Martin Luther King
no va dir:
"Tinc un malson",
en inspirar els moviments dels drets civils.
Va dir: "Tinc un somni".
I jo tinc un somni.
Jo somio que poguem deixar de pensar
que el futur serà un malson;
i això és un repte
perquè si pensem
en les grans pel·lícules taquilleres dels últims temps,
gairebé totes veuen la humanitat
de forma apocalíptica.
Penso que la pel·lícula
"The Road" (La carretera) és representativa dels temps moderns.
És una bella obra cinematogràfica,
però tot está desolat,
tot és mort.
Només pare i fill
intentant sobreviure, caminant per la carretera.
I penso que el moviment ecologista,
al qual pertanyo
ha estat còmplice
en la creació d'aquesta visió de futur.
Durant massa temps
hem difós una visió catastròfica
del que succeirà.
Ens hem centrat en el pitjor dels casos.
En els problemes.
I no hem pensat prou
en les solucions.
Hem utilitzat la por, si es vol dir així,
per a captar l'atenció de la gent.
I qualsevol psicòleg els dirà
que la por a l'organisme
està vinculada al mecanisme de fugida.
Forma part del mecanisme de lluita i fugida,
que quan un animal està espantat...
penseu en un cèrvol.
Un cèrvol es queda molt, molt quiet,
a punt de sortir corrents.
I penso que això és el que fem
quan demanem a la gent que segueixi el nostre pla
en torn a la degradació ambiental i el canvi climàtic.
La gent es paralitza i surt corrents
perquè fem servir la por.
I penso que el moviment ecologista ha de madurar
i començar a pensar
què és el progrès.
I si milloréssim la condició humana?
I el problema a què ens afrontem, penso,
és que les úniques persones que han acaparat el mercat
en materia de progrès
són aquelles que defineixen progrès amb termes financers
una definició econòmica de progrès...
que, d'alguna forma,
si fem crèixer els indicadors adients
estarem millor,
sigui en el mercat de valors,
sigui amb el PIB
i el creixemnet econòmic,
la vida, d'alguna manera, millorarà.
Això és, en certa mesura, apel·lar contra la cobdícia humana
en lloc de la por...
que com més, millor.
Vinga. Al món occidental ja en tenim prou.
Potser en altres indrets del món no, però nosaltres en tenim prou.
I sabem des de fa molt que aquesta no és una bona mesura
de benestar entre nacions.
De fet, l'arquitecte del nostre sistema contable nacional,
en Simon Kuznets, a la dècada de 1930,
va dir que "El benestar d'una nació
amb prou feines pot inferir-se del seu ingrès nacional".
Però hem creat un sistema contable nacional
fermament basat en la producció,
en la producció de béns,
I, en efecte, això és probablement històric, i va tenir el seu moment.
A la Segona Guerra Mundial havíem de produir moltes coses.
I, de fet, vam tenir tant èxit produint determinats tipus de coses
que vam destruir gran part d'Europa i després vam haver de reconstruir-la.
Per tant, el nostre sistema comptable nacional
va quedar fixat en el que havíem de produir.
Però ja al 1968
aquest home visionari, Robert Kennedy,
al principi de la seva campanya presidencial fallida,
va fer la descontrucció més eloqüent
del producte interior brut
que mai s'ha fet.
I va acabar el seu discurs amb la frase:
"El producte interior brut
ho mesura tot menys allò
que fa que la vida pagui la pena".
Quina bogeria es aquesta? Que la nostra mesura del progrès,
la nostra mesura dominant del progrès en la societat,
consisteixi en mesurar-ho tot
menys allò que fa que la vida pagui la pena?
Penso que, si avui Kennedy fos viu,
demanaria als estadístics com jo
de sortir i esbrinar
què és el que fa que la vida pagui la pena.
Ens estaria demanant que redissenyéssim
el nostre sistema comptable nacional
per a basar-lo en
coses tan importants com la justícia social,
la sostenibilitat
i el benestar de les persones.
I, de fet, els científics socials ja han començat
a preguntar això arreu del món.
Això és una enquesta mundial.
Es pregunta a la gent què vol.
I, com era d'esperar, la gent d'arreu del món,
diu que el que vol
és la felicitat per a ells,
per a les seves famílies, els seus fills,
les seves comunitats.
Bé, creuen que els diners són importants.
Hi són, però no són tan importants com la felicitat,
i no són tan importants com l'amor.
Tots necessitem estimar i ser estimats a la vida.
No és tan important com la salut.
Volem tenir salut i viure una vida plena.
Aquestes semblen ser aspiracions humanes naturals.
Per què no mesuren això els estadístics?
Per què no pensem en el progrès de les nacions en aquests termes
en lloc de mesurar només la quantitat de coses que tenim?
I, realment, això és el que he fet en la meva vida adulta...
pensar com mesurar la felicitat,
com mesurar el benestar,
com podem fer-ho dins els límits ambientals.
I vam crear, a la organització en què treballo,
la New Economics Foundation (Fundació Nova Economia),
una cosa anomenada Happy Planet Index (Índex de Planeta Feliç)
perquè creiem que la gent hauria de ser feliç i el planeta també.
Per què no creem un indicador de progrès que mostri això?
I el que fem
és dir que el resultat final d'una nació
és l'èxit que té
en crear una vida feliç i saludable per als seus ciutadans.
Aquest hauria de ser l'objectiu
de les nacions del planeta.
Però hem de recordar
que hi ha un inversió fonamental per a això
que és quants recursos del planeta utilitzem.
Només tenim un planeta. L'hem de compartir.
És el recurs escàs d'última instància,
el planeta que compartim.
I l'economia s'interessa molt en l'escassetat.
Quan hi ha escassetat d'un producte
que es vol conertir en
un recurs desitjable,
es valora en termes d'eficiència.
En termes de quin profit treiem dels nostres diners.
I aquest és un indicador de la quantitat de benestar
que obtenim en utilitzar els recursos del planeta.
És una mesura d'eficiència.
I, probablement, la manera més fàcil de veure-ho
és monstrant-vos aquest gràfic.
A l'eix horitzontal, al gràfic,
hi veiem "l'emprempta ecològica",
que es refereix als recursos que utilitzem
i a la pressió que exercim sobre el planeta.
Més és dolent.
Cap a dalt, en vertical,
hi ha una mètrica anomenada "anys de vida feliç".
Té a veure amb el benestar de les nacions.
És com una expectativa de vida ajustada a la felicitat.
És una espècie de qualitat i quantitat de vida a les nacions.
I el punt groc que veieu és la mitjana mundial.
Hi ha un gran grup de nacions
al voltant de la mitjana mundial
Cap a la part superior dreta del gràfic,
hi són els països als quals els va raonablement bé i produeixen benestar
però utilitzen massa recursos per a aconseguir-lo.
Són els EE.UU.,
atres països occidentals en aquests triangles
i aguns estat del Golf.
D'altra banda, a la part inferior esquerra del gràfic,
hi són els països que no produeixen gaire benestar...
com era d'esperar, l'Àfrica subsahariana.
En termes de Hobbes,
allà la vida es curta i brutal.
L'esperança mitja de vida en molts d'aquestos països
és només de 40 anys.
La malària, el VIH/SIDA,
maten a molta gent
en aquestes regions del món.
Però ara venen les bones notícies.
Hi ha alguns països, als triangles grocs,
als quals els va millor que a la mitjana,
que es dirigeixen cap a la part superior esquerra del gràfic.
Aquest és un gràfic aspiracional.
Volem estar a dalt a l'esquerra, on viure bé no és a costa del planeta.
Són d'Amèrica Llatina.
El país de la part superior
és un lloc on no he estat.
Potser alguns de vosaltres sí.
Costa Rica.
Costa Rica...
La mitjana de l'esperança de vida és de 78 anys i mig.
Això és més que als EEUU.
És, segons l'enquesta mundial més recent de Gallup,
el país més feliç del planeta,
més que ningú; més que Suïssa i Dinamarca.
Són el lloc més feliç.
Ho aconsegueixen
amb un quart dels recursos
que s'utilitzen generalment al món occidental...
un quart dels recursos.
Què passa?
Què passa a Costa Rica?
Podem veure algunes dades.
El 99% de la seva electricitat prové de recursos renovables.
El seu govern va ser un dels primers en comprometre's
a ser neutre en carboni l'any 2021.
Van abolir l'exèrcit
al 1949,
el 1949.
I van invertir en programes socials...
salut i educació.
Tenen una de les tasses d'alfabetització més altes de l'Amèrica Llatina
i del món.
I tenen aquell aire llatí, oi?
Tenen aquell "do" social.
(Riuen)
El repte és que, possiblement, (i potser hi haguem de pensar)
és que el futur
podria no ser Nord-Amèrica,
podria no ser Europa occidental.
Podria ser l'Amèrica Llatina.
I el repte, en realitat,
és dur la mitjana mundial fins aquí.
Això és el que hem de fer.
I si ho fem
hem de donar embranzida als països de la part inferior
i als països de la dreta del gràfic.
I llavors començarem a crear un planeta feliç.
Aquesta és una manera de veure-ho.
Una altra és observar les tendències temporals.
No tenim bones dades històriques de tots els països del món,
però sí d'alguns dels països més rics, el grup de l'OCDE.
I aquesta és una tendència en el benestar durant aquell temps,
un petit augment,
però aquesta és la tendència de l'emprempta ecològica.
I, així, en l'estricta metodologia del planeta feliç,
ens hem tornat menys eficients
per a convertir el recurs escàs
en el resultat que volem.
I la idea és en realitat, es que penso
que probablement tots en aquesta sala
desitgem que la societat arribi al 2050
sense que succeeixi
res apocalíptic.
En realitat no queda gaire.
Som a mitja vida humana de distància.
Un nen que avui entra a l'escola
tindrà la meva edat al 2050.
Aquest no és un futur gaire llunyà.
Aquest és l'objectiu del govern britànic
sobre el carboni i les emissions d'efecte hivernacle.
I mantinc que no és un tema com qualsevol altre.
Això està canviant les nostres activitats.
Està canviant la manera com creem les nostres organitzacions,
com fem política de govern i com vivim les nostres vides.
i la idea és que
hem de seguir incrementant el benestar.
Ningú pot anar a les urnes
i dir que la qualitat de vida es reduirà.
Ningú, penso,
vol que s'aturi el progrès humà.
Penso que volem que continui.
Penso que volem que la condició humana segueixi millorant.
I penso que aquí és un entren en joc els escèptics i negadors del canvi climàtic.
Penso que això és el que volen. Volen que segueixi augmentant la qualitat de vida.
Volen conservar el que tenen.
I si els volem seguir,
penso que això és el que hem de fer.
I això significa que hem d'augmentar l'eficiència una mica més.
És molt fàcil dibuixar gràfics i coses semblants,
però la idea és que hem de revertir aquestes corves.
I en aquets punt és on penso podem aprofitar idees
de la teoria de sistemes, dels enginyers de sistemes;
ells creen bucles de retroalimentació,
posen la informació correcta en el moment exacte.
Els éssers humans estem motivats per "l'ara".
Si posem un medidor inteligent a casa
veiem quanta electricitat s'està fent servir en aquest moment,
quant ens està costant,
els nens van i apaguen les llums inmediatament.
Com es projecta això en la societat?
Per què deu ser que a les notícies de la radio de la tarda
sento el FTSE 100, el Dow Jones, la relació de lliures a dòlars...
ni tan sols sé en quin ratio entre la lliura i el dòlar és una bona notícia.
I per què sento això?
Per què no sento quanta energia va utilitzar la Gran Bretanya ahir,
o quanta en va utilitzar EEUU ahir?
Complim el nostre objectiu anual del 3%
de reducció d'emissions de carboni?
Així és com es crea un objectiu col.lectiu.
Ho transmets als mitjans de comunicació i s'hi comença a pensar.
I necessitem cicles de retroalimentació positius
per a augmentar el benestar.
A nivell governamental han de comptabilitzar el benestar.
A nivell empresarial es pot mirar el benestar dels treballadors,
que sabem que està estretament lligat a la creativitat,
a la innovació,
i necessitarem molta innovació per a fer front als problemes ambientals.
A nivell personal, també necessitem aquestes empentes.
Potser no tant per les dades, però sí que necessitem que ens ho recordin.
Al Regne Unit tenem un fort missatge de salut pública
de 5 fruites i verdures al dia
i la quantitat d'exercici que hem de fer...que no ha estat mai el meu fort.
Quin és l'equivalent per a la felicitat?
Quines són les 5 coses que hauríem de fer cada dia
per a ser més feliços?
Vam fer un projecte per a l'Oficina Governamental de la Ciència fa un parell d'anys,
un gran programa anomenat Foresight (Previsió),
molta gent, molts experts involucrats,
tot basat en proves...un gran llibre.
I una part de la feina va ser trobar les 5 accions positives que pots fer
per a millorar el teu benestar.
I la idea d'això és
que hi ha, no del tot, secrets de la felicitat,
però hi ha coses, penso, de les quals fluirà la felicitat.
I la primera és "conectar-se",
és que les relacions socials
són els pilars fonamentals de la vida.
Inverteixes tot el temps i l'energia que podries
en la gent que estimes?
Segueix construint el vincle.
La segona és "estar actiu".
La manera més eficaç contra el mal humor
és sortir, anar a caminar, encendre la radio i ballar.
Estar actiu és ideal per a un estat d'ànim positiu.
La tercera és "prendre nota".
Ets prou conscient de les coses que passen al món,
del canvi d'estacions, de la gent que t'envolta?
Sents això que portes dins i intenta sortir?
Basat en un munt d'evidència pro-atenció,
i teràpia cognitivo-conductual,
abdues són decisives en el nostre benestar.
La quarta és "seguir aprenent"
i és important seguir...
aprenent durant tota la vida.
Les persones grans que segueixen aprenent i són curioses
tenen molt millors resultats que aquells que comencen a tancar-se.
Però no té per què ser un aprenentatge formal; no es basa en el coneixement.
És més aviat la curiositat.
Pot ser aprendre a preparar un plat nou,
tornar a tocar un instrument que es va deixar a l'infantesa.
Seguir aprenent.
I l'última
és la més antieconòmica de les activitats:
"donar".
La nostra generositat, el nostre altruïsme,
la nostra compassió,
tot està relacionat
amb el mecanisme de recompensa del cervell.
Ens sentim bé si donem.
Es pot fer un experiment en què un dóna
a dos grups de persones 100 dòlars al matí.
Es demana a uns que se'ls gastin en ells mateixos
i als altres en altra gent.
En mesurar la felicitat al final del dia
els que han gastat en altres persones són molt més feliços
que els que han gastat en ells mateixos.
I aquestes 5 maneres
que posem en aquestes notes
jo diria que no han de costar la Terra.
No contenen gens de carboni.
No necessiten grans quantitats de bens materials per a realitzar-se.
És per això que penso que és realment bastants factible
que la felicitat no costi la Terra.
Ara bé, Martin Luther King,
la vigília de la seva mort,
va fer un discurs increïble.
Va dir: "Sé que hi ha reptes per davant,
hi pot haver problemes més endavant,
però no li tinc por a ningú. No m'importa.
He estat al cim de la muntanya
i he vist la Terra Promesa".
I ell era un predicador,
però penso que el moviment ecologista
i, de fet, la comunitat empresarial, el govern,
han d'anar al cim de la muntanya,
han de mirar
i han de veure la Terra Promesa
o la terra de promissió,
i han de tenir una visió
d'un món que tots volem.
I no només això, hem de crear una gran transició
per a arribar allà
i hem de preparar molt bé aquesta transició amb coses bones.
Els éssers humans volem ser feliços.
Preparem el terreny amb les 5 maneres.
I hem de senyalitzar
per tal de reunir la gent i guiar-la...
una cosa com l'Índex del Planeta Feliç.
Llavors, penso
que tots podem crear el món que desitgem,
on la felicitat no ens costi el planeta.
(Aplaudiments)