Part 2 - Chapter 01 - Gulliver's Travels by Jonathan Swift

PART II. Un viatge a Brobdingnag.

CAPÍTOL I.

Una gran tempesta es descriu, la llanxa enviat a buscar aigua, l'autor va amb ella a

descobrir el país.

Ell es queda en terra, és pres per un dels nadius, i portat a un agricultor

casa. La seva recepció, amb diversos accidents que

que hi va passar.

Una descripció dels habitants.

Haver estat condemnat, per la naturalesa i la fortuna, a la vida activa i inquieta, en

dos mesos després del meu retorn, em va tornar a deixar el meu país natal, i va portar a la navegació en el

Downs, el dia 20 de juny 1702, en

l'aventura, el capità John Nicholas, un home de Cornualla, el comandant, amb destinació a Surat.

Vam tenir un molt pròsper vent, fins que arribem al Cap de Bona Esperança, en el qual

va aterrar d'aigua dolça, però el descobriment d'una fuga, que no enviat als nostres productes i l'hivern

allà, perquè el capità d'un malalt que cau

febre intermitent, no vam poder deixar el Cap fins al final de març.

A continuació, la vela, i tenia un bon viatge fins a passar l'estret de Madagascar;

però havent aconseguit el nord de l'illa, i al voltant de cinc graus de latitud sud,

els vents, que en aquests mars s'observen

a bufar un vent constant de la igualtat entre el nord i l'oest, des del principi de

De desembre a principis de maig, el 19 d'abril va començar a bufar amb molta

major violència, i més a l'oest de

habitual, continuant així durant vint dies junts: temps durant el qual, ens van portar

una mica a l'est de les Illes Moluques, i al voltant de tres graus cap al nord

de la línia, com el capità va trobar un

observació va prendre el 02 de maig, moment en què va cessar el vent, i va ser una

perfecta calma, davant la qual cosa jo no era una mica es va alegrar.

Però, sent un home amb molta experiència en la navegació dels mars, l'oferta de tots nosaltres

preparar davant d'una tempesta, que en conseqüència va passar els següents dies: per a la

vent del sud, anomenat el sud del monsó, va començar a posar en polzades

Trobar que era probable que overblow, portem en el nostre esperit de vela, i es va posar per la mà del

trinquet, però fer el mal temps, busquem les armes eren ràpids, i hi va lliurar

la messana.

El vaixell estava fora molt àmplia, de manera que va pensar que era millor cullera abans que el mar, que

o tractant de pelar.

Ens arrissada del trinquet i el va posar, i va tirar de la popa de la proa fulles, el timó es

dur d'un tipus de clima. El vaixell portava amb valentia.

Estem demorant la palestra per distància, però la vela estava dividida, i arrossegat pel pati, i

té la vela al vaixell, i sense unir totes les coses amb claredat.

Va ser una tempesta molt forta, el mar va trencar estrany i perillós.

Vam haver de arrossegar de descompte sobre el laniard del fuet amb el personal, i va ajudar a l'home al capdavant.

Nosaltres no baixar el nostre pal, però anem tots de peu, perquè es lliscaven abans de la

mar molt bé, i sabíem que l'ésser superior del pal en alt, la nau va ser el

wholesomer, i va fer un millor camí al mar, veient que hi havia mar de l'habitació.

Quan la tempesta, ens vam posar trinquet i vela principal, i va portar el vaixell.

Després ens instal.lem en la messana, principalment top-vela, i la davantera superior de vela.

El nostre curs era aquest-nord-est, el vent al sud-oest.

Tenim les tatxes a bord de estribord, tirem fora del nostre temps-claus i ascensors, ens vam posar en

la barana de claus, i posats en pràctica pel clima, bowlings, i va tirar d'ells atapeïts,

i els demorant, i portats per la messana

rumb a sobrevent, i va mantenir la seva completa i el més a prop es quedava.

Durant la tempesta, que va ser seguit per un fort vent de l'oest-sud-oest, que es

portat, segons els meus càlculs, al voltant de 500 llegües a l'est, de manera que el

antic mariner a bord no podia dir en quina part del món en el qual estaven.

Les nostres provisions estendre així, el nostre vaixell va ser ferma, i el nostre equip de tots en bona salut;

però estava en la misèria extrema d'aigua.

Pensem que és millor mantenir en el mateix curs, en lloc de girar més cap al nord,

que podria haver-nos portat a la part nord-oest de la Gran Tartària, i en el

Congelats del mar.

En el dia 16 de juny de 1703, un nen a la terra de dalt del pal descobert.

El dia 17, arribem a la vista d'una gran illa o continent (ja que no sabia

si;) a la part sud de la qual cosa va ser un coll de terra que sobresurt en el

mar, i un rierol de poca profunditat per celler d'un vaixell de més de cent tones.

Tirem l'àncora a una llegua d'aquesta cala, i el nostre capità va enviar una dotzena dels seus

homes ben armats a la llanxa, amb gots d'aigua, si s'escau s'ha pogut trobar.

Jo desitjava el seu permís per anar amb ells, perquè pugui veure el país, i fer el que

descobriments que vaig poder. Quan arribem a la terra que va veure cap riu o

primavera, ni cap senyal d'habitants.

Els nostres homes per tant, vagava per la costa per trobar una mica d'aigua dolça a prop del mar, i

Jo caminava només a una milla a l'altre costat, on vaig observar el país tots els

àrid i rocós.

Vaig començar a estar cansat, i no veient res per entretenir a la meva curiositat, vaig tornar

suaument cap al rierol, i el mar està ple, al meu entendre, vaig veure als nostres homes

ja van pujar a la barca i remar perquè la vida del vaixell.

Jo anava a holla després d'ells, tot i que havia estat de poc, quan em

es va observar una enorme criatura caminant darrere d'ells al mar, tan ràpid com va poder: li va ficar

no molt més enllà dels seus genolls, i es

avenços prodigiosos, però els nostres homes tenien el començament de la seva mitja llegua, i el mar

per aquí, ple de afilades roques, el monstre no va ser capaç de superar

el vaixell.

Això em van dir després, perquè no em vaig atrevir estada per veure el tema de l'aventura, però

va córrer tan ràpid com vaig poder el camí vaig anar per primera vegada, i després va pujar a un turó empinada,

que em va donar una mica de perspectiva del país.

Em va semblar completament cultivat, però el que primer que em va sorprendre va ser la longitud de la

herba, que, en aquells terrenys que semblaven ser mantingut per a fenc, era d'uns sis metres

d'alt.

Vaig caure en una carretera d'alta, de manera que el va portar a ser, tot i que va servir als habitants

només com un sender a través d'un camp d'ordi.

Aquí vaig seguir caminant per algun temps, però no va poder veure poc en cada costat, i sent ja

prop de la collita, el blat de moro i l'augment d'almenys quaranta peus.

Jo estava a una hora caminant fins al final d'aquest camp, que estava tancat amb una tanca de

almenys 120 peus d'alt, i els arbres tan alts que jo no podia fer

càlcul de la seva altura.

Hi va haver un estil de passar d'aquest camp en el següent.

Tenia quatre passos, i una pedra per creuar quan va arribar a la més alta.

Era impossible per a mi per pujar aquest estil, perquè cada pas era de sis peus

d'alt, i la pedra superior al voltant de vint.

Jo estava tractant de trobar algun forat a la cobertura, quan vaig descobrir que un dels

habitants en el següent camp, avançant cap a l'estil, de la mateixa mida amb

el que vaig veure al mar perseguint nostre pot.

Va aparèixer tan alt com una torre de campanar comú, i va prendre prop de deu metres a cada

pas, el més a prop que he pogut endevinar.

Em va cridar l'atenció amb la major temor i sorpresa, i vaig córrer a amagar-me en el

blat de moro, d'on el vaig veure a la part superior del travesser a la recerca de nou en el següent camp

la mà dreta, i li vaig sentir cridar a un

veu de molts graus més que una botzina, però el soroll era tan alt en el

aire, que al principi certament pensava que era un tro.

Amb la qual cosa set monstres com ell, es va acostar a ell amb els ganxos a collir

les seves mans, cada ganxo sobre l'amplitud de sis dalles.

Aquestes persones no estaven tan ben vestida com la primera, els funcionaris o treballadors que

sembla ser, doncs, en algunes paraules que va pronunciar, van anar a collir el blat de moro en el

camp on jo estava.

Seguí d'ells a una distància tan gran que he pogut, però es va veure obligat a moure amb

extrema dificultat, per les tiges del blat de moro de vegades no es per sobre d'un peu

distants, pel que tot just podia esprémer el meu cos hi ha entre ells.

No obstant això, he fet un canvi per seguir endavant, fins que vaig arribar a una part del camp on la

el blat de moro havia estat establert per la pluja i el vent.

Aquí era impossible per a mi per avançar un pas, perquè les tiges s'entrellacen així,

que no podia lliscar a través, i les barbes de les orelles caigudes tan fortes i

Va assenyalar, que van traspassar a través del meu roba en la meva carn.

Al mateix temps, em vaig assabentar dels segadors, a menys de cent metres darrere meu.

Sent bastant desanimada per la feina, i superar per complet pel dolor i la desesperació, em vaig ficar al llit

cap avall entre dues crestes, i de tot cor desitjava que no podria acabar els meus dies.

Em lamentava del meu vídua desolada i els nens sense pare.

Em vaig lamentar la meva pròpia bogeria i tossuderia, en l'intent d'un segon viatge, en contra de la

consell de tots els meus amics i parents.

En aquest terrible agitació de la ment, no vaig poder evitar pensar en Liliput, els

habitants em miraven com el major prodigi que hagi aparegut en el món;

on jo era capaç de dibuixar una flota imperial

en la meva mà, i realitzar les altres accions, que seran gravats per sempre en

les cròniques d'aquell imperi, mentre que la posteritat no se'ls creu,

encara testificat per milions de persones.

Jo ho reflecteix una mortificació que ha de provar a mi, per aparèixer com insignificant en

aquesta nació, com un simple liliputiense seria entre nosaltres.

Però això em va concebre la meva mare havia de ser el menor dels meus desgràcies, perquè, com a éssers humans

observar que la més salvatge i cruel en proporció al seu volum, el que podria

esperar, però per ser un mos a la boca de

el primer d'aquests bàrbars enorme que ha de succeir per agafar-?

Sens dubte els filòsofs tenen raó, quan ens diuen que res és gran o

poc que no sigui la comparació.

Pot ser que hagi satisfet la fortuna, que han deixat els liliputienses trobar alguna nació, on

la gent era tan diminut que fa a ells, com ho van ser per a mi.

I qui sap si fins i tot aquesta carrera prodigiosa dels mortals podria ser igual de

superats en algun lloc distant del món, de les quals encara tenim cap descobriment.

Espantat i confós com jo, no vaig poder evitar seguir amb aquestes reflexions,

quan un dels segadors, acostant-se a deu metres de la serralada on jo estava, em va fer

aprehendre a que, amb el següent pas que ha de

ser aixafat fins a la mort sota els seus peus, o tallat en dos amb la seva falç.

I per tant, quan va ser de nou a punt de passar, em va cridar el més fort que la por pot fer

jo: de manera que la criatura enorme va trepitjar curt, i, mirant al voltant amb ell durant alguns

temps, per fi em va veure mentre jo era a terra.

Segons la seva opinió, d'un temps, amb la cautela de qui s'esforça per fer servir un petit

animals perillosos, de manera que no s'estaria en condicions de esgarrapada o mossegada

ell, com jo mateix he fet a vegades amb una mostela a Anglaterra.

Per fi es va atrevir a portar-darrere, pel mig, entre el seu dit índex i

polze, i em va portar un termini de tres metres dels seus ulls, perquè pogués contemplar la meva forma

amb major perfecció.

Vaig suposar que volia dir, i la meva bona fortuna em va donar tanta presència d'ànim, que jo

decidit a no lluitar gens ni mica quan em sostenia en l'aire per sobre de seixanta peus de

la terra, encara que greument pellizcado

meu costat, per por que ha de lliscar a través dels seus dits.

Tot el que aventurar va ser elevar els meus ulls cap al sol, i no poso la mà

junts en una postura suplicant, i parlar algunes paraules en una malenconia humil

el to, adequat a la condició que després es

en: perquè jo decomissat cada moment que em xocar contra el terra, com

solen fer qualsevol petit animal d'odi, que tenim una ment per destruir.

Però la meva bona estrella que el té, que semblava satisfet amb la meva veu i

gestos, i va començar a mirar-me com una curiositat, preguntant molt a m'escolti

pronunciar articular paraules, encara que ell no els podia entendre.

De moment jo no era capaç d'abstenir-se de gemecs i llàgrimes, i tornant la

el cap cap als costats, fent-li saber, així que vaig poder, què crueltat Em va doldre

la pressió del seu dit polze i el dit.

Semblava témer que vull dir, doncs, aixecant la orellera del seu abric, es va posar

amb suavitat en ell, i immediatament va córrer amb mi al seu amo, que era un

agricultor substancial, i la mateixa persona que havia vist per primera vegada al camp.

L'agricultor que (com suposo que per la seva parlar) va rebre com un compte de mi com el seu

servent podia donar-li, va prendre un tros d'una palleta, de la mida d'un peu-

personal, i amb ella va aixecar la orelleres

del meu abric, el que sembla que ell pensa que és algun tipus de cobertura que la naturalesa li havia donat

mi. Ell em va deixar els pèls de banda per donar un millor

punt de vista de la meva cara.

Va cridar als seus cérvoles sobre ell, i els va demanar que, com vaig saber després, si

havia vist en els camps de qualsevol petita criatura que s'assemblava a mi.

Llavors em va col.locar suaument a terra sobre quatre potes, però em van donar de seguida, i

Va caminar lentament cap enrere i cap endavant, perquè les persones veuen que no tenia intenció d'executar

de distància.

Tots es van asseure en un cercle al voltant de mi, el millor per observar els meus moviments.

Em vaig treure el barret i va fer una profunda reverència cap a l'agricultor.

Jo vaig caure de genolls i va aixecar les mans i els ulls, i va parlar algunes paraules en veu alta

com vaig poder: em va prendre una bossa d'or de la meva butxaca, i humilment el que se li va presentar.

El va rebre en el palmell de la mà, després ho va aplicar a prop del seu ull per veure

el que era, i després va resultar diverses vegades amb la punta d'una agulla

(Que va treure de la màniga), però no va poder treure res d'ell.

Amb la qual cosa em va fer un senyal perquè es posi la mà a terra.

Després va agafar la bossa i, obrint, va vessar tot l'or a la mà.

Hi havia sis peces espanyoles de cada quatre pistoles, a més de vint o trenta

les monedes més petites.

Jo el vaig veure mullar la punta del seu dit petit en la seva llengua, i prengui un dels meus

peces més grans, i després un altre, però ell semblava estar totalment ignorants del que

es.

Ell em va fer un senyal per posar-los una altra vegada en la meva bossa i la bossa de nou a la butxaca,

que, després d'oferir-hi diverses vegades, vaig pensar que seria millor que fer.

L'agricultor, per aquesta vegada, estava convençut que ha de ser una criatura racional.

Parlava sovint a mi, però el so de la seva veu em va travessar les orelles com el d'un aigua

molí, però les seves paraules s'articulen suficient.

Li vaig respondre el més fort que vaig poder en diversos idiomes, i moltes vegades va posar el seu sentit en

dos metres de mi, però tot va ser en va, ja que eren totalment ininteligibles entre si.

A continuació, va enviar els seus servents al seu treball, i prenent el seu mocador de la

butxaca, es va doblar i el va estendre sobre la seva mà esquerra, que va col.locar en el pla

sòl amb el palmell cap amunt, que em porta

senyal per entrar-hi, com ho podria fer fàcilment, ja que no estava per sobre d'un peu de gruix.

Vaig pensar que el meu part a obeir, i, per por de caure, em va posar de llarg a llarg en

el mocador, i la resta del que ell em llepava el cap de

major seguretat, i d'aquesta manera em va portar a casa seva.

Allà va cridar la seva dona, i em va mostrar a ella, però ella va cridar i va córrer cap enrere, com

les dones a Anglaterra no a la vista d'un gripau o una aranya.

No obstant això, quan ella havia vist des de fa temps el meu comportament, i el bé que va observar el

senyals del seu marit va fer, ella es va reconciliar aviat, ia poc a poc va créixer molt

concurs de mi.

Es tractava de les dotze del migdia, i un criat va portar en el sopar.

Va ser només un plat de carn substancial (adequat per a la condició normal d'un

pagès,) en un plat d'al voltant de quatre i vint peus de diàmetre.

La companyia es, el granger i la seva dona, tres fills i una àvia.

Quan es va asseure, el granger em va posar a certa distància d'ell a la taula,

que era de trenta metres d'alçada des del terra.

Jo estava en un ensurt terrible, i el més lluny que vaig poder de la riba, per por a

la caiguda.

L'esposa picat una mica de carn, i després es va enfonsar una mica de pa en un plat, i

el va posar davant meu.

Li vaig fer una profunda reverència, vaig treure el meu ganivet i forquilla, i es va posar a menjar, el que els va donar

superior a plaer.

La senyora va enviar una criada seva per una petita tassa de DRAM, que tenia al voltant de dos litres, i

el va omplir amb la beguda, vaig prendre el got amb molta dificultat amb les dues mans, i en

de la manera més respectuosa va beure al seu

salut senyoria, expressant les paraules tan fort com vaig poder en anglès, que va fer que el

empresa riure amb tantes ganes, que jo era sord, gairebé amb el soroll.

El licor sabia com una petita sidra, i no era desagradable.

Llavors el mestre em va fer un senyal per venir al seu costat rasadora, però quan vaig entrar al

taula, d'estar en una gran sorpresa tot el temps, com el indulgent lector fàcilment

concebre i excusa, em va passar a batzegades

en contra d'una crosta, i va caure a la meva cara, però no va rebre cap ferida.

Immediatament em vaig aixecar, i observant a la gent bona d'estar en una gran preocupació, que es

el barret (que sostenia sota el braç de les bones maneres,) i agitant-ho per sobre del meu cap,

va fer tres hurres, per demostrar que havia aconseguit cap mal pel meu caiguda.

Però l'avanç cap endavant cap al meu mestre (d'ara l'anomenarem), el seu fill menor

fill, que estava assegut al seu costat, un nen d'arc d'uns deu anys, em va portar pel

les cames, i em va abraçar tan alt en l'aire, que

Em tremolava tot el seu cos, però el seu pare em va arrabassar, i al mateix temps

li va donar una caixa a l'orella esquerra, com s'han talat una tropa europea de

cavall a la terra, que li ordenava que es prendran de la taula.

Però es tem que el nen pugui em deus un tot, i recordar bé com entremaliat

tots els nens entre nosaltres, naturalment, són als pardals, els conills, gatets, i el gosset

els gossos, vaig caure de genolls, i que apunta a

el nen, va fer que el meu mestre d'entendre, així que vaig poder, que desitjava el seu fill

pot ser perdonat.

El pare complert, i el noi es va asseure de nou, de manera que vaig anar a veure-ho, i

li va besar la mà, que el meu amo va prendre, i ho va fer em cop amb compte amb ell.

Enmig del sopar, el gat favorit de la meva senyora li va donar un tomb a la falda.

Vaig sentir un soroll darrere meu com d'una dotzena de teixidors de mitjanes en el treball, i tornant-se

el meu cap, em va semblar que sortia de la ronc d'aquest animal, que semblava estar

tres vegades més gran que un bou, com jo

calcula el punt de vista del seu cap, i una de les seves potes, mentre que la seva senyora estava donant de menjar

i les seves carícies.

La feresa del semblant d'aquesta criatura em va descompondre per complet;

encara que jo estava en l'altre extrem de la taula, més de cinquanta peus, i encara

la meva senyora terme la seva dejuni, per por que

podria donar un ressort, i apoderar-se de mi en les seves urpes.

Però va passar que no hi havia perill, perquè el gat no va tenir el menor cas de mi

quan el meu amo m'ha posat un termini de tres metres d'ella.

I com he dit sempre, i va trobar cert per l'experiència en els meus viatges, que

vol o el descobriment de por davant d'un animal ferotge, és una certa manera de fer que perseguir

o atac, de manera que va resoldre que, en aquest

perillosa conjuntura, per mostrar cap mena de preocupació.

Vaig caminar amb intrepidesa cinc o sis vegades abans que el cap mateixa del gat, i vi

dins de mig metre d'ella, amb la qual cosa ella es va tirar cap enrere, com si fos més

por de mi: tenia menys por

respecte als gossos, dels quals tres o quatre va entrar a l'habitació, com és habitual en

cases dels agricultors, dels quals un va ser un mastí, el que equival a granel a quatre elefants,

i l'altre un llebrer, una mica més alt que el mastí, però no tan gran.

Quan el sopar estava gairebé acabat, la infermera va entrar amb un nen d'un any d'edat en els seus braços,

que immediatament em espiava, i va començar una tempesta que podria haver sentit de

Londres-Bridge davant el Chelsea, després de l'habitual

l'oratòria dels nens, perquè em d'una joguina.

La mare, de pur plaer, em va aixecar i em va posar amb el nen, que

actualment em va agafar pel mig, i tinc el meu cap a la boca, on va rugir tan

fort que l'eriçó va ser espantat, i que

em tireu, i jo infaliblemente han vaig trencar el coll, si la mare no havia tingut el seu

davantal sota meu.

La infermera, per tranquil.litzar el seu nadó, va fer ús d'un sonall que era una espècie de recipient buit

ple de grans pedres, i es subjecta per un cable a la cintura del nen: però en

va, de manera que es va veure obligada a aplicar l'últim recurs donant-li xuclar.

He de confessar que no hi ha cap objecte mai em repugnava tant com la visió de la seva monstruosa

de mama, que no puc dir el que comparar amb la finalitat de donar al lector curiós un

idea del seu volum, forma i color.

Es trobava destacat de sis peus, i no podia ser inferior a setze de circumferència.

El mugró era aproximadament la meitat de la grandesa del meu cap, i el matís que, tant excavats i el,

tan variada, amb taques, grans i pigues, que res podia semblar més

nàusees, perquè jo tenia una vista a prop d'ella,

ella asseguda, la forma més convenient per donar a xuclar, i jo de peu sobre la taula.

Això em va fer reflexionar sobre la pell clara de les nostres dames Anglès, que semblen tan bell

per a nosaltres, només perquè són del nostre propi mida, i els seus defectes no ser vist, però

a través d'una lupa, on es troba

per l'experiència que la pell blanca i suau mirada aspra i gruixuda, i

mal color.

Recordo que quan jo estava en Liliput, el cutis de les persones diminutes

em va semblar la més bella del món, i parlant sobre aquest tema amb una persona

d'aprenentatge no, que era un íntim

amic meu, em va dir que la meva cara semblava molt més just i més suau quan es

em mirava des de terra, el que ho va fer en un punt de vista més proper, quan li va prendre en

la meva mà i el va portar a prop, que

va confessar al principi va ser un espectacle molt impactant.

Ell va dir, "podia descobrir grans forats en la meva pell, perquè les soques de la barba

deu vegades més forts que les truges d'un senglar, i la meva pell es compon de diversos

colors del tot desagradable: "tot i

He de demano permís per dir a mi, que sóc tan just com la major part del meu sexe i país,

i molt poc cremat pel sol de tots els meus viatges.

A l'altre costat, discórrer de les dames de la cort que l'emperador, ell utilitza per

em diuen, "hi havia un pigues, un altre massa ample de boca i un tercer molt gran el nas";

res del que jo era capaç de distingir.

Confesso que aquesta reflexió era bastant obvi que, però, no podia

n'abstinc, no sigui que el lector podria pensar que aquestes criatures es deformar gran realitat: per

He de fer la justícia de dir, són

una raça de gent bella, i en particular les característiques del rostre del meu amo,

tot i que era, però semblava un agricultor, quan el vaig veure des de l'altura de vint metres,

molt ben proporcionat.

Quan el sopar es va dur a terme, el meu amo es va anar als seus treballadors, i, com vaig poder descobrir per

la seva veu i el gest, va donar al seu càrrec la dona estrictes per tenir cura de mi.

Jo estava molt cansat i disposat a dormir, que la meva senyora la percepció, que

em va posar al seu propi llit, i em va cobrir amb un mocador blanc net, però més gran i

més gruixuda que la vela major d'un home de guerra.

He dormit unes dues hores, i vaig somiar que estava a casa amb la meva dona i fills, que

les meves penes agreujades quan em vaig despertar, i em vaig trobar sol en una habitació àmplia, entre

dos i 300 peus d'ample, i per sobre de

200 mentir alta, en un llit de vint metres d'ample.

La meva estima s'havia anat per assumptes de casa, i m'havia tancat,

El llit era de vuit metres del sòl.

Algunes necessitats naturals em va obligar a baixar, no em vaig atrevir a trucar a presumir, i si jo

tingut, hauria estat en va, amb una veu com la meva, a una distància tan gran

des de l'habitació on jo estava a la cuina on la família tenia.

Mentre jo estava en aquestes circumstàncies, dues rates es va arrossegar fins a les cortines, i va córrer

olor enrere i cap endavant al llit.

Un d'ells va arribar gairebé fins a la meva cara, amb la qual cosa jo em vaig aixecar d'un ensurt, i va treure

la meva alfange per defensar-me.

Aquests horribles animals van tenir la gosadia d'atacar en ambdós costats, i un d'ells

va celebrar la seva potes davanteres al coll, però vaig tenir la sort d'esquinçar seu ventre abans de

ell em podia fer cap mal.

Va caure als meus peus, i l'altre, en veure el destí del seu company de fet, la seva

escapar, però no sense una bona ferida a l'esquena, que li va donar al fugir, i

va fer córrer la sang brollava d'ell.

Després d'aquesta gesta, em vaig acostar amb compte cap endavant i enrere sobre el llit, per recuperar l'alè i

la pèrdua dels esperits.

Aquestes criatures eren de la mida d'un mastí gran, però infinitament més àgil i

ferotge, així que si m'havia tret el cinturó abans d'anar a dormir, ha de tenir

infaliblemente estat trossejat i devorat.

Vaig mesurar la cua de la rata morta, i ens va semblar que estava dos metres de llarg, esperant una

polzades, però anava en contra del meu estómac per arrossegar el cadàver del llit, on jeia

segueix sagnant, vaig observar que hi havia no obstant això, alguns

la vida, però amb una barra forta al coll, m'ho van enviar a fons.

Poc després de la meva senyora va entrar a l'habitació, que en veure cobert de sang, va córrer i em va portar

a la mà.

Vaig assenyalar a la rata morta, somrient i fent altres senyals per demostrar que no estava ferit;

whereat era molt regocijado, trucant a la criada per prendre la rata morta amb un

parell de pinces, i tirar-lo per la finestra.

Llavors ella em va posar en una taula, on li vaig mostrar la meva matxet ensangonat, i netejant-lo de

la orellera de la meva jaqueta, va tornar a la beina.

Vaig ser pressionat per fer alguna cosa més que una cosa que una altra, no podia fer per mi, i

per tant es va esforçar per fer entendre a la meva senyora, que jo desitjava ser establerts

a terra, que després que ella havia fet, el meu

la timidesa no em pateixen a expressar més, que en assenyalar la

porta, i fent una reverència en diverses ocasions.

La bona dona, amb molta dificultat, per fi, percep el que anava a ser menys, i

em porta de nou a la mà, va entrar al jardí, on em va deixar.

Vaig ser d'un costat a uns dos-cents metres, i fent senyals a la seva no mirar o per

darrera meu, em vaig amagar entre dues fulles de agrella, i donat d'alta el

necessitats de la naturalesa.

Espero que l'amable lector em perdonarà l'habitatge en aquests i les dades com,

que, per insignificants que puguin semblar servil ments vulgars, però, es

sens dubte ajudar a un filòsof per augmentar la seva

pensaments i la imaginació, i aplicar-los en benefici del públic així com privat

la vida, que era el meu disseny de la sola en la presentació dels comptes d'aquest i altres de la meva

viatja al món, on he estat

sobretot estudiós de la veritat, sense afectar els adorns d'aprenentatge o de

l'estil.

Però tot l'escenari d'aquest viatge que va fer una impressió tan forta en la meva ment, i és tan

profundament gravat en la meva memòria, que, en el qual es comprometia al paper no va ometre una

circumstància material: però, en un

una estricta revisió, em va esborrar diversos passatges.

Menys de moment, que estaven en el meu primer exemplar, per por de ser censurat com tediós i

insignificant, de tot això, els viatgers solen ser, potser no sense justícia, acusat.