts que riuen per sota el nas.

No patiu, no assenyalaré ningú en particular

en cap aspecte dels vostres propis errors.

És clar, però, que en els darrers dos anys

hem vist exemples de la ineptitud humana sense precedents.

I hem vist com les eines tan úniques que fem

per extreure els recursos del nostre entorn

ens explotaven als nassos.

Hem observat com els mercats financers que només creem nosaltres --

aquests mercats que pensàvem infal·libles --

els hem vist com s'enfonsaven davant els nostres ulls.

Però aquests dos exemples vergonyosos, penso que

no mostren el que penso que és més vergonyós

dels errors que els humans cometem,

i és que ens agrada pensar que els errors que fem

són només el resultat de la mala sort

o potser només d'un parell de decisions per posar al Bloc de les CAGADES.

Però resulta, que els científics socials s'estan adonant

que molts de nosaltres, en certes circumstàncies,

cometrem errors molt concrets.

Els errors que cometem es poden predir.

Els fem un cop i un altre.

I passen realment desapercebuts a moltes evidències.

Quan rebem una resposta negativa,

de nou, el següent cop que ens trobem a la mateixa situació,

tenim la tendència a cometre els mateixos errors.

I això ha estat un veritable trencaclosques per a mi

com a estudiosa de la naturalesa humana.

El que més m'intriga és,

com és que una espècie tan llesta com som

sigui capaç de fer-ho tan malament

i de cometre sempre els mateixos errors?

Com sabeu, som el més llest que hi ha, per què no ho hauríem de poder resoldre, això?

D'alguna manera, d'on provenen els nostres errors?

I havent-ho rumiat una miqueta, veig un parell de possibilitats diferents.

Una possibilitat és que, d'alguna forma, no sigui culpa nostra.

Ja que som una espècie llesta,

podem crear tota mena d'entorns

que són súper, súper complicats,

tan complicats que a vegades ni els entenem,

encara que els haguem creat nosaltres.

Creem mercats financers que són súper complexos.

Creem clàusules hipotecàries que no sabem ni gestionar.

I és clar, ens posem en situacions que no sabem gestionar,

i d'alguna manera, té sentit que de fet

puguem embolicar bastant la troca.

Si així fos, tindríem una solució ben fàcil

al problema de l'error humà.

Diríem, bé, a veure si entenem

la mena de tecnologia que no podem gestionar,

els tipus d'entorn que són defectuosos --

evitem-los, dissenyem les coses millor,

i així serem l'espècie noble

que nosaltres mateixos esperem ser.

Però hi ha una altra possibilitat que m'amoïna una miqueta més,

i és que, tal vegada, no es tracti de que els nostres entorns siguin defectuosos.

Potser som nosaltres els qui hem estat dissenyats malament.

Això és una idea que vaig tenir

en observar com els científics socials han après sobre els errors humans.

I el que veiem és que la gent té tendència a cometre errors

de la mateixa manera, un cop i un altre.

Sembla talment que haguem estat fets

per cometre errors d'una certa manera.

Aquesta és una possibilitat que em preocupa una mica més,

perquè, si som nosaltres qui estem espatllats,

no està gens clar com ho podrem arreglar.

Haurem d'acceptar el fet que tendim a cometre errors

i intentar dissenyar les coses tenint-ho en compte.

Aquesta és la qüestió que els meus estudiants i jo volíem abordar.

Com podem distingir la diferència entre la possibilitat u i la possibilitat dos?

Caldria trobar una població

que sigui bàsicament llesta, pugui prendre moltes decisions,

però sense accés a cap dels sistemes que nosaltres tenim,

a cap de les coses que ens fan equivocar --

a cap tecnologia humana, cultura humana,

tal vegada ni al llenguatge humà.

Per això vam triar aquests xicots.

Aquests són alguns dels xicots amb els que treballo. Aquest és un mico caputxí marró.

Aquests xicots són primats del Nou Món,

que vol dir que es van separar de la branca humana

fa uns 35 milions d'anys.

Això vol dir que la vostra re, re, re, re, re, re --

amb uns 5 milions de "res" més per aquí --

besàvia va ésser probablement la mateixa re, re, re, re

besàvia amb 5 milions més de "res" per aquí

que la Holly, que aquí teniu.

Ja sabeu, ara podeu relaxar-vos pensant que aquest xicot és molt i molt distant,

i malgrat tot un parent evolutiu.

Malgrat tot, la bona notícia sobre la Holly és que

ella no té la mateixa mena de tecnologies que nosaltres tenim.

Ja sabeu, és llesta, bonica, també primat,

però no té tot el que pensem que ens podria fer equivocar.

Així doncs és perfecta pel test.

Què passa si posem la Holly en la mateixa situació que els humans?

Comet els mateixos errors que nosaltres?

No aprèn d'ells? I així.

I això és el que vam decidir fer.

Els meus estudiants i jo ens vam entusiasmar amb això fa uns anys.

Vam dir, bé, posem-li, diguem, problemes a la Holly,

i mirem si s'embolica.

El primer problema és, bé, per on comencem?

Perquè, sabeu, és fantàstic per nosaltres, però dolent per als humans.

Fem molts errors en molts contextos diferents.

I doncs, per on començarem amb això?

I com vam començar aquest treball quan va esclatar la crisi financera,

quan els embargaments hipotecaris omplien les notícies,

vam dir, hhmmm, potser podríem

començar pel camp de les finances.

Potser podríem investigar les decisions econòmiques dels micos

i mirar de veure si fan les mateixes ximpleries que fem nosaltres.

Per cert, aquí vam ensopegar amb un segon problema --

un xic més metodològic --

i és que, potser vosaltres no ho sabeu,

però els micos no empren diners. Ja sé que no us els heu trobat.

Però aquest és el motiu pel qual, ja sabeu, no estan a la cua darrere vostre

a la botiga o al caixer automàtic -- ja sabeu, ells no ho fan tot això.

Així ens vam trobar, sabeu, un petit problema aquí.

Com els preguntarem als micos sobre diners

si ells no en fan servir?

I ens vam dir, bé, tal vegada ho hauríem d'acceptar

i ensenyar als micos com fer servir els diners.

I això vam fer.

El que esteu veient és realment la primera unitat que conec de

moneda no humana.

No ens vam trencar gaire les banyes quan vam començar l'estudi,

i la vam anomenar fitxa.

Però aquesta és la unitat de moneda que hem ensenyat als nostres micos de Yale

per emprar amb els humans,

per comprar diferents peces de fruita.

No sembla gran cosa -- de fet, no és gran cosa.

Com moltes de les nostres monedes, és només una peça de metall.

Tots els que heu portat monedes a casa dels vostres viatges sabeu que,

un cop a casa, no serveixen de gaire.

Al principi, tampoc servien de gaire als micos

fins que se'n van adonar del que podien fer amb elles.

Quan primer els les vam donar a les seves gàbies,

les van agafar, se les van mirar.

Eren una mena d'objecte misteriós.

Però ben aviat, els micos se'n van adonar

que podien donar aquestes fitxes a

diferents humans del laboratori a canvi de menjar.

Aquí veieu un dels nostres micos, Mayday, com ho fa.

Això són A i B quan està com una mica

encuriosida amb aquestes coses -- no en sap.

Hi ha aquesta mà d'un experimentador humà esperant,

i la Mayday entén ben de pressa, sembla que l'humà vol això.

Li dóna, i rep menjar.

I no només la Mayday, tots els nostres micos aprenen

a negociar amb fitxes amb el venedor humà.

Aquí teniu un petit vídeo del que passa.

Aqui hi ha la Mayday. Està canviant una fitxa per menjar

i esperant contenta i rebent el menjar.

Aquest és en Felix, em penso. És el nostre mascle alfa; és un tipus gros.

Però ell també espera pacientment, rep el seu menjar i se'n va.

Així els micos aprenen força bé.

Se'n surten molt i molt bé només amb una mica d'entrenament.

Els vam deixar aprendre per ells mateixos.

La pregunta és: s'assembla això als diners dels humans?

Es tracta d'un mercat de veritat,

o només hem fet una trampa estranya de psicòlegs

ensenyant als micos a fer una cosa,

com si fossin llestos, però no essent llestos de veritat.

I ens vam dir, bé, què farien els micos espontàniament

si aquesta fos realment la seva moneda, si la fessin servir veritablement com a diner?

Bé, us els podríeu imaginar

fent tota la mena de coses intel·ligents

que fan els humans quan comencen a bescanviar diners entre ells.

Podríeu tenir-los fixant-se en el preu,

fixant-se en les quantitats que compren --

com controlant les seves fitxes de mico, per dir-ho així.

Fan els micos res de semblant?

I així va néixer el nostre mercat mico.

Tal com funciona és que

els nostres micos solen viure en una mena de gran recinte social zoològic.

Quan volen una llaminadura,

els deixem entrar

en un recinte més petit on poden entrar al mercat.

Quan entren al mercat --

de fet el mercat era molt més divertit per als micos que la majoria de mercats humans

perquè, quan els micos passaven la porta del mercat,

un humà els donava una gran cartera plena de fitxes

per tal que poguessin bescanviar les fitxes

amb un d'aquest dos xicots --

dos possibles venedors humans diferents

de qui podien comprar coses.

Els venedors eren estudiants del meu laboratori.

Vestien de manera diferent; eren persones diferents.

I sempre feien bàsicament el mateix

així els micos podien aprendre, ja sabeu,

qui venia què a quin preu -- ja sabeu, qui era de confiança, qui no ho era, i coses així.

I podeu veure com cadascun dels experimentadors

té un platet groc de menjar,

i això és el que el mico pot obtenir amb nomès una fitxa.

Així doncs, tot costa una fitxa,

però, com podeu veure, a vegades les fitxes compren més coses que altres,

a vegades més raïm que d'altres.

Ara us mostraré un vídeo curt de com és aquest mercat.

Aquest és el punt de vista del mico. Els micos són baixets, per tant és baix.

Aquí tenim la Honey.

S'espera a que obri el mercat un xic impacientment.

De sobte el mercat obre. Aquesta és la seva tria: un raïm o dos raïms.

Podeu veure que la Honey, molt bona economista de mercat,

tria al noi que li'n dóna més.

Podria ensenyar als nostres assessors financers algunes coses.

Però no només la Honey,

la majoria de micos van triar als nois que en tenien més.

La majoria de micos van triar als nois que tenien el menjar més bo.

Al començar les vendes, vam observar que els micos s'hi fixaven.

Els importaven de veritat les seves fitxes mico dòlars.

El més sorprenent era que quan col·laboràvem amb economistes

per mirar les dades dels micos amb eines econòmiques,

bàsicament coincidien, no només qualitativament,

sinó quantitativament amb el que veiem

que fan els humans en un mercat de veritat.

Tant que, si veiéssiu els nombres dels micos,

no podríeu dir si provenen d'un mico o d'un humà en el mateix mercat.

I el que pensem que vam fer

és que realment vam introduir alguna cosa

que, almenys per als micos i per a nosaltres,

funciona com una moneda financera de veritat.

La qüestió és: faran els micos les mateixes errades que nosaltres?

Bé, ja vam veure un parell de senyals de que ho podrien fer.

Una cosa que mai vam observar al mercat mico

era cap evidència d'estalvi --

ja sabeu, com en la nostra espècie.

Els micos anaven al mercat, s'ho gastaven tot

i se'n tornaven amb els altres.

L'altra cosa que vam veure espontàniament,

prou vergonyosa,

és l'evidència espontània del furt.

Els micos agafaven les fitxes sempre que podien --

els uns dels altres, sovint de nosaltres --

ja sabeu, coses que no pensàvem que necessàriament estàvem introduint,

però que vam veure espontàniament.

I vam dir, això pinta malament.

Podem comprovar si els micos

fan exactament les mateixes ximpleries que els humans?

Una possibilitat seria

que el sistema financer mico funcionés tot sol,

ja sabeu, veure si en uns quant anys ens criden per pagar el rescat.

Estàvem un xic impacients perquè volíem

que les coses anessin una mica més de pressa

I vam dir, posem als micos

la mateixa mena de problemes

que els humans resolen malament

en certs tipus de reptes econòmics,

o en certs tipus d'experiments econòmics.

I com la millor manera de veure com la gent erra

es fer-ho un mateix,

ara us proposaré un experiment ràpid

per tal de veure en acció les vostres intuïcions financeres.

Imagineu que ara mateix

us dono a cadascú de vosaltres

mil dòlars americans -- és a dir, 10 billets nous de cent dòlars.

Preneu-los, poseu-los a la cartera

i dediqueu un segon pensant el que fareu amb ells.

Ja que són vostres, podeu comprar el que vulgueu.

Fer una donació, prendre'ls, i així.

Sona bé, però teniu l'oportunitat de guanyar una mica més de diners.

I aquesta és la vostra tria: podeu ser arriscats,

i en aquest cas tiraré una d'aquestes mico fitxes.

Si surt cara, guanyareu mil dòlars més.

Si surt creu, no guanyeu res.

Hi ha la possibilitat de guanyar més, però és molt arriscada.

L'altra possibilitat és més segura. Guanyareu alguns diners de segur.

Us donaré 500 dòlars.

Us els podeu posar a la cartera i fer-los servir de seguida.

Veiem què diu la vostra intuïció.

La majoria prefereix l'opció segura.

La majoria diu, per què m'hauria d'arriscar quan puc tenir 1.500 dòlars de manera segura?

Sembla una bona aposta. Jo m'hi apunto.

Podríeu dir, ei, això no és irracional.

La gent no vol prendre riscos. I què?

Bé, el "i què?" es respon si pensem

en el mateix problema

plantejat d'una manera un xic diferent.

Doncs ara imagineu que us dono a cadascú de vosaltres

2.000 dòlars -- 20 bitllets nous de cent dòlars.

Ara podeu comprar el doble de coses que abans.

Penseu com us sentiríeu posant-los a la cartera.

I ara imagineu que heu de fer una altra tria.

Però aquest cop, és una mica pitjor.

Ara, heu de decidir com perdreu diners,

però tindreu la mateixa tria.

Podeu triar una pèrdua arriscada --

així llenço una moneda. Si és cara, perdreu molt.

Si surt creu, no perdeu res, quedeu igual, us ho quedeu tot --

o podeu anar sobre segur, el que significa que heu d'anar a la vostra cartera

i donar-me cinc d'aquest bitllets de 100 dòlars, de segur.

I estic veient moltes celles arrufades per aquí.

Així potser, teniu les mateixes intuïcions

que els subjectes que van passar el mateix test,

que és, quan se'ls presenten aquestes opcions,

la gent no tria la seguretat.

De fet tendeixen a prendre un cert risc.

El motiu pel que això és irracional és que hem donat a la gent en ambdues situacions

la mateixa tria.

És una possibilitat de 50/50 per 1.000 o 2.000 dòlars,

o la certesa de 1.500 dòlars.

Però la intuïció de la gent sobre quant risc prendre

varia segons on van començar.

Així doncs, què està passant?

Bé, doncs passa que sembla que és el resultat

d'almenys dues tendències que tenim a nivell psicològic.

Una és que ho passem realment malament pensant en termes absoluts.

Has de treballar per entendre-ho,

bé, una opció és mil o 2.000;

una és 1.500.

En lloc d'això, trobem molt fàcil pensar en termes relatius

quan les opcions són diferents en situacions diferents.

Així pensem que, "Oh, guanyaré més", o bé "Oh, en rebré menys."

Tot això està bé i és bo, excepte que

els canvis en direccions diferents

ens afecten si pensem o no

que les opcions són bones o no.

I això ens porta a la segona tendència,

que els economistes anomenen aversió a la pèrdua.

La idea és que odiem de veritat quan les coses van a menys.

Odiem de veritat quan hem de perdre alguns diners.

I això vol dir que alguns cops triarem

canviar les nostres preferències per evitar-ho.

El que heu vist en la darrera situació és que

els subjectes es tornen arriscats

perquè volen reduir qualsevol possibilitat de pèrdua.

Això vol dir, quan estem en situació de risc --

perdoneu, quan estem en situació de pèrdua,

ens tornem de fet més arriscats,

el que pot ser realment preocupant.

Aquesta mena de coses juguen males passades als humans.

Per això els inversors en borsa esperen molt a vendre les accions que van a la baixa --

perquè ho valoren en termes relatius.

Per això gent al mercat immobiliari refusen vendre la seva casa --

perquè no volen vendre amb pèrdues.

El tema que ens interessava

és si els micos presentaven les mateixes tendències.

Si preparéssim les mateixes situacions en el nostre petit mercat mico,

farien el mateix que les persones?

I això és el que vam fer, vam donar opcions als micos

entre nois que eren segurs -- feien el mateix cada vegada --

o nois que eren arriscats --

que feien coses diferents la mitat de les vegades.

I llavors els vam donar opcions que eren bons --

com a vosaltres a la primera situació --

per tant tenen l'oportunitat de guanyar més,

o situacions on patien pèrdues --

pensaven que rebrien més del que acabaven rebent.

I bé, més o menys això és el que passa.

Vam presentar els micos a dos nous venedors per micos.

El noi de l'esquerra i el de la dreta comencen tots dos amb un gra de raïm,

i tot sembla molt bé.

Però donaran bons als micos.

El noi de l'esquerra és un bo segur.

Sempre n'afegeix un, per donar-li'n dos al mico.

El noi de la dreta és el bo arriscat.

De vegades els micos no reben cap bo -- es tracta d'un bo de valor zero.

De vegades els micos en reben dos extra.

Així per un bo gran, ara en reben tres.

Però aquesta és la mateixa tria que vosaltres heu tingut fa un moment.

És que els micos volen jugar segur

i triar el noi que fa sempre el mateix,

o volen ser arriscats

i intentar obtenir un bo arriscat, però gran,

amb la possibilitat de no rebre cap bo.

La gent aquí va jugar sobre segur.

Resulta que els micos també juguen segur.

Qualitativament i quantitativament,

trien exactament igual que la gent,

quan es fa el mateix test.

Podríeu dir, bé, potser als micos no els agrada el risc.

Potser hauríem de veure què fan amb les pèrdues.

I així vam realitzar una segona versió d'això.

Ara, els micos es troben amb dos nois

que no els donen bons;

els donen de fet menys del que s'esperen.

Sembla que comencen amb una gran quantitat.

Aquí hi ha tres raïms; el mico està realment esperant això.

Però ara apren que aquests nois li donaràn menys del que espera.

El noi de l'esquerra és una pèrdua segura.

Cada vegada, en prendrà un

i li'n donarà només dos al mico.

El noi de la dreta és la pèrdua arriscada.

A vegades no li causa cap pèrdua, i el mico està realment entusiasmat,

però a vegades li causa una gran pèrdua,

prenent-ne dos i donant-li'n al mico només un.

I doncs què fan els micos?

De nou la mateixa tria; ells poden jugar segur

per rebre dos raïms cada cop,

o poden triar l'aposta arriscada i triar entre un o tres.

El fet notable per a nosaltres és que, quan dónes als micos a triar,

cometen la mateixa irracionalitat que la gent.

Es tornen més arriscats

depenent d'on hagin començat els experimentadors.

Això és una bogeria perquè suggereix que els micos també

avaluen les coses en termes relatius

i tracten les pèrdues de manera diferent a com tracten els guanys.

I així quin sentit té tot això?

Bé, el que hem mostrat és que, primer de tot,

podem donar una moneda financera als micos,

i ells fan coses molt semblants amb ella.

Fan algunes de les coses intel·ligents que fem,

algunes de les coses no tan agradables que fem,

com robar i tot això.

Però també fan algunes de les irracionalitats que fem.

Ells mal interpreten les coses sistemàticament

igual que ho fem nosaltres.

Aquesta és la primera lliçó de la xerrada,

que si has vist el principi d'això i has pensat,

oh, segur que quan torni a casa llogaré un mico caputxí com assessor financer.

Són bastant més bonics que el que hi ha a... ja sabeu --

No ho feu; probablement seran tan beneits

com l'humà que ja teniu.

Doncs, ja sabeu, una pena -- Ho sento, ho sento, ho sento.

Una pena per als inversors micos.

Però és clar, ja sabeu, el motiu pel que rieu és també dolent pels humans.

Perquè hem respost la pregunta que ens féiem al principi.

Volíem saber d'on provenien aquesta mena d'errors.

I hem començat amb l'esperança que tal vegada podríem

arreglar les nostres institucions financeres,

arreglar les nostres tecnologies per a fer-nos millors.

Però el que hem après es que aquestes tendències poden ser una cosa més arrelada en nosaltres que això.

De fet, poden ser degudes a la veritable naturalesa

de la nostra història evolutiva.

Ja sabeu, potser no són només els humans

que són a la dreta d'aquesta cadena els que són beneits.

Potser es tracta d'una beneiteria que ve de lluny.

I això, si ens creiem els resultats dels micos caputxins,

significa que aquestes estratègies ximples

poden venir de 35 milions d'anys enrere.

Això és molt de temps per a una estratègia

per poder-la remoure -- molt, molt vella.

Què en sabem d'altres velles estratègies com aquesta?

Bé, si alguna cosa en sabem és que són realment difícils de superar.

Ja sabeu, penseu en la nostra predilecció evolutiva

per menjar dolços, greixos com pastís de formatge.

No pots simplement deixar de fer-ho.

No pots mirar la carta de postres i dir, "No, no, no. Això em sembla fastigós."

Estem fets d'una altra manera.

Ho veurem com una cosa bona per aconseguir.

M'hi jugo que el mateix serà veritat

quan els humans es troben al davant

de diferents decisions financeres.

Quan veieu les vostres accions enfonsant-se en números vermells,

quan veieu baixar el preu de la vostra casa,

no sereu capaços de veure-ho

de cap altra manera que en vells termes evolutius.

I això vol dir que les tendències

que van portar als inversors a fer-ho malament,

que van portar a la crisis d'embargaments

siguin realment molt difícils de superar.

Aquestes són les notícies dolentes. La pregunta és: hi ha cap notícia bona?

Se suposa que he vingut per donar-vos bones notícies.

Bé, la bona notícia, penso,

és amb el que he començat al principi d'aquesta xerrada,

i és que els humans no només són llestos;

som de veritat sorprenentment llestos

respecte a la resta dels animals del regne biològic.

Som tan bons superant les nostres limitacions biològiques --

ja sabeu, he volat cap aquí en un avió.

No m'ha calgut moure les meves ales.

Ara porto lentilles i per això us puc veure a tots.

No he de dependre de la meva miopia.

Tenim tots aquests casos

en què hem superat les nostres limitacions biològiques

amb tecnologia i altres mitjans, pel que sembla ben fàcilment.

Però hem de reconèixer que tenim totes aquestes limitacions.

I aquest és l'obstacle.

Va ser Camus que va dir: "L'home és l'única espècie

que rebutja el que realment és."

Però la ironia és que

possiblement només serà reconeixent les nostres limitacions

quan podrem realment superar-les.

L'esperança és que tots acabeu pensant en les vostres limitacions,

no necessàriament com a insuperables,

sinó per reconèixer-les, acceptar-les

i llavors emprar el món del disseny per resoldre-les.

Aquesta podria ser l'única manera amb què seríem capaços

d'aconseguir el nostre propi potencial humà

i ser de veritat l'espècie noble que tots esperem ser.

Gràcies.

(Aplaudiments)