El bilingüisme social pot matar una llengua | Carme Junyent | TEDxReus

La nostra tradició sociolingüística parteix del supòsit que les societats més homogènies garanteixen la supervivència de les llengües.
Si ens fixem en les comunitats que, tot i haver tingut les mateixes pressions que les altres, han conservat la llengua, la majoria tenen en comú el fet de ser societats on hi conviuen moltes llengües i/o els membres de les quals són molt plurilingües.
Si volem preservar la diversitat lingüística hem de promoure el plurilingüisme i no el bilingüisme social.

Carme Junyent és nascuda a Masquefa (Anoia) l’any 1955. És professora titular de lingüística general a la Universitat de Barcelona. Directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.
És Membre d’Honor de la Càtedra UNESCO del Patrimoni Lingüístic Mundial. Autora de més de 20 llibres, entre els quals «Les llengües d’Àfrica» (1986), «Vida i mort de les llengües» (1992), «El libro de las lenguas» (2010), «El rol de les llengües dels alumnes a l’escola» (2012) i «Escoles a la frontera» (2016). Ha dirigit l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya i ha comissariat diverses exposicions sobre les llengües dels catalans.

This talk was given at a TEDx event using the TED conference format but independently organized by a local community. Learn more at https://www.ted.com/tedx

Bona tarda

Ja que es tracta de lluitar, jo crec
que una causa important per la què lluitar

és la preservació
del patrimoni linguïstic mundial,

la revitalització de les llengües

si ho crec,
apart de que ho crec d'entrada,

també és perquè actualment
més del noranta per cent

de les llengúes del món
estan en risc de desaparèixer

en el transcurs del segle XXI.

Quan es fan aquestes prediccions

s'acostuma a dir
"bé això és que ets pessimista"

o bé "tothom prediu aquestes coses
després no acaben passant mai",

però el fet, és que quan parlem
d'aquesta amenaça

ens basem en processos que ja han passat
i que veiem que s'estan repetint

per exemple, més del deu per cent
de les llengües del món

ja només tenen darrers parlants

després hi ha un altra quaranta per cent
de llengües que ja no s'estan transmetent,

és a dir que els pares ja han abandonat
la seva llengua

per utilitzar la llengua dominant
per adreçar-se als fills

i aquest de fet és el punt clau perquè
tots tenim l'experiència

del que és aprendre una segona llengua

i potser no tots la tenim,
però ens la podem imaginar

el que seria viure
en una segona llengua

per tant un cop s'ha perdut la llengua
és molt difícil de recuperar.

Això ja ens deixa en més de la meitat
del patrimoni lingüístic mundial

que difícilment podrem salvar
tot i que no hi renunciem

però és difícil.

Després hi ha una altre quaranta per cent
de llengües que mostren símptomes

del procés de substitució.

Quan parlo de procés de substitució

de fet és el mateix que dir
mort de les llengües

perquè les llengües moren
perquè els seus parlants

deixen de parlar-les
per parlar-ne una altra.

Això és un element clau
que s'ha d'entendre

perquè si desapareix una llengua
és perque prèviament hi ha hagut

un procés de bilingüització
que després comentarem.

En tot cas els símptomes
poden ser molt diversos

tampoc hi ha prediccions exactes
sobre el temps

quan s'està en aquesta fase
però insisteixo

són ja més del quaranta per cent
de les llengües del món

entre les quals queda el català.

I això ens deixa doncs entre
un cinc i un deu per cent de llengües

que en principi arribaran
al segle vint-i-dos sense problemes.

Potser tot això es pot resumir en una dada
encara més contundent

que és que actualment
el noranta-sis per cent de la humanitat

parla el quatre per cent de les llengües

o a l'inrevés,

el quatre per cent de la humanitat parla
el noranta-sis per cent de les llengües

amb això ja es veu
que el desequil·libri és brutal

i que tenim molta feina pel davant.

Potser també ens ajudarà a entendre
la magnitud del procés

pensar que si jo us hagués dit això
fa uns vint anys

aquestes xifres serien
noranta-cinc i cinc

és a dir la cosa està
realment accelerada

i amb una situació molt difícil.

Aleshores quan es tracta
de resoldre això

en la fantasia de molts,
però també molts sociolingüístes

i també en la tradició sociolingüística
al nostre país

hi ha les societats homogènies.

Aquells que creuen
que una societat homogènia

permetria preservar la llengua
i que no desaparagués

De fet, la història de la humanitat
ens mostra que una societat homogènea

és molt més vulnerable.

Bé, ja us han dit que sóc membre
del grup d'estudi de llengües amenaçades.

Hem estudiat molt
com es moren les llengües

i se sap, perquè de llengües
n'han desaparegut moltes,

penseu que des de que Colom
va ariibar a Amèrica fins ara

el nombre de llengües existents
ja s'ha reduït a la meitat

per tant tenim molta màteria d'estudi.

Però després d'haver estudiat això
ens vam fer una altra pregunta

i la pregunta era, les llengües que tot
i haver tingut les mateixes pressions

que les que han desaparegut,
i no han desaparegut,

com és que no han desaparegut ?

I el que vam observar és
que es preserven millor les llengües

que es parlen en contextos
molt multilíngües.

Si ens fixem podem buscar
un exemple força llunyà

en aquest cas al Pacífic
on hi havia uns quants exemples

d'aquests que son
el somni del sociolíngüista

diguem-ne convencional:

illes on només es parlava una llengua
per exemple Samoa, Tahití

Hawai també n'és una,

bé, el cas és que
en aquestes llengües que en principi

eren societats homogènies
i no semblava que hi hagués d'haver

un risc per la diversitat
a la que va arribar la llengua colonial

va escombrar ràpidament la llengua.

I en canvi hi ha altres illes
on hi ha molta diversitat,

Banuatu
per exemple,

és el lloc
amb l'índex de diversitat lingüística

més alt del món

doncs aquests han resisitit.

Hi ha altres casos d'illes
però el que s'observa és això:

illes on només es parlava una llengua,
la llengua ha desaparegut,

illes on es parles moltes llengües,
les llengües s'han mantingut.

Si ens acostem una mica més

i arribem a Europa

a Europa de fet,
ja estem a les acaballes

dels processos de substitució

ja practicament
queden les llengües oficials

i la resta d'algunes altres,

però en aquests casos
el que s'observa

és que les llengües
que estan desapareixent

o que han desaparegut

en general totes han viscut previàment
aquest procés de bilingüítzació.

Quan dic això, no vull dir
que el bilingüísme sigui la causa

estic dient que és
la condició imprescindible

perquè ningú pot abandonar una llengua si
no en té una altra a l'abast per parlar.

Per tant això és el que observem

però hi ha una altra zona a Europa
amb molta diversitat

que és la zona dels Balcans

Allà es parlen moltes llengües
hi ha molt contacte

s'han intercanviat
molts trets estructurals

però en canvi
ningú ha deixat de parlar la seva llengua.

Per tant, aquests exemples,
crec que ens hauríen de fer rumiar

que potser quan esperem
crear una societat homogènia

o que tothom parli
una única llengua

ens estem equivocant a l'hora
de voler preservar aquesta llengua.

També a hores d'ara
ja és molt difícil fer aquest plantejament

perquè amb la globalització

amb totes les possibilitats de comunicació

això ja no te cap mena de sentit.

Però en qualsevol cas
sigui possible o no

sembla que no és desitjable
una societat homogènia

perquè ens exposa molt més a l'extinció.

Aleshores, bé, en el cas del català

ja us he dit que el català

està entre aquest grup de llengües

que mostren símptomes
del procés de substitució.

Ens hem trobat
en aquests darrers anys

un canvi demogràfic molt important

que si som capaços d'aprofitar-lo
ens pot ajudar molt.

Estic parlant de les migracions
que es van començar a notar

a partir dels 2000,

que van tenir un punt àlgid el 2006, 2007

en aquests anys han arribat persones
de tot el món literalment

i que han portat moltíssimes llengües.

Nosaltres vam començar l'inventari,

ara, la setmana passada
encara vam trobar una llengua caucàsica

que no teniem a la llista

però en fi, hem fet l'inventari
de les llengües que es parlen a Catalunya

i de moment hem trobat parlants
de més de 300 llengües

Per tant, aquí tenim un aval
que si sabem aprofitar

ens pot anar a favor

a l'hora de construir
una societat multilïngüe

que ens protegeixi cap a l'extinció

o que ens protegeixi de l'extinció.

I amb això no estic dient

que tots hem d'aprendre
totes aquestes llengües

ni tant sols que els mateixos parlants
les hagin de preservar

tot i que jo crec
que seria molt bo que ho fessin

però no es tracta tant d'això

sino de ser conscient
que això és una aportació

que fan aquestes persones.

Pensem que els catalans
quan anem pel món

sempre posem Casals Catalans

i els d'aquí estem molt contents

que els que han anat
a Buenos Aires o a Califòrnia

tinguin el seu Casal Català
i mantinguin la llengua.

Doncs es tracta de veure
aquest fenòmen a la inversa

però és que a més a més
això juga al nostre favor

perquè insisteixo, la diversitat
sembla que és la única garantia

per afavorir la diversitat,
per afavorir la preservació de la llengua.

Aleshores clar,
quan es parla de diversitat

en aquest context de globalització

surten diverses preguntes

una de les què és bastant inquietant

és quin paper
ha de jugar l'anglès en tot això?

Sóc lingüísta,
a mi totes les llengúes m'agraden

perquè després em diran:
és que té mania a l'anglès, no.

Només el que us voldria fer veure

és que ens estan plantejant
una altra forma d'homogeneïtzació,

de fet, ho estem fent tot,

fins i tot estem pagant per agenollar-nos
davant de l'imperi,

es a dir, a ells ja no els hi cal,
nosaltres ja volem aquesta llengua

i segurament amb això

estem vivint un engany considerable
en molts sentits.

Fa molt pocs anys
a la Universitat de Barcelona

va sortir un treball on es mostrava

que el fet de començar a aprendre
anglès de més petit

no significava cap diferència rellevant

de si es començava més tard.

Jo tinc un exemple d'una alumna
que es de Madrid

i va fer aquest
ensenyament bilïngüe que diuen,

va fer des de
P3 fins a batxillerat en anglès

i estava molt contenta

i molt segura de que parlava anglès

fins que va anar als EEUU
i es va adonar que no entenia res

i li van caldre tres mesos
per adaptar-se

que és el mateix que necessitem tots
els que hem après anglès a l'institut.

Hi ha moltes dades
en aquest sentit

però crec que sobretot
el que hauríem de reflexionar

és que amb l'adopció de l'anglès

també estem renunciant
a la nostra creativitat.

De fet estem amargant
la infantesa dels nostres fills

perquè aprenguin anglès,

i no deixant..
avui hem vist força exemples

de possibilitats de creació

doncs no estem deixant
que desenvolupin la seva creativitat

perquè prèviament
els posem aquesta cotilla

d'una llengua
que a més a més aprenen malement.

Al final acabes veient
en la majoria de casos

que quan es fan assignatures
en anglès

ni aprens l'assignatura
ni aprens anglès.

Vull dir que això com a societat
també ens hauria de fer reflexionar.

Jo ho he dit sempre:

si volen que ho fem tot en anglès
molt bé, fem-ho,

però preparem-nos

perquè estem improvitzant un canvi
que és molt complex

i que és obvi que no ens en estem sortint

i això no sé fins a quin punt
no accentua la desigualtat

perquè després generem unes expectatives
que potser no podem complir.

Bé, i aleshores hi ha una altra qüestió

que és en el cas de la nostra societat

quin hauria de ser
el paper del castellà?

Em sembla que si no fos obligatori

ja tindríem molt de guanyat,

en el sentit que
poguéssim triar totes les llengües.

I realment, insisteixo,
el que ens ajuda a aquesta diversitat

és a replantejar-nos les relacions,
com gestionem la diversitat linguística,

perquè poguem al mateix temps
preservar la diversitat

que nosaltres contribuim amb una llengua

que ja us he dit que també està amenaçada

i que tenim la responsabilitat
també de preservar

perquè en el cas
de que nosaltres no ho fem

sabem que aquesta
és una de les llengües que desapareixarà

i desapareixarà per sempre.

Penseu que quan desapereix una llengua

ja us he dit que el procés
de mort d'una llengua és la substitució

és a dir, quan un grup de parlants
abandona la llengua

aquesta llengua
ja no hi ha manera de recuperar-la.

Fins i tot en els casos
que diuen que es fa

ja no es recupera allò que
hauria estat aquella llengua

sinó que es reccupera
una altra forma

en molts sentits artificial.

De fet, vaja, jo ho dic sempre,
quan renunciem a una llengua ancestral

per una altra llengua
és com si canviéssim

les piràmides d' Egipte,
per exemple, per Port Aventura,

és a dir renunciem a allò
que ha construït la humanitat

per un espectacle de cartró pedra.

Aquesta és una altra de les coses

perquè sabem que en les llengües
hi ha molt coneixement contingut

que si desaparèixen les llengües
desapareix per sempre.

Les llengües
són maneres d'explicar el món

cada llengua l'explica
a la seva manera

i si m'ho miro ja
des del punt de vista de la lingüística

doncs és obvi també que si
desaparèixen totes aquestes llengües

també els humans
no podrem fer-nos el càrrec

del que és realment el llenguatge

perquè haurem perdut
múltiples possibilitats

de com són les llengües.

Sabem que les llengües

són la realització
d'una capacitat humana universal.

Això és el que ens permet dir
que totes són iguals

per això no té molt sentit

que una ocupi l'espai de les altres

i fer-nos
renunciar a tantes coses.

I a més a més aquesta pèrdua

implica que nosaltres

ja ho tenim molt difícil per fer
aportacions creatives a la humanitat

per tant, més ens val
preservar el que tenim.

I ja que hi som
ja que m'han posat la lluita en anglès

(Riures)

Jo vinc d'una generació

on les llengües romàniques
eren les reines de la lluita

si "lota continua" i la lucha continua...

En fi, hi ha aquesta perplexitat
en el títol,

en qualsevol cas, recordeu:

tenim la responsabilitat
de preservar una llengua

que pot desaparèixer

i tenim també la responsabilitat

de ser respectuosos
amb totes les llengües

perquè no n'hi ha cap
que sigui millor que d'altres.

Gràcies.

(Aplaudiments)