El secret de viure més anys pot ser a la vida social

L'illa italiana de Sardenya té sis vegades més centenaris que la part continental italiana, i deu vegades més que Amèrica del Nord. Per què? Segons la psicòloga Susan Pinker, no és el bon caràcter o una dieta baixa en greix i sense gluten el que manté els illencs saludables -- és la seva èmfasi en les relacions personals properes i en les interaccions cara a cara. Aprèn sobre la superlongevitat amb Pinker, que explica què cal fer per viure més de 100 anys.

Vet aquí un fet intrigant.

En el món desenvolupat,

a tot arreu, les dones viuen de mitjana
entre 6 i 8 anys més que els homes.

De 6 a 8 anys més.

Això és una diferència enorme.

El 2015, la revista "Lancet"
va publicar un article

demostrant que els homes
de països rics

tenen el doble de possibilitats
de morir que les dones

a qualsevol edat.

Però hi ha un lloc del món

on els homes viuen tants anys
com les dones.

És una zona remota i muntanyosa,

una zona blava,

on la superlongevitat

és comuna en ambdós sexes.

Aquesta és la zona blava a Sardenya,

una illa italiana a la Mediterrània,

entre Còrsega i Tuníssia,

on hi ha 6 vegades més centenaris

que a la part continental italiana,

a menys de 200 milles de distància.

Hi ha 10 vegades més centenaris

que a Amèrica del Nord.

És l'únic lloc on els homes
viuen tant com les dones.

Però per què?

Em va picar la curiositat.

Vaig decidir investigar la ciència
i els hàbits del lloc,

i vaig començar amb un perfil genètic.

Aviat vaig descobrir

que els gens només expliquen
el 25 % de la seva longevitat.

L'altre 75 % és l'estil de vida.

Doncs, què cal fer
per viure més de 100 anys?

Què estan fent bé?

El que esteu veient és
una vista aèria de Villagrande.

És una illa a l'epicentre de la zona blava

on vaig anar a investigar això,

i, com podeu veure,
la bellesa arquitectònica

no és la seva virtut principal,

ho és la densitat:

cases poc espaiades entre si,

carrers i carrerons entrellaçats.

Vol dir que les vides dels habitants
s'entrecreuen constantment.

I mentre caminava per la vila,

sentia centenars d'ulls
que m'observaven

des de darrere de portes i cortines,

des de darrere de porticons.

Perque com tots els pobles antics,

Villagrande no hauria pogut sobreviure

sense la seva estructura,
sense les seves parets, la seva catedral,

sense la seva plaça de la vila,

perquè la defensa de la cohesió social
defineix el seu disseny.

Les prioritats urbanes canvien
en apropar-nos a la revolució industrial

perquè les malalties infeccioses
esdevingueren el risc diari.

Però què passa ara?

Ara, l'aïllament social és el risc
de salut pública dels nostres temps.

Ara, un terç de la població diu

tenir dues o menys persones
amb qui poden comptar.

Però tornem a Villagrande per contrastar

i conèixer alguns centenaris.

Aquest és Giuseppe Murinu.
Té 102 anys, un supercentenari

i resident de tota la vida
del poble de Villagrande.

Era un home gregari.

Li encantava explicar històries

com de quan vivia com un ocellet

del que podia trobar al bosc

durant no una, sinó dues guerres mundials,

com de quan ell i la seva dona,
que també va viure més de 100 anys,

van criar sis fills
a la petita cuina familiar

on el vaig entrevistar.

Aquí està amb els seus fills
Angelo i Domenico,

en els setanta i cuidant el seu pare,

i que, francament,
desconfiaven de mi i de la meva filla

que va venir amb mi
en aquest viatge de recerca,

perque l'altra cara de la cohesió social

és la desconfiança
d'estrangers i forasters.

Però en Giuseppe no era
en absolut desconfiat.

Era un home despreocupat,

molt extravertit i d'actitut positiva.

I em vaig preguntar: això és el que cal
per a viure més de 100 anys,

pensar positivament?

De fet, no.

(Riures)

Aquest és Giovanni Corrias. Té 101 anys,

la persona més rondinaire
que mai he conegut.

(Riures)

Ell ha desmentit la noció

que cal ser positiu
per viure una llarga vida.

I n'hi ha evidència.

Quan li vaig preguntar per què vivia tant,

em va mirar per sota
les parpelles caigudes i va remugar,

"Ningú ha de conèixer els meus secrets."

(Riures)

Però a pesar de ser un amargat,

la neboda que vivia amb ell i el cuidava

l'anomenava "Il Tesoro", "el meu tresor."

I el respectava i l'estimava,

i m'explicava, quan jo li preguntava
per la seva manca de llibertat,

"No ho entens, oi?

Cuidar aquest home és un plaer.

Per a mi és un gran privilegi.

Aquest és el meu patrimoni."

I, de fet, a tot arreu on anava
a entrevistar aquests centenaris,

trobava un ambient molt animat.

Aquí hi ha en Giovanni amb dues nebodes,

la Maria a dalt

i al costat la seva neboda-néta Sara,

que va venir mentre jo hi era
a portar fruita i verdura fresca.

I estant allí, vaig descobrir ràpidament

que a la zona blava,
mentre la gent envelleix,

més enllà de la seva esperança de vida,

sempre estan envoltats
de família i amics,

de veïns, el capellà,
el taverner, el botiguer.

La gent sempre hi és o s'hi deixa caure.

Mai se'ls deixa que visquin en solitud.

Això no és propi de la resta
del món desenvolupat,

on, com George Burns bromejava,

"La felicitat és tenir una gran, amorosa i
sol·lícita família en una altra ciutat".

(Riures)

Fins ara només hem conegut homes,

homes longeus, però també
vaig conèixer dones,

i aquí veieu Zia Teresa.

Amb més de 100 anys, em va ensenyar
com fer la especialitat local,

anomenada culurgiones,

que són aquests paquets grans de pasta

com ravioli d'aquesta mida,

aquesta mida,

que estan farcits amb ricotta,
molt greixosa, i menta,

i amarats en salsa de tomàquet.

I em va mostrar com pessigar
correctament les vores

per a que no s'obrissin,

i els fa amb les seves filles
cada diumenge

i els distribueix per dotzenes
entre veïns i amics.

I llavors vaig descobrir que una dieta
baixa en calories i sense gluten

no és el que es cal
per viure 100 anys a la zona blava.

(Aplaudiments)

Ara, les històries d'aquests centenaris,
junt amb la ciència que les sosté

m'incitaren a plantejar-me
algunes preguntes,

com, quan em moriré
i com puc posposar tal dia?

I, tal com veureu,
la resposta no és el que s'espera.

Julianne Holt-Lunstad és una investigadora
a la Universitat de Brigham Young

que va adreçar aquesta mateixa pregunta

en una sèrie d'estudis

amb desenes de milers
de persones de mitjana edat

semblant a aquesta audiència d'aquí.

I va mirar cada aspecte
del seu estil de vida:

la dieta, l'exercici,

l'estat matrimonial,

la freqüència de visites al metge,

si fumaven o bevien, etc.

Va documentar tot això

i llavors ella i els seus col·legues
van esperar durant 7 anys

per veure qui encara respiraria.

I de les persones que quedaven,

què és el que més va reduïr
les seves possibilitats de morir?

Aquesta era la seva pregunta.

Mirem un resum de les seves dades,

des de l'indicador menys influent
fins al més fort.

D'acord?

Aire net, que està molt bé,

no prediu quants anys viuràs.

Que et controlis la hipertensió

està bé.

Però no és un bon indicador.

Que estiguis prim o gras,
no cal sentir-te'n culpable,

perquè només està en tercera posició.

Quant exercici fas és el següent,

encara només és un indicador moderat.

Que hagis tingut un problema cardíac
i estiguis fent rehabilitació i exercici,

ja està més amunt.

Que t'hagis vacunat de la grip.

Algú d'aquí sabia

que vacunar-se de la grip
protegeix més que no pas fer exercici?

Si bevies molt i ho vas deixar,

o ets un bevedor moderat,

si no fumes o, si ho feies,
ho has deixat,

i movent-nos cap als millors indicadors

hi ha dos aspectes de la vida social.

Primer, els amics íntims.

Que són les persones
a qui demanes un préstec

si de sobte necessites diners,

que trucaran al metge si no et trobes bé

o que et portaran a l'hospital,

o que seuran amb tu
si tens una crisi existencial

si estas desesperat.

Aquestes persones,
aquest grupet de persones

són un indicador potent, si el tens,
de quants anys viuràs.

I llavors, una cosa que em va sorpendre,

una cosa anomenada integració social.

Això significa quantes
interaccions amb persones

tens al llarg del dia.

Amb quanta gent parles?

Tant amb els teus lligams dèbils
com amb els lligams forts,

no només les persones amb qui
tens una relació estreta,

que signifiquen molt per a tu,

sinó, per exemple, parles amb el noi
que et fa el cafè cada dia?

Parles amb el carter?

Parles amb la dona que passeja el gos
cada dia davant de casa teva?

Jugues a bridge o al pòquer,
tens un grup de lectura?

Aquestes interaccions són
un dels indicadors més potents

de quants anys viuràs.

Ara, això em porta a
la següent pregunta:

Si ara estem més temps connectats
que no pas fent cap altra activitat,

inclòs dormir,

hi estem unes 11 hores al dia,

una hora més que l'any passat,
per cert,

hi fa alguna diferència?

Per què distingir entre
interaccionar en persona

i interaccionar a través
de xarxes socials?

És el mateix que estar present

si estàs constantment connectat
per text amb els fills, per exemple?

Bé, la resposta curta
a aquesta pregunta és no,

no és el mateix.

El contacte personal allibera
tota una cascada de neurotransmissors,

que, com una vacuna,
et protegeix tant ara en el present

com per avançat en el futur.

Així que només
fer contacte visual amb algú,

estrènyer la mà,
xocar les mans per saludar,

és suficient per alliberar oxitocina,

que incrementa el nivell de confiança

i redueix els nivells de cortisol.

Per tant, redueix l'estrès.

I es genera dopamina,
que ens droga una mica

i elimina el dolor.

És com morfina produïda naturalment.

Ara, tot això passa
per sota el nostre radar conscient,

i això explica per què barregem
activitats en línia amb la realitat.

Però ara tenim evidència,
evidència nova,

de que hi ha una diferència.

Donem un cop d'ull a la neurociència.

Elizabeth Redcay, una neurocientífica
de la Universitat de Maryland,

va provar d'il·lustrar la diferència.

entre el que passa en el cervell
quan interaccionem en persona

respecte a quan estem mirant
alguna cosa estàtica.

El que va fer és
comparar la funció cerebral

de dos grups de persones,

els que interaccionaven
en viu amb ella

o amb algun dels seus col·legues

en una conversa dinàmica,

i els va comparar amb
l'activitat cerebral de persones

que la veien a ella parlant
sobre el mateix tema

però a través d'un vídeo preregistrat,
com a YouTube.

I, per cert, si voleu saber

com va poder encabir dues persones
per fer la resonància,

parleu amb mi després.

Així que, quina és la diferència?

Aquest és el cervell
durant una interacció social real.

El que esteu veient és la diferència
en l'activitat cerebral

entre interaccionar en persona
i internalitzar contingut estàtic.

En taronja hi ha les àrees del cervell
associades amb l'atenció,

intel·ligència social --

que vol dir anticipar
el que algú altre està pensant

i sentint, i planejant --

i la recompensa emocional.

I aquestes àrees esdevenen
molt més actives

quan estem interaccionant
amb un company en viu.

Aquestes riques signatures cerebrals

podrien explicar per què
reclutadors d'empreses Fortune 500

quan evaluaven els candidats

creien que els candidats
eren més llestos

quan sentien les seves veus

comparat amb quan tan sols llegien
les presentacions en un text,

un correu electrònic o una carta.

La nostra veu i llenguatge corporal
transmet una senyal rica.

Mostra que som éssers humans conscients

que pensem i sentim

que som molt més que un algoritme.

Aquesta recerca de Nicholas Epley

de l'Escola de Negocis
a la Universitat de Chicago

és admirable perquè ens explica
una cosa senzilla.

Si algú sent la teva veu,

creu que ets més llest.

És una cosa molt senzilla.

Ara, tornant al principi,

per què les dones viuen més que els homes?

Una de les raons principals
és que les dones tendeixen

a prioritzar i cuidar
les relacions cara a cara

durant tota la seva vida.

S'ha demostrat

que aquestes amistats en persona

creen un camp de força biològic
contra les malalties i el deteriorament.

I no només és cert per als humans

sinó els seus parents primats,
els nostres parents primats, també.

El treball de l'antropòloga Joan Silk
mostra que les femelles de babuí

que tenen un nucli de femelles amigues

mostren menys nivell d'estrés
en els seus nivells de cortisol,

viuen més anys i tenen
més descendents vius.

Almenys tres relacions estables.

Aquest era el número màgic.

Penseu-hi.

Espero que vosaltres en tingueu tres.

El poder d'aquest contacte cara a cara

és la raó per la que hi ha els índex
més baixos de demència

entre les persones que són
socialment actives.

És per què les dones amb càncer de pit

tenen 4 vegades més possibilitats
de sobreviure que no pas els solitaris.

Perquè els homes que han tingut un infart
i s'ajunten regularment per jugar a pòquer

o per fer un cafè

o per jugar hoquei amb antics companys --

sóc Canadenca, al cap i a la fi --

(Riures)

estan més ben protegits
per aquest contacte social

que no pas per la medicació.

Per què els homes que han tingut
un infart i es reuneixen sovint --

és una cosa molt poderosa que poden fer.

Aquest contacte cara a cada
proporciona beneficis impressionants,

però ara almenys un quart de la població
diu que no tenen ningú amb qui parlar.

Podem fer-hi alguna cosa.

Igual que els vilatans de Sardenya,

és un imperatiu biològic
saber que pertanyem,

i no només les dones.

Construir relacions en persona
en les ciutats i llocs de treball,

en la nostra agenda,

potencia el sistema immunitari,

envia una onada d'hormones de la felicitat
a través del rec sanguini i del cervell

i ens ajuda a viure més anys.

Jo ho anomeno construir el propi poble,

i construir-lo i alimentar-lo
és una qüestió de vida o mort.

Gràcies.

(Aplaudiment)

Helen Walters: Susan, torna.
Tinc una pregunta per a tu.

Potser hi ha un entremig.

Parles sobre els neurotransmissors
que es connecten quan estem cara a cara,

però i la tecnologia digital?

Hem vist millores enormes
en tecnologia digital

com FaceTime, i coses així.

També funciona?

A veure, el meu nebot.

Juga a Minecraft i crida als seus amics.

Sembla que connecta bastant bé.

És útil? Ajuda?

Susan Pinker: Les dades van sortint.

Les dades són tan noves que
la revolució tecnològica passava

i les dades clíniques anaven darrere.

Per tant, encara n'aprenem,

però jo diria que hi ha millores

que podem fer a la tecnologia.

Per exemple, la càmera del teu portàtil
està a sobre de la pantalla,

així que, per exemple,
quan mires a la pantalla,

no estas fent realment contacte visual.

Així que una cosa tan senzilla com
tan sols mirar a la càmera

pot augmentar els neurotransmissors,

o bé canviant la posició de la càmera.

No és el mateix, però crec que
ens hi estem acostant amb la tecnologia.

HW: Perfecte. Moltes gràcies.

SP: Gràcies.

(Aplaudiments)