Why do ambitious women have flat heads?

Quan vaig escriure les meves memòries

els editors estaven prou confusos.

Tractaven sobre la nena refugiada?

O sobre la dona que als anys 60 va fundar
una empresa de software d'alta tecnologia

que va obrir el capital

i donà treball a més de 8.500 persones?

O sobre la mare d'un nen autista?

O la filantropa
que dóna grans quantitats de diners?

Resulta que sóc totes aquestes.

Així que us explicaré la meva història.

Tot el que sóc és conseqüència
de quan vaig pujar a un tren a Viena

part del Kindertransport que va salvar
aproximadament 10.000 nens jueus

de l'Europa Nazi.

Tenia cinc anys, m'aferrava a la mà
de la meva germana de nou anys

i no sabia ben bé què estava passant.

"Què és Anglaterra
i per què hi estic anant?"

Estic viva sols perquè fa molt de temps
em van ajudar uns estranys generosos.

Vaig tenir sort i més sort encara
per poder reunir-me més tard

amb els meus pares.

Però, tristament, mai vaig tornar
a connectar amb ells de nou.

Però he fet més en set dècades
des d'aquell dia miserable

quan la meva mare em
va fer entrar al tren

del que mai hagués pogut somniar.

Estimo Anglaterra, el meu país adoptiu

amb una passió que sols potser algú
que ha perdut els drets humans pot sentir.

Vaig decidir fer que valgués la pena
haver-me salvat la vida.

I després, vaig posar fil a l'agulla.

(Rialles)

Deixeu-me portar-vos
a principis dels anys 60.

Per superar els problemes de gènere
d'aquella època

vaig fundar la meva empresa de software,
una de les primeres del Regne Unit.

Però també va ser una empresa de dones,
una empresa per a dones

un negoci social primerenc.

La gent es reia de la idea
perquè en aquella època

el software es regalava amb el hardware.

Ningú compraria software,
i menys d'una dona.

Tot i que les dones sortien
d'universitats amb diplomes respectables,

hi havia un sostre de vidre
que frenava el nostre progrés.

Havia trencat aquest sostre massa sovint

i volia oportunitats per a les dones.

Vaig contractar dones qualificades
que havien deixat l'empresa en casar-se

o en esperar el seu primer fill

i les vaig estructurar
en una organització de treball a casa.

Vam ser pioners en el concepte de dones
que tornaven al treball

després d'una aturada professional.

Vam ser pioners en l'ús de mètodes
nous i flexibles de treball

treball compartit, participació
dels beneficis i, inclús, copropietat

quan vaig deixar un quart de la companyia
en mans del personal

sense cost per a ningú, excepte per a mi.

Durant anys vaig ser la primera dona tal
o la única dona que això.

En aquells anys
no podia treballar en la borsa

no podia conduir un autobús
o pilotar un avió.

No podia ni obrir un compte bancari
sense permís del meu marit.

La meva generació de dones
va lluitar pel dret a treballar

i pel dret a la igualtat de sou.

Ningú no esperava massa
de la gent a la feina o en la societat

perquè totes les expectatives

estaven posades
sobre responsabilitats familiars i a casa.

Jo no podia solucionar això

així que vaig començar a desafiar
les convencions del moment

fins l'extrem de canviar el meu nom
d'"Stephanie" a "Steve"

en les cartes empresarials

per aconseguir que ningú se n'adonara

que en realitat era una dona.

(Rialles)

L'empresa, Freelance Programmers,
ja que érem programadors autònoms

no podia haver començat més petita,
en la taula del menjador

i finançada amb l'equivalent
de 100 dòlars actuals

i finançat pel meu esforç i un préstec
sobre el valor acumulat de ma casa.

Els meus interessos eren científics
i el mercat era comercial.

Trobava prou avorrides
coses com fer les nòmines.

Així que vaig haver de comprometre'm
amb el treball d'investigació operacional

que tenia el desafiament intel·lectual
que m'interessava

i el valor comercial
que els clients valoraven.

Coses com organitzar trens de mercaderies

horaris d'autobusos, control d'existències
i més i més control d'existències.

I al final el treball començava a arribar.

Vam disfressar la naturalesa domèstica
i a temps parcial del personal

oferint preus fixos,
uns dels primers a fer-ho.

I qui hagués pogut endevinar
que la programació

dels enregistradors de les caixes negres
dels vols de Supersonic Concord

havia estat fet per un grup de dones
que treballaven a casa?

(Aplaudiments)

Tot allò que utilitzàvem era
un senzill "confia en l'equip"

i un simple telèfon.

De fet, es preguntava a les candidates:
"Tens accés a un telèfon?"

Un projecte primerenc fou
desenvolupar estàndards de software

en protocols de control de direcció.

El software era i és encara una activitat
difícil de controlar i exasperant

així que tenia un valor enorme.

Utilitzàvem els estàndards

i inclús ens pagaven per actualitzar-los
al llarg dels anys.

Al final, la OTAN els va adoptar.

Les nostres programadores, sols dones,

incloent gays i transsexuals,

treballaven amb bolígraf i paper
per desenvolupar organigrames

per definir els treballs a fer.

Escrivien codi, normalment codi de màquina

a vegades codi binari

que després s'enviava per correu
a un centre de dades

per a ser perforat
en una cinta de paper o targeta

i després es tornaven a perforar
per verificar-se.

Tot això molt abans
que es creés el primer ordinador.

Això era programar
a principis dels anys 60.

En 1975, 13 anys
després de crear l'empresa,

la llei d'igualtat d'oportunitats
va arribar al Regne Unit.

I això feia il·legal
la nostra política pro-dones.

Com exemple de conseqüències involuntàries

la meva empresa de dones
va tenir que deixar entrar als homes.

(Rialles)

Quan vaig començar l'empresa de dones

els homes deien: "que interessant,
sols funciona perquè és petita".

I després, quan va créixer,
afirmaven "Sí, és més gran ara

però sense interès estratègic".

Més tard, quan l'empresa es valorava
en més de tres bilions de dòlars

i havia fet milionàries
a més de 70 treballadores

deien: "Ben fet, Steve!".

(Rialles)

(Aplaudiments)

Pots distingir les dones ambicioses
per la forma dels caps.

Tenen la part de dalt plana
per les palmellades amb condescendència.

(Rialles) (Aplaudiments)

I tenim els peus més grans
per estar lluny de l'aigüera.

(Rialles)

Deixeu-me que us digui
dos secrets de l'èxit.

Envolta't de persones de primera classe
i persones que t'agraden

i elegeix el teu company amb molta cura.

Perquè l'altre dia quan vaig dir
"El meu marit és un àngel",

una dona es queixava
i deia: "Tens sort",

"el meu encara viu".

(Rialles)

Si l'èxit fora fàcil,
tots seriem milionaris.

Però en el meu cas, va arribar
en mig de trauma familiar i crisi.

El nostre difunt fill, Giles, era un nen.
Un nen preciós i feliç.

Aleshores, als dos anys i mig

com si l'haguessin canviat per un altre

va deixar de parlar el poc que sabia

i es va convertir en un infant
salvatge i incontrolable.

No era com la resta de nens de dos anys.

Tenia autisme sever
i no va tornar a parlar mai més.

Giles va ser el primer a viure
a la primera casa de l'organització

que vaig fundar per començar
a crear serveis per autistes.

Després ha estat l'escola
innovadora Prior's Court

per alumnes amb autisme

i una organització benèfica
d'investigació mèdica també per l'autisme.

Perquè sempre que trobava una bretxa
en els serveis, intentava ajudar.

M'agrada fer coses noves
i fer que coses noves passin.

Acabo de crear un programa de tres anys
d'estudi per a autistes.

I així part de la meva riquesa
torna a la indústria de la que prové.

He fundat el Oxford Internet Institute

i altres empreses de TIC.

L'Oxford Internet Institut no sols
es centra en la tecnologia

sinó també en els aspectes socials,
econòmics, legals i ètics de l'Internet.

Giles va morir inesperadament
ara fa 17 anys.

He après a viure sense ell

i he après a viure
sense la seva necessitat de mi.

La filantropia és tot el que faig ara.

No cal que em preocupi per si em perdo

perquè les organitzacions benèfiques
de seguida vindrien i em trobarien.

(Rialles)

Una cosa és tenir una idea d'una empresa

però com molts de vosaltres sabeu

que ocorri és una cosa molt difícil

i requereix una energia extraordinària,
confiança i determinació,

la valentia d'arriscar família i casa

i un compromís 24/7
que està prop de l'obsessiu.

Així que també sóc una addicta al treball.

Crec en la bellesa del treball
quan el fem correctament i amb humilitat.

El treball no és sols una cosa que faig
quan m'agradaria fer una altra cosa.

Vivim les nostres vides cap endavant.

Què m'ha ensenyat tot?

He après que demà mai serà com avui

i de segur que gens com ahir.

Això m'ha fet capaç de viure amb el canvi

i, al final, a donar-li la benvinguda

malgrat que em diuen que sóc molt difícil.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)