Tracy Chevalier: Trobant la història dins la pintura

Quan Tracy Chevalier mira les pintures, imagina històries darrera d'elles: Com va trobar el pintor al seu model? Què voldria expressar aquella mirada en el seu ull? Per què aquest home està...ruboritzant-se? Ella comparteix tres històries inspirades per retrats, incloent-hi la que va conduir-la al seu best-seller, la novel·la "La noia de la Perla".

Els hi explicaré una aflicció que patesc.

I tinc un estrany sentiment que molts de vostés

també pateixen.

Quan estic caminant al voltant d'una galeria d'art,

sales i sales plenes de pintures,

després d'uns 15 o 20 minuts,

M'adono que no estic pensant en les pintures.

No estic amb connexió amb elles.

En canvi, estic pensant en aquella tassa de cafè

que desesperadament necessito per despertar-me.

Estic patint de fatiga de la galeria.

Com molts de vostès pateixen estant allà --

Sí. Ha ha, ha ha!

Ara, de vegades vostè pot estar més estona

que 20 minuts, o fins i tot menys,

però crec que tots la patim. I sent que

la culpa l'acompanya?

Per a mi, miro les pintures de la paret

i penso, algú ha decidit posar-los allà,

pensa que són prou bons com estar en aquella paret,

però no sempre ho veig.

De fet, la majoria de les vegades no ho veig.

I em sento realment infeliç.

Em sento culpable i infeliç amb mi mateixa,

en lloc de pensar que hi ha alguna cosa equivocada amb la pintura,

penso que hi ha alguna cosa equivocada en mi.

I això no és una bona experiència, deixar una galeria d'aquesta manera.

(Rialles)

La cosa és, crec que hem de donar-nos un descans.

Si penses en anar a un restaurant,

Quan ens fixem en el menú, s'espera que encomanarà

cada una de les coses en el menú?

No! Vosté selecciona.

Si entra a uns grans magatzems per comprar una camisa,

anira a provar-se totes i cada una de les samarretes

i vol totes i cada una de les samarretes?

Per descomptat que no, vostè pot ser selectiu. És el que s'espera.

Per què, llavors, no s'espera

ser selectiu quan anem a una galeria d'art?

Per què se suposa que hem de tenir una connexió amb totes i cada una de les pintures?

Bé estic intentant prendre un enfocament diferent.

I hi ha dues coses que faig:

Quan entro a una galeria, primer de tot, vaig bastant ràpid,

i miro tot, i vaig concretant els

que em fan frenar per algun motiu o altre.

No sé ni per què em fan frenar, però alguna cosa

em tira com un imant

i llavors ignoro totes les altres, i vaig cap a aquesta pintura.

Per tant, és la primera cosa que faig, faig la meva pròpia elecció.

Trio una pintura. Només podria ser una pintura entre 50.

I llavors la segona cosa que faig és estar davant d'aquesta pintura,

i contar-me a mi mateixa una història sobre ella.

Per què una història? Bé, crec que estem connectats,

el nostre ADN ens diu que hem d'explicar històries.

Expliquem històries tot el temps sobre tot,

i crec que ho fem perquè el món és una mena de locura, de lloc caòtic,

i de vegades les històries, estem intentant de donar al món una mica de sentit,

intentant posar algo d'ordre a això.

Per què no aplicar-ho a la nostra mirada a les pintures?

Així que ara tenc aquesta mena de carta de restaurant

visitant les galeries d'art.

Hi ha tres obres que ara els hi mostraré

que són pintures que m'han fet aturar en les meves rutes

i vull explicar històries sobre elles.

La primera necessita poca introducció--

"La noia de la perla" de Johannes Vermeer,

pintor neerlandès del segle XVII.

Aquesta és la pintura més gloriosa.

La vaig veure per primera vegada quan tenia 19,

i immediatament vaig sortir i aconseguí un poster d'ella,

i de fet encara tinc aquest cartell. 30 anys després està penjat a casa meva.

M'ha acompanyat per tot arreu on he anat,

Mai em canso de mirar-la.

El que em fa parar en les meves pistes sobre ella per començar

va ser només els magnífics colors que utilitza

i la llum que cau sobre la cara.

Però crec que el que encara m'ha fet tornar

any rere any és una altra cosa, i és

la mirada del seu rostre, la conflictiva mirada en la seva cara.

No puc dir si ella és feliç o trista,

i canvio d'opinió tot el temps.

D'aquesta manera em fa que hi torni.

Un dia, 16 anys després de tenir aquest cartell en la meva paret,

estava al llit i la vaig mirar,

i de sobte vaig pensar, em pregunto què

li va fer el pintor per a donar-li aquell aspecte.

I va ser la primera vegada que vaig pensar que

l'expressió de la seva cara està reflectint en realitat

com se sent sobre ell.

Abans sempre havia pensat en ell com un retrat d'una nena.

Després vaig començar a pensar en ell com un retrat d'una relació.

I vaig pensar, bé, quina és aquesta relació?

Així que vaig anar a esbrinar-ho. Vaig fer algunes investigacions i vaig descobrir,

que no tenim ni idea de qui és ella.

De fet, no sabem qui son cap dels models

en cap dels quadres de Vermeer,,

i sabem molt poc sobre Vermeer mateix.

El que em va sortir, "Yippee!"

Puc fer qualsevol cosa que vulgui, puc fer-me amb qualsevol història que vulgui.

Per tant així és com amb vaig fer amb la història.

En primer lloc, vaig pensar,

Tinc que portar-la a la casa.

Com la coneix Vermeer?

Bé, hi ha hagut suggeriments com que

ella és la seva filla de 12 anys.

La filla en aquella època tenia 12 quan va pintar el quadre.

I vaig pensar, no, és una mirada molt íntima,

però no és la mirada que una filla li dóna al seu pare.

D'una banda, en la pintura holandesa d'aquell temps,

si la boca d'una dona estava oberta, indicava la disponibilitat sexual.

No hauria estat apropiat per a Vermeer

pintar la seva filla d'aquella manera.

Així que no és la seva filla, però és algú

proper a ell, físicament proper a ell.

Bé, qui més hi hauria a la casa?

Una criada, una criada encantadora.

Així, ella és a la casa.

Com podem aconseguir-la dins l'estudi?

No sabem molt sobre Vermeer,

però dels pocs bits que sabem, una cosa que sabem

és que es va casar amb una dona catòlica, va viure amb la seva mare

en una casa on tenia la seva pròpia habitació

on ell - el seu estudi. També va tenir onze fills.

Hauria estat una llar caòtica, sorollosa.

I si vostè ha vist els quadres de Vermeer, abans,

vostè sap que són increïblement tranquils i silenciosos.

Com un pintor pot pintar aquestes pintures tranquil·les, amb 11 nens al seu voltant?

Bé, ell va compartimentar la seva vida.

Es posa al seu estudi, i diu, "ningú no ve aquí.

Ni l'esposa, ni els nens. Bé, la criada pot entrar i netejar."

Ella està en l'estudi. Ell la té en l'estudi, estan junts.

I decideix pintar-la.

Ell fa que ella dugui roba molt senzilla.

Totes les dones, o la majoria de les dones en les altres pintures de Vermeer

porten vellut, seda, pell, materials molt sumptuosos.

Això és molt senzill; l'única cosa que no és senzilla

és la seva perla.

Així que, si ella és una criada, no hi ha manera que pogués permetre's el luxe

d'un parell d'arracades de perles.

Així que aquestes no són les seus arrecades de perles. De quí són?

Podem arribar a saber, hi ha una llista de Catharina, la roba de l'esposa.

Entre elles un abric groc amb pell blanca,

una brusa groga i negra,

i pot veure aquesta roba en un munt d'altres pintures,

diferents dones en les pintures, quadres de Vermeer.

Clarament, la seva roba es va prestar a diverses dones.

No és com un acte de fe pensar

que aquesta perla pertany en realitat a la seva dona.

Així que tenim tots els elements per a la nostra història.

Ella està en l'estudi amb ell durant molt de temps.

Aquests quadres van trigar molt temps per fer.

Haurien passat el temps sols, tot aquest temps.

Ella duu l'arrecada de perla de la seva dona.

Ella és meravellosa. Òbviament, ella l'estima. Ella té un conflicte.

I la dona ho sap? Potser no.

I si no ho sap, bé...

Aquesta és la història.

(Rialles)

El quadre següent del qual parlaré

s'anomena "Noi construint un castell de cartes" per Chardin.

És un pintor francès del segle XVIII conegut per les seves naturaleses mortes,

però de tant en tant va pintar persones.

I de fet, va pintar quatre versions d'aquesta obra,

diferents nois construint castells de cartes, tots concentrats.

Aquesta és la versió que m'agrada més, perquè alguns dels nois

són més grans i alguns són més joves i per a mi, aquest,

com les farinetes de rínxols d'or, és la correcta.

Ja no és un noi, i tampoc és un home.

Ell està absolutament equilibrat entre la innocència i l'experiència,

i això em fa parar en les meves rutes davant d'aquesta obra.

Vaig mirar a la cara. És una mica com un quadre de Vermeer.

La llum prové de l'esquerra, el seu rostre està banyat

per aquesta llum que brilla. És just al centre de la pintura,

i el mires, i he trobat que quan estava mirant-lo,

estava de peu allà diguent,

"Mira'm. Si us plau, mira'm."

I ell no em va mirar a mi. Ell encara estava mirant les seves cartes,

i això és un dels elements seductors d'aquesta obra,

ell està tan concentrat en el que està fent que no ens mira a nosaltres.

És a dir, per a mi, aquest és el signe d'una obra mestra,

d'una pintura quan hi ha una manca de resolució.

Ell mai em mirarà.

Així que jo estava pensant en una història quan,

si estic en aquesta posició, qui podria ser allà mirant-lo?

El pintor no, no vull pensar en el pintor.

Estic pensant en una versió més vella de si mateix.

Ell és un home, un criat, un servent més gran mirant a n'aquest jove servent,

dient: "mira'm. Vull advertir-lo sobre

el que està punt de passar-li. Si us plau, mira'm."

I mai no ho fa.

I aquella manca de resolució, la manca de resolució en "La noia de la Perla"-

no sabem si ella està feliç o trista.

He escrit una novel·la sencera sobre ella,

i encara no sé si ella està feliç o trista.

Tornar una i altra vegada, a la pintura,

buscant la resposta, buscant la història per omplir aquest buit.

I podem fer una història, i ens satisfà momentàniament,

però no del tot, i tornem una vegada i una altra vegada.

El darrer quadre del que parlaré

s'anomena "Anònim" per anònim. (Rialles)

Aquest és un retrat Tudor adquirit per la National Portrait Gallery.

Pensaven que era un home anomenat Sir Thomas Overbury,

i després van descobrir que no era ell,

i no tenen ni idea de qui és.

Ara, a la National Portrait Gallery,

Si no sap la biografia de la pintura,

és algo inútil per vostè.

No es pot penjar a la paret, perquè no saben qui és.

Així que per desgràcia, aquest orfe passa la major part del seu temps emmagatzemat,

amb un bon nombre de altres orfes,

alguns d'ells són pintures precioses.

Aquesta obra va fer aturar en les meves pistes per tres raons:

Una és la desconnexió entre la boca

que està somrient i els seus ulls que són nostàlgics.

Ell no és feliç, i per què no és feliç?

La segona cosa que realment em va atreure

eren les seves brillants galtes vermelles.

Ell està ruboritzat. Ell està ruboritzat per al seu retrat que s'està fent!

Deu ser un tipus que es ruboritza tot el temps.

Què pensa ell sobre el que està fent-li posar vermell?

La tercera cosa que em va fer aturar en sec

és el seu gipó absolutament magnífic.

Seda, gris, els preciosos botons.

I saps amb el que em fa pensar,

en una mena de còmode i esponjós; És com un edredó estès sobre un llit.

Continuava pensant en llits i amb galtes vermelles,

i per descomptat continuava pensant amb sexe quan el mirava,

i vaig pensar, és aixó el que ell està pensant?

I vaig pensar, si fes una història,

Què és l'última cosa que posaria allà?

Bé, sobre què estaria preocupat un cavaller Tudor?

I vaig pensar, bé, Enric VIII, d'acord.

Ell estaria preocupat per la seva herència, pel seu hereu.

Qui heretarà el seu nom i la seva fortuna?

Posi totes aquestes coses juntes, i tindrà la seva història

per omplir aquest buit que el fa retornar.

Ara, aquí tenim la història.

És breu.

"Rosy"

Encara estic emprant el gipó de brocat blanc que Caroline em va donar.

Té un coll alt llis, mànigues desmuntables

i complexes botons de fil de seda trenat,

posats junts de manera que li quedi bé.

El gipó em fa pensar en un tapall sobre un llit gran.

Potser aquesta era la intenció.

Primer el vaig dur en un elaborat sopar que els seus pares celebraren en el nostre honor.

Sabia fins i tot abans que m'aixequés per parlar

que les meves galtes estarien inflamades.

Sempre m'he ruboritzat fàcilment, per l'esforç físic,

pel vi, per emocions fortes.

Quan era un nen, les meves germanes i companys d'escola es burlaven de mi,

però en George no.

Només George podia anomenar-me Rosy.

No li permetria a ningú més.

Se les va arreglar per fer la paraula tendra.

Quan ho vaig anunciar, George no

es va posar color de Rosa, sinó que es va tornar pàl·lid com el meu gipó.

Ell no s'hauria d'haver sorprès.

Ha estat una suposició

que un dia em casaria amb el seu cosí.

Però és difícil d'escoltar les paraules en veu alta.

Ho sé, que amb prou feines podria pronunciar-les.

Posteriorment, vaig trobar a George a la terrassa mirant cap a l'hort.

Malgrat haver begut constantment tota la tarda, ell encara estava pàl·lid.

Estaven junts i miravem les criades tallant enciams.

"Què pensa vostè del meu gipó?" Li vaig preguntar.

Em va mirar. "Aquell coll sembla que està estrangulant-lo."

"Encara ens veurem," vaig insistir.

"Encara podem caçar i jugar a cartes i assistir a cort.

No necessita canviar res".

George no parlava.

"Tinc 23 anys. És el moment de casar-me

i produir un hereu. És el que s'espera de mi."

George va apurar una altra copa de claret i es va girar cap a mi.

" Felicitacions pel seu futur casament, James.

Estic segur que estaran contents junts".

Ell no va utilitzar mai més el meu sobrenom.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)