Benjamin Zander sobre música i passió

En Benjamin Zander té dues passions contagioses: la música clàssica i ajudar-nos a descobrir el nostre amor per ella, i per extensió, descobrir el nostre amor per totes les noves possibilitats, experiencies i connexions

Segurament molts de vosaltres coneixeu la història de dos venedors

que van viatjar a l'Àfrica cap al 1900.

Els havien enviat allà per a esbrinar si hi havia alguna oportunitat

per a vendre sabates.

I van escriure uns telegrames a Manchester.

Un d'ells hi va escriure. "La situació és desesperant. Stop.

Aquí no porten sabates."

Mentre que l'altre va escriure: "Gran oportunitat.

Encara no tenen sabates."

(Riures)

Actualment, passa quelcom semblant en el món de la música clàssica,

perquè hi ha alguna gent que creu

que la música clàssica s'està morint.

Però també hi ha alguns de nosaltres que creiem que encara no heu vist res.

I, en comptes de mirar les estadístiques i tendències,

i parlar-vos de les orquestres que estan tancant,

i de les companyies discogràfiques que fan fallida,

crec que hauríem de fer un experiment aquesta nit -- un experiment.

En realitat, no es ben bé un experiment perquè jo ja sé el resultat.,

Però és semblant a un experiment. Abans de que...

(Riures)

...abans de que comencem he de fer dues coses.

La primera és recordar-vos com sona el piano

quan el toca un nen de set anys.

Potser teniu un nen així a casa.

Sona més o menys així.

(Piano)

Veig que alguns de vosaltres reconeixeu a aquest nen.

Si estudia durant un any i va a classes, als vuit anys

sona així.

(Piano)

Llavors estudia durant un altre any i va a més classes; ja en té nou.

(Piano)

Encara estudia durant un any més i va a més classes; té deu anys.

(Piano)

Arribats a aquest punt, normalment abandonen.

(Riures)

(Aplaudiments)

Però, si haguéssiu esperat un any més,

haurieu escoltat això:

(Piano)

El que va passar, potser no és el que esteu pensant,

que és que, de cop es va apassionar, es va comprometre,

es va involucrar, va tenir un professor nou, va arribar a la pubertat, o el que sigui.

El que realment va passar és que es van reduir els accents.

Si us hi fixeu, el primer cop el nen tocava

amb un accent a cada nota.

(Piano)

I el segon amb un accent cada dues notes.

(Piano)

Ho podeu veure mirant el meu cap.

(Riures)

El nen de nou anys,

posava un accent cada quatre notes.

(Piano)

I el nen de deu anys cada vuit notes.

(Piano)

I el nen d'onze anys, un accent per a tota la frase.

(Piano)

No sé com he arribat a aquesta posició.

(Riures)

No he dit "Mouré la meva espatlla cap amunt, mouré el meu cos".

No, la música m'hi ha portat.

I és per això que ho anomeno "tocar amb una natja".

(Piano)

Podria ser amb l'altra natja.

(Piano)

Sabeu? Un senyor estaba en una presentació que jo feia

quan jo treballava amb un jove pianista.

Era el president d'una companyia d'Ohio.

I jo estava treballant amb aquest jove pianista

i li vaig dir, "El teu problema és que ets un intèrpret de dues natges"

Hauries de ser un intèrpret d'una natja."

I vaig moure el seu cos així mentre ell tocava.

De sobte la música es va enlairar.

L'audiencia es va quedar bocabadada quan van sentir la diferència.

Llavors vaig rebre una carta d'aquest senyor.

Deia, "Estava tan emocionat

que vaig tornar i vaig transformar tota la meva companyia

en una companyia d'una natja."

(Riures)

La segona cosa que volia fer és parlar-vos sobre vosaltres.

Hi ha 1.600 persones, crec.

La meva estimació és que probablement 45 de vosaltres

sou uns apassionats de la música clàssica.

Adoreu la música clàssica. La vostra ràdio sempre està en una emissora de música clàssica.

I teniu CDs al cotxe, i aneu a concerts.

I els vostres fills toquen instruments.

No podeu imaginar la vostra vida sense música clàssica.

Aquest és el primer grup; és un grup molt reduït.

Després hi ha un altre grup, més gran.

Són les persones que no els importa la música clàssica.

(Riures)

Arribeu a casa després d'un llarg dia,

preneu una copa de vi i poseu els peus en alt.

Una mica de Vivaldi de fons no fa cap mal a ningú.

(Riures)

Aquest és el segon grup.

Ara toca el tercer grup.

Aquesta és la gent que mai escolta música clàssica.

Simplement no forma part de la vostra vida.

La podeu sentir com el fum de tabac aliè a un aeroport, però...

(Riures)

... i potser una mica una marxa d'AÏda

quan entreu al rebedor. Però si no, ni us en adoneu.

Aquest és probablement el grup més gran de tots.

També hi ha un grup molt reduït.

De gent que es pensa que no tenen oïda musical.

Un nombre sorprenent de gent creu que no tenen oïda musical.

De fet, sovint sento dir, "El meu marit no té oïda musical."

(Riures)

En realitat, no pot ser que no tinguis oïda musical. A ningú li manca oïda musical.

Si no tinguéssiu oïda musical, no podrieu canviar les marxes

del vostre cotxe.

No podrieu diferenciar entre

algú de Texas i algú de Roma.

I al telèfon. Si la teva mare truca

pel miserable telèfon, i diu "Hola"

no només sabreu qui és que truca, a més sabreu el seu estat d'ànim.

Teniu una oïda fantàstica. Tothom té una oïda fantàstica.

Així que a ningú li manca oïda musical.

Però us diré una cosa. No té sentit per a mi continuar amb aquest tema

quan hi ha un abisme tan gran entre aquells que entenen,

estimen i s'apassionen amb la música clàssica,

i aquells que no tenen cap relació amb ella.

La gent sense oïda musical, ja no existeix.

Però inclús entre les tres categories, hi ha un abisme massa gran.

Així que no continuaré fins que tota persona en aquesta sala,

al pis d'abaix i a Aspen, i tota la resta que estigui mirant,

acabi estimant i entenent la música clàssica.

Això és el que farem.

Adoneu-vos de que no tinc cap mena de dubte

de que això funcionarà si em mireu a la cara, d'acord?

És una de les característiques d'un lider, no dubtar

ni un instant de la capacitat de la gent que esta liderant

per a fer realitat allò que somia.

Imagineu si en Martin Luther King hagués dit, "Tinc un somni.

Naturalment, no estic segur de que estiguin a l'alçada."

(Riures)

D'acord. Vaig a escollir una peça de Chopin.

Es tracta d'un bonic preludi de Chopin. Alguns de vosaltres ja el coneixereu.

(Música)

Sabeu que és el que crec que probablement ha passat en aquesta sala?

Quan he començat, heu pensat, "Que bé que sona."

(Música)

"No crec que haguem d'anar al mateix lloc

les properes vacances d'estiu."

(Riures)

És curiós, oi? Com tots aquests pensaments

d'alguna manera floten al vostre cap.

I naturalment...

(Aplaudiments)

... i naturalment, si la peça és llarga i heu tingut un dia dur,

us podrieu adormir.

Llavors el vostre acompanyant us clavarà un cop a les costelles

i us dirà, "Desperta! Això és cultura!" I llavors us sentireu encara pitjor.

Però se us ha acudit mai que potser el motiu pel qual us entra son

amb la música clàssica no és per culpa vostra, sino per culpa nostra?

Algú ha pensat mentre jo tocava,

"Per què utilitza tants accents?"

Si hagués fet això amb el cap certament ho haguéssiu pensat.

(Música)

I la resta de la vostra vida, cada cop que escolteu música clàssica

sereu capaços d'escoltar aquests accents.

Així que anem a veure que està passant realment aquí.

Tenin un Si. Això és un Si. La següent nota és un Do.

I la funció del Do és fer que el Si estigui trist. I ho fa, oi?

(Riures)

Els compositors ho saben. Si volen música trista

toquen només aquestes dues notes.

(Música)

Però bàsicament només és un Si, amb quatre tristes.

(Riures)

Ara baixa a un La. Ara a un Sol i finalment a un Fa.

Tenim Si, La, Sol, Fa. I si tenim Si, La, Sol, Fa,

que esperem a continuació? Oh, això pot haver estat sort.

Provem-ho de nou. Ooh, el cor de TED.

(Riures)

Veieu com a ningú li manca oïda musical?

Sabeu, a cada poble de Bangladesh

i a cada vila a Xina. Tothom sap:

na, na, na, na... na. Tothom sap qui està esperant aquest Mi.

Bé, Chopin no volia arribar al Mi encara,

per què, què hagués passat? S'hagués acabat, com a Hamlet.

Recordeu Hamlet? 1r acte, escena 3:

esbrina que el seu tiet va matar al seu pare.

Recordeu que se'n va a buscar al seu oncle

i quasi el mata. I després se'n va

i torna de nou i quasi el mata.

I els crítics, que seuen a darrera fila,

han de fer-se una opinió, així que diuen, "Hamlet ho posposa tot."

(Riures)

O dirán, "Hamlet té complex d'Edip."

No, si no fos així, l'obra s'acabaria, burro.

Per aquesta raó en Shakespeare omple Hamlet amb tot això.

Ja sabeu, Ofelia tornant-se boja i l'obra dins de l'obra,

i la calavera de Yorick, i els enterradors.

Tot plegat per a posposar, fins al 5è acte, l'assassinat.

Passa el mateix que amb Chopin. Està a punt d'arribar al Mi,

i diu, "Mmh, millor tornar enrere i tornar-ho a fer."

Així que ho torna a fer.

Aquí ell s'anima, això és agitació,

no us heu de preocupar pas.

I ara arriba al Fa sostingut per finalment arribar fins al Mi,

però fa un acord erroni. Perquè l'acord que ell busca

és aquest, i en comptes ell fa...

Bé, això s'anomena cadència enganyosa perquè ens enganya.

Jo sempre dic als meus alumnes, "Si feu una cadència enganyosa

assegureu-vos d'aixecar les celles, llavors tothom se n'adonarà."

(Riures)

(Aplaudiments)

Correcte. Així que arriba al Mi, però és l'acord erroni.

Ara, prova el Mi de nou. Aquest acord no funciona.

Prova el Mi un altre cop. L'acord no funciona.

Torna a provar el Mi de nou i continua sense funcionar.

I llavors finalment...

Hi ha hagut un senyor de la primera fila que ha fet, "Mmmm."

És el mateix gest que fa quan arriba a casa

després d'una llarg dia, apaga el cotxe i diu,

"Aah, ja estic a casa." Perquè tots sabem on està la nostra casa.

Així que això és una peça musical que s'allunya de casa.

I la tocaré tota sencera

i vosaltres el seguireu. Si, do, si, do, si, do, si...

baixant al La, després al Sol i més tard al Fa.

Quasi arribem al Mi, però llavors l'obra s'acabaria.

Torna al Si, s'emociona. Va al Fa sostingut. Arriba al Mi.

És l'acord erroni. És l'acord erroni. És l'acord erroni.

I finalment arriba a Mi, i ja està a casa.

I el que veureu és com es toca amb una natja.

(Riures)

Perquè per a mi, per a unir el Si amb el Mi,

he de parar de pensar en cadascuna de les notes que hi ha pel camí

i començar a pensar en el llarg, llarg viatge del Si al Mi.

Per exemple, si parlem de Sudàfrica, no pots fer-ho

sense pensar en Mandela i el seu empresonament durant 27 anys.

En què pensava? En el dinar?

No, pensava en la visió de Sudàfrica

i els éssers humans. Amb això es quedava...

es tracta de tenir visió; es tracta del llarg viatge.

Com l'ocell que vola sobre els camps

i no es preocupa dels tancats que té a sota, oi?

Així que ara seguireu tot el viatge des del Si fins al Mi.

I tinc una darrera petició abans de que toqui tota la peça sencera.

Podrieu pensar en algú que estimeu, que ja no estigui entre nosaltres?

Una àvia estimada, un amant,

algú de la vostra vida a qui estimeu amb tot el cor,

però que ja no teniu amb vosaltres.

Porteu aquesta persona al vostre cap, i al mateix temps

seguiu tot el viatge des del Si fins al Mi,

i sentireu tot el que Chopin tenia per dir.

(Música)

(Aplaudiments)

Bé, us estareu preguntant,

us estareu preguntant perquè aplaudeixo.

Bé, vaig fer això en una escola de Boston

amb uns 70 alumnes de setè, de 12 anys d'edat.

I vaig fer exactament el que he fet amb vosaltres, I vaig parlar amb ells

i els vaig explicar tot plegat.

I al final es van tornar bojos, aplaudint. Es van posar a aplaudir.

Jo aplaudia. Ells aplaudien.

Finalment, vaig dir "Per què estic aplaudint?"

I un dels nens va dir "Per què estàvem escoltant."

(Riures)

Penseu-ho bé. 1.600 persones, gent ocupada,

involucrada en tot tipus de coses diferents.

Escoltant, entenent i commovent-se per una peça de Chopin.

Això és alguna cosa.

Bé, estic segur que cadascuna de les persones ho ha seguit,

ho ha entès i s'ha commogut. Naturalment no en puc estar del tot segur.

Però us diré què em va passar.

Vaig estar a Irlanda durant el conflicte irlandés fa 10 anys,

i vaig estar treballant amb alguns nens catòlics i protestants

sobre resolució de conflictes. I vaig fer aquest experiment amb ells.

Quelcom arriscat perquè eren nens de carrer.

I un d'ells va venir a veure'm el següent matí i va dir-me,

"Saps, mai abans havia sentit música clàssica,

però quan has tocat aquesta peça de 'shopping'' (sona com Chopin, N. d. T.)"...

(Riures)

Va dir, "Al meu germà li van disparar l'any passat i no vaig plorar per ell.

Però ahir per la nit, quan vas tocar aquella peça,

era la persona en qui pensava.

I vaig sentir les llàgrimes caient per les meves galtes.

I, saps? Em va fer sentir molt bé plorar pel meu germà."

Així que en aquell instant vaig decidir

que la música clàssica és per a tothom. Per a tothom.

Llavors, com caminarieu... perquè com sabreu,

a la meva professió, la professió de músic no ho veu de la mateixa manera.

Ells diuen que al 3% de la població els agrada la música clàssica.

Si només poguéssim pujar al 4% els nostres problemes s'haurien acabat.

I jo dic, "Com caminarieu? Com parlarieu? Com us sentirieu

si penséssiu que al 3% de la població els agrada la música clàssica?

Si només poguéssim pujar-ho al 4%. Com caminarieu?

Com parlarieu? Com us sentirieu

si penséssiu que tothom estima la música clàssica...

però que encara no se n'han adonat."

(Riures)

Veieu, això són dos móns completament diferents.

Mireu, vaig tenir una experiència increíble quan tenia 45 anys.

Havia estat dirigint durant 20 anys, i de sobte vaig tenir una revelació.

El director d'una orquestra no emet cap so.

Les meves fotografies apareixen a les portades dels CD...

(Riures)

... però el director no emet cap so.

Depèn de la seva capacitat per a treure el màxim dels demés.

Això va canviar-ho tot per a mi. Em va canviar totalment la vida.

La gent de la meva orquestra em venia i em deia,

"Ben, què ha passat?" Això és el que va passar.

Em vaig adonar que la meva feina era despertar les possibilitats en altres persones.

I, naturalment, volia saber si ho estava aconseguint.

Sabeu com esbrinar-ho? Mirant als seus ulls.

Si els seus ulls estan brillant, saps que ho estàs aconseguint.

Podríeu il·luminar una vila amb els ulls d'aquest senyor.

(Riures)

Correcte. Així que si els ulls brillen, saps que ho estàs aconseguint.

Si els ulls no brillen, t'has de fer una pregunta.

I la pregunta és la següent:

Què estic fent perquè els ulls dels meus músics no brillin?

Podem preguntar-nos-ho també amb els nostres nens.

Què estic fent perquè els ulls dels meus nens no brillin?

Això és un món completament diferent.

Bé, estem a punt d'acabar aquesta setmana màgica,

i tornarem al món real.

I jo dic, és adequat que ens formulem la pregunta:

Què farem nosaltres quan tornem al món real?

I, sabeu? Tinc una definició de l'èxit.

Per mi és molt senzill. No es tracta de benestar, fama o poder.

Es tracta de quants ulls brillants tinc al meu voltant.

Tinc un darrer pensament, que es

que allò que diem pot ser decisiu.

Les paraules que surten de les nostres boques.

Vaig aprendre-ho d'una dona que va sobreviure a Auschwitz,

una de les poques supervivents.

La van enviar a Auschwitz quan tenia 15 anys,

el seu germà en tenia vuit i els pares estaven desapareguts.

Ella em va dir,

"Estàvem al tren camí a Auschwitz i vaig mirar abaix

i vaig veure que el meu germà havia perdut les sabates.

I vaig dir, "Per què ets tan estúpid, no pots tenir cura de les teves coses,

per l'amor de Déu? -- com una germana gran

li parlaria al seu germà petit.

Desafortunadament, va ser la última cosa que ella li va dir

perquè mai més el va tornar a veure. Ell no va sobreviure.

Així que quan va sortir d'Auschwitz, va fer un jurament.

Em va dir. "Quan vaig sortir d'Auschwitz vaig ressucitar

i vaig fer un jurament. Vaig jurar, no diré mai més res

que pugui ser la darrera cosa que digui."

Bé, podem fer això? No. I ens farem mal a nosaltres

i als demés. Però ens podria succeïr. Gràcies.

(Aplaudiments)

Ulls brillants, ulls brillants.

Gràcies, gràcies.

(Música)