Per què no hauriem de confiar la nostre vida cívica als mercats

Diu en Michael Sandel, que en les últimes tres dècades, els EUA ha passat de una economia de mercat a una societat de mercat; és just dir que l'experiència Americana de la vida cívica compartida depen dels diners que tens. (Tres exemples clau: l'accés a l'educació, accés a la justícia, la influència política.) En la conversa i la discussió de la audiència, Sandel ens demana que pensem honestament en aquesta pregunta: En la nostra democràcia actual, hi ha massa coses a la venda?

Aquí tenim una pregunta que tots ens hem de repensar:

Quin hauria de ser el rol dels diners

i dels mercats a les nostres societats?

Avui en dia, hi ha poques coses

que el diner no pugui comprar.

Si estàs sentenciat a presó

a Santa Barbara, California,

hauries de saber

que si no t'agraden els allotjaments estàndards,

pots comprar una millor cel·la de presó.

És veritat. Per quant, penseu?

Què suposaríeu?

Cinc cents dòlars?

No és el Ritz-Carlton. És una presó!

Vuitanta dos dòlars la nit.

Vuitanta dos dòlars la nit.

Si vas a un parc d'atraccions

i no vols fer cues llargues

a les atraccions populars

ara hi ha una solució.

En molts parc temàtics, pots pagar extra

per saltar al principi de la fila.

L'anomenen Via Ràpida o tiquets VIP.

I això no tan sols passa als parcs d'atraccions

A Washington, D.C., les fileres llargues,

cues que a vegades es formen

per audiències del Congrés importants.

A algunes persones no els agrada esperar en cues llargues.

potser durant la nit, fins i tot amb pluja.

Així que ara, per als grups de pressió i d'altres

que estan molt interessats en atendre aquestes audiències

però no els agrada esperar, hi ha empreses,

empreses per a les cues,

i hi pots anar.

Els pots pagar una certa quantitat de diners,

ells contracten sense sostres i altres que necessiten una feina

per fer cua tot els temps que calgui,

i els dels grups de pressió, just abans que comencin les audiències,

poden prendre el seu lloc al cap de la cua

i sentar-se al davant de la sala.

Fer cua pagant.

Està passant, el recurs de comercialitzar mecanismes

i comercialitzar el pensament i comercialitzar les solucions

en una escala major.

Pren la manera en què lluitem les nostres guerres.

Sabíeu que, a l'Iran i l'Afganistan,

hi havia més contractistes militars a terra

que de les tropes armades dels EUA?

I això no és degut a que vam tenir un debat públic

sobre si volíem externalitzar la guerra

a empreses privades,

sinó que això és el que ha passat.

Durant les últimes tres dècades,

hem viscut una revolució silenciosa,

Ens hem desplaçat quasi sense adonar-nos

de tenir una economia de mercat

a ser una societat de mercat.

La diferència és aquesta: Una economia de mercat és una eina,

una eina valuosa i efectiva,

per organitzar l'activitat productiva,

però una societat de mercat és un lloc on

quasi tot està a la venda.

És una forma de vida, on el pensament de mercat

i els valors de mercat comencen a dominar

qualsevol aspecte de la vida:

relacions personals, vida en família, salut, educació,

política, llei, vida cívica

Ara, per què preocupar-nos? Per què preocupar-nos si ens convertim en

societats de mercat?

Penso, que per dos raons.

Una d'elles té a veure amb la desigualtat.

Com més coses puguis comprar,

més importa la riquesa, o la manca d'aquesta.

Si la única cosa que el diner determina

és l'accés als iots o vacances de luxe o BMWs,

llavors la desigualtat no importaria gaire.

Però quan els diners comencen a governar de forma progressiva

l'accés al que és essencial per a una bona vida --

una sanitat decent, accés a la millor educació,

veu política i influència en les campanyes --

quan el diner comença a governar totes aquestes coses,

la desigualtat té molta importància.

I llavors la comercialització de tot

aguditza la picada de la desigualtat.

i les seves conseqüències socials i cíviques.

Aquesta és una raó per preocupar-se.

Hi ha una segona raó

a part de la preocupació per la desigualtat,

i és aquesta:

amb alguns béns i pràctiques socials,

quan hi entren el pensament i els valors de mercat,

pot ser que canviïn el significat d'aquestes pràctiques

i que desplacin actituds i normes

que val la pena cuidar.

M'agradaria fer servir un exemple

de l'ús discultible d'un mecanisme de mercat,

un incentiu monetari, i a veure que en penseu.

Moltes escoles lluiten amb el desafiament

de motivar als nens, especialment nens

de cases desfavorides, per estudiar força,

per fer-ho bé a l'escola, per aplicar-se.

Alguns economistes han proposat una solució de mercat:

Oferir incentius monetaris als nens per treure bones notes

o resultats alts en exàmens

o per llegir llibres.

Ho han provat, de fet.

Han fet alguns experiments

a algunes de les grans ciutats Americanes.

A Nova York, a Chicago, a Washington, D.C.,

ho han provat, oferint 50 dòlars per a un excel·lent

35 dòlars per a un notable.

A Dallas, Texas, tenen un programa que ofereix

als de 8 anys dos dòlars per cada llibre que llegeixin.

Ara anem a veure què -- Algunes persones a favor,

algunes persones en contra d'aquest incentiu monetari

per motivar l'èxit.

Anem a veure què en pensa la gent d'aquí.

Imagineu que sou el director d'una gran sistema escolar,

i us ve algú amb aquesta proposta.

I diguem que és una fundació. Ells proporcionaran els fons.

Tu no has de treure res del teu pressupost.

Quants estarien a favor?

i quants estarien en contra de donar-li una oportunitat?

Veiem-ho amb una mostra de mans.

Primer, quants pensen que valdria la pena provar-ho

per veure si funcionaria? Aixequeu les mans.

I quants estarien en contra? Quants ho estarien --

Així que la majoria hi estan en contra,

però una minoria significant hi estan a favor,

Anem a discutir-ho.

Comencem amb aquells de vosaltres que s'hi oposen,

qui ho descartaria abans de provar-ho.

Quina seria la raó?

Qui començarà la nostre discussió? Si?

Heike Moses: Hola a tothom, sóc Heike,

i crec que mataria la motivació intrínseca,

en el sentit de que els nens, si volguessin llegir,

els treus aquest incentiu

pel fet de pagar-los, així que canvia el comportament.

Michael Sandel: Pren l'incentiu intrínsec.

Quina és, o hauria de ser, la motivació intrínseca?

HM: Bé, la motiva intrínseca

hauria de ser aprendre.

MS: Aprendre.
HM: Conèixer el món.

I llavors, si deixes de pagar-los, que passaria llavors?

Llavors deixarien de llegir?

MS: Ara, anem a veure si algú està a favor,

qui pensa que val la pena provar-ho.

Elizabeth Loftus: Sóc Elizabeth Loftus,

i has dit que val la pena provar-ho, així que per què no provar-ho

i fer l'experiment i mesurar les coses?

MS: I mesurar. I que mesuraries?

Mesuraria quants --

EL: Quant llibres han llegit

i quants llibres han continuat llegint

desprès de deixar-los de pagar.

MS: Oh, desprès de deixar-los de pagar.

Bé, què hi ha d'això?

HM: Per ser franca, crec

que és, i sense ofendre a ningú, una manera de fer Americana.

(Rialles) (Aplaudiments)

MS: Bé. El que ha sorgit d'aquesta discussió

és la següent pregunta:

Aquest incentiu monetari, treurà, corromprà

o desplaçarà la motivació més alta,

la lliçó intrínseca que volem transmetre,

que és la d'aprendre a estimar l'aprenentatge i llegir

per al seu bé?

I la gent no està d'acord en quin seria l'efecte,

però sembla que aquesta és la qüestió,

que d'alguna manera un mecanisme de mercat

o un incentiu monetari ensenya la lliçó errònia,

i si ho fa, que en serà d'aquests nens més endavant?

Us hauria de dir què va passar amb aquests experiments.

Hi va haver resultats molt diversos en l'intercanvi de diners i bones notes

la majoria no ha donat fruit a notes més altes.

En el cas dels dos dòlars per cada llibre

això va portar a aquells nens a llegir més llibres.

També va portar a llegir llibres més curts.

(Rialles)

Però la qüestió real és,

que en serà d'aquests nens més endavant?

Hauràn après que llegir és una llauna,

una forma de treball pagat per unitat, aquesta és la preocupació

o els pot portar a llegir per les raons incorrectes al princpi

però a enamorar-se després de la lectura perquè sí?

Ara, el que en treiem, d'aquest breu debat,

és una cosa que molts economistes passen per alt.

Els economistes sovint assumeixen

que els mercats són inerts,

que no toquen o corrompen els béns que intercanvien.

L'intercanvi, assumeixen,

no canvia el significat o valor

dels béns intercanviats.

Això pot ser cert

si parlem de béns materials.

Si em vens una televisió plana

o me'n regales una,

és tracta el mateix bé.

Funcionarà igualment.

Però el mateix pot no ser veritat

si estem parlant de béns immaterials

i de pràctiques socials com l'ensenyança i l'aprenentatge

o prendre part en la vida cívica.

En aquests dominis, portar-hi mecanismes de mercat

i incentius monetaris pot debilitar

o desplaçar valors que no són de mercat i les actituds

que val la pena cuidar.

Una vegada veiem

que els mercats i el comerç,

quan s'estenen més enllà del domini material,

poden canviar el caràcter dels propis béns,

poden canviar el significat de les pràctiques socials,

com en l'exemple de l'ensenyança i l'aprenentatge,

ens hem de preguntar a on pertanyen els mercats

i a on no,

on hi poden debilitar

els valors i actituds que valen la pena.

Però per fer aquest debat,

hem de fer una cosa que no se'ns dóna gaire bé,

i això cal raonar-lo junts en públic

sobre el valor i el significat

de les pràctiques socials que apreciem,

dels nostres cossos a la vida en família

de les relacions personals a la salut

de l'ensenyament i l'aprenentatge a la vida cívica.

Això són preguntes polèmiques,

i tenim la tendència a defugir-les.

En realitat, durant les últimes tres dècades,

quan el raonament i el pensament de mercat

ha acumulat força i guanyat prestigi,

durant aquest temps el nostre discurs públic

s'ha tornat buit,

buit de gran significat moral.

Per por al desacord, defugim d'aquestes qüestions.

Però quan veiem que els mercats

canvien el caràcter dels béns,

entre nosaltres hem de debatre

aquestes grans qüestions

sobre com valorar els béns.

Un dels efectes més corrosius

de posar preu a tot

és a la comunitat,

el sentiment de que tots estem aquí junts.

En contra dels antecedents de la creixen desigualtat,

la "comercialització" de cada aspecte de la vida

en porta a una condició on aquells que són rics

i aquells que són modestos

cada vegada més viuen vides més separades.

Vivim i treballem i comprem i juguem

en llocs diferents.

Els nostres nens van a escoles diferents

Això no és bo per la democràcia,

i tampoc és una manera satisfactòria de viure,

encara que alguns de nosaltres en puguem permetre

comprar el lloc al davant de la fila.

Aquí està el perquè.

La democràcia no requereix una igualtat perfecte,

però el que sí que requereix

que els ciutadans comparteixin una vida en comú.

El que importa és que la gent

de diferents orígens socials

i diferents formes de vida

es trobin l'un a l'altre,

xoquin l'un contra l'altre

en el curs de la vida ordinària,

perquè això és el que ens ensenya

a negociar i a respectar les nostres diferències.

I així és com arriba a importar-nos el bé comú.

I així, al final, la qüestió dels mercats

no és tan sols una qüestió econòmica.

És realment una qüestió de com volem viure plegats.

Volem una societat en què tot està en venta,

o hi han certs béns morals i cívics

que els mercats no respecten

i els diners no poden comprar?

Gràcies a tots.

(Aplaudiments)