L'art de construir arcs

Dong Woo Jang té un hobby inusual després de l'escola. Jang, que tenia 15 anys quan va fer la xerrada, explica la història de com, viure a la jungla de Seúl, el va inspirar a construir l'arc perfecte. Mira la demo d'un dels seus preciosos arcs fets a mà.

Es diu que la gespa sempre és més verda

a l'altra banda de la tanca,

i crec que és veritat,

sobretot quan sento al president Obama

parlant sovint sobre el sistema d'educació coreà

com una marca d'èxit.

Bé, us puc dir que,

en l'estructura rígida i la naturalesa altament competitiva

del sistema escolar coreà,

també conegut com a cuina a pressió,

no a tothom li senta bé aquest ambient.

Mentre molta gent ha respost de diferents maneres

sobre el nostre sistema d'educació,

la meva resposta a l'ambient d'alta pressió

va ser fer arcs amb trossos de fusta

que trobava prop del meu apartament.

Per què arcs?

No n'estic del tot segur.

Potser, de cara a la pressió constant,

el meu instint de supervivència d'home de les cavernes

està connectat amb els arcs.

Si hi penseu,

l'arc ha ajudat molt a conduir la supervivència humana

des de temps prehistòrics.

L'àrea de tres kilòmetres el voltant de casa meva

solia ser un bosc de moreres

durant la dinastia de Joseon,

quan els cucs de seda s'alimentaven de fulles de morera.

Per augmentar la consciència històrica d'aquest fet,

el govern ha plantat moreres.

Les llavors d'aquests arbres

també s'han estès per ocells aquí i allà

prop de les parets a prova de so de l'autopista de la ciutat

que es va construir prop de les Olimpíades del 1988.

L'àrea prop d'aquestes parets,

que ningú es preocupa per prestar-hi atenció,

ha quedat lliure d'intervencions principals,

i és on vaig trobar els meus primers tresors.

A mida que vaig entrar més a fons a fer arcs,

vaig començar a buscar més lluny del meu veïnat.

Quan anava al camp d'excursió amb l'escola,

vacances familiars o simplement tornant a casa

de les classes extraescolars,

passejava per les àrees boscoses

i agafava branques d'arbres

amb les eines que amagava a la meva motxilla.

I eren serres, ganivets,

falçs i destrals

que cobria amb un tros de tovallola.

Portava les branques a casa,

anant en autobús o metro,

amb prou feines agafant-les amb les mans.

I no vaig portar les eines aquí a Long Beach.

Seguretat d'aeroport.

(Rialles)

En la privacitat de la meva habitació, cobert de serradures,

serrava, tallava i polia fusta durant tota la nit

fins que un arc prenia forma.

Un dia estava canviant la forma d'una peça de bambú

i vaig acaba encenent el lloc de foc.

On? Al teulat de l'edifici del meu apartament,

un lloc que 96 famílies anomenen casa.

Un client d'uns grans magatzems davant del meu edifici

va trucar el 911,

i vaig córrer escales avall per dir-ho a la meva mare

amb la meitat dels meus cabells cremant.

Vull aprofitar aquesta oportunitat

per dir-li a la meva mare, avui a l'audiència:

Mare, em va saber molt greu,

I aniré més en compte amb el foc obert d'ara endavant.

La meva mare va haver de donar moltes explicacions,

dient a la gent que el seu fill no havia comès

cap incendi deliberat.

També he fet moltes cerques extenses sobre els arcs a tot el món.

En aquest procès, he intentat combinar

els diferents arcs de cada època i lloc

per crear l'arc més efectiu.

També he treballat amb molts tipus de fusta diferents,

com auró, teix i morera,

i he fet molts experiments de tiroteig

a l'area boscosa prop de l'autopista urbana

ue he mencionat abans.

Per mi, l'arc més efectiu

seria com aquest.

U: Les puntes corbes poden maximitzar l'elasticitat

quan dibuixes i dispares l'arc.

Dos: La panxa es dibuixa cap a l'interior, per un pes més alt,

que significa més potència.

Tres: El tendó utilitzat a l'altra capa de la branca

per un emmagatzematge de tensió màxim.

I quatre: Banyes utilitzades per guardar energia en compressió.

Després de fixar, trencar, redissenyar,

millorar, corbar i corregir,

el meu arc ideal va començar a agafar forma,

i quan finalment va estar fet,

era com aquest.

Estava tan orgullós de mi mateix

per inventar sol l'arc perfecte.

Aquesta és una imatge dels arcs tradicionals coreans

agafada d'un museu,

i mireu com el meu arc s'hi assembla.

Gràcies als meus avantpassats

per robar el meu invent. (Rialles)

A través de la construcció d'arcs,

vaig entrar en contacte amb una part del meu patrimoni.

Aprendre la informació que s'ha acumulat al llarg del temps

i llegir el missatge que van deixar els meus avantpassats

era millor que qualsevol teràpia de consol

o consell que qualsevol adult em pogués donar.

Com veieu, vaig buscar molt i lluny,

però mai em vaig preocupar de mirar a prop.

D'aquesta realització,

vaig començar a tenir interès en la història coreana,

que mai m'havia inspirat abans.

Al final, la gespa acostuma a ser més verda

a la meva banda de la tanca,

tot i que no ens n'adonem.

Ara us ensenyaré com funciona el meu arc.

I veurem com funciona aquest altra.

És un arc de bambú,

amb pesos de 45 lliures.

(Soroll d'arc disparant-se)

(Aplaudiments)

Un arc pot funcionar amb un mecanisme simple,

però per fer un bon arc,

es necessita una gran quantitat de comprensió.

Necessites consolar i comunicar-te

amb el material de fusta.

Cada fibra a la fusta

té la seva pròpia raó i funció per ser,

i només amb cooperació i harmonia entre ells

ve un gran arc.

Potser sóc un estudiant [estrany]

amb interessos poc convencionals,

però espero estar fent una contribució

compartint la meva història amb tots vosaltres.

El meu món ideal és un lloc

on ningú es queda enrere,

on tothom és necessitat exactament on és,

com les fibres i els tendons en un arc,

un lloc on el fort és flexible,

i el vulnerable és resistent.

L'arc s'assembla a mi,

i jo m'assemblo a l'arc.

Ara us disparo una part de mi.

No, millor encara, una part de la meva ment

s'ha disparat a la vostra ment.

Us ha tocat?

Gràcies.

(Aplaudiments)