Aprenent d'un moviment "descalç"

M'agradaria portar-vos a un altre món.

I m'agradaria compartir

una història d'amor de 45 anys

amb els pobres,

que viuen amb menys d'un dòlar al dia.

Vaig tenir una educació molt cara,

elitista i esnob a l'Índia

i això gairebé em destrossa.

Estava preparat

per ser un diplomat,
un professor, un doctor...

tot estava a punt.

Llavors, no ho sembla, però vaig ser
el campió nacional de l'Índia d'esquaix

durant tres anys.

(Riures)

El món sencer estava al meu abast.

Tot estava als meus peus.

No podia equivocar-me.

I llavors, vaig pensar, per curiositat

que m'agradaria anar i viure i treballar

i veure, simplement, com era un poble.

O sigui que, al 1965

vaig anar al que es va anomenar
la pitjor fam de Bihar a l'Índia

i vaig veure la fam, la mort,

gent morint de gana, per primera vegada.

Em va canviar la vida.

Vaig tornar a casa

i vaig dir a la meva mare:

"M'agradaria anar a viure
i treballar en un poble"

La mare es va quedar en coma.

(Riures)

"Com?

El món sencer està davant teu,
les millors feines a tocar de la mà,

i tu vols anar i treballar en un poble?

però, et passa alguna cosa?"

Jo vaig dir-li: "No, he
tingut la millor educació.

M'ha fet pensar.

I volia donar alguna cosa a canvi

a la meva manera."

"Què hi vols fer en un poble?

No hi ha feina, no hi ha diners,

no hi ha seguretat, no hi
ha prespectives de futur."

Vaig dir: "Vull viure

i excavar pous durant cinc anys."

"Excavar pous durant cinc anys?

Has anat a l'escola i
a la universitat més cara de l'Índia

i vols excavar pous durant cinc anys?"

No em va parlar durant
una llarga temporada,

perquè creia que havia
decebut la meva família.

Però llavors,

vaig entrar en contacte amb les habilitats
i el coneixement més extraordinaris

que té la gent molt pobre,

els quals mai es porten
als corrents dominanats

mai són identificats, ni respectats,

ni aplicats a gran escala.

I vaig pensar que començaria un "Barefoot
College" (Universitat Descalça)--

una universitat només per als pobres.

El que els pobres creien que era important

es reflexaria a la universitat.

Vaig anar a un poble per primera vegada.

La gent gran venia

i em preguntava: "T'estàs
escapant de la policia?"

Jo deia: "No."

(Riures)

"Has suspès els examens?"

Jo deia, "No."

"No has aconseguit una feina
al govern?" Jo deia: "No."

"Què hi fas aquí?

Per què ets aquí?

El sistema educatiu de l'Índia

fa que miris cap
a Paris, Nova Delhi i Zurich;

què hi fas en aquest poble?

Et passa alguna cosa
que ens estàs amagant?"

Jo deia, "No, de fet, vull
començar una universitat

només per la gent pobre.

El que la gent pobre creu que és important
estarà reflexat en aquesta universitat."

I la gent gran em van donar
un consell molt sensat i profund.

Em van dir: "Si us plau,

no portis a ningú amb un títol
acadèmic o universitari

a la teva universitat."

Per tant, és la única
universitat a l'Índia

on, si tens un doctorat o un màster

no estàs qualificat per venir.

Has de ser un desastre,
un fracassat o un marginat

per venir a la nostra universitat.

Has de treballar amb les teves mans.

Has de tenir dignitat de treball

Has de demostrar que tens una habilitat
que pots oferir a la comunitat

i donar servei a la comunitat.

Així que vam començar
el "Barefoot College"

i vam redefinir la professionalitat.

Qui és un professional?

Un professional es algú

que té una combinació de competència,

confiança i creença.

Un saurí és un professional.

Una llevadora tradicional

és una professional.

Un terrissaire tradicional
és un professional.

Tots ells són professionals a tot el món.

Els trobareu a qualsevol poblet
inaccessible del planeta.

I vam pensar que aquesta
gent havia de ser reconeguda

i mostrar que el coneixement i
les habilitats que aquesta gent té

són universals.

S'han de fer servir, s'han d'aplicar,

s'ha de mostrar al món allà fora--

que aquest coneixement
i aquestes habilitats

encara són importants avui.

Així, la universitat funciona

seguint l'estil de vida i
de treball de Mahatma Gandhi.

Menges al terra, dorms
al terra, treballes al terra.

No hi ha contractes, cap contracte escrit.

Pots estar amb mi 20 anys o marxar demà.

I ningú pot guanyar més de 100 $ al mes.

Si vens pels diners, no vinguis
al "Barefoot College".

Si vens pel treball i pel repte,

vine al "Barefoot College".

És allà on volem que provis
idees esbojarrades.

Qualsevol idea que tinguis,
vine i posa-la a prova.

No passa res si no surt bé.

Derrotat, masegat, tornes a començar.

És la única universitat on
el professor és l'aprenent

i l'aprenent és el professor.

I és la única universitat
on no donem certificats.

Estàs certificat per
la comunitat que serveixes.

No necessites un paper
que pengi de la pared

per demostrar que ets enginyer.

Quan vaig dir això,

ells em van dir: "D'acord, ensenyan's
el que és possible. Que fas?

Tot això és només xerrameca si no ens
ho pots demostrar sobre el terreny.

I vam construir el primer
"Barefoot College"

al 1986.

El van construir 12
arquitectes "descalços"

que no saben llegir ni escriure,

construït amb menys de 1,50
$ el metre quadrat

150 persones vivien i treballaven allà.

Van aconseguir el premi
d'arquitectura Aga Khan del 2002.

Però llavors van sospitar, van pensar
que hi havia un arquitecte al darrere.

Jo vaig dir: "Sí, ells han fet els plànols

però han estat els arquitectes "descalços" els
que realment han construït la universitat."

Som els únics que, de fet, vam
tornar el premi de 50.000 $,

perquè no ens van creure,

i vam pensar que, de fet,
estaven posant en dubte

els arquitecte "descalços" de Tilonia.

Vaig preguntar a un enginyer forestal--

expert qualificat i de gran prestigi--

Vaig dir: "Qué pots construïr aquí?"

Va fer un cop d'ull a la terra i
va dir: "Oblida-ho. De cap manera.

No val la pena.

Sense aigua, terra rocosa."

Em vaig trobar en un mal pas.

I em vaig dir: "D'acord, aniré
a veure l'ancià del poble

i li diré: 'Què hi puc fer crèixer aquí?'"

Em va mirar tranquil·lament i em va dir:

"Construeix això, construeix
això, posa això i funcionarà."

Aquest és l'aspecte que té avui.

Vaig anar al terrat,

i totes les dones em van dir: "Fora.

Els homes han de marxar perquè no volem
compartir aquesta tecnologia amb ells.

És la impermeabilització del terrat."

(Riures)

Una mica de melassa, unes quantes ortigues

i una mica d'altres coses que no sé.

Però realment no filtra.

Des de 1986 no ha filtrat.

Aquesta tecnologia, que les dones
no compartiran amb els homes.

(Riures)

És l'única universitat

que té tot el sistema elèctric
alimentat amb energia solar.

Tota l'electricitat ve del sol.

Panells de 45 quilowatts al terrat.

I tot funcionarà gràcies al sol
durant els propers 25 anys.

Mentre el sol brilli,

nosaltres no tindrem
problemes d'electricitat.

Però la bellesa està

en què va ser instal·lat

per un sacerdot, un sacerdot hindú,

que només va fer vuit
anys d'escola primària--

no ha anat mai a l'institut,
no ha anat mai a la universitat.

Però sap més d'energia solar

que qualsevol que jo conegui a qualsevol
lloc del món. Ho garanteixo.

El menjar, si veniu al "Barefoot College",

es cuina amb energia solar.

I la gent que fabrica
aquestes cuines solars

són dones,

dones analfabetes,

que, de fet, fabriquen

les cuines solars més sofisticades.

És una cuina solar parabòlica i autònoma.

Desgraciadament, són gairebé mig alemanes,

són tan precises.

(Riures)

No trobareu mai dones índies tan precises.

Poden fer aquesta cuina,

absolutament fins a l'última peça.

I fem 60 àpats, dues vegades al dia

cuinats amb el sol.

Tenim una dentista--

és una àvia, analfabeta, que és dentista.

De fet, cuida les dents

de 7.000 nens.

Tecnologia "descalça":

això va ser al 1986 -- cap enginyer,
cap arquitecte hi havia pensat--

però nosaltres estem recollint
l'aigua de la pluja dels terrats.

Es malgasta molt poca aigua.

Tots els terrats estan
connectats per sota terra

amb un tanc de 400.000 litres,

i no es malgasta gens d'aigua.

Si tinguéssim 4 anys de sequera, nosaltres
encara tindríem aigua al campus,

perquè recollim l'aigua de la pluja.

El 60 per cent dels
nens no van a l'escola,

perquè han de cuidar els animals--

ovelles, cabres--

tasques domèstiques.

Així que vam pensar en començar

una escola nocturna pels nens.

Gràcies a les escoles
nocturnes de Tilonia,

més de 75.000 nens han passat
per aquestes escoles nocturnes.

Ja que és per la conveniència dels nens;

no per la conveniència dels mestres.

I què ensenyem en aquestes escoles?

Democràcia, ciutadania,

com has de mesurar la teva terra,

què fer si t'arresten,

què fer si el teu animal es posa malalt.

Això és el que ensenyem
a les escoles nocturnes.

Però totes les escoles tenen
llum amb energia solar.

Cada cinc anys

fem eleccions.

Nens d'entre 6 i 14 anys

participen en un procés democràtic,

i elegeixen un primer ministre.

La primera ministre té 12 anys.

Cuida 20 cabres al matí,

però al vespre és primera ministra.

Té un gabinet,

un ministre d'educació, un ministre
d'energia, un ministre de salut.

I, de fet, ells controlen i supervisen

150 escoles per 7000 nens.

Fa cinc anys va rebre
el Premi dels Nens del Món,

i se'n va anar a Suècia,

La primera vegada a la vida
que sortia del seu poble.

Mai abans havia vist Suècia.

No estava gens impressionada
pel que estava passant.

La reina de Suècia, que estava allà,

es va girar i em va dir: "Li pots preguntar
a aquesta nena d'on treu aquesta confiança?

Només té 12 anys,

i res l'impressiona."

I la nena, que està a la seva esquerra,

es va girar cap a mi i va mirar
la reina directe als ulls

i va dir: "Si us plau, digue-li
que sóc la primera ministra."

(Riures)

(Aplaudiments)

Allà on el percentatge
d'analfabetisme és molt alt,

fem servir titelles.

Els titelles són la nostra
manera de comunicar-nos.

Aquí teniu Jaokim Chacha

que té 300 anys.

És el meu psicoanalista.
És el meu professor.

És el meu doctor. És el meu advocat.

És el meu donant.

Ell, de fet, aconsegueix diners,

soluciona les meves disputes.

Resol els meu problemes al poble.

Si hi ha alguna tensió al poble,

si l'assistència a les escoles baixa

i hi ha friccions entre
el mestre i el pare,

el titella crida al mestre i
al pare davant de tot el poble

i diu: "Doneu-vos la mà.

L'assistència no pot caure."

Aquests titelles

estan fets d'informes
del Banc Mundial reciclats.

(Riures)

(Aplaudiments)

Així que amb aquesta proposta
descentralitzada, desmitificada

de pobles electrificats amb energia solar

hem arribat a tota l'Índia

des de Ladakh fins a Bhutan --

tots pobles alimentats amb energia solar

per gent que ha estat formada.

I vam anar a Ladakh,

i li vam preguntar a aquesta dona --

aquí, a menys 40 graus,
has de sortir pel terrat,

perquè no hi ha espai, estava
tot nevat als dos costats --

li vam preguntar a aquesta dona:

"Quin benefici has obtingut

de l'energia solar?"

Ella s'ho va pensar
durant un minut i va dir:

"És la primera vegada que puc veure
la cara del meu marit a l'hivern."

(Riures)

Vam anar a l'Afghanistan.

Una lliçó que vam aprendre a l'Índia

és que els homes són
impossibles de formar.

(Riures)

Els homes són impacients,

els homes són ambiciosos,

els homes es mouen compulsivament,

i tots volen un certificat.

(Riures)

Per tot el planeta,
trobareu aquesta tendència

d'homes que volen certificats.

Per què? Perquè volen marxar del poble

i anar a la ciutat, a buscar feina.

Així que vam trobar una gran solució:

formar les àvies.

Quina és la millor manera de comunicar

al món, avui en dia?

La televisió? No.

El telègraf? No.

El telèfon? No.

Explicar-ho a una dona.

(Riures)

(Aplaudiments)

Així que vam anar a l'Afghanistan
per primera vegada,

i vam escollir tres dones

i vam dir: "Ens les volem
endur a l'Índia."

Ells van dir: "Impossible.
No surten ni de les seves habitacions,

i us les voleu endur a l'Índia."

Jo vaig dir: "Faré una concessió.
M'enduré els marits també."

O sigui que també me'n
vaig endur els marits.

Evidentment, les dones eren molt
més intel·ligents que els homes.

En sis mesos,

com formem aquestes dones?

Llenguatge de signes.

No pots optar per la paraula escrita.

No pots optar per la paraula oral.

Fas servir el llenguatge de signes.

I en sis mesos

es poden convertir en enginyeres solars.

Van tornar i van alimentar amb
energia solar el seu poble.

Aquestes dones van tornar

i van electrificar amb energia
solar el primer poble,

van muntar un taller --

el primer poble que mai hagi estat alimentat
amb energia solar a l'Afghanistan

ho ha sigut gràcies a les tres dones.

Aquesta dona

és una àvia extraordinària.

Té 55 anys i ha portat energia solar
a 200 cases a l'Afghanistan per mi.

I no s'han ensorrat.

De fet, va anar a parlar amb el departament
d'enginyeria de l'Afghanistan

i va explicar al cap del departament

la diferència entre CA i CC

Ell no ho sabia.

Aquelles tres dones
han format a 27 dones més

que han electrificat amb energia
solar 100 pobles a l'Afghanistan.

Vam anar a l'Àfrica

i vam fer el mateix.

Totes aquestes dones de vuit, nou
països, assegudes en una taula,

totes parlant les unes amb
les altres, però sense entendre res,

perquè totes parlen llengües diferents.

Però el seu llenguatge
corporal és fantàstic.

Parlen les unes amb les altres

i, de fet, es converteixen
en enginyeres solars.

Vaig anar a Sierra Leone,

hi havia un ministre conduïnt a mitjanit

topa amb un poble.

Torna enrere, entra al poble
i pregunta: "Què passa?"

ells contesten: "Aquestes dues àvies..."

"Àvies?"
El ministre no es podia creure el que estava passant.

"On han anat?" "Han anat
a l'Índia i han tornat."

Va anar directe amb el president.

Va dir: "Saps que hi ha un poble
a Sierra Leone alimentat amb energia solar?"

Va contestar: "No."
La meitat del gabinet van anar a veure les àvies al dia següent.

"Què passa?"

Em va fer cridar i em va
dir: "Pots formar 150 àvies?

Jo vaig dir: "No puc, Sr. President.

Però elles sí. Les àvies ho faran."

I ens va construir el primer centre
de formació Barefoot a Sierra Leone.

I es van formar 150 àvies a Sierra Leone.

Gambia:

vam anar a triar una àvia a Gambia.

Vam anar a un poble.

Jo sabia quina dona volia endur-me

La comunitat es va reunir i va dir:
"Emporta't aquestes dues dones."

Jo vaig dir: "No, vull
endur-me'n aquesta."

Ells van dir: "Per què?
No sap la llengua. No la coneixes."

Jo vaig dir: "M'agrada el llenguatge
corporal. M'agrada com parla."

"Un marit difícil; impossible."

Vam cridar el marit, el marit va venir,

caminar altiu, polític, el mòbil a la mà.
"Impossible."

"Per què no?" "La dona,
mira que bonica que és."

Jo vaig dir: "Sí, és molt bonica."

"Què passarà si se'n va amb un home indi?"

Això era el que més por li feia.

Vaig dir: "Serà feliç.
Et trucarà al mòbil."

Ella va marxar com una àvia

i va tornar com una tigressa.

Va baixar de l'avió

i va parlar amb tota la premsa
com si fos una veterana.

Es va encarregar de la premsa nacional,

i es va convertir en una estrella.

I quan vaig tornar sis mesos més tard,
vaig preguntar "On és el teu marit?"

"Oh, en algun lloc. Tant li fa."

(Riures)

Història amb final feliç.

(Riures)

(Aplaudiments)

Acabaré dient

que penso que no heu
de buscar la solució a fora.

Busqueu la solució a dins.

I escolteu la gent que teniu
al davant i que té la solució.

Estan per tot arreu.

No us preocupeu.

No escolteu
el Banc Mundial, escolteu la gent que està en el terreny.

Tenen totes les solucions del món.

I finalment acabo amb
una cita de Mahatma Gandhi.

"Primer t'ignoren,

després se'n riuen,

més tard t'ataquen,

i finalment, guanyes."

Gràcies.

(Aplaudiments)