Amb quina rapidesa es pot crear una vacuna? - Dan Kwartler

Mireu la lliçó sencera a: https://ed.ted.com/lessons/how-fast-can-a-vaccine-be-made-dan-kwartler

Quan apareix un nou patogen, els nostres cossos i els sistemes de salut esdevenen vulnerables. I quan aquest patogen ocasiona la irrupció d'una pandèmia, hi ha la necessitat urgent de trobar una vacuna per crear immunitat global amb el mínim cost de vides. Amb quina rapidesa podem desenvolupar vacunes quan més les necessitem? Dan Kwartler descriu les tres fases del desenvolupament d'una vacuna.

Quan apareix un nou patogen,

els cossos i els sistemes de salut
esdevenen vulnerables.

En moments així,

hi ha la necessitat urgent
de trobar una vacuna

per crear immunitat global
amb el mínim cost de vides.

Amb quina rapidesa podem desenvolupar
vacunes quan més les necessitem?

El desenvolupament de vacunes
es pot dividir en tres fases.

A la recerca exploratòria,

els científics experimenten
amb diversos mètodes

per trobar dissenys de vacunes
segurs i repetibles.

Quan s'han investigat al laboratori,
comencen els testos clínics,

on se n'avalua la seguretat,
l'eficàcia i els efectes secundaris

en mostres diverses de població.

Al final, hi ha la fabricació,

quan les vacunes es produeixen
i distribueixen per a ús públic.

En condicions normals, el procés
triga de 15 a 20 anys de mitjana.

Però durant una pandèmia,
s'utilitzen nombroses estratègies

per travessar cada fase
com més ràpid millor.

Potser la més flexible és
la de la recerca exploratòria.

L'objectiu d'aquesta fase
és trobar una manera segura

de presentar al sistema immunitari
el virus o el bacteri.

Això li dona al cos la informació
que li cal per crear anticossos

capaços de combatre una infecció real.

Hi ha moltes maneres de desencadenar
aquesta resposta immunitària,

però, en general, les més efectives
són també les més lentes de produir.

Les vacunes atenuades tradicionals
creen resistència de llarga durada,

però es basen
en soques víriques afeblides

que s'han de cultivar
en teixit no humà durant molt de temps.

Les vacunes inactivades
són un mètode molt més ràpid,

que aplica calor, àcid o radiació
per afeblir el patogen.

Les vacunes de subunitats, que injecten
fragments innocus de proteïnes virals,

també es poden crear ràpidament.

Però aquestes tècniques ràpides
produeixen una resistència menys robusta.

Aquests són només tres
dels molts dissenys de vacuna,

cada un amb avantatges i inconvenients.

No hi ha un sol mètode
amb l'èxit garantit,

i tots ells exigeixen
una llarga recerca.

Per tant, la manera d'accelerar-ho
és que molts laboratoris

treballin alhora
en diferents models.

Aquesta cursa per arribar el primer

va produir en set mesos
la primera vacuna pel virus del Zika,

i la primera vacuna verificable
per a la COVID-19 en 42 dies.

Que siguin verificables no vol dir
que siguin reeixides.

Però els models que es considerin
segurs i fàcils de repetir

poden ser testats clínicament mentre
d'altres exploren diferents alternatives.

Tant si es produeix la vacuna verificable
en quatre mesos o quatre anys,

el pas següent del desenvolupament és
el més llarg i més imprevisible.

Els assajos clínics tenen tres fases,
i cada una té múltiples proves.

Les proves de la fase 1 se centren

en la intensitat
de la resposta immunitària desencadenada,

i intenten establir si la vacuna
és segura i efectiva.

Les proves de la fase 2 busquen
les dosis i la programació correctes

en una població més ampla.

I les proves de la fase 3
analitzen la seguretat

per a la població que la usarà
prioritàriament

i alhora identifiquen efectes secundaris
i altres reaccions negatives.

Atesos el nombre de variables
i l'èmfasi en la seguretat a la llarga,

és molt difícil accelerar el procés
de les proves clíniques.

En casos extrems, els investigadors
fan moltes proves alhora

dins d'una mateixa fase.

Però abans d'avançar necessiten
complir uns criteris de seguretat.

De vegades, els laboratoris
acceleren el procés,

reutilitzant tractaments
previs ja aprovats.

El 2009, es va adaptar la vacuna de la
grip estacional per tractar la H1N1,

i es va produir, en tan sols sis mesos,
una vacuna àmpliament disponible.

Tanmateix, aquesta tècnica només
va bé quan s'aplica a patògens coneguts

que tinguin
models de vacuna ben establerts.

Després d'una fase 3 reeixida,
una autoritat reguladora nacional

revisa els resultats i aprova les vacunes
segures perquè es puguin fabricar.

Cada vacuna té una barreja única
de components biològics i químics

que requereixen un canal
de producció especialitzat.

Per començar la producció
tan bon punt s'aprova la vacuna,

cal dissenyar els plans de producció
en paral·lel amb la recerca i les proves.

Això requereix una coordinació constant
entre laboratoris i fabricants,

i també recursos per adaptar-se
a canvis bruscs en el disseny de la vacuna

(fins i tot si això significa
abandonar mesos de treball).

Amb el temps, els avenços
en la recerca exploratòria i la fabricació

haurien de fer aquest procés més ràpid.

Estudis preliminars
suggereixen que en el futur

es podrà intercanviar
material genètic de diferents virus

per formar una sola vacuna.

Les vacunes basades en ADN i
ARN missatger podrien accelerar molt

les tres fases de producció de vacunes.

Però fins que arribin
aquests descobriments

la millor estratègia és
que els laboratoris de tot el món cooperin

i treballin en paral·lel
amb aproximacions diferents.

Quan comparteixen coneixement i recursos,

els científics poden dividir
i vèncer qualsevol patogen.