L'auge dels nous super-rics globals

La tecnologia està avençant a passos agegantats, com ho fan les desigualtats econòmiques, diu l'escriptora Chrystia Freeland. En una xerrada apassionada, analitza l'auge d'una nova classe de plutòcrates (els que són extremadament poderosos perquè són extremadament rics), i suggereix que la globalització i les noves tecnologies estan, de fet, afavorint en comptes d'escurçar les desigualtats globals d'ingressos. Freeland exposa tres problemes amb la plutocràcia... i un raig d'esperança.

El fet econòmic més important del nostre temps és aquest:

Vivim en una època d'una creixent desigualtat d'ingressos,

sobretot entre els de dalt de tot

i la resta.

Aquest canvi és més sorprenent als EEUU i al Regne Unit,

però és un fenomen global.

S'està donant a la Xina comunista,

a la Rússia ex-comunista,

a la Índia, o al meu propi país, Canadà.

Fins i tot l'observem en social-democràcies acollidores,

com ara Suècia, Finlàndia i Alemanya.

Deixeu-me que us doni unes quantes xifres per que us feu una idea.

A la dècada de 1970, als EEUU

l'u per cent de la població

rebia al voltant del 10 per cent dels ingressos nacionals.

Avui en dia, aquesta proporció s'ha més que duplicat,

fins a més del 20 per cent.

Però el que encara crida més l'atenció

és el que està passant a la punta de dalt de tot

de la distribució dels ingressos:

Avui en dia, el 0,1 per cent de la població dels EEUU

posseeix més del vuit per cent

dels ingressos nacionals.

Això representa una proporció similar a la de
l'u per cent de fa 30 anys.

Deixeu-me que us doni una altra xifra per que tingueu una perspectiva del que això representa,

és una xifra calculada al 2005

per Robert Reich,

ministre de treball en el govern Clinton.

Reich va agafar la riquesa de dos homes, sense dubte, molt rics:

Bill Gates i Warren Buffet,

i va descobrir que era equivalent a la riquesa

del 40 per cent de la població més pobre dels EEUU,

és a dir, 120 milions de persones.

Doncs bé,

Warren Buffet no és només un plutòcrata,

sinó també un dels observadors més astuts d'aquest fenomen,

i té el seu propi número favorit.

A Buffet li agrada explicar que al 1992,

la riquesa combinada de les persones

de la llista dels 400 de la revista Forbes

(és a dir, la llista dels 400 americans més rics)

era de 300.000 milions de dòlars.

Penseu-hi.

No calia ni tenir mil milions de dòlars

per a ser en aquesta llista al 1992.

Doncs bé, avui en dia, aquesta xifra s'ha més que quintuplicat,

fins als 1.7 bilions,

i segurament no cal que us digui

que no hem vist que passés res similar

entre la classe mitjana,

la riquesa de la qual s'ha estancat si no, de fet, disminuït.

Així que vivim en l'edat de la plutocràcia global,

però ens ha costat adonar-nos-en.

Jo crec que una de les raons per les que ha costat tant

és una mena de fenomen de granota bullida.

Els canvis que són lents i graduals

poden ser difícils de detectar

fins i tot si el seu impacte final és prou espectacular.

Al cap i a la fi, penseu en el que li va passar a la pobre granota.

Però jo crec que està passant quelcom més.

Parlar sobre la desigualtat d'ingressos,

fins i tot si no estem a la llista dels 400 de Forbes,

ens pot fer sentir incòmodes.

Sembla que és menys positiu, menys optimista,

parlar de com es reparteix el pastís

que pensar en com fer el pastís més gros.

I si resulta que estàs a la llista dels 400 de Forbes,

parlar de la distribució dels ingressos

i, inevitablement, del seu cosí germà, la redistribució del ingressos,

pot ser, directament, amenaçador.

Així és que vivim en l'època de la creixent desigualtat d'ingressos,

sobretot a la part superior de la societat.

Què l'està impulsant i què podem fer al respecte?

Hi ha un seguit de causes que són polítiques:

impostos més baixos, des-regulació (sobretot dels serveis financers),

privatització, proteccions legals més febles per als sindicats,

tot això ha contribuït

a que més i més ingressos hagin anat cap al cap d'amunt del tot.

Molts d'aquests factors polítics es poden ficar al sac

del "capitalisme clientelista",

canvis polítics que beneficien un grup

de persones assabentades i ben connectades

però que, de fet, no ens fan gaire bé a la resta de nosaltres.

A la pràctica, desfer-se del capitalisme clientelista

és increïblement difícil.

Penseu en tots els anys que reformadors de diferents signes polítics

porten intentant desfer-se de la corrupció a Rússia, per exemple,

o com és de difícil tornar a regular els bancs,

fins i tot després de la crisi financera més profunda

des de la Gran Depressió,

o fins i tot com és de difícil aconseguir que les grans companyies multinacionals,

incloent-hi aquelles que tenen per lema "no facis el mal",

paguin impostos en una proporció remotament semblant a

com ho fa la classe mitjana.

Però, mentre que desfer-nos del capitalisme clientelista en la pràctica

és molt, molt difícil,

com a mínim, des del punt de vista intel·lectual, és un problema senzill.

Després de tot, no hi ha ningú que estigui, en realitat, a favor del capitalisme clientelista.

De fet, aquest és un d'aquells rars temes

que uneixen a l'esquerra amb la dreta.

Una crítica al capitalisme clientelista és una peça tan central

en el Tea Party com ho és en el moviment Occupy Wall Street.

Però si el capitalisme clientelista és, com a mínim des del punt de vista intel·lectual,

la part fàcil del problema,

les coses es compliquen quan considerem les causes econòmiques

de la creixent desigualtat econòmica.

En sí mateixes, no són massa misterioses.

La globalització i la revolució tecnològica,

les dues transformacions econòmiques bessones

que ens estan canviant la vida

i transformant l'economia global,

també estan alimentant l'auge dels super-rics.

Penseu-hi.

Per primer cop en la història,

si ets un emprenedor amb energia,

amb una idea nova i brillant

o un producte nou fantàstic,

tens un accés gairebé instantani i sense friccions

a un mercat global de més de mil milions de persones.

Resultat: si ets molt i molt intel·ligent

i tens molta i molta sort,

et pots fer molt i molt ric,

molt i molt ràpidament.

L'última icona d'aquest fenomen

és David Karp.

El fundador de Tumblr, de 26 anys,

ha venut recentment la seva companyia a Yahoo

per 1.100 milions de dòlars.

Penseu-hi un moment:

1.100 milions de dòlars, 26 anys.

És més fàcil veure com la revolució tecnològica

i la globalització estan creant aquesta mena d'efecte superstar

en camps molt visibles,

com ara els esports i el món de l'espectacle.

Tots podem veure com un atleta fantàstic

o un fantastic artista poden, avui en dia, aprofitar les seves dots

en l'economia global com mai abans ho havien fet.

Però ara, aquest efecte de super-estrella

s'està donant en tota l'economia.

Tenim tecnòlegs super-estrelles.

Tenim banquers super-estrelles.

Tenim advocats super-estrelles i arquitectes super-estrelles.

Hi ha cuiners super-estrelles

i pagesos super-estrelles.

Fins i tot hi ha (i aquest és el meu exemple preferit)

dentistes super-estrelles,

entre els quals, l'exemplar més enlluernador és

Bernard Touati, el francès que s'encarrega

dels somriures d'altres super-estrelles,

com ara l'oligarca rus Roman Abramovich

o la dissenyadora de moda americana, d'origen europeu

Diane von Furstenberg.

Però si bé és bastant fàcil veure com la globalització

i la revolució tecnològica

estan creant aquesta plutocràcia global,

el que és molt més difícil és crear-se una opinió al respecte.

I això succeeix perquè,

al contrari del que passa amb el capitalisme clientelista,

molt del que han aportat la globalització i la revolució tecnològica

és molt positiu.

Comencem amb la tecnologia.

M'encanta Internet. M'encanten els meus dispositius mòbils.

M'encanta que facin possible que

qui ho vulgui, pugui veure aquesta xerrada

molt més enllà d'aquest auditori.

I encara sóc més fan de la globalització.

Aquesta és la transformació

que ha tret a centenars de milions de persones

d'arreu del món de la pobresa

i ha possibilitat la seva entrada en la classe mitjana,

i si resulta que vius en la part rica del món,

ha fet que molts productes nous siguin econòmicament assequibles

(qui penseu que ha fet el vostre iPhone?)

i coses en les que confiem des de fa molt de temps les han fet molt més barates.

Penseu en el vostre rentaplats o la vostra samarreta.

Així és que, què és el que no ens pot agradar?

Bé doncs, unes quantes coses.

Una de les coses que em preocupen

és la facilitat amb què el que podríem anomenar plutocràcia meritocràtica

es pot transformar en plutocràcia clientelista.

Imagineu-vos que sou un emprenedor brillant

que ha venut amb èxit una idea o un producte

als milers de milions globals

i ha esdevingut milionari fent-ho.

En aquest moment, és temptador

utilitzar els teus coneixements econòmics

per manipular les regles de l'economia política global

a favor teu.

I aquest no és un simple exemple hipotètic.

Penseu en Amazon, Apple, Google, Starbucks.

Aquestes companyies es troben entre les més admirades,

estimades i innovadores del planeta.

Resulta que també són particularment aficionades a

treballar-se el sistema fiscal internacional

per aconseguir rebaixar els impostos que han de pagar de manera molt i molt significativa.

I per què limitar-se a jugar amb el sistema polític

i econòmic global existent

per treure'n el màxim avantatge?

Un cop tens el formidable poder econòmic

que hem vist al cap d'amunt de la distribució d'ingressos

i el poder polític que inevitablement l'acompanya,

també esdevé temptador

començar a intentar canviar les regles del joc

en benefici propi.

De nou, aquest no és un cas merament hipotètic.

És el que van fer els oligarques russos

en crear la venda del segle amb la privatització

dels recursos naturals de Rússia.

És una manera de descriure el que va passar

amb la desregularització dels serveis financers

als EEUU i al Regne Unit.

Una altra cosa que em preocupa

és la facilitat amb que la plutocràcia meritocràtica

pot transformar-se en aristocràcia.

Una manera de descriure els plutòcrates

és com els "frikis alfa"

i són persones que són molt conscients

de la importància de les capacitats analítiques i quantitatives

altament sofisticades en l'economia actual.

Aquesta és la raó per la que estan invertint

quantitats sense precedents de temps i recursos

en educar els seus propis fills.

La classe mitjana també està invertint més en escolarització

però en la carrera armamentística global de l'educació,

que comença a la guarderia

i acaba a Harvard, Standford o al MIT,

el 99 per cent de la població es veu cada vegada més superada

per l'U Per Cent.

El resultat és el que els economistes Alan Krueger

i Miles Corak anomenen la Curvatura Gran Gatsby.

A mesura que les desigualtats d'ingressos s'incrementen,

la mobilitat social disminueix.

La plutocràcia pot ser una meritocràcia,

però, cada vegada més, has d'haver nascut

en l'esglaó més alt de l'escala per poder ni tan sols prendre part en aquesta carrera.

La tercera cosa, i la que més em preocupa,

és fins a quin punt les mateixes forces majoritàriament positives

que estan impulsant l'auge de la plutocràcia global

també estan buidant la classe mitjana

en les economies industrialitzades occidentals.

Comencem per la tecnologia.

Les mateixes forces que estan creant multimilionaris

també estan devorant molts llocs de treballs tradicionals de la classe mitjana.

Quan va ser l'última vegada que vau utilitzar una agència de viatges?

I, a diferència de la revolució industrial,

els titans de la nostra nova economia

no estan creant tants nous llocs de treball.

En el seu moment de major esplendor, G.M. tenia centenars de milers de treballadors,

Facebook menys de 10.000.

El mateix es pot aplicar a la globalització:

Al mateix temps que està traient milions de persones

de la pobresa en els mercats emergents,

està deslocalitzant milions de llocs de treball

de les economies industrialitzades del món occidental.

La terrorífica realitat és que

no hi ha cap regla econòmica

que, de manera automàtica, tradueixi

un increment del creixement econòmic

en una prosperitat àmpliament compartida.

Això es pot comprovar en el que jo considero

l'estadística econòmica més aterradora dels nostres temps:

Des de finals de la dècada de 1990, els increments de la productivitat

s'han desvinculat dels increments en

salaris i ocupació.

Això significa que els nostres països s'estan fent més rics,

les nostres companyies estan sent més eficients,

però no estem creant més llocs de treball

i no estem pagant a la gent, en termes generals, més.

Una conclusió aterradora que podríeu extreure de tot això

és la preocupació per l'atur estructural.

Però a mi encara em preocupa més és una altra situació de malson.

Després de tot, en un mercat laboral totalment lliure,

podríem trobar feines per a gairebé tothom.

La distòpia que em preocupa

és un univers en què uns quants genis

inventen Google i coses per l'estil

i la resta de nosaltres estem empleats fent-los massatges.

Així és que quan em deprimeixo de veritat donant-li voltes a aquesta idea,

em consolo pensant en la Revolució Industrial.

Després de tot, i malgrat les seves fàbriques depriments i satàniques,

va resultar bastant bé, oi?

Després de tot, tots els que som aquí som més rics, més sans més alts

(bé, amb algunes excepcions)

i vivim més que els nostres avantpassats de començaments del segle XIX.

Però és important recordar

que abans d'aprendre a compartir els fruits

de la Revolució Industrial

amb els sectors més amplis de la societat,

vam haver de passar per dues depressions,

la Gran Depressió de la dècada de 1930,

i la Llarga Depressió de la dècada de 1870,

dues guerres mundials, revolucions comunistes

a Rússia i a la Xina,

i una època d'agitacions socials

i polítiques tremendes en el món occidental.

També, i no per casualitat,

vam passar per una època de tremendes

invencions socials i polítiques.

Vam crear l'estat del benestar modern.

Vam crear l'educació pública.

Vam crear la sanitat pública.

Vam crear el sistema públic de pensions.

Vam crear els sindicats.

Avui en dia, vivim en una època

de transformació econòmica

comparable en la seva magnitud i el seu abast

a la Revolució Industrial.

Per assegurar-nos de que aquesta nova economia ens beneficia a tots

i no només als plutòcrates,

cal que ens embarquem en una època

de canvi social i polític igual d'ambiciosa.

Necessitem un nou New Deal.

(Aplaudiments)