Nic Marks: L'Índex del Planeta Feliç

L'estadistic Nic Marks pregunta per què mesurem l'èxit d'una nació segons la seva productivitat en lloc de fer-ho segons la felicitat i el benestar del poble. Presenta l'Índex del Planeta Feliç, que indica el benestar nacional en funció de l'ús de recursos, perquè una vida feliç no ha de costar la Terra. Quins països estan millor situats en l'IPF? Potser et sorprèn.

Martin Luther King

no va dir:

"Tinc un malson",

en inspirar els moviments dels drets civils.

Va dir: "Tinc un somni".

I jo tinc un somni.

Jo somio que poguem deixar de pensar

que el futur serà un malson;

i això és un repte

perquè si pensem

en les grans pel·lícules taquilleres dels últims temps,

gairebé totes veuen la humanitat

de forma apocalíptica.

Penso que la pel·lícula

"The Road" (La carretera) és representativa dels temps moderns.

És una bella obra cinematogràfica,

però tot está desolat,

tot és mort.

Només pare i fill

intentant sobreviure, caminant per la carretera.

I penso que el moviment ecologista,

al qual pertanyo

ha estat còmplice

en la creació d'aquesta visió de futur.

Durant massa temps

hem difós una visió catastròfica

del que succeirà.

Ens hem centrat en el pitjor dels casos.

En els problemes.

I no hem pensat prou

en les solucions.

Hem utilitzat la por, si es vol dir així,

per a captar l'atenció de la gent.

I qualsevol psicòleg els dirà

que la por a l'organisme

està vinculada al mecanisme de fugida.

Forma part del mecanisme de lluita i fugida,

que quan un animal està espantat...

penseu en un cèrvol.

Un cèrvol es queda molt, molt quiet,

a punt de sortir corrents.

I penso que això és el que fem

quan demanem a la gent que segueixi el nostre pla

en torn a la degradació ambiental i el canvi climàtic.

La gent es paralitza i surt corrents

perquè fem servir la por.

I penso que el moviment ecologista ha de madurar

i començar a pensar

què és el progrès.

I si milloréssim la condició humana?

I el problema a què ens afrontem, penso,

és que les úniques persones que han acaparat el mercat

en materia de progrès

són aquelles que defineixen progrès amb termes financers

una definició econòmica de progrès...

que, d'alguna forma,

si fem crèixer els indicadors adients

estarem millor,

sigui en el mercat de valors,

sigui amb el PIB

i el creixemnet econòmic,

la vida, d'alguna manera, millorarà.

Això és, en certa mesura, apel·lar contra la cobdícia humana

en lloc de la por...

que com més, millor.

Vinga. Al món occidental ja en tenim prou.

Potser en altres indrets del món no, però nosaltres en tenim prou.

I sabem des de fa molt que aquesta no és una bona mesura

de benestar entre nacions.

De fet, l'arquitecte del nostre sistema contable nacional,

en Simon Kuznets, a la dècada de 1930,

va dir que "El benestar d'una nació

amb prou feines pot inferir-se del seu ingrès nacional".

Però hem creat un sistema contable nacional

fermament basat en la producció,

en la producció de béns,

I, en efecte, això és probablement històric, i va tenir el seu moment.

A la Segona Guerra Mundial havíem de produir moltes coses.

I, de fet, vam tenir tant èxit produint determinats tipus de coses

que vam destruir gran part d'Europa i després vam haver de reconstruir-la.

Per tant, el nostre sistema comptable nacional

va quedar fixat en el que havíem de produir.

Però ja al 1968

aquest home visionari, Robert Kennedy,

al principi de la seva campanya presidencial fallida,

va fer la descontrucció més eloqüent

del producte interior brut

que mai s'ha fet.

I va acabar el seu discurs amb la frase:

"El producte interior brut

ho mesura tot menys allò

que fa que la vida pagui la pena".

Quina bogeria es aquesta? Que la nostra mesura del progrès,

la nostra mesura dominant del progrès en la societat,

consisteixi en mesurar-ho tot

menys allò que fa que la vida pagui la pena?

Penso que, si avui Kennedy fos viu,

demanaria als estadístics com jo

de sortir i esbrinar

què és el que fa que la vida pagui la pena.

Ens estaria demanant que redissenyéssim

el nostre sistema comptable nacional

per a basar-lo en

coses tan importants com la justícia social,

la sostenibilitat

i el benestar de les persones.

I, de fet, els científics socials ja han començat

a preguntar això arreu del món.

Això és una enquesta mundial.

Es pregunta a la gent què vol.

I, com era d'esperar, la gent d'arreu del món,

diu que el que vol

és la felicitat per a ells,

per a les seves famílies, els seus fills,

les seves comunitats.

Bé, creuen que els diners són importants.

Hi són, però no són tan importants com la felicitat,

i no són tan importants com l'amor.

Tots necessitem estimar i ser estimats a la vida.

No és tan important com la salut.

Volem tenir salut i viure una vida plena.

Aquestes semblen ser aspiracions humanes naturals.

Per què no mesuren això els estadístics?

Per què no pensem en el progrès de les nacions en aquests termes

en lloc de mesurar només la quantitat de coses que tenim?

I, realment, això és el que he fet en la meva vida adulta...

pensar com mesurar la felicitat,

com mesurar el benestar,

com podem fer-ho dins els límits ambientals.

I vam crear, a la organització en què treballo,

la New Economics Foundation (Fundació Nova Economia),

una cosa anomenada Happy Planet Index (Índex de Planeta Feliç)

perquè creiem que la gent hauria de ser feliç i el planeta també.

Per què no creem un indicador de progrès que mostri això?

I el que fem

és dir que el resultat final d'una nació

és l'èxit que té

en crear una vida feliç i saludable per als seus ciutadans.

Aquest hauria de ser l'objectiu

de les nacions del planeta.

Però hem de recordar

que hi ha un inversió fonamental per a això

que és quants recursos del planeta utilitzem.

Només tenim un planeta. L'hem de compartir.

És el recurs escàs d'última instància,

el planeta que compartim.

I l'economia s'interessa molt en l'escassetat.

Quan hi ha escassetat d'un producte

que es vol conertir en

un recurs desitjable,

es valora en termes d'eficiència.

En termes de quin profit treiem dels nostres diners.

I aquest és un indicador de la quantitat de benestar

que obtenim en utilitzar els recursos del planeta.

És una mesura d'eficiència.

I, probablement, la manera més fàcil de veure-ho

és monstrant-vos aquest gràfic.

A l'eix horitzontal, al gràfic,

hi veiem "l'emprempta ecològica",

que es refereix als recursos que utilitzem

i a la pressió que exercim sobre el planeta.

Més és dolent.

Cap a dalt, en vertical,

hi ha una mètrica anomenada "anys de vida feliç".

Té a veure amb el benestar de les nacions.

És com una expectativa de vida ajustada a la felicitat.

És una espècie de qualitat i quantitat de vida a les nacions.

I el punt groc que veieu és la mitjana mundial.

Hi ha un gran grup de nacions

al voltant de la mitjana mundial

Cap a la part superior dreta del gràfic,

hi són els països als quals els va raonablement bé i produeixen benestar

però utilitzen massa recursos per a aconseguir-lo.

Són els EE.UU.,

atres països occidentals en aquests triangles

i aguns estat del Golf.

D'altra banda, a la part inferior esquerra del gràfic,

hi són els països que no produeixen gaire benestar...

com era d'esperar, l'Àfrica subsahariana.

En termes de Hobbes,

allà la vida es curta i brutal.

L'esperança mitja de vida en molts d'aquestos països

és només de 40 anys.

La malària, el VIH/SIDA,

maten a molta gent

en aquestes regions del món.

Però ara venen les bones notícies.

Hi ha alguns països, als triangles grocs,

als quals els va millor que a la mitjana,

que es dirigeixen cap a la part superior esquerra del gràfic.

Aquest és un gràfic aspiracional.

Volem estar a dalt a l'esquerra, on viure bé no és a costa del planeta.

Són d'Amèrica Llatina.

El país de la part superior

és un lloc on no he estat.

Potser alguns de vosaltres sí.

Costa Rica.

Costa Rica...

La mitjana de l'esperança de vida és de 78 anys i mig.

Això és més que als EEUU.

És, segons l'enquesta mundial més recent de Gallup,

el país més feliç del planeta,

més que ningú; més que Suïssa i Dinamarca.

Són el lloc més feliç.

Ho aconsegueixen

amb un quart dels recursos

que s'utilitzen generalment al món occidental...

un quart dels recursos.

Què passa?

Què passa a Costa Rica?

Podem veure algunes dades.

El 99% de la seva electricitat prové de recursos renovables.

El seu govern va ser un dels primers en comprometre's

a ser neutre en carboni l'any 2021.

Van abolir l'exèrcit

al 1949,

el 1949.

I van invertir en programes socials...

salut i educació.

Tenen una de les tasses d'alfabetització més altes de l'Amèrica Llatina

i del món.

I tenen aquell aire llatí, oi?

Tenen aquell "do" social.

(Riuen)

El repte és que, possiblement, (i potser hi haguem de pensar)

és que el futur

podria no ser Nord-Amèrica,

podria no ser Europa occidental.

Podria ser l'Amèrica Llatina.

I el repte, en realitat,

és dur la mitjana mundial fins aquí.

Això és el que hem de fer.

I si ho fem

hem de donar embranzida als països de la part inferior

i als països de la dreta del gràfic.

I llavors començarem a crear un planeta feliç.

Aquesta és una manera de veure-ho.

Una altra és observar les tendències temporals.

No tenim bones dades històriques de tots els països del món,

però sí d'alguns dels països més rics, el grup de l'OCDE.

I aquesta és una tendència en el benestar durant aquell temps,

un petit augment,

però aquesta és la tendència de l'emprempta ecològica.

I, així, en l'estricta metodologia del planeta feliç,

ens hem tornat menys eficients

per a convertir el recurs escàs

en el resultat que volem.

I la idea és en realitat, es que penso

que probablement tots en aquesta sala

desitgem que la societat arribi al 2050

sense que succeeixi

res apocalíptic.

En realitat no queda gaire.

Som a mitja vida humana de distància.

Un nen que avui entra a l'escola

tindrà la meva edat al 2050.

Aquest no és un futur gaire llunyà.

Aquest és l'objectiu del govern britànic

sobre el carboni i les emissions d'efecte hivernacle.

I mantinc que no és un tema com qualsevol altre.

Això està canviant les nostres activitats.

Està canviant la manera com creem les nostres organitzacions,

com fem política de govern i com vivim les nostres vides.

i la idea és que

hem de seguir incrementant el benestar.

Ningú pot anar a les urnes

i dir que la qualitat de vida es reduirà.

Ningú, penso,

vol que s'aturi el progrès humà.

Penso que volem que continui.

Penso que volem que la condició humana segueixi millorant.

I penso que aquí és un entren en joc els escèptics i negadors del canvi climàtic.

Penso que això és el que volen. Volen que segueixi augmentant la qualitat de vida.

Volen conservar el que tenen.

I si els volem seguir,

penso que això és el que hem de fer.

I això significa que hem d'augmentar l'eficiència una mica més.

És molt fàcil dibuixar gràfics i coses semblants,

però la idea és que hem de revertir aquestes corves.

I en aquets punt és on penso podem aprofitar idees

de la teoria de sistemes, dels enginyers de sistemes;

ells creen bucles de retroalimentació,

posen la informació correcta en el moment exacte.

Els éssers humans estem motivats per "l'ara".

Si posem un medidor inteligent a casa

veiem quanta electricitat s'està fent servir en aquest moment,

quant ens està costant,

els nens van i apaguen les llums inmediatament.

Com es projecta això en la societat?

Per què deu ser que a les notícies de la radio de la tarda

sento el FTSE 100, el Dow Jones, la relació de lliures a dòlars...

ni tan sols sé en quin ratio entre la lliura i el dòlar és una bona notícia.

I per què sento això?

Per què no sento quanta energia va utilitzar la Gran Bretanya ahir,

o quanta en va utilitzar EEUU ahir?

Complim el nostre objectiu anual del 3%

de reducció d'emissions de carboni?

Així és com es crea un objectiu col.lectiu.

Ho transmets als mitjans de comunicació i s'hi comença a pensar.

I necessitem cicles de retroalimentació positius

per a augmentar el benestar.

A nivell governamental han de comptabilitzar el benestar.

A nivell empresarial es pot mirar el benestar dels treballadors,

que sabem que està estretament lligat a la creativitat,

a la innovació,

i necessitarem molta innovació per a fer front als problemes ambientals.

A nivell personal, també necessitem aquestes empentes.

Potser no tant per les dades, però sí que necessitem que ens ho recordin.

Al Regne Unit tenem un fort missatge de salut pública

de 5 fruites i verdures al dia

i la quantitat d'exercici que hem de fer...que no ha estat mai el meu fort.

Quin és l'equivalent per a la felicitat?

Quines són les 5 coses que hauríem de fer cada dia

per a ser més feliços?

Vam fer un projecte per a l'Oficina Governamental de la Ciència fa un parell d'anys,

un gran programa anomenat Foresight (Previsió),

molta gent, molts experts involucrats,

tot basat en proves...un gran llibre.

I una part de la feina va ser trobar les 5 accions positives que pots fer

per a millorar el teu benestar.

I la idea d'això és

que hi ha, no del tot, secrets de la felicitat,

però hi ha coses, penso, de les quals fluirà la felicitat.

I la primera és "conectar-se",

és que les relacions socials

són els pilars fonamentals de la vida.

Inverteixes tot el temps i l'energia que podries

en la gent que estimes?

Segueix construint el vincle.

La segona és "estar actiu".

La manera més eficaç contra el mal humor

és sortir, anar a caminar, encendre la radio i ballar.

Estar actiu és ideal per a un estat d'ànim positiu.

La tercera és "prendre nota".

Ets prou conscient de les coses que passen al món,

del canvi d'estacions, de la gent que t'envolta?

Sents això que portes dins i intenta sortir?

Basat en un munt d'evidència pro-atenció,

i teràpia cognitivo-conductual,

abdues són decisives en el nostre benestar.

La quarta és "seguir aprenent"

i és important seguir...

aprenent durant tota la vida.

Les persones grans que segueixen aprenent i són curioses

tenen molt millors resultats que aquells que comencen a tancar-se.

Però no té per què ser un aprenentatge formal; no es basa en el coneixement.

És més aviat la curiositat.

Pot ser aprendre a preparar un plat nou,

tornar a tocar un instrument que es va deixar a l'infantesa.

Seguir aprenent.

I l'última

és la més antieconòmica de les activitats:

"donar".

La nostra generositat, el nostre altruïsme,

la nostra compassió,

tot està relacionat

amb el mecanisme de recompensa del cervell.

Ens sentim bé si donem.

Es pot fer un experiment en què un dóna

a dos grups de persones 100 dòlars al matí.

Es demana a uns que se'ls gastin en ells mateixos

i als altres en altra gent.

En mesurar la felicitat al final del dia

els que han gastat en altres persones són molt més feliços

que els que han gastat en ells mateixos.

I aquestes 5 maneres

que posem en aquestes notes

jo diria que no han de costar la Terra.

No contenen gens de carboni.

No necessiten grans quantitats de bens materials per a realitzar-se.

És per això que penso que és realment bastants factible

que la felicitat no costi la Terra.

Ara bé, Martin Luther King,

la vigília de la seva mort,

va fer un discurs increïble.

Va dir: "Sé que hi ha reptes per davant,

hi pot haver problemes més endavant,

però no li tinc por a ningú. No m'importa.

He estat al cim de la muntanya

i he vist la Terra Promesa".

I ell era un predicador,

però penso que el moviment ecologista

i, de fet, la comunitat empresarial, el govern,

han d'anar al cim de la muntanya,

han de mirar

i han de veure la Terra Promesa

o la terra de promissió,

i han de tenir una visió

d'un món que tots volem.

I no només això, hem de crear una gran transició

per a arribar allà

i hem de preparar molt bé aquesta transició amb coses bones.

Els éssers humans volem ser feliços.

Preparem el terreny amb les 5 maneres.

I hem de senyalitzar

per tal de reunir la gent i guiar-la...

una cosa com l'Índex del Planeta Feliç.

Llavors, penso

que tots podem crear el món que desitgem,

on la felicitat no ens costi el planeta.

(Aplaudiments)