Com els valors americans i xinesos van donar forma a la resposta del coronavirus

Per combatre el COVID-19, els països han aplicat confinaments a totes les ciutats, ordres de permanència a casa i l'obligació de la màscareta, però la reacció (i la conformitat) a aquestes regles ha diferit notablement a Orient i Occident. En conversa amb la cap de curació de TED, Helen Walters, l’escriptora i editora Huang Hung, ens il·lustra com els valors culturals xinesos i nord-americans van condicionar les respostes al brot i ofereix una perspectiva sobre el motiu pel qual tothom ha d'estar unit per acabar amb la pandèmia. (Enregistrat el 16 d'abril de 2020)

Helen Walters: Huan,
és un plaer saludar-te.

Gràcies per ser aquí.
Com ha estat el teu 2020?

Huang Hung: El meu 2020
va començar totalment normal.

Al gener, vaig anar a París,

vaig fer l'entrevista
per a la setmana de la moda,

vaig tornar a Pequín el 22 de gener,

i vaig trobar les coses una mica tenses

perquè hi havia molts rumors.

Havia viscut el SARS,

no em preocupava massa.

I el 23, un amic meu
de Nova York que venia a casa

tenia la grip,

i vam sopar junts,

i un altre amic que va venir,

que va marxar l’endemà a Austràlia
de vacances en avió.

Així doncs, no ens preníem
això molt seriosament

fins que hi va haver el confinament.

HW: I ja hem vist aquest ressò
a tot el món.

Crec que encara a alguns els costa molt
comprendre la magnitud

d’algunes de les mesures
que va prendre la Xina.

Vull dir: què més ens falta
de la resposta de la Xina en tot això?

HH: Històricament, ja ho sabeu

som dos països molt diferents

en termes de cultura i història.

Es tracta de dues experiències humanes
completament diferents per a la seva gent.

Per a la Xina,

quan es produeix el confinament,

la gent ho accepta.

La gent ho accepta,

perquè pensen que això és el que hauria
de fer un bon pare.

Ja sabeu, si un fill es posa malalt,

el poseu a l'altra habitació,

i el confineu i us assegureu que
els altres fills no es posin malalts.

És el que esperen del govern.

Però fora de la Xina, als EUA,
es converteix en un problema enorme

de si és la decisió política adequada

i si infringeix la llibertat personal.

Els problemes que heu de tractar
en una societat democràtica

són temes que no cal tractar a la Xina.

He de dir que hi ha una paraula en xinès

que no existeix en cap altre idioma,

i la paraula es diu "guāi".

És com anomenes a un nen

que escolta els seus pares.

Per tant, crec que, com a poble,
som molt "guāi".

Tenim aquest tipus de figura autoritària

que els xinesos sempre respecten,

i esperen que el govern
prengui les decisions,

i les accepten.

Per molt que hi hagi patiment,

ells senten que, si el germà
gran diu que s'ha de fer,

llavors s’ha de fer.

I això realment defineix la Xina
com una mentalitat diferent,

El xinès té una mentalitat diferent,

que, per exemple, a Europa i Amèrica.

HW: Aquesta responsabilitat col·lectiva

de vegades és una mica
absent en aquesta cultura.

Al mateix temps, hi ha
preocupacions vàlides

sobre la vigilància i la privadesa
de dades, coses així.

Quin és l'equilibri

i el compromís adequat
entre la vigilància i la llibertat?

HH: Crec que en l’època d’internet,

es troba en algun lloc entre la Xina
i els Estats Units.

Crec que quan es pren
la llibertat individual

versus la seguretat col·lectiva,

en algun lloc hi ha d’haver
un equilibri.

Amb vigilància, va dir una vegada
el cap de Baidu, en Robin Li,

que el poble xinès està molt disposat
a renunciar a certs drets individuals

a canvi de comoditat.

De fet, va ser molt criticat
per les xarxes socials xineses,

però crec que té raó.

Els xinesos estan disposats
a renunciar a certs drets.

Per exemple,

la majoria de xinesos estan orgullosos
del sistema de pagaments:

es pot anar a qualsevol lloc
només amb l'iPhone

i pagar-ho tot,

i només cal escanejar la cara.

Crec que això probablement
espantaria els nord-americans.

A la Xina encara estem
en semi-confinament,

així que si aneu a qualsevol lloc,
hi ha una aplicació per escanejar

i introduir el número de mòbil,

i l’aplicació dirà al guardià a l’entrada
del centre comercial, per exemple,

on heu estat els darrers 14 dies.

Quan ho vaig dir a una senyora dels EUA,

es va horroritzar

i va pensar que era una invasió
de la intimitat.

D'altra banda,

com a xinesa

que ha viscut a la Xina durant
els darrers vint anys,

tot i que entenc aquesta mentalitat
nord-americana,

encara soc prou xinesa
per pensar: "No m'importa això,

i estic millor, em sento més segura
entrant al centre comercial

perquè tothom ha estat escanejat "

Crec que la llibertat individual
és un concepte abstracte

en una pandèmia com aquesta

i no té gaire sentit.

Crec que els occidentals han
d'avançar un pas cap a Orient

i pensar en el conjunt del col·lectiu

en lloc de pensar només
en un mateix com a individu.

HW: L'auge de la retòrica antagònica
entre els EUA i la Xina

és evidentment preocupant

i el cas és que els països
estan interrelacionats

encara que la gent no entengui
les cadenes de subministrament globals.

Cap a on creieu que ens dirigim?

HH: Això és el més terrorífic
que ha sorgit d'aquest fet:

els sentiments nacionalistes
de totes dues parts en aquesta pandèmia.

Com que soc optimista,

crec que el resultat

serà que ambdues parts s'adonaran
que aquesta és una lluita

que tot el gènere humà
ha de fer sense divisions.

Malgrat la retòrica,

l'economia global ha crescut
tan integrada

que desacoblar-la seria
extremadament costós i dolorós

tant per als Estats Units
com per a la Xina.

HW: També ha estat interessant

veure les crítiques que la Xina
ha rebut de manera molt vehement.

Per exemple, se'ls ha criticat
per haver minimitzat el nombre de morts,

possiblement,

i per intentar
demonitzar el doctor Li,

el metge de Wuhan que va aixecar primer
l'alarma sobre el coronavirus.

He vist un informe
al "New York Times"

sobre els usuaris de Weibo compartint
sempre la darrera publicació del Dr Li

com un tipus
de memorial viu per a ell,

xerrant amb ell.

Hi ha quasi 870.000 comentaris
que no paren de créixer

a la darrera publicació.

Veieu un canvi en els mitjans
de comunicació?

Veieu un canvi en l’enfocament
del lideratge xinès

que podria fer que el país
es situés potser més cap al centre,

de la mateixa manera que els EUA podrien
capgirar més cap a un model xinès?

HH: Malauradament, no gaire,

perquè crec que hi ha una manera

de comunicar-se entre els governs
autoritaris i la seva població.

La nit que va morir el doctor Li,

quan es va anunciar la mort,

les xarxes socials xineses
van esclatar.

Tot i que va ser tractat injustament
com a denunciador,

va anar igualment a treballar a l’hospital

i va intentar salvar vides com a metge,

i després va morir

perquè va contraure la malaltia.

Hi va haver ràbia, frustració,

i tot això va sortir

en una mena de commemoració
d'una figura

que senten que el govern havia perjudicat.

El veredicte

i la versió oficial sobre:

"Qui és el doctor Li?
És un home bo o dolent?"

va fer un gir complet de 180 graus.

Va passar d’un metge
que s'havia comportat malament

a l’heroi que va advertir la gent.

Per tant, en un govern autoritari,

encara hi ha consciència
de l'opinió pública

però, d’altra banda,

quan la gent es queixa
i commemora el doctor Li,

volen canviar el sistema de debò?

I la meva resposta és que no,

perquè no els agrada
aquesta decisió en concret,

però no volen canviar el sistema.

I un dels motius és perquè

mai no n'han conegut cap altre.

Aquest és el sistema que coneixen.

HW: Què és el llançament de wok, Huang?

H: Llançar el wok és culpar algú altre.

Bàsicament, algú que és responsable
en argot xinès

és algú que porta un wok negre.

Us fa ser el boc expiatori
per a alguna cosa que és dolenta,

com quan en Trump va començar
a anomenar-lo "virus xinès",

el "virus de Wuhan"

i donava la culpa de tota la pandèmia

als xinesos.

I després, els xinesos van tornar el wok
novament als nord-americans.

Va ser una broma molt divertida
a les xarxes socials xineses,

aquell llançament de wok.

Hi ha un vídeo viral d’exercicis aeròbics
amb llançament de wok.

HW: Però digueu, Huang:

També feu balls a TikTok, oi?

HH: Oh, és clar.

Estic fent molts exercicis aeròbics
de llançament de wok a TikTok.

HW: El costat positiu de tot això
és que s’han destapat

algunes desigualtats,
del sistema,

algunes estructures
trencades que tenim,

i si som intel·ligents,
podem reconstruir-nos millor.

HH: Sí. Crec que una part positiva
d’aquesta pandèmia

és que ens n'adonem

que la raça humana
ha de fer alguna cosa unida

en lloc de distingir-se per la raça,
pel color de la pell

o per la nacionalitat;

que aquest virus obviament
no discrimina ningú,

tant si som rics com pobres,

importants o ordinaris

o segons el nostre color de pell
o nacionalitat.

És un moment per estar junts,

i no per intentar apartar el món

i tornar cap a les nostres
cuirasses nacionalistes.

HW: És un sentiment bonic.

Huang Hung, moltes gràcies
per unir-te des de Pequín.

Cuida't, si us plau.

HH: Gràcies, Helen, cuida't tu també.