La ciència de les cèl.lules que mai moren

Què fa que el nostre cos envelleixi... la pell s'arrugui, el cabell es torni blanc o el sistema inmunitari es debiliti? La biòloga Elizabeth Blackburn gaudeix d'un Premi Nobel pel seu treball, on ha trobat la resposta amb el descobriment de la telomerasa: un enzim que fa de topall al final dels cromosomes, que es trenquen quan les cèl.lules es divideixen. Apren més sobre la investigació revolucionària de Blackburn, i també com podríem tenim més control sobre el nostre envelliment del que ens pensem.

A on comença el final?

Per a mi tot comença
amb aquest petit amiguet.

Aquest adorable organisme,

al menys ho és per a mi,

es diu Tetrahymena
i és un organisme unicel·lular

també conegut com a alga.

Doncs sí, la meva carrera
comença amb les algues.

No és sorprenent
que sigui científica.

Vaig crèixer lluny d'aquí,

i de petita, era ben curiosa

amb tot el que era viu.

Acostumava recollir grumers
verinosos i a cantar-los.

En començar la meva carrera

tenia molt d'interès
en misteris fonamentals

dels aspectes més bàsics de la vida,

i vaig tenir sort de viure en una societat
on la curiositat era valorada.

Per mi, la petita alga Tetrahymena

fou una manera excel·lent
d'estudiar el misteri fonamental

que més m'encuriosia:

els conglomerats d'ADN de les
cèl·lules anomenats cromosomes.

Perquè m'intrigaven
els extrems dels cromosomes,

coneguts com a telòmers.

Quan vaig començar a investigar,

només sabíem que els telòmers
protegeixen els extrems dels cromosomes.

Que era important
en la divisió cel·lular.

Molt important.

Però jo volia saber
què formen els telòmers,

i, per això, en necessitava molts.

Així doncs, aquesta petita
i adorable Tetrahymena

està formada
per molts cromosomes curts lineals,

uns 20.000,

moltíssims telòmers.

Vaig descobrir que aquests telòmers
estan formats per segments especials

d'ADN no codificat
just al final dels cromosomes.

Però sorgeix un problema.

Tots començem a viure
com un organisme unicel·lular.

Es multiplica per dos.
De dos a quatre, de quatre a vuit,

i així fins arribar
als 200 bilions de cèl·lules

que constitueixen el nostre cos.

I algunes d'aquestes cèl·lules
es divideixen milers de vegades.

De fet, encara que sóc aquí amb vosaltres

per tot el meu cos, es generen
cèl·lules frenèticament

per poder seguir aquí amb vosaltres.

Cada cop que una cèl·lula es divideix,
es copia el seu ADN,

tot l'ADN codificat
dins dels cromosomes,

perquè porta
les instruccions de les funcions vitals

que fan que funcionin
les nostres cèl·lules,

les meves cèl·lules cardíaques
poden seguir un batec constant,

us asseguro que no ho están fent
ara mateix,

i les cèl·lules inmunitàries

poden combatre bacteris i virus,

i les cèl·lules cerebrals poden
guardar la memòria del primer petó.

i seguir aprenent al llarg de la vida.

Però quan l'ADN es copia,
sorgeix un problema.

És una de les coses de la vida.

Cada cop que la cèl·lula
es divideix i l'ADN es copia,

part del final d'aquest ADN,
es desgasta i s'escurça,

part d'aquest telòmer de l'ADN.

Imaginem-nos-ho

com els caputxons del final
dels cordons de les sabates.

Fan que els cordons,
o el cromosomes, no es desfilin

i quan la punta s'escurça massa, cau

i el telòmer que s'ha desgastat,
envia una senyal a les cèl·lules.

'L'ADN ja no està protegit'.

Li envia un senyal. Hora de morir.

Així acaba la historia.

Bé, perdó, no tan ràpid.

No pot ser el final de la història

perquè la vida
no s'ha extinguit de la terra.

Per això tenia curiositat:

si tal deterioració i divisó
és inevitable,

com pot assegurar la mare naturalesa

que mantenim els cromosomes intactes?

Ara, recordeu la petita alga Tetrahymena?

El més sorprenent era que
les cèl·lules mai envellien ni morien.

Passava el temps i els telòmers
no s'escurçaven.

Fins i tot a vegades es feien més llargs.

Aquí passava una altra cosa

i creieu-me, una cosa
que no sortia en els llibres de text.

Treballant al laboratori
amb la meva fabulosa alumne Carol Greider

amb qui comparteixo el Premi Nobel
per aquest treball,

vam començar a fer experiments

i descobrírem que les cèl·lules
tenen alguna cosa més.

Era un enzim prodigiós, desconegut,

que podia regenerar i allargar
els telòmers,

i l'anomenarem telomerasa.

I quan vam extreure la telomerasa
de la nostra alga

els telòmers es reduien i es morien.

Era gràcies a que tenia molts telòmers

que l'alga no envellia.

És un missatge
increïblement esperançador

que els humans
rebem de les algues

perquè resulta

que en fer-nos vells,
els telòmers s'escurcen,

i sorprenentment,
aquest fet ens fa envellir.

En general, quan més largs
són els telòmers,

millor per tu.

L'escurçament dels telòmers

és el que ens fa sentir i veure
signes d'envelliment.

Les cèl·lules de la pell
se'm comencen a morir

i començo a veure arrugues

Els capil·lars del cabell es moren.

Comences a veure cabells blancs.

Les cèl·lules inmunitàries moren.

Les possibilitats de
posar-te malalt augmenten.

De fet, les investigacions
dels darrers 20 anys

han demostrat que l'erosió dels telòmers

contribueix al risc
de patir malaties cardiovasculars,

Alzheimer, alguns càncers i diabetis,

enfermetats de les quals
molts morim.

Hem de reflexionar sobre el tema.

Què està passant?

Aquesta erosió,

sí, mirem i ens sentim majors.

Els nostres telòmers perden
massa ràpid la guerra.

I els que ens sentim
joves durant més temps

resulta que els nostres telòmers
són més llargs

durant més temps,

augmentant el nostre sentiment juvenil

i reduïnt els riscos
als que tots tenim por

a mesura que passen els anys.

Val,

pareix una obvietat.

Ara bé, si els meus telòmers
estan connectats

a com de ràpid
em sentiré vella i envelliré

si els meu telòmers es renoven
gràcies a la telomerasa

el que he de fer per prevenir
els signes i símptomes d'envelliment

és esbrinar on comprar
una botella ben grossa

de telomerasa ecològica
de comerç just, oi?

Genial! Problema resolt.

(Aplaudiments)

No tan aviat, ho sento molt.

Ai, tan fácil no és.

Per què?

Perquè la genètica humana
ens ha ensenyat

que quan es tracta
de la telomerasa,

els humans estem a la vora del precipici.

Dit d'una altra manera

estimular la telomerasa disminueix
els riscos d'algunes enfermetats,

però també augmenta els riscos d'altres,
d'alguns càncers bastant terribles.

Encara que poguessim comprar
la telomeresa en botella,

i hi ha moltes pàgines webs
que venen tals productes sospitosos

el problema és que podries
accelerar el risc de càncer.

I no ho volem, això.

Però, no patiu,

perquè mentre penso que
és divertit que ara mateix,

segur que molts pensem:
'preferiria ser una alga'.

(Rialles)

Hi ha quelcom pels humans

en la història dels telòmers
i del seu funcionament.

Però vull deixar una cosa clara.

No es tracta d'allargar molt
l'esperança de vida dels humans

o de la inmortalitat.

Es l'esperança de vida en bona salut.

Això és el nombre d'anys de la teva vida

quan estàs exempt de malalties,
estàs sa, ets productiu,

vius la vida amb entusiasme.

El contrari
de l'esperança de vida en bona salut

és el temps de la vida que et sents
vell, malalt i moribund.

Així comença la vertadera qüestió,

Si no em puc empassar la telomerasa,

puc controlar la llargada
dels meus telòmers

i per tant el meu benestar,
la meva salut

sense aquests inconvenients
del risc de càncer?

Oi?

Així, arriba l'any 2000.

He estat examinant minuciosament
petitíssims telòmers,

alegrement durant molts anys,

quan arriba al meu laboratori
la psicòloga Elissa Epel.

L'Elissa és experta en els efectes
que l'estrès psicològic crònic i agut

té en la ment i en la salut del cos.

Allà estava, al meu laboratori,

que irònicament dóna a l'entrada
del dipòsit de cadàvers

(Rialles)

i em va fer una pregunta de vida o mort.

'Què passa als telòmers
en la gent que pateix estrès crònic?'

em preguntà.

Veureu, ha estant estudiant els cuidadors

concretament les mares de nens
amb afeccions cròniques,

siguin problemes digestius,
autisme, el que sigui...

un grup clarament sotmès a
un enorme i perllongat estrès psicològic.

He de dir que la seva pregunta

em va canviar radicalment.

Aviam, durant tot aquest temps
he percebut els telòmers

com les estructures moleculars
minúscules que són

i com els gens que controlen els telòmers.

I quan l'Elissa em preguntà
si podia estudiar a les mares,

de sobte vaig veure els telòmers
d'una manera completament diferent.

Vaig veure més enllà
dels gens i dels cromosomes

en la vida de les persones
que estudiàvem.

I com a mare que sóc,

en aquell moment,

em va venir al cap la
imatge d'aquelles dones

que cuiden als seus fills amb una afecció

molt difícil de tractar,
sovint sense cap ajuda.

I aquestes dones, simplement,

sempre semblen estar esgotades.

Era possible que els seus telòmers
també estiguessin desgastats?

Així, el nostre interès en l'asumpte
va posar-se en marxa.

Pel nostre primer estudi, l'Elissa
seleccionà a un grup de mares

i ens demanàvem:
quina és la llargada dels seus telòmers

en comparació al nombre
d'anys que duen cuidant

dels seus fills amb una afecció crònica?

Així doncs, passen quatre anys

i arriba el dia dels resultats,

i l'Elissa examinà
la nostra primera gràfica

i literalment quedà bocabadada

perquè hi havia un patró a les dades,

i era la correlació exacte
que ens temíem que fos.

Estava just allà, davant nostre.

Quan més temps i més anys

la mare havia cuidat al nen
en aquestes circumstàncies,

sense importar la seva edat,

més curts eren els seus telòmers.

I quan més se n'adonava

de que la seva situació
resultava molt estressant,

menys telomerasa tenia i
més curts eren els seus telòmers.

Així doncs, havíem descobert
quelcom d'inaudit:

quan més estrès crònic pateixes,
més curts són els telòmers,

el que significa, que tens més
possibilitats d'enmalaltir

i probablement d'una mort prematura.

El nostre descobriment suposava
que els fets de la vida diària de la gent

i la manera en que actuem
davant aquests esdeveniments

poden canviar com es mantenen
els telòmers.

La llargada dels telòmers
no és només per l'edat comptada en anys.

La qüestió que l'Elissa em plantejà

el primer cop que vingué al laboratori,
era certament una qüestió de vida o mort.

Per sort, amagada dins l'estadística,
hi havia esperança.

Vam notar que algunes mares,

tot i haver atès als seus fills
amb dedicació durant molts anys,

havien estat capaces
de mantenir els seus telòmers.

L'estudi d'aquestes dones demostrava
que podien soportar l'estrès.

Eren capaçes de viure les circumstàncies

no com una amenaça diària

sinó més bé com un repte,

i això ens dóna una lliçó a la resta:

podem controlar la manera en què envellim

fins al final de les nostres cèl·lules.

Bé, la curiositat inicial es va escampar.

Milers de científics de diferents àmbits,

s'afegiren
a la investigació dels telòmers,

i els resultats s'han multiplicat.

Més de 10.000 articles científics.

Ràpidament diferents estudis
confirmaren la nostra primera conclusió

que sí, l'estrès crònic
és perjudicial pels telòmers.

I actualment molts revelen

que tenim més control sobre
aquest procés d'envelliment

del que mai podríem haver imaginat.

Uns quants exemples:

un estudi de la Universitat de California,
Los Angeles,

sobre gent que cuida a parents
amb demència, a llarg termini,

observaren la capacitat dels cuidadors
de mantindre els seus telòmers

i trobaren que havía millorat

gràcies a la pràctica de la meditació

tan sols durant 12 minuts al dia
durant dos mesos.

L'actitud importa.

Si acostumeu a pensar negativament,

segurament responeu amb estrès
a situacions estressants,

per exemple si el teu cap vol veure't,

automàticament pensaràs:
''Em despatxarà''

els vasos sanguinis es contrauen

el teu nivell de cortisol, l'hormona
de l'estrès, augmenta gradualment,

i es manté alta,

i amb el temps, aquest nivell
tan alt de cortisol

disminueix la telomerasa.

I això no és bo pels telòmers.

D'altra banda,

si acostumes a veure quelcom estressant
com un repte a superar,

doncs, la sang flueix cap
al cor i el cervell,

i vius una pujada de cortisol
curta però revitalitzant.

I gràcies a aquesta actitud de ''vinga!''

els teus telòmers estàn bé.

Doncs...

Què ens ensenya tot això?

Els teus telòmers estàn bé.

Realment tens el poder
de canviar el que passa

amb els teus propis telòmers.

El nostre interès era
cada vegada més intens,

perquè ens vam començar a demanar,

si hi influïen els factors externs?

Podrien ajudar també a
conservar els telòmers?

Veieu, els humans som éssers
profundament socials.

Era possible que els telòmers
també fossin socials?

Els resultats van ser sorprenents.

Durant la primera infància,

el descuit emocional, exposició
a la violència,

l'assetjament escolar i el racisme,

tot això afecta als telòmers,
i els efectes perduren molt de temps.

Podeu imaginar-vos l'impacte en els nens

que viuen en zones de guerra?

La gent que no confia
en els seus veïns

i no es senten segurs amb els veïns

tenen telòmers més curts.

Així, la teva llar
també afecta als telòmers.

D'altra banda,

les societats més unides, els matrimonis
que duren molt de temps

i les relacions d'amistat de tota la vida,

tots milloren la reserva de telòmers.

Doncs, què ens diu tot això?

Ens ensenya que jo tinc el control
per actuar sobre els meus propis telòmers,

i que també tinc el poder
per influir en els vostres.

La ciència dels telòmers ens ha revelat
la manera en que estem interconnectats.

Però jo encara tinc curiositat.

I em demano

quina influència

tindrem en la propera generació?

Invertirem

en la pròxima dona o home jove

que amb un microscopi
observi a un altra petita criatura,

la següent espècie d'alga,

interessat en un assumpte que
ni avui en dia sabem si és una qüestió?

Seria un gran tema que poguèssim
influenciar a tot el món.

I tal vegada, sentiu curiositat
pel que us passa a vosaltres mateixos.

Ara que sabeu com protegir els telòmers,

sentiu curiositat en saber què fareu

amb els anys plens de vida i de salut?

I ara que sabeu que podeu influir
en els telòmers dels altres,

sentiu interès

per deixar empremta?

I ara que sou conscients que el poder de
la curiositat pot canviar el món,

com us assegurareu de que
el món inverteix en curiositat

pel benefici de les generacions que
estàn per venir després de nosaltres?

Gràcies.

(Aplaudiments)