Un prometedor examen per al càncer de pàncrees... obra d'un adolescent

Més del 85 % dels càncers de pàncrees es diagnostiquen tard, quan es té menys del 2 % de possibilitats de supervivència. Com pot ser? Jack Andraka parla de com desenvolupar un examen prometedor de detecció precoç per al càncer de pàncrees que és súper econòmic, eficaç i no invasiu... tot abans de complir 16 anys.

¿Van travessar alguna vegada
un moment en les seves vides

tan dolorós i confús

en què l'única cosa que volien

era aprendre el màxim possible
per donar-li sentit a tot?

Quan tenia 13 anys, un amic
proper a la familia,

que era com un oncle per a mi,

va morir de càncer de pàncrees.

Quan la malaltia va colpejar
tan a prop de casa,

vaig saber que n'havia d'aprendre més,

així que vaig anar a la Web
a la recerca de respostes.

A Internet hi havia moltes estadístiques

sobre el càncer de pàncrees

i em va sorprendre el que vaig trobar.

Més del 85 % dels càncers de pàncrees

tenen diagnòstics tardans,

quan la persona ja té menys d'un 2 %
de possibilitats de supervivència.

Per què estem tan malament en la
detecció del càncer de pàncrees?

La raó és que la medicina actual fa servir

tècniques de fa 60 anys.

Tenen més anys que mon pare.

(Rialles)

A més, és extremadament costosa;

cada examen costa USD 800 (600 € aprox.)

i és molt inexacte:

no detecta el 30 % dels
càncers de pàncrees.

El metge hauria de
ser molt suspicaç

per a demanar aquest examen.

Coneixent això, sabia que ha d'haver-hi
una millor manera de fer-ho.

Per això vaig plantejar un criteri científic

que havia de complir un sensor

per diagnosticar el càncer
de pàncrees d'una manera efectiva.

El sensor hauria de ser
econòmic, ràpid,

simple, sensible, selectiu

i mínimament invasiu.

Però hi ha una raó
per la qual aquest examen

no s'ha actualitzat
en més de sis dècades

i és degut a que quan
busquem càncer de pàncrees,

analitzem el torrent sanguini,

que està ple de proteïnes

i es busca una diferència minúscula.

Eixa diminuta quantitat de proteïna,

només eixa proteïna.

Això és quasi impossible.

No obstant això, immutable gràcies
al meu optimisme adolescent...

(Aplaudiments)

vaig anar a la Web a la recerca dels dos
millors amics d'un adolescent:

Google i Viquipèdia.

En aquestes dues fonts vaig trobar
tot el necessari per al meu treball.

I vaig trobar-hi un article

que enumerava unes 8000 proteïnes

presents al càncer de pàncrees.

Per això vaig decidir encarar la meva nova missió:

detectar entre totes aquestes proteïnes aquelles

que podrien actuar com a biomarcadores
del càncer de pàncrees.

I, per simplificar una mica,

vaig decidir elaborar un criteri científic.
I és aquest.

Bàsicament, en primer lloc, la proteïna
hauria de trobar-se

als càncers de pàncrees en nivells
elevats al torrent sanguini

a les primeres etapes,
però també només al càncer.

Així que estic connectant idees,
esbufegant amb aquesta tasca colossal,

i, finalment, a l'intent 4000,

a punt de perdre el seny,

vaig trobar la proteïna.

El nom de la proteïna que vaig identificar

és la mesotelina,

una proteïna normal,

clar, llevat que tinguis càncer

de pàncrees, ovari o pulmó,

en aquest cas es troba en alta
proporció al torrent sanguini.

Però la clau és també

que es troba a les primeres
etapes de la malaltia,

Quan tens prop del
100 % de probabilitats

de supervivència.

I ara que havia trobat
una proteïna a detectar,

vaig centrar la meva atenció
en detectar aquesta proteïna

i, per tant, el càncer de pàncrees.

El meu descobriment es va produir en
un lloc molt poc probable,

potser el lloc menys probable
per a la innovació:

la meva classe de biologia de secundària,

l'inhibidor absolut de la innovació.

(Rialles) (Aplaudiments)

Vaig llegir aquest
article d'una cosa anomenada

nanotubs de carboni, una canonada,
llarga i prima de carboni

de l'amplada d'un àtom

i una 50.000 part de diàmetre d'un pèl.

I malgrat eixa mida
extremadament petita,

tenen aquestes propietats increïbles.

Són els superherois de
la ciència de materials.

I mentre jo estava llegint
aquest article d'amagat

sota el meu escriptori
a la meva classe de biologia,

se suposava que prestàvem atenció

a aquestes altres molècules anomenades anticossos.

Són prou bones perquè només reaccionen

a una proteïna específica,

però de cap manera són tan interessants
com els nanotubs de carboni.

Després, assegut a la classe,

de sobte em vaig adonar:

podia combinar el que estava llegint,

els nanotubs de carboni,

amb allò que se suposava que havia
d'estar pensant, els anticossos.

Bàsicament, podia teixir un grapat
d'aquests anticossos

per formar una xarxa
de nanotubs de carboni

i d'aquesta manera tenir una xarxa

que només reaccionés a una proteïna,

però també, gràcies a les
propietats d'aquests nanotubs,

canviaria les seves propietats elèctriques

en funció de la quantitat
de proteïnes present.

No obstant això, hi ha una trampa.

Aquestes xarxes de nanotubs de carboni
són extremadament febles

i, com que són tan delicades,
necessiten suport.

Per això vaig triar fer servir paper.

Fer un sensor de càncer amb paper

és tan simple com fer galetes
amb llavoretes de xocolata,

i m'encanta.

Es comença amb una mica d'aigua,
s'aboquen alguns nanotubs,

s'afegeixen anticossos, es barreja.

Agafem una mica de paper,
mullem, assequem,

i ja podem detectar el càncer.

(Aplaudiments)

Després, de sobte,
em vaig adonar que

hi havia un defecte en el meu pla increïble.

No puc investigar sobre càncer

al taulell de la cuina.

A la mare no li agradaria.

En canvi, vaig decidir buscar un laboratori.

Vaig elaborar un pressupost,
una llista de materials,

un calendari, un procediment

i vaig enviar 200 correus a diferents professors

de la Universitat Johns Hopkins

i de l'Institut Nacional de la Salut.

Bàsicament, a tots els que tinguessin
a veure amb el càncer de pàncrees.

I vaig seure a esperar eixe allau
de respostes positives

a que diguessin: "Ets un geni!

Seràs la nostra salvació! "

Però... (Rialles)

després es va imposar la realitat

i al cap d'un mes,

vaig rebre 199 rebutjos,
del total de 200 correus electrònics.

Un professor va revisar tot el procediment

acuradament —no sé d'on
va treure tant de temps—,

va revisar-ho tot i minuciosament a cada pas

va dir per què cada cosa era
el pitjor que vaig poder fer.

Clarament, el professor no tenia l'alta

estima per la meva feina que tenia jo.

No obstant això, hi havia una escletxa d'esperança.

Un professor va dir: "Potser jo
pugui ajudar-te, nen".

Així que vaig anar en aquesta direcció.

(Rialles)

Mai no es pot dir que no a un nen.

Aleshores, tres mesos després,

finalment acordem una
reunió amb aquest home,

i vaig anar al laboratori.

Jo estava molt entusiasmat, em vaig seure,

vaig obrir la boca i vaig començar a parlar.

Cinc segons després crida a un altre doctorat;

els doctorats es van congregar en aquesta saleta

i començaren a disparar-me preguntes

i al final em vaig sentir com l'ànec del casament.

Estàvem 20 doctorats, el professor i jo

amuntegats en aquesta oficineta

disparant preguntes a boca de canó,

intentant enfonsar el meu procediment.

Quines probabilitats hi ha? Dic, shhh!

(Rialles)

No obstant això, em vaig sotmetre a aquest interrogatori,

vaig respondre totes les seves preguntes,

vaig imaginar-me algunes; però vaig sortir airós,

i finalment vaig tenir el laboratori que necessitava.

Però poc després vaig descobrir

que el meu procediment brillant

tenia com un milió de sots

i al llarg de set mesos,

amb minuciositat vaig cobrir
cada un d'aquests sots.

El resultat?
Un petit sensor de paper

que costa 3 centaus (0,02 € aprox)
i dóna resultat en 5 minuts.

Això és 168 vegades més ràpid,

més de 26.000 vegades més econòmic

i més de 400 vegades més sensible

que l'estàndard actual per a la
detecció de càncer de pàncrees.

(Aplaudiments)

No obstant això, una de les
millors parts del sensor

és que té vora el 100 % de precisió,

i pot detectar el càncer en etapes primerenques

quan es té vora el 100 %
de possibilitats de supervivència.

En els propers 2 a 5 anys,

aquest sensor podria elevar les taxes
de supervivència al càncer de pàncrees

d'un trist 5,5 %

a vore el 100 %

i de la mateixa manera amb càncer d'ovari i pulmó.

Però això no és tot.

Canviant eixe anticòs,

es pot buscar una proteïna diferent,

per tant, una malaltia diferent,

potencialment per a qualsevol
malaltia del món.

Això abasta des de les
malalties del cor,

la malària, la SIDA,

així com altres formes
de càncer... el que sigui.

I espero que un dia

tots puguem tenir un oncle extra,

eixa mare, eixe germà, eixa germana,

que puguem tindre eixe
familiar extra que estimem,

i que els nostres cors es desfacin
d'aquesta càrrega de la malaltia

que ve del càncer
de pàncrees, ovari i pulmó,

i, en potència, de qualsevol malaltia.

Amb Internet, tot és possible.

Les teories es comparteixen

i no has de ser professor

amb molts títols per
tenir idees valuoses.

És un espai neutral

en què l'aspecte, l'edat o el gènere,

no importen.

El que compta són les idees.

Per a mi, es tracta de mirar a Internet

d'una manera completament nova

per adonar-se que hi ha molt més

que només cares impostades a la Web.

Es pot canviar el món.

Si un noi de 15 anys

que ni tan sols sabia què era el pàncrees

va poder trobar una nova forma
de detectar el càncer de pàncrees

imaginin el que podrien fer vostès.

Gràcies

(Aplaudiments)