Sir Ken Robinson - Canviant paradigmes

L'expert en creativitat Sir Ken Robinson es preguntarà com podem fer realitat el canvi en l'educació i com podem fer que sigui durader?

(Visió - Les idees de demà, avui)

(Sir Ken Robinson "Canvi de Paradigmes" -
`premiat amb la Medalla de Benjamin Franklin, RSA, 2008)

Ken Robinson: Moltes gràcies. Els va sorprendre
quan vaig ser jo el que va aconseguir la medalla?

Oi? Es podia sentir la tensió de l'edifici, no? "Qui deu ser?"

Gràcies. Estic realment honrat de rebre aquest premi.

Estava pensant abans que ser humil no és un sentiment normal, oi?

No acostumo a sentir-me humil, menyspreat o humiliat

Però l'humilitat és una sensació bastant antiga, oi?
No és una emoció moderna.

Però la sento, i particularment per rebre aquest premi amb el nom de Benjamin Franklin

que era un home molt notable. Ell vivia a prop, al carrer Craven. La casa es troba a pocs minuts de distància

i realment recomano anar i fer una ullada.
Acaba de ser renovada.

És una molt poderosa evocació de la vida
d'aquesta figura extraordinària,

un home que estava profundament implicat
en el creixement de la industrialització,

una part de la Il·lustració, al cor de la creació del Nou Món,

i amb una passió per l'educació.

Un home que també estava profundament
interessat en la ciència, en les arts,
en les ciències humanes i en la política.

Un gran pensador, crec, una figura renaixentista al cor de la Il·lustració

i un dels primers membres significatius de
la Reial Societat de les Arts.

Si no coneixeu aquesta institució.
Us encoratjo a cercar més sobre ella.

Va ser fundada, si estic en el cert, en 1753, per William Shipley,

i el seu nom complet és la Reial Societat de Foment de les Arts, Manufactures i Comerç.

I ha tingut una llarga història en la promoció
i defensa d'una educació pública adequada.

He tingut una llarga associació amb la RSA. Vaig donar una conferència aquí

- fins i tot Matthew no pot saber això -
al juliol de 1990, en aquesta mateixa habitació.

I proposo repetir-ho paraula per paraula, està bé?
(El públic riu)

No hauria de perdre el temps pensant en alguna cosa nova per tu, francament?

No, al 1990, havia estat duent a terme un projecte
a l'Escola d'Arts

i havia publicat un llibre sobre art a les escoles

Tenia una gran passió per les arts,
i estàvem reunits aquí

poc després de la introducció del pla d'estudis nacional a Anglaterra,

que malinterpreta profundament
el lloc de les arts en l'educació.

Així que jo estava parlant de com les arts podrien formar part del corrent principal de l'educació.

I aquí estem, 17 anys després -
tot és tan diferent, crec

Per això vull dir unes poques paraules sobre això,
i vull mostrar-vos un parell de curts,

i després tenir una conversa amb vosaltres.

Una de les coses que m'han passat des de 1990
és que m'he traslladat a viure als Estats Units

i em vaig mudar allà fa 7 anys, per invitació del Centre Getty.

No vaig fugir de Gran Bretanya, però posaeu-vos al meu lloc:

Vaig rebre una trucada telefònica el 3 de gener de 1990, quan vivia a prop de Coventry.

I aquell tipus va dir: "T'agradaria venir a viure a Califòrnia?"
(El públic riu)

Ens vam anar immediatament. (El públic riu)
No vaig preguntar quin era el treball, ens vam anar.

I - el telèfon està encara balancejant
en el ganxo, de fet, a la casa,

i esperem que algun dia els fills ens rastregin,
però no ens importa.

Però ara visc als Estats Units, i m'encanta. Qui ha estat a Los Angeles? Aquí, algú?

És un lloc extraordinari.

La meva dona i jo vam ser a Las Vegas recentment.
Hem estat junts durant 30 anys.

i vam decidir l'any passat tornar-nos a casar.

Així que vam anar a la Capella Elvis (rialles de l'audiència).
Ara, ho recomano. Ho haurieu de fer.

Vam triar el paquet Blue Hawaii, però hi ha altres. Amb el paquet Blue Hawaii, tens

a l'imitador d'Elvis, 4 cançons, la capella, per descomptat, una glopada de fum a mesura que avances

ho deu de demanar- i una ballarina d' hula, que era opcional, però la vaig demanar

per diferents raons estava força content,, francament.

Per 100 dòlars més, podria haver tingut un Cadillac rosa, però ens va semblar que era una mica massa.

Vam pensar que baixaria el to de tota la jornada, francament

però ho esmento, perquè Las Vegas és un exemple icònic de les coses que ens agradaria parlar.

No Las Vegas en si mateix, però sí a la idea que va donar origen a tot plegat.

Si es pensa en això, totes les altres ciutats a la terra tenen una raó per ser on són..

Igual que Londres, ja sabeu, que es troba en una conca natural, pel que és bo per al comerç, o es troba en un port,

o es troba en una vall, pel que és bo per a l'agricultura, ja sabeu, o en un turó, així que és bo per a la defensa.

Però res d'això és cert de Las Vegas. No hi ha cap raó física perquè sigui allà.

L'única raó per la qual hi és és el que va donar origen a aquesta organització,

que afecta tots els aspectes de la seva vida, el que fa que la humanitat és el que és.

L'única cosa, al meu entendre, que té una potència extraordinària,

que s'atorga als éssers humans, que cap altra espècie té, pel que podem jutjar.

Em refereixo al poder de la imaginació. Donem per fet totalment.

Aquesta capacitat de portar a la ment les coses que no estan presents,

i sobre aquesta base per fer hipòtesi sobre les coses que mai han estat, però podrien ser.

Totes les característiques de la cultura humana, al meu entendre, són conseqüència d'aquesta capacitat única.

Ara, altres criatures poden tenir alguna cosa semblant, altres criatures cantar,

però no escriuen òperes. Les altres criatures són àgils, però no formen Comitès Olímpics.

Es comuniquen, però no tenen festivals de teatre.

Tenen estructures, però no construeixen edificis i els amoblen.

Som únics en aquesta capacitat, una capacitat que ha produït el més extraordinari

de la cultura humana, de l'empresa, de la innovació, 6.000 llengües parlades actualment a la terra.

I la gran aventura que va produir, entre altres coses, la Royal Society of Arts

i totes les seves obres.

Però jo crec que sistemàticament destruim aquesta capacitat en els nostres fills i en nosaltres mateixos.

Ara, agafo les meves paraules amb cura. No dic "deliberadament".

No crec que sigui deliberat, el que succeeix és que és sistemàtic.

Ho fem de forma rutinària, sense pensar, i això és el pitjor de tot.

Perquè prenem per fet certes idees sobre l'educació, sobre els nens,

sobre el que és ser educat, sobre la necessitat social i utilitat social, sobre el propòsit econòmic.

Prenem aquestes idees per fet, i que resulten no ser certes.