Imam Faisal Abdul Rauf. Perd el teu ego, trova la teva compassiò

Imam Faisal Abdul Rauf combina les ensenyances del Coran, les històries de Rumi, i els exemples de Mahoma i de Jesús per demostrar-nos que només hi ha un obstacle entre cadascú de nosaltres i la compassiò absoluta: un mateix.

Avui parlaré de la compassiò des del punt de vista islàmic,

i és possible que la meva fe no estigui molt ben considerada

com a una basada en la compassiò.

De fet, la veritat és ben diferent.

El nostre llibre sagrat, l'Alcorà, consisteix en 114 capítols,

i cadascún d'ells comença amb el què anomenem el basmala,

les paraules en el nom de Deu, el compassiu, el clement,

o bé, el que Sir Richard Burton,

no el Richard Burton que es va casar amb Elizabeth Taylor,

sinò el què va viure un segle abans

i que va ser un gran viatger

i traductor de nombroses obres literàries,

tradueix com "en el nom de Déu, el què crea compassió, el què és compassiu."

I, a una de les frases de l'Àlcorà, el qual pels musulmans és la paraula de Déu parlant a la humanitat,

Déu diu al seu profeta Mahoma,

el qual creiem que va ser l'últim d'una sèrie de profetes,

començant per Adam, i també Noè, Moisès, Abraham,

també Jesucrist, i finalment Mahoma

deia que "No t'hem enviat, Mahoma,

més que com a raham, més que com una font de compassió per l'humanitat."

I, per nosaltres éssers humans, i certament per nosaltres musulmans,

qui tenim la missiò i el propòsit de seguir el camí del profeta,

és semblar-nos el profeta tant com podem,

i el profeta afirma a una de les seves dites

"Adorneu-vos amb els atributs de Déu."

I perquè Deu mateix va dir que el seu primer atribut és la seva compassió,

de fet, l'Alcorà diu que "Déu es va decretar la compassió a si mateix"

o que "va regnar sobre si mateix per la compassió."

Per tant, el nostre objectiu i la nostra missió ha de ser per força ésser fonts de compassió,

activadors de la compassió, actors de compassió,

i portaveus de compassió, i activistes de la compassió.

Tot aixó està molt bé,

però, on ens equivoquem?

i quin es l'origen de la falta de compassió en aquest món?

Per poder contestar aquestes preguntes, tornem els ulls cap al nostre camí espiritual.

En tota tradició religiosa existeix el què s'anomena camí exterior i camí interior,

o també camí exotèric i camí esotèric.

El camí esotèric de l'Islam es coneix popularment com a Sufisme, o tasawwuf en àrab.

I aquests doctors o mestres,

aquests mestres espirituals de la tradició Sufí,

fan referència a les doctrines i exemples del nostre profeta,

que ens ensenyen on es trova l'arrel dels nostres problemes.

En una de les batalles que va lliurar el profeta,

va dir els seus seguidors: "Tornem d'una guerra petita

a la guerra més gran, la batalla més gran."

I ells van dir: "Missatger de Déu, estem cansats de la batalla.

Com podem anar a una batalla més gran?"

I ell va dir, "Aquella és la batalla del ego.

L'arrel dels problemes humans està lligada a l'egoisme.

El famós mestre Sufí Rumi, molt conegut per la major part de vosaltres,

té una història en la què parla d'un home que va a casa d'un amic

i pica a la porta,

i una veu respon: "Qui és?"

"Sóc jo"

...

La veu diu: "Ves-te'n"

Després de molts anys d'entrenament, disciplina, recerca i lluita,

torna a casa,

amb molta més humilitat, truca a la porta.

La veu pregunta: "Qui és?"

I contesta: "És tu, oh trencador de cors".

La porta s'obre, i la veu diu:

"Entra, perquè en aquesta casa no hi ha lloc per dos jo,

per a dos egos.

I les històries de Rumi són metàfores del camí espiritual.

En presència de Déu, no hi ha lloc per més d'un jo,

i aquest jo es el jo de la divinitat.

En una de les ensenyances, anomenada hadith qudsi a la nostra tradició,

Déu diu que "el sirvent meu" o "la criatura meva, humana criatura meva,

no se m'apropa per res més valuós per a mi

que el que els he demanat de fer."

I aquells de vosaltres que sou empresaris sabeu exactament el que vull dir.

Voleu que els vostres empleats facin això que els demaneu,

i si ja ho han fet, doncs poden fer més,

però no poden ignorar això que els heu demanat de fer.

I Déu diu: "El meu servidor segueix apropant-se a mi,

fent més del què li he demanat de fer,

podriem dir que ha fet hores extres,

fins que l'estimi, a ell o ella.

I quan estimo al meu servidor", diu,

em converteixo en els ulls amb els què ell o ella em mira,

les orelles amb les què m'escolta,

la mà amb la qual agafa,

i els peus amb els què camina,

i el cor amb el que comprèn."

És aquesta fusió del ego amb la divinitat

la lliçó i el propòsit del nostre camí espiritual i totes les nostres tradicions de la fe.

Els musulmans consideren Jesús com a mestre del Sufisme,

el profeta i missatger més gran en emfatitzar el camí espiritual.

Quan diu: "Sóc l'esperit i el camí."

quan el profeta Mahoma diu: "Qui m'ha vist a mi, ha vist a Déu",

és perquè es van convertir tant en instrument de Déu,

es van convertir en el seu equip,

que la voluntat de Déu es manifestà a través d'ells

i no actua a partir del seu ego.

La compassió s'ens ha donat a la terra, està en nosaltres.

Tot el que hem de fer és apartar els nostres egos,

treure'l del mig.

Estic segur de que probablement tots vosaltres, la gran majoria de vosaltres,

heu tingut el que es pot dir una experiència espiritual,

un moment en el què les vostres vides, potser per uns segons o minuts,

es van dissoldre les fronteres del vostre ego.

I en aquest minut, us vau sentir un amb l'univers,

un amb aquella gerra d'aigua, un amb tots els èssers humans,

un amb el creador,

i us vau sentir en presència del poder, de l'admiració,

de l'amor més profund, del sentiment més profund de compassió

que mai heu experimentat a la vostra vida.

Aquest moment és un regal que Déu ens fa,

un regal que, per un moment, retira les fronteres

que ens fan insistir en "jo, jo, jo"

i en el seu lloc, com la persona de l'història de Rumi,

diem "És tot tu".

És tot tu. I és tot nosaltres.

I nosaltres, i jo, tots som part de tu.

Tot creador, tot l'objectiu, la font del nostre ésser,

i el final del nostre viatge.

També ets el que ens trenca el cor.

Tu ets aquell a qui tots hem de mirar, el propòsit de la nostra vida,

i per qui haurem de morir,

i per qui també resucitarem

per demostrar a Déu fins a quin punt som éssers compassius.

Avui, el nostre missatge i propòsit,

i tots els que estem avui aquí,

i el propòsit d'aquesta xerrada sobre la compassió, és recordar.

Perquè l'Alcorà sempre ens incita a recordar, a recordar-nos els uns als altres,

perquè el coneixement de la veritat està dintra de tot ésser humà.

Ho sabem tot.

Tenim accés a tot.

Potser Jung ho anomenaria el subconscient.

Per mitjà del subconscient, als vostres somnis,

anomenat a l'Alcorà estat de somni, la petita mort,

la mort temporal.

Quan estem dormits, tenim visions

viatgem fora del nostre cos, molts de nosaltres,

i veiem coses d'una gran bellesa.

Viatgem fora de les limitacions de l'espai tal i com el coneixem,

i més enllà de les limitacions conegudes del temps.

Però tot això és perquè glorifiquem el nom del creador

conegut principalment com el compassionat i compassiu.

Déu, Bokh, com voleu anomenar-lo... Alà, Ram, Om,

qualsevol que sigui el nom que feu servir per anomenar

o accedir la presència de la divinitat,

és el lloc del ésser absolut,

amor absolut i compassió

i absolut coneixement i sabiduria,

el que els hindus anomenen satchidananda.

Les paraules són diferents,

però l'objectiu és el mateix.

Rumi té una altra història

sobre tres persones, un turc, un àrab,

i no m'en recordo d'on era l'altre, però per mi que era un malai.

Un demana angur, un és, diguem-ne, anglès,

un demana eneb, i l'altra demana raïm.

I es barallen perquè,

un vol raïm, un vol eneb, un vol angur,

i no saben que la paraula que fan servir

fa referència a la mateixa cosa en idiomes diferents.

Per definició, només hi ha una realitat absoluta,

un ésser absolut per definició,

perquè absolut és per definició, únic,

i absolut i singular.

Hi ha aquesta concentració absoluta de l'ésser,

la concentració absoluta de la conciència,

un locus absolut de compasió i d'amor

que defineix els atributs principals de la divinitat.

I haurien d'ésser també

els atributs principals del què significa ésser humá.

Perquè el que defineix l'humanitat, potser biològicament,

és la nostra fisiologia,

però Déu defineix l'humanitat per la nostra espiritualitat, per la nostra natura.

I l'Alcorà diu, parla amb els ángels i diu,

"Quan hagi acabat de fer Adam amb el fang,

i li hagi donat el meu esprit,

caieu postrats davant d'ell."

Els àngels es postren, no davant del cos humà,

sinò davant de l'ànima humana.

Per què? Perquè l'ànima humana

porta un troç de l'alè diví,

un troç de l'ànima divina.

Això també s'expressa en vocabulari bíblic.

quan ens ensenyen que hem estat creats a la imatge divina.

Quina es la imatge de Déu?

La imatge de Déu és l'ésser absolut,

la conciència, el coneixement i la saviesa absoluts

i la compassió i l'amor absoluts.

I, per tant, perquè siguem humans,

en el sentit més ampli del que significa ésser humà,

en el sentit més alegre del que significa ésser humá,

significa que també hem que ser bons conductors

de l'alé de divinitat que està dins de nosaltres,

i buscar de perfeccionar dins de nosaltres l'atribut d'ésser,

d'estar vius

l'atribut de la saviesa, la conciència

i l'atribut d'ésser compassionats i afectuosos.

Això és el que jo entenc a partir de la tradició de la meva fe,

i això és el que entenc a partir dels meus estudis d'altres tradicions de fe,

i això és la plataforma comuna sobre la qual tots hem d'estar,

i quan estem sobre aquesta plataforma,

estic convençut de que podem crear un món meravellós.

I, personalment, crec que hi estem a punt,

i de que amb la presència i l'ajut de persones com els que sou aquí,

podem fer realitat la profecia d'Isiah.

Perquè va predir d'un periode

en el qual les persones cambiarien les espasses per arades

i ja no aprendrien a fer la guerra.

Hem arrivat a una etapa de la història humana en la qual ja no tenim una altra opció.

Per força hem de reduir els nostres egos,

controlar els nostres egos, tant sigui l'ego individual, personal,

familiar o nacional,

i deixar que tot sigui per la glorificació de l'unitat.

Gràcies i que Deu us beneeixi.

Aplaudiments