Quan apareix un nou patogen, els cossos i els sistemes de salut esdevenen vulnerables. En moments així, hi ha la necessitat urgent de trobar una vacuna per crear immunitat global amb el mínim cost de vides. Amb quina rapidesa podem desenvolupar vacunes quan més les necessitem? El desenvolupament de vacunes es pot dividir en tres fases. A la recerca exploratòria, els científics experimenten amb diversos mètodes per trobar dissenys de vacunes segurs i repetibles. Quan s'han investigat al laboratori, comencen els testos clínics, on se n'avalua la seguretat, l'eficàcia i els efectes secundaris en mostres diverses de població. Al final, hi ha la fabricació, quan les vacunes es produeixen i distribueixen per a ús públic. En condicions normals, el procés triga de 15 a 20 anys de mitjana. Però durant una pandèmia, s'utilitzen nombroses estratègies per travessar cada fase com més ràpid millor. Potser la més flexible és la de la recerca exploratòria. L'objectiu d'aquesta fase és trobar una manera segura de presentar al sistema immunitari el virus o el bacteri. Això li dona al cos la informació que li cal per crear anticossos capaços de combatre una infecció real. Hi ha moltes maneres de desencadenar aquesta resposta immunitària, però, en general, les més efectives són també les més lentes de produir. Les vacunes atenuades tradicionals creen resistència de llarga durada, però es basen en soques víriques afeblides que s'han de cultivar en teixit no humà durant molt de temps. Les vacunes inactivades són un mètode molt més ràpid, que aplica calor, àcid o radiació per afeblir el patogen. Les vacunes de subunitats, que injecten fragments innocus de proteïnes virals, també es poden crear ràpidament. Però aquestes tècniques ràpides produeixen una resistència menys robusta. Aquests són només tres dels molts dissenys de vacuna, cada un amb avantatges i inconvenients. No hi ha un sol mètode amb l'èxit garantit, i tots ells exigeixen una llarga recerca. Per tant, la manera d'accelerar-ho és que molts laboratoris treballin alhora en diferents models. Aquesta cursa per arribar el primer va produir en set mesos la primera vacuna pel virus del Zika, i la primera vacuna verificable per a la COVID-19 en 42 dies. Que siguin verificables no vol dir que siguin reeixides. Però els models que es considerin segurs i fàcils de repetir poden ser testats clínicament mentre d'altres exploren diferents alternatives. Tant si es produeix la vacuna verificable en quatre mesos o quatre anys, el pas següent del desenvolupament és el més llarg i més imprevisible. Els assajos clínics tenen tres fases, i cada una té múltiples proves. Les proves de la fase 1 se centren en la intensitat de la resposta immunitària desencadenada, i intenten establir si la vacuna és segura i efectiva. Les proves de la fase 2 busquen les dosis i la programació correctes en una població més ampla. I les proves de la fase 3 analitzen la seguretat per a la població que la usarà prioritàriament i alhora identifiquen efectes secundaris i altres reaccions negatives. Atesos el nombre de variables i l'èmfasi en la seguretat a la llarga, és molt difícil accelerar el procés de les proves clíniques. En casos extrems, els investigadors fan moltes proves alhora dins d'una mateixa fase. Però abans d'avançar necessiten complir uns criteris de seguretat. De vegades, els laboratoris acceleren el procés, reutilitzant tractaments previs ja aprovats. El 2009, es va adaptar la vacuna de la grip estacional per tractar la H1N1, i es va produir, en tan sols sis mesos, una vacuna àmpliament disponible. Tanmateix, aquesta tècnica només va bé quan s'aplica a patògens coneguts que tinguin models de vacuna ben establerts. Després d'una fase 3 reeixida, una autoritat reguladora nacional revisa els resultats i aprova les vacunes segures perquè es puguin fabricar. Cada vacuna té una barreja única de components biològics i químics que requereixen un canal de producció especialitzat. Per començar la producció tan bon punt s'aprova la vacuna, cal dissenyar els plans de producció en paral·lel amb la recerca i les proves. Això requereix una coordinació constant entre laboratoris i fabricants, i també recursos per adaptar-se a canvis bruscs en el disseny de la vacuna (fins i tot si això significa abandonar mesos de treball). Amb el temps, els avenços en la recerca exploratòria i la fabricació haurien de fer aquest procés més ràpid. Estudis preliminars suggereixen que en el futur es podrà intercanviar material genètic de diferents virus per formar una sola vacuna. Les vacunes basades en ADN i ARN missatger podrien accelerar molt les tres fases de producció de vacunes. Però fins que arribin aquests descobriments la millor estratègia és que els laboratoris de tot el món cooperin i treballin en paral·lel amb aproximacions diferents. Quan comparteixen coneixement i recursos, els científics poden dividir i vèncer qualsevol patogen.